Valor i sabiesa

Tenir el valor per canviar les coses que puc i la sabiesa per acceptar les coses que no puc canviar ...

participar

Hi ha una fase molt socorreguda: "lo importante es participar"... és un bon reflex del que crec que ha de ser la relació dels ciutadans amb la política i les decisions sobre allò que els afecta personalment o professionalment. No podem deixar-ho tot en mans d'uns suposats experts que decidiran per nosaltres perquè això suposa no tenir criteri, alguns àmbits de la nostra vida són prou importants com perquè els deixem en mans d'altres.

Em fa gràcia quan la gent al carrer parla dels polítics, pensen en ells com extraterrestres, com éssers que estan en un altre món diferent, que no trepitgen els mateixos carrers o no pateixen les mateixes malalties. Però hem de recordar que els polítics no són una altra classe social, són ciutadans de ple dret com nosaltres amb la única diferència que tenen el poder, si tenen la voluntat, per canviar les coses.

Però la política no es redueix als polítics, la política també la fem els ciutadans, no solament amb l'acció d'introduir una papereta en una urna cada quatre anys. Quan escrivim una carta al director per queixar-nos d'alguna cosa fem política; quan sortim al carrer per manifestar-nos per alguna cosa que ens molesta molt fem política; quan mirem un determinat programa de televisió, escoltem un determinat programa de ràdio o llegim una determinada premsa, fem política; però també quan no adrecem queixes a l'administració per una mala gestió d'un procediment en el que som part interessada estem fent política; quan decidim no anar a votar també fem política; quan ens queixem de com vam de malament les coses en una conversa de cafè fem política; quan decidim comprar una determinada marca de menjar, roba o producte d'higiene, fem política; quan ignorem els problemes dels nostres veïns o de la gent que veiem patint una situació difícil pel carrer fem política; en definitiva, en la nostra quotidianitat constantment estem fent política.

Per tant, menys política de café i més participació!

VOTEM EL 9 DE MARÇ i, si pot ser, UN PARTIT D'ESQUERRES!!!

Per tots aquells que creiem en l'Estat del Benestar i les millores socials des de la intervenció de l'Estat, votem Iniciativa per Catalunya-Verds

Todos somos Bardem

Bé, passada la nit dels Óscars ja podem dir que tenim un actor espanyol guanyador d'un oscar de l'Acadèmia de Cinema americana. Tot i que la competència en la categoria de millor actor de repartiment era molt elevada per la qualitat dels actors i les interpretacions, com per exemple Tom Wilkinson fent d'advocat desequilibrat a Michael Clayton, Bardem ha conquerit el cor dels actors americans i s'ha convertit amb aquest premi en un membre més de l'Acadèmia americana.

Desitjo que segueixi les passes de l'inoblidable Fernando Rey qui, encara i sense premi, va participar en films multipremiats i va assolir el reconeixement dels professionals americans (llegiu les paraules que li dediquen a l'IMDB, bíblia del cinema mundial) i mai es va deixar contaminar de l'snobisme d'algunes "stars" hollywodianes.

Un altre oscar d'aquesta nit que m'ha alegrat especialment és el de la millor cançó per Falling slowly del film irlandés Once, una de les més emotives lletres i música que he escoltat en els darrers temps. Com que poques vegades veiem premiada la música de cantautor, alegrem-nos per aquest fet.

També vull fer esment al premi a la millor pel.lícula d'animació per Ratatouille, encara que competia amb la magnífica Persépolis de Marjane Satrapi, però sempre són més premiades les comèdies en aquesta categoria.

Com deia ahir No es país para viejos no em sembla el millor film del 2008 ni tampoc entenc les nominacions a Michael Clayton, però m'esperaré a veure els altres que estaven nominats per poder comparar...

Bardem i alguna cosa més

Tot just avui he vist la pel.lícula dels germans Coen i volia comentar-la abans de l'entrega dels oscars per no sentir-me pressionada pel fet que els hi hagin donat o no algun premi... 

Emmarcada dins el gènere del "Western crepuscular", amb una factura tècnica pel que fa a l'utilització de planos mitjos i oberts, exceptuant els primers plans de Javier Bardem per remarcar el seu paper. Veient el film sembla injust que Bardem estigui nominat com a millor actor de repartiment, donada la importància que adquireix en la narració, però es tracta d'una història coral en la que no hi ha un clar protagonista.

