Un tranvía llamado deseo

A vegades no entenem perquè un llibre o una pel.lícula es converteixen en clàssics, quin element virtuós tenen que perdura al llarg del temps i és reconegut any rere any, deceni rere deceni, ...

Perquè Un tranvia anomenat desig s'ha convertit en un referent teatral i cinematogràfic? quins elements té que fan que pugui ser recordat eternament?

Jo crec que tant en el cas de l'obra de teatre com en la pel.lícula d'Elia Kazan el factor que converteix la història en universal és la força dels personatges i la interrelació entre ells. Tennessee Williams, autor de l'obra i del guió adaptat, ens dóna un cop de puny (ho dic en present perquè el texte no perd la contemporaneitat tot i ser escrit als anys 40) a l'estòmac amb aquesta història, ens fa posar la mirada en el costat més íntim de la nostra persona, en els nostres instints més primaris, en el desig, i en la violència que aquest pot generar envers a la nostra relació amb els altres.

A més a més, si veus el film dirigit per Kazan l'any 1951, tot allò que havies imaginat (l'instint primari de Kowalsky, l'abnegació de Stella cap al seu marit, les contradiccions que suposa l'arribada de Blanche, ...) és presenta amb la imatge en blanc i negre. Aquesta vegada l'adaptació està al nivell magistral de l'original, gràcies a l'adaptació realitzada pel mateix autor i, sobretot, a les inoblidables interpretacions del tercet protagonista: Marlon Brando, Vivien Leigh (qui va guanyar l'oscar a millor actriu) i Kim Hunter (qui va rebre l'oscar a millor actriu secundària).

En la història del cinema hi ha imatges que es converteixen gairebé en icones, en el cas d'aquesta pel.lícula podem trobar diverses: l'arribada de Blanche Dubois (Vivien Leigh) a l'estació d'autobusos de Nova Orleans envoltada d'un fum dens, com d'una boira del passat; la samarreta suada de Brando tornant de jugar a bitlles, els enfrontaments entre Kowalsky i Blanche amb la càrrega de violència que contenen i, sobretot l'evolució del personatge de Blanche des de l'ocàs del seu seny fins a l'enbogiment.

Anoto aquí la darrera frase de la pel.lícula amb la que Blanche Dubois es despedeix, frase per ser recordada (dins del context del film): “siempre he dependido de la amabilidad de los extraños”.