dissabte, 29 de setembre de 2007

The Police


Diuen que la dècada dels 60 va marcar una fita en la història de la música moderna perquè va suposar l'eclosió del pop i el pop-rock gràcies a l'aparició del grup que ha suposat un abans i un després en aquest tipus de música, parlo, com no, dels Beatles, sense oblidar els Rolling Stones amb tot el que també van suposar en la història d'aquest art.

Però els nascuts a la dècada dels 70 i, per tant, qui vam viure la nostra adolescència i primera joventut a cavall entre finals dels 80 i principis dels 90, també vam tenir la fortuna de presenciar els inicis i poder gaudir dels concerts i discos de figures que s'han convertit en mites a l'actualitat i de qui algunes de les cançons s'han convertit en veritables himnes. Parlo de Bruce Springsteen, Dire Straits, Génesis, Queen, Spandau Ballet, Duran Duran, OMD, Simple Minds, Depeche Mode, ... i en l'àmbit espanyol: Radio Futura, El Último de la Fila, Mecano, Los Secretos, ...

I no us penseu pas que me n'he oblidat d'un dels més mítics grups que ha donat el pop britànic: The Police. Com podem oblidar himnes com Roxanne, Every breath you take, So lonely, Do do do Da da da, Every little thing she does is magic, ...

Fa dos dies vaig tenir l'immens privilegi d'anar al concert de retrobament del grup, separat fa una dècada, on actuaven els tres membres sense cap banda: Steward Copeland a la bateria, Andy Summers a la guitarra, i Sting al baix i veu. Com pot ser que tenint tots prop de 55 anys mantinguin la força com si en tinguessin 25? la veritat és que no van defraudar, van fer sonar i cantar les seves tornades més conegudes, van fer ballar al públic i em van fer recordar què vol dir compartir amb 55.000 persones un aconteixement irrepetible, perquè la connexió entre el públic i uns artistes del nivell de The Police, així com la qualitat de l'espectacle i el so no acostuma a veure's massa sovint.

Bé ja tindré un aconteixement més per recordar...

dimarts, 25 de setembre de 2007

Baixada dels pilars

Donat que sempre coincideixen les festes de la Mercè i les de Santa Tecla, i m'agraden molt les festes de Barcelona, tant sols des de l'any passat he gaudit algun dia de les festes de Tarragona. En ser una ciutat petita es viu molt la festa al carrer i podem trobar concerts com els que s'ofereixen a la Mercè amb la diferència que no t'has de donar cops de colze per avançar ni has de fer malabarismes amb la beguda.
De fet, aquest any hi havia alguns cantants que repetien: primer actuaven a Tarragona i després a Barcelona com, per exemple, El Sueño de Morfeo o l'orquestra Cimarron. També va actuar Feliu Ventura, Jaume Sisa, Fangoria, ...

Però veritablement el que més impacta de totes les propostes és la "baixada dels pilars", sent una ciutat castellera com és Tarragona, no podia faltar alguna exhibició d'aquests i, a banda de l'actuació que sempre fan el dia de Santa Tecla (23 de setembre), el dia 24 cada colla de la ciutat (Colla Jove, Xiquets de Tarragona, Serrallo, Sant Pere i Sant Pau) construeixen un pilar de quatre, aquest puja les escales de la catedral, les baixa i després camina pel carrer Major, la Baixada de la Misericòrdia (un dels punts més espectaculars), la Plaça de la Font fins arribar a l'Ajuntament on l'aixeneta és estirat amb una faixa fins el balcó.

Aquest any he tingut la fortuna de podeu veure-ho per primera vegada i, a més, des d'un lloc privilegiat (un balcó davant les escales de la catedral) i creieu-me és d'aquelles coses que no pots perdre't a la vida.

La gent de Tarragona diuen que a Barcelona no es viuen els castells com s'han de viure, que la gent parla tota l'estona aplaudint a cada moment i no respecten el silenci necessari perquè les colles es puguin concentrar i aixecar i descarregar el castell, potser sí tenen raó, el cert és que l'ambient que vaig veure ahir a la Part Alta de Tarragona no l'he vista a la Pl. Sant Jaume.

dilluns, 17 de setembre de 2007

La Barcelona millorable?

En alguna altra entrada he escrit sobre la situació actual de Barcelona, però fa uns dies vaig llegir una carta al director a El Periódico que em va fer estremir i pensar en quina ciutat s'està convertint la tant venuda, "cosmopolita" i "moderna" Barcelona. Què estan fent els nostres representants per millorar la qualitat de vida d'aquells qui hem triat aquesta ciutat per viure?

Transcric el texte tal qual es va publicar el 14 de setembre:


Triste regreso a la ciudad de Barcelona. Jaime Palomar. Barcelona

"Tras 22 años de ausencia de la ciudad de Barcelona, ¿con qué me encuentro? 1) Magnífica e infrautilizada red de buses metropolitanos, refrigerados, ecologistas y silenciosos. 2) Circuitos de bicicletas bien planificados, y sin embargo, te las encuentras por cualquier acera. 3) Hay trozos de bicis abandonados, atados a postes y farolas por la ciudad. 4) Motos encima de las aceras. 5) Mendigos por doquier. Mujeres jóvenes pidiendo con críos de meses en sus brazos. Los Mossos d'Esquadra dicen no poder actuar si no es el niño quien pide personalmente --todo esto en una ciudad en la que se pagan millones de euros por fichajes de futbolistas--. 6) Mucha inseguridad y ausencia de agentes uniformados paseantes. 7) Suciedad, principalmente donde se congrega la gente (Rambla, Park Güell, zoo). 8) Motocicletas que generan un ruido por encima de los decibelios permitidos. 9) La mayoría de los coches --con un solo ocupante-- circulando alegremente y aparcando en doble fila. 10) Despilfarro de electricidad nocturna en tiendas y calles; luego saltan las subestaciones. 11) Los peatones cruzan por donde les da la gana, sin respetar pasos de cebra o semáforos (si están rojos y creen que no vienen coches, saltan a las calzadas, y es cuando aparecen las motos). 12) Grafitos en buzones, vagones de metro y persianas de casi todas las tiendas de la ciudad. 13) Entradas y salidas a la ciudad con retenciones kilométricas, igual que hace años. Incomprensible. 14) Cercanías, sin comentarios. 15) Aeropuerto, vergonzoso. Esta realidad nos hace pensar que los encuestadores que pusieron un notable a Barcelona debían de estar en Santander."


Com se us ha quedat el cos?

dijous, 13 de setembre de 2007

És la guerra!!

Avui parlant amb una persona que necessitava un cop de mà en la seva recerca de feina, me n'he adonat que he utilitzat diverses vegades l'expressió "això és la guerra!" per referir-me al mercat laboral...

On hem arribat que per a referir-nos a l'espai on passem com a mínim 1/3 del nostre dia a dia ho hem de fer en aquests termes? Segurament he utilitzat aquesta expressió per situar al meu interlocutor en un paisatge molt més conflictiu i caòtic del que realment crec que és, però he volgut donar una visió molt negativa i espantar-lo una mica perquè vagi preparat per la competència amb la que es trobarà a l'hora d'enfrontar-se amb una selecció de personal... Sempre hi ha algú més guapo, més preparat, però hem de pensar sempre en el nostre valor afegit, en allò que podem oferir i que ningú altre pot, ja sigui la nostra cordialitat, la nostra naturalitat, o qualsevol habilitat a la que nosaltres no donem importància però sempre hi és, encara que no ens adonem.

Encara que de vegades he vist les coses d'una manera més negativa a l'hora d'iniciar un procés de recerca de feina, sempre he cregut que pot resultar engrescador, que ens pot aportar moltes coses: disciplina, mètode, autoconeixement, seguretat, ...

I tal i com estan les coses actualment hem de pensar que un procés com aquest es pot equiparar a una carrera de fons, amb obstacles, i no amb una carrera de velocitat, del que es tracta és d'aguantar la pressió per aconseguir el millor lloc de treball, superant els entrebancs que ens trobem pel camí i no en ser un bon velocista.

dimarts, 11 de setembre de 2007

El llibertí

Certa gent pensa que obres de teatre que tenen una factura clàssica, ambientades en èpoques anteriors al segle XX, no han de resultar interessants i ens seran avorrides, jo no estic d'acord amb aquesta idea, de fet moltes de les obres contemporànies m'han semblat snobs, en certs casos un veritable trencaclosques o, fins i tot, insufribles perquè utilitzen els crits per impactar, com és el cas de Plataforma o qualsevol de les adaptacions de Calixto Bieito, o ininteligibles com Marat Sade en la versió d'Animalario.

En el cas de l'obra que he tingut ocasió de veure aquesta tarda puc dir que contradiu l'imaginari que alguns tenen sobre els clàssics teatrals: es tracta de El llibertí, obra ambientada al segle XVIII, el segle de les llums, a la França pre-revolucionària. M'ha recordat molt el guió de la pel.lícula Amistades peligrosas de Stephen Frears, pel que fa als enginyosos diàlegs i a la construcció dels personatges principals, Denis Diderot i Madame Therbouche. Després de veure-la et venen ganes de llegir el llibret per interioritzar millor el texte.

A més a més hem de destacar les grans interpretacions que fan tots els actors, tant els principals, Ramon Madaula i Laura Conejero, com els secundaris, Nausicaa Bonnín, Jofre Borràs, Marta Millà i Paula Vives.

dilluns, 10 de setembre de 2007

L'àngel de la guarda

Hi haurà gent que dirà que això de l'àngel de la guarda no existeix, que és un mite, però jo que no sóc massa crèdula amb les coses que no puc veure i comprovar us puc assegurar que existeix.

Avui ha estat el meu aniversari i he passat un molt bon dia, he anat a Girona on he visitat la catedral, he passejat pel call i he vagarejat pels carrers, creuant el pont de Peixateries Velles o Sant Agustí o prenent un suc de fruites natural al Cafè Royal de la Plaça de la Independència. A més a més d'admirar els reflexes de les cases acolorides sobre el Riu Onyar.

Quan tornes a casa després d'un dia intens en vivències, sembla com que et relaxis i confiïs en arribar aviat a casa a interioritzar el que has vist i viscut al llarg del dia, és en aquests moments quan pots tenir un ensurt que pot canviar algunes coses de la teva vida... és en aquest moment quan te n'adones que tens un àngel de la guarda que et protegeix i no permet que et passi res i que s'assegura que tornes a casa en les millors condicions possibles i t'acompanyarà fins que arribi la teva hora.

diumenge, 9 de setembre de 2007

preguntes

Des del moment en que ens despertem fins que el nostre cap es deixa caure sobre el coixí, la nostra vida està plena de preguntes, la majoria són fàcils de respondre i s'obliden deseguida però d'altres preguntes són difícils de fer perquè tenim por a la resposta.

dissabte, 8 de setembre de 2007

Cinema d'estiu

Any rera any veiem que la cartellera canvia de forma estacionària, els moments en que significativament trobem un mateix tipus de cinema a estrenar és al Nadal i a l'estiu, i en menor mesura a Semana Santa.

Sembla que les Majors americanes produeixen un determinat tipus de cinema per ser consumit en moments en que la gent està més desocupada i, especialment, en períodes en que els nens no tenen cole. Dos tipus de films són els més estrenats en aquests períodes: els blockbusters americans i les pel.lícules animades. Però... cal que els arguments, les estructures de guió, els temes i els perfils de personatges es repeteixin infinitament?

Aquest estiu he tingut ocasió de veure tres de les pel.lícules d'animació actualment en cartell: Los Simpson, Locos por el surf, i Ratatouille. D'aquestes la primera surt una mica de l'esquema habitual d'aquests tipus d'històries, potser perquè els seus espectadors no són nens sinó que està orientada més a adults. A més a més, en ser una reproducció en llargmetratge dels mateixos personatges que es troben a una sèrie de televisió obliga a mantenir el to que aquesta té. De tota manera si hagués de fer una crítica diria que no arriba a ser ni entretinguda, vol ser molt espectacular en la forma però no aconsegueix la brillantor en els efectes visuals d'altres films d'animació (com els de la factoria Pixar o Dreamworks) i demana ser seguidor habitual i fan de la sèrie per poder gaudir-ne una mica.


Pel que fa a Locos por el surf, crec que la funció del doblatge és fonamental (la vaig veure doblada al castellà) i en aquest cas estan molt aconseguides les veus (sobretot Alexis Valdés com a Chicken Joe i la de Carmen Machi com la mare del protagonista), la presentació com si fos un documental em sembla força original per ser un film d'animació, però li manca ritme i, sobretot, explica una història mil vegades relatada: noi, en aquest cas un pingüí surfero, que deixa casa seva per viure una experiència d'aprenentatge on trobarà un mentor, un company i, com sempre, un dolent que li complicarà la vida. I al final el millor no és guanyar sinó participar i ser un bon pingüí.

De les tres Ratatouille és la que més m'ha fet gaudir i m'ha provocat el riure en molts moments, el ritme t'enganxa al llarg de tota la pel.lícula. I, tot i que reconec que també té una estructura de guió mil vegades explicada, amb uns personatges reconeixibles a gairebé tots els films de la Disney, té alguns elements diferenciadors com el fet de presentar als personatges que són animals tal i com són no com a "ninos de peluix" sinó com a les rates que són, els efectes visuals estan molt ben aconseguits, especialment en l'escena en que Rémy se separa de la colònia de rates i navega per les clavegueres...

Els que tingueu ganes de passar una bona estona al cinema i encara tingueu l'esperit vacacional a sobre no dubteu en anar a veure Ratatouille

dijous, 6 de setembre de 2007

plan renove

Hi ha gent que s'identifica molt amb el lema "año nuevo vida nueva", d'altres com és el meu cas fem el "plan renove" al setembre com els nens que comencen un nou curs. Sempre intento fixar-me fites pel nou curs, l'any passat vaig fer-me dues propostes i només he complert una; per una banda, em vaig plantejar fer un bon tros caminant per anar a la feina i després agafar un bus o metro, això finalment m'ho he saltat totalment, m'aixeco molt justa i al matí no sóc persona, per una altra banda, em vaig proposar fer conversa d'anglés, i això sí m'hi vaig posar tot i fer-ho una mica tard, des del mes de febrer al mes de juny.

De cara al proper any també em vull fixar dues fites: anar a la feina en bici (ja m'han enviat la tarjeta del Bicing) i preparar oposicions. Pel que fa a la segona ja he començat a fer algun pas, m'he apuntat a l'Acadèmia Adams i començaré les classes d'aquí a quinze dies. Pel que fa a la primera, han passat pocs dies des que he tornat de vacances, quan estigui més situada i m'hagi fet a l'horari de feina m'ho he de proposar seriosament.

Crec que és molt sa anar plantejant-se reptes a un mateix per poder tirar endavant, si no fos així, en el meu cas, no trobaria massa sentit a la meva vida.

dimarts, 4 de setembre de 2007

Reus

Sempre hi ha hagut rivalitat entre les dues ciutats més importants de la província de Tarragona (a banda de Tortosa, Valls o Vendrell). Jo com a bona tarragonina només veia les excel.lències de la meva ciutat i no entenia el perquè la universitat no es podia dir Universitat de Tarragona i s'havia d'anomenar Rovira i Virgili (tot i l'orgull que suposa aquest nom, en ser un dels intel.lectuals més destacats a l'època de la República) per no ignorar a Reus, i perquè sempre hi havia les comparances sobre les inquietuds culturals i socials d'ambdues ciutats.

Però, deixant de banda les brometes dels reusencs al voltant de la capitalitat com, per exemple, "Tarragona, barri marítim de Reus", i deixant-te portar pels ulls curiosos d'un visitant que arriba per primera vegada observaràs tot allò que ofereix el bressol de Gaudí. Diversos museus, el Gaudi Centre on ens podem submergir en la genialitat d'aquest genial arquitecte, dos teatres, un passeig pel Modernisme endinsant-nos en el cercle (com el Ring de Viena) emmarcat pels Ravals. No ens hem d'oblidar de l'església gòtica Prioral de Sant Pere, la més important de la ciutat.

Per una altra banda, trobem una oferta comercial de primera qualitat que s'ha mantingut al llarg del temps, on podem recordar els comerços tradicionals que van obrir les seves portes fa més d'un segle al cèlebre carrer de Monterols ("Reus, París, Londres i el carrer de Monterols") i podem observar també nous comerços que amb els seus grans aparadors capten la nostra atenció perquè no són com els que podem trobar a altres ciutats on Inditex copa totes les botigues, de fet, les grans cadenes han obert alguna botiga però no predomina aquest model de comerç.

I quan ens cansem de passejar i volem seure a menjar o beure o, simplement, prendre un gelat també tenim una bona oferta de restauració situada, sobretot, al voltant de la Plaça del Mercadal i la Plaça del Castell. Recomanable una visita al Cafè de Reus.

I si us deixeu caure per aquesta ciutat a finals de juny gaudireu de les Festes de Sant Pere, on al llarg de més d'una setmana podem trobar concerts i activitats lúdiques a molts carrers.

No em vull oblidar tampoc del Festival Trapezi, fira del circ de Catalunya, que se celebra en la capital del Baix Camp al mes de maig.

Com veieu també puc ser objectiva i cantar les excel.lències de l'eterna rival de la Imperial Tarraco.