Com que jo no sóc d'aquelles que defensi tota la filmografia d'un director per ser qui és, excepte és clar el Déu Billy Wilder, no ho faré tampoc amb els germans Coen tot i que reconec la seva originalitat en els guions i la valentia de canviar de gènere a cada pel.lícula. 

En el cas de No country for old men la història no és molt original, l'hem vist altres vegades, però el tractament que se'n fa la transforma en un bon film, encara que penso que està sobrevalorada. No crec que sigui la millor pel.li de l'any. 

Menció apart mereix la interpretació del sempre gran Javier Bardem. Actor polifacètic que tant pot fer de toxicòman, com d'aturat amb 10 anys més dels que realment té l'actor, d'un treballador d'una línia eròtica (en un dels seus pocs papers còmics), d'un malalt crònic i dependent en un personatge que el va obligar a interpretar tot el paper en el llit, per finalment interpretar un serial killer. 

Anton Chigurh converteix Bardem en l'ànima del film, un assassí sense escrúpols que es juga la vida dels altres a cara o creu. L'actor aconsegueix donar contenció al personatge, no crida, no aixeca la veu, solament amb la mirada es guanya el terror dels altres. Ens recorda al Hannibal Lecter de El silencio de los corderos.

Crec que és necessari veure-la encara que només sigui per la interpretació de l'actor espanyol i, com veurem demà, perquè serà el primer paper d'un actor del nostre país guardonat per un oscar. Però fora de la interpretació i l'excel.lent fotografia de Roger Deakins, així com la posició de càmera, la història per mi no té cap interés... 

humor gràfic

No calen paraules ...

Us deixo un article de la Lucía Echevarría, tot i que en les entrevistes em sembla una mica impresentable i una snob, a l'hora d'escriure està a molta alçada. És un article molt adequat per reflexionar en aquests inicis de campanya...

18 de Febrero de 2008 | Lucía Etxebarria

Lo que importa

Cuántas personas fallecieron el año pasado en España a causa de actos de la banda terrorista ETA? Dos. ¿Cuántas por enfermedades directamente relacionadas con la contaminación ambiental? 16.000. Mi familia fue amenazada, en su momento, por ETA. Y soy asmática. Los dos temas, por lo tanto, me incumben.

Me incumbe que en mi ciudad se haya hecho una ampliación de la M-30 que permite la circulación diaria de 200.000 vehículos más que el año pasado, me incumbe que Madrid esté muy por encima de los límites legales de emisión de gases contaminantes según la legislación europea y el Protocolo de Kioto. Me incumbe que el tema de ETA se utilice de la forma más sensacionalista, sin proponer soluciones efectivas y lanzándolo como arma arrojadiza para descalificar al contrario, sin ánimo de proteger a nadie, muy al contrario, caldeando cada día más los ánimos y contribuyendo a enrarecer el conflicto de la misma forma que se enrarece cada día más el aire que respiro. Me incumbe que el debate electoral no parezca preocuparse de problemas reales y urgentes, que se pierda en rodeos y desvíos o en barbaridades tales como plantearse enviar a la cárcel a un niño de doce años. Me incumbe que nadie parezca dispuesto a servir al interés común cuando éste toca a ciertos intereses privados. Y temo que sea verdad aquello de que “la política es el arte de servirse de los hombres haciéndoles creer que se les sirve”. Lo dijo, precisamente, un político.

informació

Fa unes setmanes un bon amic em va demanar si podia fer una sessió de formació per un seminari que està fent Acció Jove adreçats a uns joves que estan fent tasques d'informació i assessorament laboral a diferents municipis catalans.

He de reconéixer que la trucada em va fer molta il.lusió, sempre t'agrada que pensin i, sobretot, creguin en tu com a professional. En un primer moment vaig qüestionar la meva capacitat actual de dotar de contingut 4 hores de sessió, però vaig pensar "quien tuvo, retuvo" i em vaig posar les piles i finalment crec que me n'he ensurtit prou bé.

El contingut de la sessió girava al voltant de les polítiques de joventut, els serveis d'informació juvenil, els serveis d'assessorament laboral i la gestió d'una demanda d'orientació laboral. Aquest contingut ha donat peu a recordar l'emblemàtic SIPAJ, el primer servei d'informació juvenil que va existir a Espanya, on jo vaig tenir la sort d'estar vinculada al llarg de 5 anys, malauradament els seus darrers anys, es va tancar l'any 1996. Per tots aquells qui als anys 80 o 90 vau tenir la sort d'anar a buscar informació sobre entitats de solidaritat al Racó del Tercer Món, anar a mirar la cartellera on s'intercanviaven coses, demanar assessorament al Penqui qui Pugui, ... en fi de pujar el primer pis de Rambla Catalunya, 5 sabeu del que parlo.

