dilluns, 7 de juliol del 2008

Dies de dansa

No m'havia sentit interessada per la dansa, de les expressions artístiques era la que menys atracció tenia per mi. De fet, m'obligava cada any a anar a veure la Marató de Dansa que feien al Parc Güell a l'estiu, proposta que s'ha acabat convertint en Dies de Dansa i ara es fa a diferents indrets de Barcelona i fora de la ciutat.

Però ahir vaig tenir 
una sensació molt estranya, vaig sentir com els ballarins es comunicaven amb mi, com m'arribava el que estaven interpretant i vaig entendre que la dansa també és interpretació i també té un guió. Espero a partir d'ara perdre la por a no entendre res perquè, com succeeix amb l'art contemporani i, en definitiva, a la vida, a vegades no cal entendre, simplement sentir, deixar-se anar.

De les propostes que vaig poder veure la més emotiva va ser "Dansa inclusiva", un espectacle de petit format on els ballarins són persones amb alguna discapacitat, física o intel.lectual, i on la interacció amb el públic és fonamental. Tot i ve
nir del Brasil, s'entenia molt bé cada gest, cada moviment. I la utilització de pilotes, cotxes teledirigits, rodes, i d'altres elements feien que el conjunt quedés integrat com un tot.