El profeta Azcona

Se n'ha anat un altre dels grans del cinema espanyol, després de Fernando Fernán Gómez, el guionista i escriptor Rafael Azcona.

Personatge tímid, poc donat a aparicions públiques, ha marxat com va viure: discretament. La seva família, seguint la seva voluntat, va difondre la seva mort quan ja estava incinerat. Per tant, no hi hauran homenatges de cos present, el millor homenatge serà reveure algunes de les pel.lícules escrites per ell. Dic escrites perquè sense els seus guions alguns dels retrats sociològics més reals i acurats de la societat espanyola dels darrers 40 anys no serien possibles, sobretot la seva visió dels darrers anys del franquisme i la transició. Films com El verdugo, Plácido, La escopeta nacional, La vaquilla, El bosque animado o La lengua de las mariposas, no haurien estat possibles sense la seva ploma.

Quan veiem una pel.lícula ens enrecordem dels actors, d'algunes imatges que ens impacten, fins i tot sabem el nom del director... però gairebé mai ens adonem que darrera de tot això hi ha algú que ha dotat de contingut a la interpretació dels actors i ha nodrit de material al director per rodar les escenes.

Els guionistes són molt silenciosos, no es fan notar, però es constitueixen en un dels puntals del cinema, sense ells, les pel.lícules no tindrien res a dir-nos. Fins i tot en el cas que un film es basi en un llibre, és necessari que algú adapti la narració literària al llenguatge cinematogràfic, això vol dir que algú ha d'escriure un guió adaptat.

Us aconsello que feu l'exercici de llegir alguns guions originals, se n'han editat molts del cinema espanyol, d'aquesta manera entendreu la importància d'aquests professionals.

Com va dir José Luis Cuerda en recollir, en nom de Rafael Azcona, el Goya d'Honor l'any 1998 (aquest es va disculpar per la seva aversió a aparéixer en públic): "per mi Berlanga és Deu i Azcona el seu profeta".