El SIPAJ era més que un servei d'informació, era un lloc de trobada per aquells qui començàvem a interessar-nos pel món associatiu i que voliem fer coses. Ja no queden gaires espais com aquests.

A la sessió d'avui una persona ha dit una frase que ens ha fet pensar molt a tots, està relacionada amb la funció dels informadors en aquests serveis però crec que ens pot ser útil per entendre com assimilem allò que ens arriba:

"Transformar la informació en coneixement"

Per cert, no us ho creureu, venen un lot de revistes del SIPAJ per internet!! ...

Desitjos: bons propost-its

Ahir vaig passejar per la Illa Diagonal i dins el centre comercial l'empresa 3M Post-It proposa un concurs força interessant: escriure dos desitjos en un paperet groc, un post-it, i penjar-los en una mampara de tal manera que tot aquell qui vulgui el pugui llegir, passat un temps un jurat escollirà els dos paperets que tenen més gràcia o originalitat i els premiaran amb 1000 i 500 € respectivament; això sí, amb una condició, si els guanyadors no poden demostrar en un any que han assolit el seu objectiu hauran d'escollir entre tornar els diners o veure la seva foto penjada a la pàgina web de la campanya, amb un avís que informa que no van ser capaços de complir el seu desig o bon propòsit.

El més sorprenent és que llegint els missatges que la gent ha anat deixant podem veure que no tot està perdut, encara podem tenir esperances en el gènere humà. Encara que és cert que alguns tenen relació amb l'àmbit material (com comprar-se un bon cotxe), o d'altres tenen a veure amb aprovar els estudis o, com en el meu cas, una oposició, la majoria estan relacionats amb l'amor, l'alegria de viure, i la felicitat, entesa com sentir-te acompanyat i fer la vida millor a d'altres persones. Us deixo alguns exemples perquè hi reflexioneu...

"Enamorar-me de la vida cada dia".

"Somriure cada dia, tot i els entrebancs sempre hi ha un raig de llum per a tots".

"Me conformo con bailar un rato con la felicidad".

"Relaxar-me i viure".

"No deixar de ser qui sóc i ser més feliç".

"Ver más lejos de mis narices".

Y el meu preferit:

"Para ser feliz hay que arriesgarse a no serlo, por eso me arriesgaré".

Títols de crèdit

Quan vaig al cinema amb algú sempre em sento com una freaky perquè al final de la pel.lícula m'espero a veure tots els títols de crèdit. La majoria de gent no entén quina necessitat n'hi ha i, amb les presses amb les que tothom va sempre, estan desitjant sortir el més aviat possible de la sala.

Des d'ahir em sento menys freaky, vaig tenir la gran sort d'escoltar la presentació del llibre Uncredited, dins la Mostra de Cinema i Audiovisuals de Cassà de la Selva 

(MACCA). Aquest llibre està escrit per una dissenyadora gràfica i un estudiós del cinema. Conté més de mil referències cinematogràfiques i està acompanyat per un DVD en el que es mostren alguns dels títols més emblemàtics de la història del cinema.

Molts dels que em miren amb cara rara quan no m'aixeco del seient en acabar el metratge del film o que arriben tard a l'entrad i els perden els títols d'obertura segurament no entenen que són veritables obres d'art, que al seu darrera hi ha la tasca de dissenyadors gràfics, tipografistes, ... i que algunes vegades formen part del mateix metratge. 

Amb aquest llibre es poden fer descobriments com que els títols d'obertura de La pantera rosa, de Blake Edwards, van donar lloc a la creació del personatge que porta aquest nom i convertir-lo en una sèrie d'animació molt coneguda. O que Woody Allen sempre utilitza la mateixa tipografia en blanc sobre fons negre per elaborar els títols de les seves pel.lícules.

La llàstima és que molts directors no li donin importància a aquest element i no s'impliquin més en la feina que fan els grafistes.

Bibl.: Gemma Solana, Antonio Boneu. Uncredited. Index Book. Barcelona, 2007

La soledad

En l'entrada anterior us comentava la sorpresa de la pel.lícula "tapada" d'aquest any que ha guanyat els Goya principals, La soledad.

Acabo de veure-la i ara entenc perquè ha conquerit el cor dels acadèmics del cinema espanyol. Per fi un film tranquil, verosímil, amb una càrrega emocional molt forta però no forçant el sentimentalisme.

