diumenge, 23 de desembre de 2012

Contrastos

Avui tot just han començat les vacances de Nadal, bé, com a mínim els dies festius...  i he tingut ocasió d'anar al centre per poder fer algunes compres nadalenques.
Altres anys aquests dies es feien més flagrants els contrastos socials entre els qui en major o menor mesura poden gaudir aquests dies d'alguns capricis en el menjar i, fins i tot, fer algun regal als seus éssers estimats i els qui no tenen res. Malgrat aquestes diferències es mostraven cada any ben clarament en els dies festius a mi no m'havien frapat tant com avui.
Tot i que he vist en diverses ocasions a persones demanant al carrer, al metro, al tren, i que aquestes peticions es multiplicaven en els dies de Nadal, avui he tingut una sensació d'amargura i tristor que anava més enllà del prendre consciència d'aquestes situacions com en altres ocasions m'havia passat.

Com he dit, he anat a fer algunes compres nadalenques i a donar un tomb per la Fira de Santa Llúcia, i he tingut la necessitat de treure diners, he anat al caixer que hi ha al final del Portal de l'Àngel, per cert caixer força concorregut. I m'he sorprès molt en veure que entre la voràgine de les compres, de l'entrada i sortida constant de persones del caixer hi havia, dins el caixer, al terra, estirat en un racó, algú que mirava de dormir entre cartrons, no us podria dir si era home o dona, perquè estava cobert pels cartrons, i davant la indiferència dels qui entraven i sortien del caixer, ha trobat la seva manera de passar inadvertit i poder descansar.
I he pensat en les desigualtats que s'estan ampliant en la nostra societat gràcies a la mala gestió dels nostres polítics, que prefereixen negociar la data d'un referèndum d'autodeterminació que posar en el primer lloc de l'agenda la millor de les condicions de vida dels ciutadans.

Quines històries de vida, quines necessitats socials han fet que cada cop hi hagi més persones vivint al carrer, sense un coixí familiar, sense ingressos, sense suports i oblidats per les administracions públiques. Fins quan aquestes situacions s'aniran repetint i, sobretot, fins quan seran tolerables.

Cadascú de nosaltres té part de responsabilitat en el que els hi passa als altres. Quan decidim mirar cap a una altra banda quan veiem algú demanant pel carrer o dins del metro, quan votem a partits que defensen la no intervenció de l'Estat en les polítiques socials (com ha passat darrerament tant a Catalunya com a Espanya, amb governs que privatitzen la gestió de les polítiques socials), quan seguim gastant en articles innecessaris simplement pel fet que un conegut ja disposa d'ells, quan ens fixem en els qui viuen la vida frívolament, sense plantejar-se res, i no en aquells que la viuen intesament i que milloren la vida dels qui estan al seu costat... tots nosaltres, com dic, podem i estem obligats a fer alguna cosa.
Tinguem sempre present que aquell que està dormint entre cartrons en un racó d'un caixer podria ser algun conegut o familiar, que no tenim garantia de ser o viure la vida com pensàvem que fariem i que el nostre entorn més immediat és el nostre coixí i que l'hem de cuidar perquè si el perdem ens podem trobar en situacions de molta vulnerabilitat.

En tot cas, que serveixin aquests dies per pensar en la sort que tenim de tenir a la nostra família i els nostres amics al nostre costat i que estiguem sempre disposats a oferir el nostre temps i carinyo per fer-los la vida més fàcil.

BON NADAL a TOTHOM!!

dilluns, 19 de novembre de 2012

Ploramiques i utopia

Entrem en la recta final de la Campanya electoral que se suposa ha de ser un punt d'inflexió en les malmeses relacions Catalunya-Espanya. Al llarg de les darreres setmanes hem sentit mitges veritats sobre l'expoli fiscal que l'Estat espanyol exerceix sobre Catalunya, sobre el despreci que exerceixen des de Madrid a qualsevol proposta de millora del sistema fiscal català, a la vegada hem pogut escoltar de nou el to llastimer de certs polítics catalans envers a aquesta situació de suposat desequilibri entre l'Estat i Catalunya.
Però, realment algú dels qui utilitzen aquest to llastimer ha estat capaç de dir-nos què farà a partir del 26 de novembre si guanya les eleccions, què faran si arriben els diners que suposadament ens prenen dels impostos dels catalans, han assegurat en algun moment que perseguiran qualsevol forma de corrupció anterior a les eleccions i que es comprometen a lluitar contra l'aprofitament indegut dels diners públics per part dels qui exerciran algun càrrec públic en el nou govern que sorgeixi a partir del que els ciutadans votin el dia 25...? la resposta és no. Ningú ha anat davant de notari per signar un compromís amb la ciutadania de transparència i lleialtat.
Per tant, crec que són "els mateixos gossos amb diferents collars", tant si continuem formant part de l'Estat Espanyol com si ens declarem independents el risc de corrupció i malvaratament dels diners públics seguirà estant present, la possibilitat de vendre al millor postor (com han fet amb la privatització d'una empresa solvent com Aigües Ter-Llobregat a Acciona) els organismes públics seguirà sent l'objectiu, la manca de participació de la ciutadania en els afers públics continuarà, la insensibilitat i sordesa envers els problemes reals dels ciutadans i ciutadanes continuarà com fins ara... per tant, què més dóna si Catalunya es declara independent o no?

