Sentiments enfrontats

En un dia com el d'avui, després d'una jornada com la d'ahir que pels qui participem activament en política té el seu punt d'encant, sobretot després de veure tanta gent omplint i fent cues als col.legis electorals, em trobo amb sentiments contradictoris.

Per una banda, orgullosa de formar part d'un país que respon amb una alta participació a unes eleccions enfosquides a darrera hora per la bogeria dels qui ja no se sap que defensen o ni tant sols si defensen alguna ideologia o simplement són assassins a sou d'algun interés espuri... orgullosa, doncs, per veure com els meus conciutadans, encara que en molts moments no surten al carrer, en aquest cas han donat una resposta democràtica clara i contundent a aquells qui volien boicotejar la jornada electoral. 

En segon terme, satisfeta, encara que amb matissos, perquè José Luis Rodríguez Zapatero amb tota probabilitat tornarà a ser el president del Govern i, per tant, tindrem uns altres 4 anys per endavant de gestió política tranquil.la sense la crispació constant que d'altres, a qui no puc anomenar polítics perquè semblen veritables hooligans, haguessin trencat si haguessin tingut l'oportunitat.

Però, tot això no em fa sentir-me millor, estic trista per veure que el poder mediàtic de dos grans partits ha pogut amb els petits i, sobretot, amb els qui representaven un gir més a l'esquerra del PSOE com són Izquierda Unida qui, pràcticament, desapareix de la vida política i, sobretot, per la pèrdua d'un diputat per part d'Iniciativa per Catalunya.

Crec que no és just el resultat de la coalició IC-V EUiA. Joan Herrera ha fet una campanya excel.lent, amb idees, marcant un perfil clar i diferenciat dels altres partits, abogant per les polítiques socials, pel reconeixement ple dels immigrants com a treballadors i ciutadans que són, en defensa dels serveis públics i la millora de les infraestructures.

I no solament penso en la campanya, vull també assenyalar la feina feta per Herrera i Carme Garcia aquests darrers 4 anys al Congrés: qüestionant la priorització de l'AVE per sobre de les rodalies, millorant la llei per l'autonomia personal de les persones amb dependència (introduint la figura de l'assistent personal), defensant la consideració de família nombrosa a famílies monoparentals amb dos fills, sent claus en l'aprovació de la llei que regula les empreses d'inserció, aportant la vessant ecologista i de defensa mediambiental en moltes proposicions de llei presentades al Congrés, ... i moltes més aportacions, tant sols us cal fer un repàs de totes elles a la pàgina d'IC-V.

Ara queda la reflexió i l'anàl.lisi dels resultats i la nova configuració bipartidista del Congrés. I a Iniciativa per Catalunya li esperen uns anys per tornar a començar,  per reinventar-se, potser per apropar més les seves propostes i el seu treball als ciutadans, visibilitzant més la feina que fa (i en fa molta) i treballant des de les agrupacions de barri, tornant a les bases d'un partit, allà on la política en minúscules dóna sentit a la POLÍTICA.