Coses a destacar:

en primer terme el guió, els diàlegs són absolutament quotidians: el que es parlen una mare i les seves filles, uns companys de pis, uns companys de feina...

En segon lloc, les interpretacions: no es nota que són actors, resulten molt naturals, com si no interpretessin, actuen com ho faria qualsevol de nosaltres a l'hora de viure les situacions que es donen al film.

En tercer lloc, el tractament de la imatge: utilització del pla fixe per donar més realisme, el pla-contrapla, el dins i fora de camp sense que et perdis i, sobretot, la denominada polivisió, el trencament de la pantalla en dos imatges paral.leles reforçant el dins i fora de camp.

Amb tot això, només em resta provar de trobar Las horas del día, film pel que Jaime Rosales també va estar nominat a diversos premis Goya fa tres anys.

Premis Goya

Per molts cinèfils hi ha dos moments a l'any molt esperats pel que suposen de mitomania. El més esperat, no cal dir-ho, és l'entrega d'Oscars (tot i que ara és fa difícil poder-lo veure a no ser que enganyis a algú que tingui Canal Satèlite) i l'altre és l'entrega de Goyas.

Jo, com cada any, em vaig asseure davant el televisor aquest diumenge 2 de febrer per veure el bo i millor del tant denostat cinema espanyol. Darrerament les cerimònies d'entrega són més àgils, sobretot les dues darreres presentades per José Corbacho i produïdes pel Terrat (encara que mai seran tant entretingudes com quan les presentava la molt recordada i enyorada Rosa Maria Sardà, la millor mestra de cerimònies possible).

Aquest any els premis han deparat algunes sorpreses sobretot pel que als premis grans, els tècnics eren una mica previsibles: El Orfanato, Trece Rosas i Rec.

Pel que fa als premis als actors, un dels moments més emotius d'aquestes cerimònies, han estat una mica sorpresa, a excepció del premi a la millor actriu secundària a Amparo Baró (tot i que les actrius de Mataharis estan molt encertades, llàstima la no nominació a Namjwa Nimri, per mi la millor de la pel.lícula), Baró fa de mare de Blanca Portillo a Siete mesas de billar francés i composa un paper de mare "cascarrabias", amb la ironia que ha caracteritzat d'altres papers d'aquesta magnífica actriu.

El millor secundari el va rebre José Manuel Cervino per Trece Rosas, no puc dir gaire cosa perquè no he vist el film, tant sols que és un etern secundari...

Els papers protagonistes premiats han estat els de Maribel Verdú a Siete mesas de billar francés, i Alberto San Juan a Bajo las estrellas. Verdú

va ser la primera sorpresa pel premi, de fet, esperava que se l'endugués Belén Rueda per El Orfanato però, tot i que jo també ho creia, l'Acadèmia del Cinema (és a dir, els actors que en formen part) han decidit reparar la injustícia continuada que ha patit aquesta actriu amb tres nominacions anteriors a millor actriu protagonista i una a millor secundària. De tota manera, aquest premi hauria de ser ex aequo amb la grandíssima Blanca Portillo, que converteix en or tot aquell paper que toca, encara que sigui a un film avorrit com Alatriste. De fet, el paper de la Verdú i Portillo es complementen i no tenen sentit l'un sense l'altre, per això la guanyadora va fer èmfasi en que era compartit amb la seva alter ego a la pel.lícula.

Pel que fa a Alberto San Juan, també va sorprendre donat que un dels altres nominats era el Goya de Honor d'aquest any, Alfredo Landa, en un moment en que es retira de la professió. Un altre dels nominats, Tristán Ulloa, composa un dels millors papers de la seva vida a Mataharis on és capaç de transmetre't els seus sentiments més enllà de la pantalla. Però, finalment, qui es va endur el Goya va ser l'irreverent San Juan, fent un paper força difícil donat que fer de "jeta" té el perill de caure en l'esperpent o imitar al graciós de torn.

Els premis pels guions van recaure en: guió adaptat per Bajo las estrellas, tinc pendent llegir el llibre, i guió original per El Orfanato, res a dir, crec que és força encertat donar-lo a aquest film, a més demostra que les bones històries acaben triomfant sempre encara que hagin d'estar més de 7 anys guardades en un calaix perquè els productors no volen arriscar-se a finançar trames que se surtin dels tòpics del cinema espanyol.

La millor fotografia va ser pel mestre i cinc vegades guanyador José Luis Alcaine, qui ha treballat amb els millors directors espanyols com Almodóvar o Vicente Aranda.

