Tant atrefegats anem tots que per poder descarregar les nostres angoixes hem de pagar 60 euros per un terapeuta perquè no trobem qui ens pugui fer suport o acompanyament en situacions difícils o simplement quan volem compartir alguna cosa bona que ens ha passat.
Penso que, de tota manera, actualment tens moltes possibilitats de trobar a gent amb qui compartir moments, internet dóna molt de joc... però no crec que puguis aprofundir gaire en les relacions, es queden molt en la superfície. Les bones amistats es mantenen perquè hi ha una quotidianeitat, unes vivències i, sobretot, perquè hi posem emocions i sentiments en aquells a qui escollim com a amics.
L'altre dia no sé on vaig sentir que les amistats que no has fet abans dels 30 ja no les faràs. No estic del tot d'acord, tot i que la majoria dels meus amics formen part de la meva vida des de fa molts anys, alguns els he trobat en els darrers anys i no per aquest motiu tenen menys importància per mi.
Som afortunats aquells qui podem agafar el telèfon i fer una trucada en un moment en que ens sentim molt bé o, ans al contrari, ens sentim els més desgraciats del món, això vol dir que sabem que podrem escoltar una veu carinyosa a l'altra banda de la línia o, si més no, ens retornaran la trucada si no han pogut contestar en el precís moment en que tu havies marcat el seu número de telèfon.
El problema crec que va més enllà de poder comptar amb qui t'escolti, es tracta de saber en quin moment pots establir una conversa amb una càrrega de profunditat i en quin moment pots frivolitzar sobre "Operación Triunfo" o el darrer programa de la televisió. Hem de poder parlar de tot. Encara que trobo que actualment hi ha gent que solament es queda en la superfície de les coses i amb qui costa d'establir una relació normalitzada, per això, com diria el gran Manolo García:
"... Si lo que vas a decir
no es más bello que el silencio,no lo vayas a decir..."
(cançó Cuando el mar te tenga, El Último de la Fila)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada