divendres, 27 de febrer de 2009

Eleccions a Euskadi

Tot el que té relació amb Euskadi té impacte emocional per mi, he viscut molt bons moments en aquell país i tinc bons amics que hi viuen. 
Aquest coneixement d'aquelles terres ha fet que tingui una visió potser més propera a la realitat que la que ens ofereixen habitualment els mitjans de comunicació. Això no treu que la meva visió sigui crítica i, evidentment, en contra 
de la violència d'ETA, però també crec que no es pot permetre en una democràcia que un alt percentatge de la població no pugui votar al partit amb el que més s'identifica perquè està prohibit i no pot presentar-se a unes eleccions.

No sé si la solució a tot plegat podria ser plantejar un referèndum d'autodeterminació perquè la gent votés però el que sí tinc clar és que propostes com les de Lokarri (antiga Elkarri), entitat que treballa a favor del diàleg entre tots els grups socials tant polítics com associacions, empreses, sindicats, i amb l'esquerra abertzale, per tal de facilitar un procés de pau real que permeti viure en pau a tothom en un dels territoris més bells de la Península, propostes com aquestes val la pena tenir-les en compte.
Després del que ha passat a Lazkao aquesta setmana els ànims estan molt encesos, i espero que la resposta sigui una assistència massiva a les urnes escollint aquella via que permeti una millora en les condicions de vida de la gent, enfrontant la violència terrorista des del diàleg però amb fermesa i no permetent que hi hagi representants dels ciutadans, regidors, diputats, que no puguin sortir de casa sols, que sempre hagin d'anar acompanyats d'un escorta, pel fet de defensar unes determinades idees.

Veurem quin govern surt diumenge, però sigui quin sigui desitjo que pugui treballar pels ciutadans d'Euskadi sense estar condicionat per la presència dels violents.

dijous, 26 de febrer de 2009

Festival Visualsound

Fa 8 anys va néixer una aventura que ara arriba a la seva 6a Edició, encara que prèviament es van fer dues edicions més al Centre Garcilaso. Es tracta del Festival Visualsound que se celebra en diversos espais de Barcelona del 17 al 27 de febrer.

Els dos primers anys aquesta iniciativa que buscava combinar música i audiovisual va iniciar el seu camí al Centre Garcilaso sense recursos, tant sols el pressupost que teníem les dues dinamitzadores que portàvem el Projecte Jove dins del centre per tot l'any i, juntament amb Visual Ambition (entitat de joves que tenia la seva seu a Garcilaso), vam posar molta il.lusió i ganes. 
Vam poder veure alguns dels millors curts espanyols, alguns d'ells multipremiats en molts altres festivals inclosos els Premis Goya (per exemple, Desaliñada de Gustavo Salmerón o el mític 15 días de Rodrigo Cortés), vam contactar amb el programador de les Sales Verdi qui ens va permetre passar els curts en format cinema a sessions golfes en una de les sales d'aquest cinema. Vam tenir concerts molt curiosos de grups sorprenents (un d'ells tocava amb una Playstation).

En els seus inicis el festival no tenia seccions diverses, el primer any es va donar un premi del públic i un altre del jurat, el segon any es va canviar i es donava Opera prima, vídeo, i cinema. Posteriorment, d'altres equipaments i la Regidoria de Joventut es van interessar en el festival i aleshores es va iniciar un procés per fer-lo créixer i obrir d'altres seccions perquè qualsevol proposta audiovisual tingués cabuda. Un altre dels canvis va ser la reducció de concerts i la menor presència de la música però en canvi es va obrir la possibilitat que la viodeocreació i el videoclip fossin presents. 

Per tot això em puc vanagloriar d'haver obert la porta a una de les propostes audiovisuals fetes per i adreçades a joves més interessants dels darrers anys, que té per objectiu donar a conéixer treballs fets per joves menors de 35 anys en qualsevol format d'imatge. Al llarg de més de 10 dies la ciutat de Barcelona s'omple d'imatges, us convido a assistir a alguna de les sessions si no aquest any, el proper que ja té dates: 19 a 29 de febrer de 2010, apunteu-vos-ho a l'agenda!!

dilluns, 23 de febrer de 2009

Penélope Cruz

Fa tot just un any parlava de Javier Bardem com el primer actor espanyol premiat amb un Òscar, ara arriba l'hora de la seva companya Penélope Cruz. Malgrat la crítica en to de decepció que feia del film de Woody Allen pel que aquesta actriu ha rebut l'Òscar a millor actriu de repartiment, crec just felicitar-la donat que el problema de la pel.lícula era el seu guió absurd i no la interpretació de Penélope estava força bé encara que emmarcada amb un personatge almodovarià i no allenià, però la responsabilitat d'aquest ha de recaure en el director, l'actriu va donar tot el que se li va demanar i amb escreix.

Potser no és el millor paper de la seva vida (sense dubte La niña de tus ojos i Volver són les dues grans interpretacions fins ara de Cruz) però sí és el que donava més joc per l'Acadèmia de Hollywood. Un altre fet que li ha sumat possibilitats és el fet que la gran Kate Winslet no hagi estat nominada com a secundària per The reader i sí com a principal en aquesta categoria, recordem que als Globus d'Or va fer doblet i se'n va endur els dos premis, com a principal per Revolutionary Road i com a secundària per The reader. 
Bé, el seu paper de la desquiciada María Elena li ha possibilitat mostrar un altre registre a interpretar, després d'haver fet papers d'adolescent amb Bigas Luna o dramàtics amb Almodóvar, i després d'haver participat en algunes comèdies romàntiques a Hollywood (absolutament oblidables com Sahara) esperem que l'Òscar li serveixi per obrir les portes de la meca del cinema amb papers que van més enllà d'explotar la seva bellesa i la seva condició d'hispana.

Me n'alegro sincerament que hagi estat premiada per la seva senzillesa i discreció amb la seva vida i pel fet d'envoltar-se de gent que la manté amb els peus a terra. 

Penélope, benvinguda a l'Olimp del Cinema!!


dissabte, 21 de febrer de 2009

Quotidianitat versus identitat

He començat a llegir el llibre del professor Vicenç Navarro Bienestar insuficiente, democracia incompleta. Ja fa dos anys que el tenia per casa i no m'havia animat a llegir-lo. 
El professor Navarro expressa amb paraules senzilles i clares el que alguns altres acadèmics fan difícil d'entendre: els problemes quotidians, del dia a dia, són el que preocupa a la gent i no els grans debats identitaris on es planteja la definició d'Espanya, de Catalunya, l'encaix d'aquesta dins la primera, les seleccions catalanes, ... 

Realment els polítics i les elits catalanes se n'han adonat que la manca de qualitat dels serveis públics és una de les grans preocupacions de la gent, que la manca de respostes públiques a les necessitats socials està duent a la gent a la marginació social? Veritablement els nostres representants i els treballadors públics són conscients que, tal i com diu el professor Navarro: "El objetivo fundamental y último de las intervenciones públicas debiera ser mejorar la calidad de vida de la población" (pg. 38)?

Els polítics i alts càrrecs públics estan tant allunyats de la realitat del que els seus electors viuen que creen Agències, Organismes Autònoms, dissenyen grans programes i projectes de desenvolupament comunitari que després no tenen garantida una continuïtat més enllà de la subvenció europea de torn o que estan sotmessos a la Llei de Pressupostos anuals. I ja no parlem dels projectes d'inserció laboral i els programes de "nous filons d'ocupació" on es creen figures que només tenen sentit en el sector públic, en alguns casos, i aquest, més enllà del termini de vigència de la subvenció, no en vol saber res, o bé, encara que puguin funcionar en el sector privat l'Administració no incentiva a les empreses i entitats perquè contractin treballadors amb aquests perfils professionals. Perfils com: agents de civilitat, agents sociolaborals juvenils, dinamitzador comunitari, ... tenen poques sortides ara per ara en el mercat laboral.