I la major sorpresa va ser pels dos premis grans: millor director i millor pel.lícula. Van recaure ambdos en La soledad, dirigida per Jaime Rosales. Un film que no han vist més que 40.000 persones a tota Espanya (enfront els més de dos milions d'espectadors que ha aconseguit El orfanato). No he tingut ocasió de veure-la encara però, com que sé que la reestrenaran divendres vinent, serà una de les meves properes prioritats. Crec que és just que, de tant en tant, es reconeguin films minoritaris que proposen altres maneres de fer cinema (com la polivisió: partició de la pantalla en diverses imatges a l'hora).

Enhorabona, doncs, als guanyadors!! i fins el proper gener vinent. Mentrestant anirem veient quina collita ens depara el cinema de casa nostra aquest any 2008.

Time & Out

Ja sabeu que sempre que puc faig recomanacions d'aquelles propostes i esdeveniments que em semblen interessants i m'agrada poder-los compartir amb la gent que conec. En aquest cas es tracta d'una revista. Però no és una revista qualsevol tot i que alguns puguin pensar que s'assembla a d'altres que ja existeixen al mercat com la Guia del ocio, no és així, donat que aquesta última difon tot allò que és molt comercial mentre que la nova revista que us proposo va més enllà...

Es tracta de Time & Out, versió Barcelona. Ja existeix des de fa temps recollint les propostes culturals per aquells qui hi estan interessats la cultura en algunes ciutats del món com París, Roma, Buenos Aires, Chicago, Dubai, Venècia, ... a Espanya també està present a Madrid i Palma de Mallorca. I, per fi, arriba a Barcelona.

Serà una eina útil per aquells qui, com jo, volen estar al dia del que es mou a la nostra ciutat, i no solament aquelles propostes que podem trobar als diaris o revistes convencionals sinó algunes que poden ser més alternatives. Una de les seccions que em fan més gràcia és "Besòs, Llobregat, Mar, Montanya" pel que suposa de quotidià pels barcelonins a l'hora d'orientar-se per la ciutat.

Carnestoltes

Des de fa més de 20 anys tinc ocasió de participar activament o com a espectadora en alguna de les propostes incloses en el carnestoltes de Vilanova i la Geltrú. Des del Dijous Gras al dimecres de cendra pots gaudir de la bogeria d'aquest Carnaval: l'Arribo, la rua, el Moixó Foguer, les comparses, els coros, el Vidalot, ...

Com diuen els vilanovins:

"El carnaval de Sitges és per veure'l, el de Vilanova per viure'l". Visquem, doncs, el Carnaval!!!

La Transició

La història contemporània sembla difícil d'analitzar i diuen que l'anàlisi d'una època o situació no pot ser objectiu fins que no passin 50 anys, tot i que els historiadors poden tenir part de raó amb aquest raonament no podem deixar d'apropar-nos a moments cabdals de la nostra Història.

El CCCB proposa amb gran encert una revisió de la Transició a Espanya des de l'òptica del ciutadà, de l'home del carrer. No trobareu grans esdeveniments però sí mobilitzacions en favor de l'escola pública, vagues en defensa dels treballadors que s'enfrontaren a tancaments d'empreses, la banda sonora que acompanyà aquells anys del despertar cívic i democràtic ("Diguem no" de Raimon; "L'estaca" de Lluís Llach) ... L'exposició se situa entre les darreries del règim franquista i els primers anys 80.

Segurament la meva generació, nascuda als anys 70, no tindrà prou memòria per recordar alguns dels personatges i institucions dels que es parla: Puig Antich, els advocats laboralistes d'Atocha, la brigada político-social, Carrero Blanco, José Afonso, els germans Panero, ... Per poder prendre consciència de què representen tots ells us recomano que aneu a visitar-la amb algú que pugui tenir més memòria històrica que vosaltres; jo he tingut la sort de poder anar amb la meva mare i ha esdevingut gairebé una visita guiada: per cada foto, per cada imatge, per cada situació ella tenia un record.

No deixeu de veure-la, és un bon exercici per entendre algunes de les situacions viscudes darrerament i, sobretot, per sentir certa enveja dels qui en els anys 70 van aconseguir algunes fites polítiques i laborals perquè estaven units, tot i que assumien molts riscos. Malauradament, en l'actualitat hem perdut la consciència social i ens movem d'una manera egoista per motius individuals, un exemple clar el trobem en el poc recolzament que troben els treballadors que s'enfronten expedients de regulació i el trist paper que exerceixen els sindicats majoritaris.