dilluns, 27 de setembre de 2010

un cant a la tolerància

Aquest any es commemoren 50 anys de la publicació del llibre de Nell Harper Lee "Matar a un ruiseñor" (1960). El vaig llegir quan era adolescent i em va remoure molt, la defensa de les pròpies conviccions per part de l'advocat Attikus Finch en un moment en que el racisme al Sud d'Estats Units es trobava en el seu moment més alt, aquest racisme provocava l'acusació d'un innocent (negre) de la violació d'una jove dona blanca.

El tema principal del llibre es pot dir que és la injustícia i la falsa acusació, acompanyades d'un racisme exacervat, però el fet que la narradora principal de la història sigui la filla de Finch, Scout, de 6 anys, també aporta un altre element que és la pèrdua de la innocència, la presa de consciència de la hipocresia i la doble moral de la societat americana de l'Alabama dels anys 30.

Del llibre es va fer una adaptació cinematogràfica dos anys després de la publicació de la novel.la, dirigida per Robert Mulligan i protagonitzada per Gregory Peck (guanyador de l'Oscar aquell any per la seva magnífica interpretació de l'honest i lluitador advocat Finch), van plasmar en llenguatge audiovisual les paraules de Harper Lee permetent que la història, basada en un fet real, fos coneguda per molta més gent.

Un llibre i un film imprescindibles que, en el meu cas se m'està despertant la necessitat d'una relectura.

Deixo aquí unes paraules que adreça Attikus Finch al seu fill Jem per explicar-li el que és realment la valentia...:
"Quería que descubrieses lo que es el verdadero valor, hijo, en vez de creer que lo encarna un hombre con una pistola. Uno es valiente cuando, sabiendo que la batalla está perdida de antemano, lo intenta a pesar de todo y lucha hasta el final, pase lo que pase. Uno vence raras veces, pero alguna vez vence."

dissabte, 25 de setembre de 2010

canto a la libertad


M'he esperat uns dies per poder dedicar unes línies a Jose Antonio Labordeta.

Vaig aprofundir en la seva música gràcies a una companya de la carrera de Sociologia que era de Saragossa, tot i que ja coneixia alguna de les seves cançons, va ser aquesta persona la que em va fer escoltar el sentit de les seves lletres.
Labordeta va saber mantenir les seves conviccions fins al final i va saber també fer-les arribar a tots. La política no el va canviar, va assumir plenament el que significava ser un representant dels ciutadans, escollit per ells per parlar en el seu nom. Al llarg de 8 anys va fer present, com mai ningú abans ho havia fet, la veu dels aragonesos al Congrés dels Diputats. Va defensar els drets dels seus conciutadans pel que fa a l'aigua de l'Ebre, els problemes amb les comunicacions per carretera i tren que pateixen a Terol, així com d'altres temes...

I va demostrar que es pot estar en política sense vendre's i sense fer d'aquesta una professió. Molts de nosaltres ens emportem una motxilla plena de la seva sabiesa, de les seves cançons, del seu exemple.
Vaig seguir-lo en molts concerts i també en les seves intervencions al Congrés dels Diputats.

El seu record m'acompanyarà... amb les seves mateixes paraules:
Recuérdame
como un árbol batido
como un pájaro herido
como un hombre sin más; recuérdame
como un verano ido
como un lobo cansino
como un hombre sin más.
(cançó "Ya ves", J.A. Labordeta)

dimarts, 14 de setembre de 2010

Felicitat

Sempre havia dit que no crec en la FELICITAT en majúscules, que la vida es viu en un sol pla i que hi ha moments de dolor i moments plens d'alegria. Després d'haver viscut els darrers dies en un núvol potser hauré de començar a pensar que això no és així, que la felicitat existeix, dosificada en moments intensos que et fan suportar millor la rutina, però existeix.

I aquí estic, no volent deixar escapar un dels moments més feliços de la meva vida, fent un repàs dels bons moments compartits i de la gent amb qui els he viscut, i buscant un lloc on posar la suma d'aquests moments per tal que vagi engrossint-se mica en mica i vagi acompanyant-me ara i sempre

Abrir comillasLa felicidad siempre viaja de incógnito, sólo después que ha pasado sabemos de ella.Cerrar comillas

dijous, 9 de setembre de 2010

40 anys!!


Déu meu!! aquí em teniu, a unes hores de canviar de dècada... i ja en són 4. No sé si serà coherent a partir d'ara seguir mantenint l'esperit dels 30 però no hi puc fer res, em sento com Peter Pan. No sé si serà perquè el nostre ritme vital difereix molt de generacions anteriors, que arribaven als 40 amb pràcticament tot fet, una família tradicional, una feina estable i gairebé de per vida, el pis pagat, ... i nosaltres, què?
Sense estabilitat a la feina, vivint de lloguer sols o en parella, o compartint pis com si fossim estudiants, i sense un plantejament clar de si volem tenir fills o no.

Bé, arriben els 40 i això ja no hi ha qui ho aturi... serà qüestió de començar a centrar-se i acabar de construir el nostre futur, encara que sense oblidar el present i gaudint de cada moment perquè quan el present marxa ja no torna...

divendres, 3 de setembre de 2010

Sant tornem-hi!!


Ja estem de nou aquí després d'un mes de desconnexió de la feina i de les obligacions del dia a dia... per sort ho podem fer un cop a l'any, però penso que fer petites aturades al llarg de l'any és molt sa encara que sigui tant sols marxar un cap de setmana fora o fer excursions d'un dia a pobles o ciutats amb encant. Jo el darrer any ho he fet un parell o tres de cops i t'aclareix les idees, visitar Rupit, Colliure, Girona, Tarragona... és altament recomanable.

Però ara és temps de reprendre els compromisos, de tornar en el meu cas a assumir el paper de servidor públic que porto desenvolupant des fa molts anys dins i fora l'administració, sobretot dins d'aquesta, i intentar millorar les condicions de vida de la gent que m'envolta tant a la feina com a la meva vida privada.

I també és temps de tornar a gaudir de Barcelona i la seva oferta cultural... fa un mes que no vaig al cinema, Deu meu!! estic que ja no puc més!! la cartellera m'està fent "la ola"... i, com sempre quan torno de l'estiu, em faig la proposta d'anar un cop a la setmana al cinema, espero que aquest curs sigui possible i no faci passar per endavant altres compromisos.
Però no solament de cinema viu l'home, també de música, teatre, exposicions, ... de moment ahir ja vaig anar a veure un espectacle que unia teatre amb dansa. Es tracta de "Hermanos de baile", proposta que uneix comicitat amb hip-hop, claqué i flamenc.

En fi, que tenim molt per fer i molt per descobrir en els propers 11 mesos...