Per tots aquests motius, mentre la qualitat i extensió dels serveis públics no centri el debat polític i social, mentre el Govern i l'Administració de la Generalitat i dels ens locals catalans no treballi per i per als ciutadans, mentre resti una sola persona que tingui dificultats per accedir als recursos i serveis públics i, sobretot, mentre la universalització i la participació real dels usuaris en els serveis públics sigui una quimera jo no em sentiré orgullosa de ser catalana.

dijous, 19 de febrer de 2009

Un Dios Salvaje

Perquè controlem els nostres impulsos? Perquè deixem d'expressar les nostres emocions? Perquè per un exagerat sentit del ridícul o per vergonya no ens mostrem als altres com som i, evidentment, no evidenciem el que pensem?

Tot això ens planteja l'obra
 de teatre Un Dios Salvaje, escrita per Yasmina Reza (autora de la cèlebre Arte), ens mostra al llarg de 90 minuts una, en principi, apacible trobada entre dues parelles de pares que volen solucionar civilitzadament un enfrontament entre els seu fills d'11 anys i acaben treient els seus pitjors instints perdent la compostura. 

El texte és força àgil amb uns diàlegs que no permeten cap treva i les interpretacions estan molt a l'alçada, sobresurten potser en Pere Ponce fent d'un advocat sense escrúpols i Aitana Sánchez Gijón en un paper de dona solidària i dedicada a la seva família que acaba treient el seu costat més fosc.

El fet de ser actors molt mediàtics, coneguts i valorats pels seus papers al cinema i a la televisió pot facilitar que esgotin les entrades diàriament però en cap cas ha d'interferir en el reconeixement a la seva feina en aquesta obra.

dilluns, 16 de febrer de 2009

Política en minúscules

 Molta de la gent que em coneix no es va estranyar que acabés afiliant-me a IC-V fa un parell d'anys, reconec que tenia por de què em diria certa gent del meu entorn qui sempre han qüestionat als partits polítics i l'afany de poder de molts dels qui s'apropen a la política. Però tal i com em passa a mi hi ha d'altra gent que entenen que els partits són una eina per intentar canviar les coses perquè, malauradament, les entitats i associacions no tenen la capacitat que tenen els partits, si tenen la voluntat, per fer-ho.

Quan parlem de política ens referim al Govern de l'Estat, al Govern de Catalunya, al Congrés dels Diputats, al Parlament de Catalunya, ... però què passa amb els petits municipis o els Districtes de Barcelona, qui forma part d'aquests organismes? qui decideix dedicar part del seu temps, a banda de la seva vida professional, a treballar per millorar la qualitat de vida dels seus veïns? Doncs, jo us ho diré, són el forner, el qui creua cada dia el carrer de casa nostra, el treballador social del barri, la infermera, ... aquells que viuen en els barris i petits municipis avorrits de veure com les seves necessitats i somnis no es compleixen, no es responen, i que no tenen cap afany de poder o de figurar, els qui de veritat desitgen veure canviar la seva realitat més propera. A tots aquests vagi el més sincer agraïment, i aquells qui pateixen amenaces a la seva persona o a la seva família continuament per expressar unes idees i defensar una visió determinada del món, la meva més sincera admiració, perquè és molt fàcil exercir la política des del Parlament o des d'una Conselleria on comptes amb assessors molt ben pagats, amb funcionaris i personal laboral al teu servei, el difícil és fer-ho en ajuntaments petits on no tens ni els mitjans personals ni materials necessaris i, a més a més, reps la pressió dels qui per saber el teu nom i conéixer-te des de sempre es creuen amb el dret d'exigir-te més i en alguns casos posar-te pals a les rodes per poder dur la teva tasca.

Us deixo aquí un article d'Enric Hernández publicat ahir a El Periódico on posar exemples concrets del que us he expressat en els paràgrafs anteriors...

15/2/2009 Edición Impresa MIRADOR // ENRIC HERNÀNDEZ

No tots són iguals (elogi de la política)

José Manuel Lizarraga, regidor del PP a Hondarribia (Guipúscoa), té 41 anys, està casat i té dos fills. Relegat a l'oposició municipal, i per tant privat de la dedicació exclusiva, els seus emoluments públics es limiten a les dietes per assistir als plens: 750 euros mensuals. El mes d'abril del 2001 va sortir il.lès d'un atemptat d'ETA contra el seu domicili familiar, on també resideix la seva mare, regidora popular igual que ell. Després de patir una llarga depressió i alternar les feines precàries amb l'atur, Lizarraga ha publicat un angoixant anunci a la premsa basca: "Regidor víctima del terrorisme busca feina compatible amb escorta". Segueix esperant resposta.

Roberto del Pozo (45 anys) es va convertir fa uns mesos en el primer regidor d'Autonomia Personal d'una capital de província espanyola. El seu desafiament des que va accedir al consistori de Santander és eliminar les intolerables barreres socials, econòmiques i arquitectòniques que encara avui fan de la discapacitat sinònim de desigualtat. De capacitació no n'hi falta: va compaginar la presidència càntabra de la Confederació de Persones amb Discapacitat Física i Orgànica amb la vicepresidència del Comitè Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat. De coneixement dels esculls a esquivar, tampoc: per una malaltia congènita ha passat tota la vida lligat a una cadira de rodes.
Rodada, però en el sentit més grat del terme, anava fins al 2001 la carrera professional d'Isabel Llinàs, directora de dos hotels a Mallorca abans de fer els 40. Però l'èxit laboral no la rescabalava de l'infern conjugal: durant anys va patir sense denunciar-ho mals tractes del seu marit, que al final li va assestar 15 punyalades que de miracle no la van matar. Les ferides es van curar i la teràpia va fer la resta, però Llinàs va renunciar al substanciós salari d'executiva per, com a directora de l'Institut Balear de la Dona, conscienciar amb el seu (mal) exemple les víctimes de la violència sexista. Avui és diputada autonòmica del PP.
Són casos extrems, però no pas aïllats, que ens mostren una faç de la cosa pública invisible per als mitjans de comunicació, on és sabut que l'excepció és notícia i la regla, rutina. Quan al PP de Rajoy, en caiguda lliure, li creixen els espies i els corruptes (poseu el preceptiupresumptes allà on escaigui), convé recordar que la corrupció no és inherent a la política. No falten polítics envilits --ni banquers, ni empresaris, ni periodistes...--, però la majoria serveix abnegadament l'interès general, no el seu propi interès.
"Els polítics ja se sap; són tots iguals", es lamenta resignada la ciutadania amb cada escàndol. Fins i tot sent injusta aquesta generalització, correspon als polítics corregir la falta de controls administratius, el millor adob per a la corrupció.

dijous, 12 de febrer de 2009

El poder del ahora

Darrerament he acabat de llegir un llibre que havia deixat a mitges perquè no acabava d'entrar en ell però crec que malgrat el seu excessiu espiritualisme té algunes frases que poden ser rescatades i que ens fan pensar...

El llibre en qüestió és El poder del ahora de Eckart Tolle. Es tracta d'un llibre d'autoajuda que es va convertir en un best seller fa uns anys i que pretén fer-nos reflexionar sobre el fet que nosaltres mateixos ens provoquem situacions d'angoixa quan vivim situacions de conflicte personal i defugim aquestes projectant-nos en el futur. 
Tolle ens demana que ens situem en l'aquí i ara per enfrontar-nos a allò que ens neguiteja i, ja que no podem canviar les coses, com a mínim sí podem canviar l'actitud amb la que les rebem. Tot això penso que té un fons de veritat i a mi m'ha fet pensar, però no m'agradat massa la manera en que està escrita com si l'autor fos una sort de Messies que ens ha de dur a la salvació a través dels seus coneixements i ensenyances. 

Us deixo algunes frases extretes dels llibre:
"... tenemos que llegar a comprender nuestro papel de creadores de nuestro dolor; nuestra propia mente causa nuestros problemas, no son los demás, ni "el mundo de allá afuera". Es nuestra propia mente, con su corriente casi constante de pensamientos, pensando sobre el pasado, preocupándose por el futuro. Comentemos el gran error de identificarnos con nuestra mente, cuando de hecho somos seres mucho más grandes".  (pg. xii del pròleg)

"Su mente es un instrumento, una herramienta. Está ahí para utilizarla en una tarea específica y cuando se termina la tarea, hay que dejarla de lado. El ochenta o noventa por ciento del pensamiento de la mayoría de las personas es, no sólo repetitivo e inútil, sino que por su naturaleza disfuncional y a menudo negativa, gran parte de él es también perjudicial. Este tipo de pensamiento compulsivo es en realidad una adicción". (pg. 12)

"El amor, la alegría y la paz no pueden florecer hasta que usted se haya liberado del dominio de la mente... Usted tiene que hacerse completamente consciente de sus emociones y ser capaz de poder sentir lo que hay más allá de ellas. Emoción significa literalmente perturbación. La palabra viene del latín emovere que significa perturbación". (pg. 20)


dilluns, 9 de febrer de 2009

Pena de mort

Com que al nostre país, benauradament, no existeix la pena de mort fa gairebé tres dècades (bé, en l'àmbit militar fa menys temps que es va abolir) no tenim present que en d'altres països està molt vigent i cada dia són assassinades "legalment" decenes de persones culpables o innocents, tant s'hi val, en algun lloc del món.
El darrer llibre que he llegit és un assaig en forma de novel.la sobre un cas real de condemna a la pena de mort d'un innocent per "donar el perfil" d'un assassí. Escrit per John Grisham, El proyecto Williamson, narra la història de Ronnie Williamson, un jugador de beisbol fracasat que no sap adaptar-se a un canvi de vida sent molt jove i per una declaració plena de mentides d'un confident policial la seva vida canvia d'un dia per l'altre...

Gran coneixedor de l'àmbit judicial americà, Grisham descriu molt detalladament les diferents instàncies policials i judicials per les que avança el procés de Williamson fins ser condemnat a la pena capital. I ens fa entrar en un corredor de la mort d'una presó de l'Estat d'Oklahoma on Williamson va a parar i on estableix amistat amb un altre pres gairebé sense veure-li la cara, solament parlant de cel.la a cel.la, aquests passatges del llibre m'han fet estremir i em recordaren l'episodi sobre la pena de mort i el corredor de la mort que Javier Corcuera ens mostrà a La Espalda del mundo.

Per una vegada, l'autor ha volgut anar més enllà d'un "best seller" i ens fa arribar un llibre-denúncia sobre la mala praxi policial, sobre la mort d'innocents amb la injecció letal, i ens mostra l'aquiescència dels habitants d'alguns dels Estats americans envers aquesta eina legal de matar com és la pena capital.
Esperem que desaparegui del nostre món per sempre.

"La pena de muerte es signo peculiar de la barbarie" (Victor HUGO)

diumenge, 8 de febrer de 2009

Titellaires

Ahir vaig anar a veure un espectacle una mica surrealista: Cabaret de paper. En Pep Gómez i la Mina Ledergerber van aconseguir que ens introduissim en el seu món d'éssers i figures de paper, amb la senzillesa que transmet l'experiència de molts anys de trepitjar festivals i teatres arreu del món, en Pep Gómez, o "Pepino Cartone" com ell mateix s'autonomena, va aconseguir d'un simple paper tot un món... fins i tot, vam viure l'idil.li entre dos ocells de paper perseguits per un ocellot de paper d'estrassa...: Dulce Juanita, dulce Juanita, mi tierna pajarita, ay!!

En un moment donat, la Mina, millor dit "Liberatta Labianca", va començar a tocar l'acordió i va posar una caricatura d'un home savi de barba blanca, en un primer moment no vaig identificar qui era aquest personatge, però després vaig enrecordar-me del gran Pepe Otal, amb qui en Pep Gómez i la Mina Ledergerber van actuar diverses vegades amb l'espectacle sobre la Divina Comedia de Dante... un gran homenatge a qui va ser un gran titellaire, mort fa dos anys en un festival internacional a Sardenya.

divendres, 6 de febrer de 2009

Salvem el Cinema espanyol

Avui he anat a veure una pel.lícula espanyola estrenada fa tant sols una setmana i ja solament possible veure-la a un cinema i fora del centre de la ciutat. 

La pel.lícula en qüestió és El juego del ahocado,
film que té molts mèrits per ser recomanada, malgrat la seva possible pr
evisibilitat en l'argument... Les interpretacions dels joves protagonistes són molt remar
cables: la sempre fiable Clara Lago i el principiant Álvaro Cervantes. La música acompanya molt tota la narració. I, potser, un dels elements que més m'han interessat és l'època en que està ambientada, finals dels 80, època amb la que jo m'identifico molt perquè correspon a la meva adolescència... Per últim no vull deixar d'esmentar la grata sorpresa que m'ha produït el que estigui rodada a la ciutat de Girona, lloc poc habitual de rodatge.

Però aquest post volia dedicar-lo als maltractats seguidors del cinema espanyol. Com pot ser que les pel.lícules espanyoles no durin més de dues setmanes en cartell? Com pot ser que a la segona setmana ja estiguin en sessions poc freqüentades com la primera, a les 16h., o a les sessions golfes? Com pot ser que s'hagi d'esperar a les nominacions i, sobretot, als premis Goya perquè alguns films arribin al gran públic? Com pot ser que els crítics sempre es "freguin" les mans a l'hora de posar-se a escriure sobre una pel.lícula espanyola? Com pot ser que només alguns noms com Almodóvar, Amenábar, De la Iglesia, Balagueró i poca cosa més aconsegueixen tenir espectadors?

En fi, suposo que molts de vosaltres em podrieu donar raons diverses per aquesta situació, començant per la mala qualitat del cinema espanyol, però no es pot generalitzar, el cinema espanyol no és un gènere, simplement és una nacionalitat i, per tant, hi ha molts tipus de films...
D'altres em podeu dir que s'utilitza moltíssim la Guerra Civil com argument i, possiblement us podria donar la raó, però, si us plau, mireu-vos amb carinyo la cartellera i aneu a veure cinema espanyol!!!

diumenge, 1 de febrer de 2009

Bienvenidos al Norte

Els cinèfils quan anem al cinema demanem qualitat en un film, però moltes vegades el que cerquem és l'entreteniment que, recordem, és un dels objectius del 7è art.

Si l'entreteniment el proporciona una comèdia amable, sense utilitzar acudits fàcils ni paraules barroeres per fer-nos riure i que, a més a més, ens fa reflexionar sobre la diferència, sobre com el desconeixement sobre els altres ens porta als prejudicis, en el meu cas, ho agraeixo llargament.

El meu agraïment, doncs, per Danny Boon, per l'esforç que ha fet en la direcció, en el guió i en la seva interpretació d'un carter del Nord de França, sotmés a la voluntat de la seva mare...

Bienvenido al Norte mostra la vida d'un poble de la regió de Pas de Calais, aprop de la frontera belga, on va a parar un funcionari de correus desplaçat i com la relació amb els veïns del poble de Bergues faran canviar la seva manera de fer aconseguint trencar els seus prejudicis...

Difereixo en la crítica que fa el bon amic Roger que el fet de ser una pel.lícula molt taquillera, especialment a França, sigui signe de mala qualitat, ben al contrari, crec que Boon ha aconseguit unir qualitat en els diàlegs i les interpretacions amb el suport del públic. Entenc que no serà un clàssic del cinema però tampoc no cal, no totes les pel.lícules s'han de convertir en clàssics.

Si voleu trencar amb els tòpics i conéixer una França més enllà de París i la Costa Blava i, sobretot, si voleu passar una bona estona, no us la perdeu.