Jo desitjo viure en un país (sigui Catalunya, Espanya o Honolulu) en que les persones tenen accés als serveis públics pel fet de ser persones (ara no existeix aquest dret), les famílies poden escollir l'educació dels seus fills amb plena llibertat i sense restriccions, en definitiva, un país on el Govern garanteix unes mínimes condicions per viure amb dignitat i tenir una qualitat de vida per poder desenvolupar-nos com a persones. Un país on la solidaritat i l'ajuda mútua són les premises de partida en l'entorn on vius, on la gent té interés per la pròpia cultura, per descobrir i conèixer altres cultures, i on la violència (de l'estat, televisiva, ...) no és el punt de partida per consolidar les pròpies idees.

Serà que crec en les utopies?

dilluns, 29 d’octubre de 2012

La cultura deixa volar la nostra imaginació

Fa uns dies vaig llegir un article de Javier Marías en el que parla del que ens ajuda la cultura a evadir-nos, a imaginar altres móns, a viure per uns moments altres èpoques, conèixer altres vides passades, presents i fins i tot futures... i tot això, gràcies al govern del PP pot ser que ens sigui pres, que no tothom en pugui gaudir.
Assimilar la cultura a pur entreteniment és menysprear l'art, la música, el cinema, el teatre, ... i a tots aquells que fan possible que poguem gaudir amb qualsevol forma d'expressió artística, que ens fan més fàcil afrontar el dia a dia i que ens fan més soportables els moments difícils, més encara amb la situació actual. Menystenir tot això, no reconèixer el seu valor és no voler lluitar per la millora de la qualitat de vida dels ciutadans, objectiu pel que haurien de treballar els nostres polítics.

Pugen l'IVA a la cultura, pugen les taxes universitàries, redueixen les prestacions i els serveis socials, autoritzen l'increment de les tarifes dels subministraments que prèviament han privatitzat (aigua, llum, gas, telèfon), retiren les polítiques actives d'ocupació, socialitzen els efectes de la crisi malgrat els causants siguin altres que no respondran mai per ella, què més podem esperar... Mentre la mediocritat estigui instal.lada entre aquells que han de liderar la sortida de la situació dramàtica que molta gent està vivint, i per no caure en la desesperança més absoluta només ens queda comptar amb nosaltres mateixos i amb qui ens estimem i ens estimen, mantenint sempre la nostra autoestima i tenint clar el que som i el que volem perquè això, benauradament, no ens ho podran prendre mai.

dissabte, 27 d’octubre de 2012

Des de Xàtiva qüestionant el present

Els qui vam aprendre a escoltar cançons amb Lluís Llach vam agrair que ens deixés com a part del seu llegat la veu i les lletres del cantant de Xàtiva Feliu Ventura.

És un plaer veure com aquest cantautor ha recollit el llegat de Llach i el manté amb el mateix nivell del intèrpret de Verges. La ironia amb la que parla de la situació actual de l'administració valenciana, la crítica als representants polítics d'aquest país i la reivindicació dels territoris que conformen els països catalans, fan que esdevingui un digne hereu de Llach.
Sentir com les seves lletres ens porten a sortir al carrer i qüestionar el que passa, demanar responsabilitats a aquells que pensen que han nascut per governar des de generacions i generacions, com si ocupar un càrrec públic formés part de la seva genealogia; prendre postura en el moment que estem vivint... tot això fa que obris els ulls a la realita que t'envolta i, com diu el propi Ventura milloris el present que t'ha vingut donat per tal que el futur que heretin les generacions futures sigui millor.

Feliu Ventura recupera amb les seves conduït a les decisions a prendre a la maduresa. Els qui vam viure la infantesa i adolescència als anys 80, vam conviure amb grans sèries de televisió com "Verano azul", "Mazinger Z", programes de televisió que han esdevingut models com "Un, dos, tres, responda otra vez", "El peor programa de la semana", "La bola de cristal", ... els qui vam aprendre el joc simbòlic amb el Lego o els Clicks de Famòbil, ... els qui vam fer les nostres primeres passes en política a partir del moviment associatiu juvenil... ens sentim preparats per canviar el present a partir de tot el que vam aprendre en la nostra adolescència i joventut, perquè no es tracta de millorar el futur obviant el present, sinó de millorar el present per tenir un millor futur.

Un plaer escoltar les cançons de Feliu Ventura, des de la serenor apostant per qüestionar el present i amb la voluntat de construir-lo sense que altres ens diguin com fer-ho...

dissabte, 13 d’octubre de 2012

connectar amb la infantesa

Reviure la infantesa és quelcom que no fem sovint perquè pensem que ens prendran per immadurs, però els sentiments de tendresa i alegria que ens transmeten les situacions viscudes haurien de fer-se'ns presents més sovint.

Avui he tingut la sort de connectar amb un dels meus hobbies d'infantesa i adolescència: jugar amb els clicks de Famobil. Tot i que els que tenia estan guardats en un armari a casa ma mare, he seguit comprant alguns que m'agradaven... Aquest cap de setmana se celebrava a Montblanc (Tarragona) Clickània, una fira de clicks on es mostraven maquetes i diorames. Alguns molt aconseguits com tota una ciutat de l'oest americà amb un tren en moviment, i una ciutat victoriana. També hi havia un homenatge als castellers.
A la vegada es podien comprar clicks descatalogats i escenaris diferents que sortien de la nostra imaginació. També podies participar en sortejos i jocs de descoberta. A més a més els aparadors de moltes botigues de la ciutat de Montblanc tenien maquetes als aparadors.

Clickània és un aconteixement pels amants d'aquests ninos de 7,5 cm. que són desmontables i que poden recrear milers d'escenaris diferents. Com si d'una maqueta cinematogràfica es tractés, havies de construir una història al voltant d'aquells ninos, història que podia ambientar-se al western, a l'edat mitjana, en un circ, en un hospital, en una granja, ... fins i tot poden representar escenes de films actuals (de gangsters, de ciència ficció, comtes de fades, ...).

Per mi va ser una de les millors joguines, la meva fascinació s'ha mantingut en el temps i actualment segueixo sentint aquella màgia de quan tenia 6-8-10 anys quan els veig en un aparador o en una estanteria d'una botiga de joguines.

Llarga vida als clicks de famobil!!

divendres, 14 de setembre de 2012

pobresa

Malauradament ara la paraula pobresa corre en boca de tots i és més present que mai. Abans pensàvem en els països del Tercer Món i en nens buscant entre la brossa un mos que portar-se a la boca o alguna cosa que es podés revendre en un mercat de tercera o quarta mà... I ara, quan pensem en la pobresa què ens ve al cap?
Doncs, segurament, en gent gran i famílies regirant els contenidors buscant menjar caducat llençat a la porta dels supermercats, els qui demanen almoïna a la porta de les esgléssies i a moltes cantonades del centre de Barcelona, els qui es troben amb els seus mobles i pertinences al carrer després d'un desnonament, els qui han de recórrer a la família per poder sobreviure a final de mes, ... cada cop gent més propera, gent com tu i com jo.
Però quan parlen els programes de televisió o els partits polítics de la pobresa ho fan com si fos quelcom aliè com si no tingués a veure amb ells: nosaltres estem en aquest costat i els qui no tenen les condicions de vida adients estan a l'altre. Avui a la primera reunió de la Xarxa de serveis socials impulsada per IC-V, plantejava aquesta qüestió... cada cop més professionals del sector social es troben al límit de la pobresa perquè l'administració, especialment la Generalitat, no paga les factures derivades de contractes de serveis a les entitats en les que treballen els professionals, això comporta que no es puguin cobrir les nòmines ni les despeses quotidianes del manteniment del servei. Quan es treballa en l'atenció a persones, el no pagament d'aquestes factures suposa no poder mantenir despeses tant simples com el menjar, productes higiènics o subministraments de centres de dia i residències de gent gran, centres de menors o centres d'acollida de dones maltractades... Potser el Govern s'haurà de plantejar a quanta gent vol deixar fora del sistema i que mori d'inanició per no tenir les condicions de vida adients... quin percentatge? Abans de la crisi ja es parlava d'una pobresa estructural del 18% i les previsions són que es podria arribar a un 30% de la població. Aquest és el país que volem?

Sembla que totes les decisions polítiques ja siguin per part de la Generalitat (retall de prestacions) com de l'Estat (que vol reduir el nombre de municipis i regidors, això suposarà que alguns serveis bàsics que aquests estaven oferint desapareixeran o es concentraran en grans municipis), sembla, doncs, com dic que les decisions que es prenen van encaminades a fer més gran l'escletxa entre rics i pobres i que la part de dalt de la piràmide sigui menys nombrosa i la de baix cada cop sigui més nombrosa.

Fins quan aquesta situació?

dijous, 13 de setembre de 2012

Independència o emancipació?

Tornant de les vacances tornen també els temps convulsos. Arriba una nova diada i la gent surt al carrer per demanar la Independència (em pregunto on estaven el milió i mig de catalans que dimarts omplien el centre de Barcelona el dia de vaga general o en altres ocasions en que es reivindicaven una milllora dels drets socials).

"Independència"... des que era adolescente que cada cert temps veig utilitzar aquest terme i pensar en ella com a solució de tots els problemes dels catalans, fins els 18 anys vaig creure que el no formar part d'Espanya ens faria més lliures per enfrontar les nostres dificultats, però passats uns anys i havent-me dedicat professionalment a la lluita per la millora de les condicions de vida de la gent ja no crec que el fet que Catalunya sigui independent millori les coses.

Jo no vaig anar a la manifestació de dimarts, perquè no vaig poder però també perquè no estava convençuda. Ningú ens ha explicat quin model de país es vol ni com es construirà i, si la independència passa perquè els partits polítics actuals (especialment CIU i ERC) prenen les regnes del nostre país, no la vull. Preferiria parlar d'emancipació en el sentit que té a veure amb una qüestió de separació física però també actitudinal, d'assumir responsabilitats sobre tots els ciutadans que vulguin viure en una Catalunya que no forma part d'Espanya.
Fins que els nostres responsables polítics no facin el possible perquè tots i cadascun dels catalans tinguin unes condicions de vida que els permetin tenir un futur, mentre aquest nou Estat no vetlli pels ciutadans que aixopluga no vull que siguem independents.

Després de casos com el del Palau, o el Pretoria, en els que la burgesia catalana, els grans garants de la catalanitat s'han endut milers de milions, en quines mans deixarem el nostre destí com a poble?

La relació entre Catalunya i la resta de l'Estat sempre ha estat d'anada i tornada, la societat catalana està constituïda per persones vingudes d'altres indrets d'Espanya i, tot i que en alguns casos la convivència no ha estat fàcil, ens han aportat moltes coses que també conformen la nostra manera de ser.

S'haurien de valorar bé els pros i contres d'un procés d'autodeterminació i, sobretot, ser honestos i mesurar les possibilitats reals d'aconseguir-ho. Mentre només sigui una eina d'oportunisme polític per treure rèdits electorals i per amagar la ineptitud per gestionar els problemes socials escudant-se en un mal denominat "Espanya", jo no vull saber res d'Independència...


dimecres, 18 de juliol de 2012

Frontera

Amos Giati, director israelí molt reconegut internacionalment, l'any 2005 va realitzar "Free zone", film de dones obligades a entendre's malgrat les seves nacionalitats ho fan difícil. Una dona israelí que porta com a passatgera una noia nordamericana, creuant la frontera amb Jordània i entrant a la zona lliure, i que es veuen forçades a ajudar una dona palestina a recuperar el que ha perdut...

Rodada amb plans molt curts, amb una mateixa posició de càmera gairebé al llarg de tot el metratge, buscant el primer pla i utilitzant el dintre-fora de camp en els diàlegs, ens fa arribar els sentiments de les tres dones protagonistes a través del que diuen i del que no diuen, amb les seves mirades i gestos... El director fa un exercici de naturalitat i realisme com si no fos una ficció. Veiem la imprevisibilitat a l'hora de creuar diferents fronters, no sabent mai si les deixaran continuar el seu trajecte o hi posaran entrebancs, com si nosaltres mateixos anéssim en aquell cotxe.

"Free zone" ens fa adonar-nos dels prejudicis que hi ha entre les diferents cultures que conviuen a l'Orient Mitjà i com cadascuna vol distingir-se de les altres i mantenir el seu lloc en aquell territori. Es tracta d'una pel.lícula valenta en la forma (s'inicia amb 10 minuts d'un primer pla de Natalie Portman sense que hi hagi cap paraula) i en el contingut que val molt la pena de veure. La podeu trobar en DVD.

Gràcies al cinema podem viure altres realitats i no de forma llastimosa com a les notícies de la televisió o els diaris, amb el respecte i la naturalitat amb la que se'ns fa més fàcil comprendre-les...

dimecres, 20 de juny de 2012

Mínims per una vida digna


L'Estatut d'Autonomia, en el seu article 24.3 estableix que "les persones o famílies que es troben en situació de pobresa tenen dret a accedir a una renda garantida de ciutadania que els asseguri els mínims d'una vida digna...".

Recordem que aquest estatut va ser signat davant de les càmeres de televisió pel senyor Zapatero i el senyor Mas, casualment avui president de la Generalitat de Catalunya. Fa uns dies s'han presentat dues proposicions de llei, una per part del PSC millorant les condicions actuals de la Renda Mínima d'Inserció i l'altra per part d'IC-V/EUIA en que es proposa la creació d'una Renda Garantida de Ciutadania.
En relació a la proposició de llei del PSC, el PP i CIU ja s'han pronunciat en contra, en el cas del PP ja han presentat una esmena a la totalitat i CIU ha expressat que també en presentarà una en pocs dies. Imagino que la proposició de llei d'IC-V/EUIA correrà la mateixa sort donat que és més agosarada que la del PSC.

Avui s'ha constituït la Comissió Promotora de la Iniciativa Legislativa Popular per regular la Renda Garantida de Ciutadania. Amb el pes d'entitats que estan treballant cada dia amb els qui es queden sense res, amb els aturats que deixen de rebre prestacions derivades de l'atur, amb persones que amb la reforma de la RMI s'han quedat sense ingressos. I, no tant sols, això, es deixa de promoure la formació i la orientació laboral, per tant, a més a més de no tenir ingressos es deixa als aturats abandonats a la seva sort.
La ILP de la Renda Garantida de Ciutadania pretén regular una renda que permeti tenir uns mínims a aquells que no tenen res i, a més a més, obliga a les administracions a proporcionar un acompanyament i suport a les persones per afavorir el seu empoderament i la seva inserció social. Qui es pot negar a això? No hi ha diners per poder garantir aquesta renda però sí per mantenir un aeroport a Lleida que no té vols, per subvencionar la Feria d'Abril i altres esdeveniments suposadament culturals que esdevenen un negoci, ...

Veurem com van les coses i si hi ha sort amb la tramitació d'aquesta iniciativa, si no és així com a mínim els responsables del Departament de Benestar Social i Família i la Generalitat s'hauran de replantejar què han fet amb la RMI i perquè han deixat tantes i tantes famílies sense ingressos i, el pitjor de tot, sense una alternativa per aconseguir-los.

diumenge, 10 de juny de 2012

Cinema i educació

Darrerament coincideixen a la cartellera dos grans pel.lícules que aborden el tema de l'educació escolar posant sobra la taula la incomprensió i la manca d'atenció que reben els nens i adolescents per part de les famílies i professors.
"El profesor Lazhar" és un film canadenc que s'inicia amb un fet dolorós, la pèrdua d'una professora, i com això afecta als alumnes que convivien amb ella dia rera dia. L'arribada d'un nou professor  evidencia la poca contenció emocional que reben aquests nens, els sentiments, les pors, els traumes amagats, no es deixen sortir. En algun moment de la història es planteja el perquè està prohibit el contacte físic amb els nens. Seria necessari poder comunicar-se també a nivell físic amb els nens, o bé, és millor mantenir sempre una distància de seguretat.
El paral.lelisme que es dóna entre les pèrdues i superacions dels infants amb les del Professor Lazhar crec que és un argument molt ben utilitzat, ell pot entendre millor que ningú el que els nens estan vivint. No us la perdeu!!

Per una altra banda, fa un parell de setmanes es va estrenar un dels films guanyadors del darrer Festival de Cinema de Màlaga: "Els nens salvatges". Òpera prima de la directora Patricia Ferreira, ens apropa a les vivències d'uns adolescents en un institut a les afores de Barcelona. La incomunicació entre els joves i els adults, la incomprensió que això suposa i el determinisme que plantegen alguns dels professors envers a que els alumnes "dolents" no se n'ensortiran i, per tant, no cal apostar per ells i proposar-los reptes que no asoliran mai.
Ferreira planteja la pel.lícula des del punt de vista dels joves i, de fet, els moments més interessants i més àgils del film són els diàlegs entre Àlex, Gabi i Laura. Els pares són presentats amb quatre frases i alguns gestos. El casting és excel.lent, destacant el paper dels tres adolescents (Marina Coma torna a repetir un gran paper després de rebre el Goya a millor actiu revelació l'any passat pel seu paper a Pa Negre), i la interpretació d'Aina Clotet com a orientadora, Clara Segura, Ana Fernández i José Luis García Pérez com a respectius pares de cadascun dels joves.
La contundència del final del film fa plantejar moltes coses... dediquem temps a la gent que ens envolta? sabem realment el que els hi passa pel cap, el que necessiten? podem fer alguna cosa més per ells? especialment els nostres adolescents... sinó els hi dediquem algunes estones continuaran sent aquells grans desconeguts que ens resulten sempre imprevisibles perquè no ens preocupem de conèixer el que necessiten, els seus desitjos, els seus projectes, ...

diumenge, 20 de maig de 2012

despertant records

Una acció senzilla, buscar un botó per cosir-lo a una camisa que fa temps que no  et poses, buscar en un antic costurer que la família ha guardat i, de sobte, connectes amb records d'infantesa al costat de la teva àvia veient com treia fils d'aquell mateix costurer i cosia puntetes en unes estovalles, o feia un cobrellit amb ganxet.

I penses... aquells moments formen part de la meva vida o de la d'una altra persona? He oblidat aquells bons moments en que tenia tota la vida per endavant per aprendre i els qui estaven al meu costat estaven sempre disposats a ensenyar-me? Des de la perspectiva que et donen els anys veus com has anat perdent la senzillesa de les coses, la simplicitat dels aprenentatges i la tranquil.litat de sentir-te protegit pels qui seguien els teus passos. De sobte, et vas trobar un dia en que les decisions a prendre anaven molt més enllà de triar entre jugar amb els clicks de famobil o al Donkey Kong, entre anar al parc o a veure els teus cosins, ...
És inevitable sentir-te trist per haver perdut aquells moments, perquè alguna de les persones amb qui els vas compartir ja no hi són i, el més dolorós de tot plegat, perquè aquells moments ja no tornaran.

Haurem de creure'ns que cada edat i cada moment ens aporten molt i que cada dia és el primer de la resta de la teva vida, en el que podem tornar a començar... aconseguirem d'aquesta manera sentir-nos feliços per continuar vivint?

dimecres, 16 de maig de 2012

música i paraules

Hem de sentir-nos afortunats per poder viure moments màgics, moments que ens fan oblidar-nos d'allò que ens preocupa, que ens omplen i que ens permeten deixar la ment en blanc uns minuts. 

Avui he tingut ocasió d'escoltar al duo POETAS, Vicente Monera i Aitor Irayzozposant música a poemes de Lorca, Miguel Hernández, Neruda, i d'altres... sempre ens queden les paraules dels poetes per reconfortar-nos i acompanyar-nos en moments difícils. També els tenim presents en situacions especials, quan volem fer arribar la nostra estimació i carinyo a algú que forma part de la nostra vida i que volem que continui estant al nostre costat.  
Malauradament, no acostumem a llegir habitualment ame, ens crida més la novel.la. Segurament té a veure amb el fet que la poesia requereix una reflexió perquè ens arribi i per poder compartir-la després amb els altres sabent el que ens vol dir el poeta. En canvi, la novel.la no sempre ens fa reflexionar, hi ha textos que són un mer entreteniment i, en tot cas, la reflexió és més immediata que en el cas de la poesia. 

Alguns poetes es van considerar subversius en èpoques de repressió perquè han estat al costat de la gent i han defensat postures contràries a l'status quo. Alguns d'aquests poetes van haver d'exiliar-se o van morir a mans dels seus detractors, malgrat tot, sempre ens quedaran les seves paraules...

diumenge, 6 de maig de 2012

Bons professionals, malgrat tot

Ara que s'està parlant tant de retallades, de disminució en la qualitat dels serveis públics, de minoració de les polítiques socials, és quan podem comprovar què implica realment la professionalitat dels treballadors públics. Els retalls a la sanitat pública i, en el model català, també en la concertada, estan posant al límit la capacitat d'atenció dels treballadors dels serveis sanitaris. L'augment en el volum de pacients a conseqüència del reajustament de plantilles i la reducció en les despeses de material sanitari fan que el dia a dia en els centres sanitaris sigui un pèl més difícil que fa un temps.

Malgrat tot això, he pogut comprovar de primera mà que la vida en els grans hospitals segueix comptant amb la professionalitat del seu personal. En els serveis d'urgències potser sí  que es nota un nivell d'estrés pel volum de feina que en certes ocasions provoquen que el malalt se senti desemparat, però pel que fa als qui es troben a planta, l'amabilitat i seriositat en l'atenció estan fora de cap de dubte. Sí és cert que el temps en l'atenció, degut a l'augment de malalts per professional, és superior, però també podem valorar com a relatiu la noció de temps de resposta donat que per un/a auxiliar o infermera és un, i pel pacient n'és un altre encara que la quantitat de temps sigui la mateixa.

Podem estar tranquils, seguim en bones mans, tot i que l'insigne conseller Boi Ruiz (ex-gerent de la patronal de mutues catalanes), estigui provocant que aquestes mans deixin de sostenir el sistema sanitari.

Sr. Conseller el dret a una atenció sanitària de qualitat deixarà d'estar garantit per la Generalitat? Ens hem de començar a preocupar? Hi haurà ciutadans de primera i de segona en l'atenció sanitària depenen del teu lloc d'origen?

dimecres, 11 d’abril de 2012

poesia visual

A vegades la intuïció no ens falla i encertem a l'hora d'escollir una pel.lícula per anar al cinema. A mi em passa especialment quan decideixo anar-hi sola perquè hi ha algun film que penso que altra gent no voldrà anar a veure'l i intento no perdre-me'l. M'acaba de passar amb una òpera prima que ha passat per la cartellera sense massa estridència i que és una petita joia. Dirigida per una dona i girant al voltant de tres dones ens transporta a 3 moments diferents del segle XX en els que les dones havien de superar molts entrebancs vitals i superar-se a si mateixes dia a dia.
Les imatges estan plenes de poesia. La sorra dels paisatges de les Bárdenas Reales ens porten a la cruesa de la postguerra civil en la que la por i la necessitat de sobreviure sense res convertien la vida en una il.lusió. Les flors i la metàfora del desenvolupament de les papallones ens porten a la frontera amb França propera a Canfranc on la joventut i el dolor per un amor que no serà ens porten als anys 20. La grisor dels darrers dies del franquisme ens porten a una dona que vol viure més enllà de les parets d'un pis de Saragossa, somniant a través de les pel.lícules en blanc i negre amb les grans històries d'amor.

Colors, olors, sensacions... Paula Ortiz ha aconseguit amb aquesta primera obra que l'espectador senti a través dels sentits, més enllà de la mirada, el que envolta a les tres històries i, en sortir del cinema, miri al cel i busqui la sensació de llibertat.

Imprescindible

dijous, 22 de març de 2012

ètica i valors de servei públic

Fa uns mesos es van presentar els resultats d'un estudi realitzat l'any 2009 sobre ètica i valors de servei públic. Es basa en una enquesta a treballadors de la Generalitat (una mostra de 3000 persones entre alts càrrecs, funcionaris i personal laboral) en la que havien de respondre preguntes relacionades amb l'ètica, els valors i el clima laboral a l'Administració.

L'informe té una base teòrica molt interessant, es basa en conceptes clau que haurien de formar part del nostre vocabulari quan mantenim una conversa al voltant de l'administració pública. Conceptes com les polítiques d'integritat (instruments i normes de què es val un govern per prevenir la corrupció i promoure un servei públic), l'ètica pública o el bon govern.

Un altre element que analitza l'enquesta és el clima ètic, un bon element per mesurar el nivell de corrupció existent en una organització. El clima ètic està relacionat amb les actituds de servei públic que tenen els empleats i empleades del sector públic, les actituds i creences sobre el treball, la deontologia i els valors organitzatius predominants entre ells.

És significatiu l'alt percentatge de no resposta: un 58% del personal d'administració i tècnic i un 69% dels alts càrrecs.

Aquests tipus d'estudis haurien d'ajudar a millorar la integritat personal i professional dels qui treballen al servei dels ciutadans i de l'organització per la que treballen (en aquest cas la Generalitat), solament integrant els conceptes d'ètica pública i introduint els valors de servei públic en les polítiques públiques aconseguirem que els dubtes sobre la corrupció dins les administracions públiques s'esvaeixin.

dimecres, 14 de març de 2012

Els "privilegis" de treballar a l'Administració Pública

En diverses ocasions els qui treballem a l'Administració pública escoltem en boca d'altres que som uns privilegiats perquè tenim la feina assegurada, perquè els horaris són molt bons, perquè no treballem i ens dediquem a anar de compres en hores de feina, o a fer trucades, o a fer gestions personals, ...

Als responsables de la Generalitat, en aquest cas, ja els hi va bé que el clima social sigui advers pels treballadors públics perquè així quan toca el rebre tothom vegi amb bons ulls que es precaritzen les condicions laborals del personal de l'administració. Però la gent desconeix que per tenir una plaça fixa a l'administració s'han de superar unes oposicions competint amb milers de persones, amb temaris que en alguns casos superen el centenar de temes a estudiar, que pots aprovar els examens però si no tens prous mèrits anteriors no et servirà de res haver aprovat. Que l'índex de precarietat laboral és d'un 40%, que s'estan suprimint llocs de treball per passar a ser externalitzats a través d'empreses privades. Que hi ha categories laborals que, amb la rebaixa de sou del 15%, no arribaran als 700€ al mes. Que es controlen les trucades telefòniques i les pàgines visitades a internet. Que se sanciona a qui no compleix l'horari. Que el sou depen dels pressupostos de la Generalitat (o de l'Estat, depen de l'administració), això vol dir que a través de la negociació col.lectiva no s'aconsegueixen augments de sou com passa en la majoria de sectors. Que se suprimeixen llocs de treball i, per tant, se sobrecarrega de feina als qui queden, sent especialment greu en els serveis d'atenció als usuaris com serveis socials o sanitat.

En fi que, com es pot veure, no som uns privilegiats, que algunes situacions són pitjors que les del sector privat i d'altres similars, però en cap cas es pot sentir enveja del que es viu actualment dins els serveis públics.

NO A LES RETALLADES ALS SERVEIS PÚBLICS!! per uns serveis públics de qualitat...

dijous, 8 de març de 2012

Assimilar els canvis

En el moment actual, anticipar-nos i prendre posició davant els canvis és fonamental.

Tot i que necessitem que a la nostra vida hi hagi coses que es mantinguin perquè ens donen certa seguretat  periòdicament està bé viure alguns canvis, aquests poden venir provocats externament, o bé, poden ser canvis en les nostres maneres de pensar o actuar. Certament aquests darrers són els fonamentals perquè ens fan créixer com a persones o mantenir-nos ancorats en el passat o en creences que poden ser limitants.

Els valors i creences personals ens poden fer avançar però també ens poden limitar i no deixar-nos ser objectius a l'hora d'analitzar una situació i, per tant, poden no permetre'ns viure els canvis com un pas per créixer. Si som capaços d'observar els nostres sentiments i les reaccions davant situacions que canvien, podrem actuar i viure d'una forma positiva el que vagi arribant, fins i tot ens podrem anticipar i rebaixar el nivell d'angoixa per no saber què ens depara el futur.

Gandhi deia "Has de ser el canvi que vols veure", això vol dir que t'has d'avançar i procurar beneficiar-te del canvi. Evitar les actituds i sentiments que frenen el canvi (immobilitat, negació, angoixa, negociació, ...) o, com a mínim, que no s'allarguin en el temps, ens farà aprendre i agafar-nos a allò positiu que en molts casos tenen els canvis.
La percepció de la velocitat del canvi és un element que influeix molt en la interpretació que fem dels canvis, el millor que podem fer és donar-nos temps per reaccionar i donar una resposta des de les emocions...

Hem de posar la nostra energia en el moment present, deixant anar la nostàlgia per un temps passat i no permetent que l'angoixa pel que el futur ens depara ens freni i no ens deixi actuar.

Gaudim del dia a dia com si fos l'últim.

diumenge, 26 de febrer de 2012

Formació humanística

Ara que el Pla Bolònia busca l'especialització, que les ciències denominades fa un temps "pures" són les que dominen les universitats i perquè alguna teoria sigui tinguda en compte s'ha de poder "tocar", ha de poder tenir una utilitat pràctica i quotidiana... sembla, doncs, que la formació humanística no està de moda. 


Tot allò relacionat amb les ciències socials i humanes no té una presència habitual en els discursos, en els mitjans de comunicació, entre els llibres més llegits, ... 


Potser és que la gent no té l'hàbit de pensar, d'analitzar el perquè s'ha arribat a determinades situacions, de prendre un temps per observar el que passa al seu voltant? Com es pot llegir a les teories de Zygmunt Bauman, la societat postmoderna es fonamenta en el relativisme i la mobilitat i no en els valors i principis que eren la base de la societat moderna anterior. Aquests oferien una certa solidesa que es dilueix en la societat actual.


Necessitem conèixer el món en el que vivim, el seu funcionament, les regles del joc per tal de poder actuar en ell i, si no ens agrada, mirar de canviar-lo a partir dels seus fonaments. Tot això no és possible si no rebem les eines per poder analitzar el nostre entorn, i aquestes eines només ens les poden donar les ciències socials.
La Sociologia, l'Antropologia, la Filosofia, ens ofereixen els instruments per poder situar-nos en el moment que ens toca viure, com està organitzat el món i quins són els actors principals. A partir d'aquí cadascú de nosaltres pren les decisions dins i fora del taulell de joc, sabent que hi ha elements externs que influeixen en que aquestes decisions arribin a bon port o no.

dijous, 9 de febrer de 2012

l'esquerra avui

Cristianisme i Justícia titula, de forma encertada, el seu quadern nº 177 (des. 2011) "El naufragi de l'esquerra". Podem parlar en aquests termes de la situació que viu l'esquerra actualment a Espanya i Catalunya? jo penso que sí. Més enllà dels resultats electorals, consistents en la davallada del centre-esquerra representat tant pel PSOE com el PSC i el petit paper que podrà jugar Iniciativa per Catalunya i Izquierda Unida, aquests partits no han sabut transmetre la importància de la justícia social i l'equitat en les polítiques públiques i s'han vist superats per les lleis que defensen l'eficiència econòmica dictades pel sistema financer.
L'esquerra ha pecat d'ingenuïtat? segurament sí en el moment que, com va dir Keynes l'any 1930: "... haurem de fingir que just és dolent i dolent és just: perquè el dolent és útil i el que és just no l'és".  80 anys després estem igual o pitjor, ara metes grandiloqüents (servir el país, crear llocs de treball...) són només "anomenar just al dolent", encara més si s'utilitza com a argument la crisi.
No ens enganyem, les crisis econòmiques serveixen per fer més grans les diferències, quan passi la crisi actual les dosis de justícia social seran inferiors a les que hi havia anteriorment.

L'esquerra ha de tornar a reivindicar l'Ètica aplicada a l'economia. Això vol dir tenir presents premises com sobrietat, responsabilitat ciutadana, participació en la gestió de la despesa pública i, sobretot, pensar que en una mala gestió pública hi ha sempre víctimes...

No hi pot haver llibertat en un món amb diferències creixents entre els que tenen més i els que tenen menys.