Acabo de veure-la i ara entenc perquè ha conquerit el cor dels acadèmics del cinema espanyol. Per fi un film tranquil, verosímil, amb una càrrega emocional molt forta però no forçant el sentimentalisme.
Coses a destacar:
en primer terme el guió, els diàlegs són absolutament quotidians: el que es parlen una mare i les seves filles, uns companys de pis, uns companys de feina...
En segon lloc, les interpretacions: no es nota que són actors, resulten molt naturals, com si no interpretessin, actuen com ho faria qualsevol de nosaltres a l'hora de viure les situacions que es donen al film.
En tercer lloc, el tractament de la imatge: utilització del pla fixe per donar més realisme, el pla-contrapla, el dins i fora de camp sense que et perdis i, sobretot, la denominada polivisió, el trencament de la pantalla en dos imatges paral.leles reforçant el dins i fora de camp.
Amb tot això, només em resta provar de trobar Las horas del día, film pel que Jaime Rosales també va estar nominat a diversos premis Goya fa tres anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada