diumenge, 30 de desembre de 2007

El orfanato

Hi ha pel.lícules que es converteixen en fenomen i, com a tals, s'han de veure. Aquest fet es produeix per diverses raons: per la seva qualitat, per la seva promoció a tothora i per tot arreu, o per l'efecte boca-orella.
Aquest any i dins del cinema espanyol El orfanato s'ha acabat convertint en un fenomen. Vista per més de 4 milions d'espectadors, nominada a 14 Goyes, presentada com a candidata als Oscars per Espanya en la categoria de "millor film de parla no anglesa", ... tot això l'ha convertit en la pel.lícula de l'any.

Emmarcada dins del gènere de terror, tot i que té elements melodramàtics, és un compendi d'altres films (la història recorda a Los otros, i l'estètica d'algunes escenes ha begut clarament de El resplandor).

Crec que està molt ben rodada, la utilització dels plànols zenitals és un encert i la posició de la càmara i els girs sobre el seu eix donen sensació de desconcert, així com la utilització de plànols curts ens fa apropar-nos molt més a les sensacions de la protagonista. El darrer gir del guió està molt ben trobat, tot i que el final m'ha sabut a poc.

El Goya a millor actriu protagonista suposo que li donaran a la Belén Rueda, tot i que a mi personalment em va agradar molt la interpretació de Blanca Portillo a Siete mesas de billar francés, però la presència constant i absoluta al llarg de tot el film de Rueda fan que aquest és sostingui pràcticament gràcies a ella.

Per aquells qui encara no l'hagueu vista aprofiteu aquests dies perquè ja només la fan a un cinema, val la pena veure-la si voleu rebre una lliçó de tècnica cinematogràfica d'un recién llicenciat de l'ESCAC, Juan Antonio Bayona.

Accés als serveis socials

Fa uns dies una usuària de l'Oficina d'Acció Ciutadana on treballo em comentava que la treballadora social que té assignada per la zona on viu no considerava que tingués cap necessitat econòmica i, per tant, no la va informar de les ajudes o serveis als que tindria dret, fins i tot la treballadora social de Cáritas de la seva parròquia va dubtar quan va anar a demanar joguines pels seus fills pel dia de Reis.
Quin perfil ha de tenir una persona per accedir als serveis socials? Ha d'anar vestit amb roba de segona mà, provocant la llàstima dels professionals de l'acció social, o bé, l'accés als serveis socials ha de ser universal (com propugna la Llei de Serveis Socials darrerament aprovada al Parlament de Catalunya).

És cert que s'ha creat una "picaresca" dels recursos socials i algunes persones estan cobrant la renda mínima d'inserció al llarg de tota la seva vida activa (quan hauria de ser un impass fins entrar al mercat laboral) o bé una pensió no contributiva i estan treballant en negre; i també és cert que s'ha generat una certa dependència dels serveis socials per part d'alguns. Però això no vol dir que qualsevol de nosaltres en qualsevol moment no necessitem que ens assessorin i ens ajudin a solventar aquelles situacions de necessitat personal o familiar que poguem viure.

Aboguem, doncs, per un accés universal als recursos socials, sense estigmatitzacions.

dijous, 27 de desembre de 2007

L'Iran pot ser a qualsevol lloc

Una de les raons per les que m'apassiona el cinema és perquè és una font inesgotable de coneixement i aprenentatge, fins i tot en el cas de films oblidables. 

En els darrers anys s'han produït films basats en novel.les gràfiques amb molt d'encert, tres exemples claus han estat Camino a la perdición, Una historia de violencia, i Persépolis.
Marjane Satrapi és iraniana i va exil.lar-se a França, on viu actualment, després d'haver patit la denominada "Revolució Islàmica", la guerra Iran-Irak i el fonamentalisme, enten que el seu lloc no es troba al seu país i marxa a Europa. Persépolis ens mostra aquesta història autobiogràfica, escrita i dirigida per la mateixa Marjane Satrapi (juntament amb Vincent Paronnaud) qui n'és també la dibuixant del còmic, previ a la pel.lícula.
Però aquesta història va molt més enllà, el fet que els personatges no siguin interpretats per actors reals fa que es pugui fer un paral.lelisme amb el que pot succeir a qualsevol país i no pensar que només poden ser "bàrbars" els països no occidentals. 
De fet, a mi tot veient-la m'ha entrat una mica de vertígen perquè he trobat similituds amb les actuacions dels governants del nostre país, especialment en èpoques anteriors però no sols. Te n'adones del que el poder pot arribar a fer, com es confonen Religió i Poder, i com quan estàs damunt de tot de la piràmide et creus amb la legitimitat d'imposar les teves idees i, sobretot, la teva moral.
El que m'ha impactat més de la pel.lícula és que un estat que hauria de ser excepcional es converteix en la normalitat, es pot resumir en una frase de la protagonista: "a veces no me doy cuenta de que llevo el velo puesto". 

dimecres, 26 de desembre de 2007

Intimitat

Els actors mediàtics sempre potencien que els espectadors vagin a veure una obra, això és bo pel teatre, però no sempre l'equació és tant clara: actors mediàtics+comèdia = satisfacció pels espectadors.

Intimitat seria un bon exemple: Joel Joan i Clara Segura com a protagonistes + comèdia al voltant de les relacions de parella no és igual a originalitat o qualitat.

Tot i que es pot destacar una de les escenes, la que transcorre a la consulta d'una terapeuta, en la que no pots aguantar el riure des que comença fins que acaba, la major part de l'obra és massa esperpèntica pel meu gust i recorda molt a Excuses, també protagonitzada per Joel Joan i, en el cas de la versió cinematogràfica, fins i tot, per Clara Segura. L'esperpent pot ser una bona eina per ridiculitzar certes situacions però quan aquest es converteix en paroxisme i no acabes d'entendre les reaccions d'un personatge ja no funciona tant bé i, si a més a més, afegeixes crits constants, perds la gràcia que volies transmetre.
De tota manera, per aquells que voleu seguir la trajectòria de la sempre brillant Clara Segura us recomanaria que anessiu al Teatre Villarroel per veure aquesta obra donat que, reitero, com sempre no decep. Com em deia una amiga avui: quan la Clara cau, sap caure molt bé.

Les grans dames del cinema

Què seria del cinema sense les seves actrius? En el següent enllaç podeu veure un bucle de fotos fent un recorregut per la història del cinema a través de les seves actrius, des de les grans dames de la època daurada dels anys 40 i 50 (Greta Garbo, Maureen O'Hara), passant per mites de tots els temps com Katherine Hepburn o Rita Hayworth, o les grans actrius dels 70 i 80 com Meryl Streep, i arribant a les protagonistes actuals destacant Julia Roberts, Sharon Stone o Jodie Foster.

A veure qui endevina qui és qui?

la felicitat

"El estado de la felicidad no existe, sólo atisbos. Cuando no tienes nada, necesitas; cuando tienes algo, temes." Qué gran verdad. La vida está repleta de instantes.

Miguel Delibes

dilluns, 17 de desembre de 2007

cinema i literatura

Fa un any que participo en un Club de lectura a la Biblioteca Xavier Benguerel, llegim un llibre veiem una pel.lícula basada en el llibre i fem un debat sobre les dues versions de la mateixa narració, la literària i la cinematogràfica.

Darrerament he tingut oportunitat de llegir dos clàssics de la literatura un dins de la dramatúrgia i l'altre una novel.la victoriana del segle XIX, es tracta de El mercader de 
Venècia de William Shakespeare, per una banda, i Orgull i prejudici de Jane Austen. 

Suposo que ha de ser difícil per qualsevol director o guionista iniciar el procés de creació d'una pel.lícula basada en una narració gairebé coneguda per tothom, en els dos casos que he comentat les adaptacions han estat molt fidels pel que fa al texte malgrat que la lectura et fa molts cops imaginar-te els personatges d'una manera molt diferent als actors que finalment acaben interpretant-los.

Sempre he sentit veritable passió per les adaptacions literàries, sobretot les que va fer el gran James Ivory de l'escriptor E.M. Foster als anys 90 (Una habitación con vistas, Lo que queda del día, o Regreso a Howards End), però trobariem d'altres exemples de fidelitat a un texte com és el cas de Kenneth Brannagh amb les obres de Shakespeare, o bé, en el cas del cinema espanyol, films com La colmena dirigida per Mario Camus o El perro del Hortelano de Pilar Miró.

D'altres adaptacions han millorat el texte o bé l'han traslladat en imatges d'una manera molt original i entenedora com és el cas de Virginia Wolf i Las horas o Orlando.
En d'altres casos crec que han estat un veritable desastre com La casa de los espíritus, o La fiesta del Chivo.

En fi, com veieu n'hi ha de tots colors. A vegades és més fàcil adaptar una pel.lícula de les denominades "d'època" que fer-ho d'una novel.la contemporània perquè has de jugar molt bé amb la verosimilitud, en canvi en el cas d'històries ambientades en èpoques anteriors no tenim referents a nivell de vestuari, entorn, ens hem de quedar amb el que ens diuen els llibres d'Història.

I no vull acabar sense fer esment al que per mi és un dels millors binomis cinema-literatura: Amistades peligrosas, tant la novel.la epistolar de Choderlos de Laclos com el film de Stephen Frears són dos exemples de la utilització de la ironia i, sobretot, la malícia en la relació entre els dos gèneres, home i dona, en el cas del film, a més a més, sostingudes per unes interpretacions brillantíssimes...

diumenge, 9 de desembre de 2007

quan és Nadal?

Fa un temps jo tenia claríssim quan eren les festes de Nadal, començaven el 24 amb el sopar de "Nochebuena" i acabaven l'endemà del dia de Reis. Aquells dies es vivien intensament amb la família i els amics i, a banda dels regals, trobaves diverses propostes per gaudir d'aquells dies: el Saló de la Infància, la Fira de Reis, la Cavalcada, la mostra de pessebres a l'esgléssia de Betlem, els carrers engalanats i les llums de Nadal, ...

Ara sembla que aquests dies s'hagin estirat al calendari, començant a finals de novembre: a Barcelona, l'alcalde Hereu va encendre les llums el dia 22 de novembre, els anuncis de productes nadalencs com els turrons ja fa dies que els veiem a la televisió, els esperats spots de cava ja s'han començat a veure tant a la tele com en el cinema, a les botigues fa dies que van començar la campanya de Nadal i hi ha famílies que al novembre ja havien començat a comprar els regals; i quan acaben aquests dies? al febrer, quan finalitzen les rebaixes?

Té sentit, doncs, parlar dels dies de Nadal o hauriem de parlar dels mesos de Nadal, donat que ara el que eren 15 dies com a molt han passat a ser tres mesos. Quina il.lusió podem tenir petits i grans amb aquests dies aleshores? a mi em fa pena perquè he estat una persona que tant en la meva infantesa com d'adulta he gaudit molt d'aquestes festes, aprofitant les fires, activitats i esdeveniments que s'anaven succeint. M'agrada molt l'ambient de Nadal i reconec que a Barcelona és molt maco passejar pels carrers i veure les llums, l'olor de les flors de Nadal i els avets a la fira de Santa Llúcia, trobar-te a corals cantant Nadales al carrer o a musics tocant pel Gòtic, copsar la il.lusió dels infants entregant la carta als Reis que se situen a la porta del grans magatzems, ...

S'ha perdut també el sentit del Nadal cristià, la celebració del naixement de Jesús, motiu d'alegria i celebració, convertint-se en Pare Noels o Santa Claus que res tenen a veure amb l'origen d'aquestes festes, potser sí amb la d'alguns dels nostres veïns nouvinguts però no amb la nostra.

Per mi aquests dies també serveixen per fer un repàs del que ha estat l'any i quines coses desitjo pel següent, per recordar aquells que ja no estan amb mi o a qui fa temps que no veig. Aprofito, doncs, per trucar, felicitar les festes i saber d'ells.

I, tot i que la tradició d'enviar postals de Nadal per correu s'ha perdut, també aquests dies ens serveixen per fer-nos presents mitjançant un correu electrònic davant aquells amb qui mantenim un contacte més esporàdic.

Espero que aquests mínims que mantenim encara no es perdin i jo seguiré vivint els Nadals del 24 de desembre al 6 de gener.

diumenge, 2 de desembre de 2007

Julius

Els que vivim a Barcelona acostumem a tenir una visió molt centralista de les coses, com si les propostes més interessants només les poguessim trobar a la capital catalana. Tot i que és cert que la nostra ciutat ofereix més possibilitats que d'altres indrets, en els pobles i ciutats d'arreu de Catalunya, amb menys mitjans i més esforç, podem trobar originals propostes a les que hauriem d'estar atents.

Avui he passat el dia a Vic on només per recórrer el seu centre medieval, visitar el Museu Episcopal o veure les pintures de Sert a la Catedral ja tenim motiu per anar-hi, però avui hi havia un altre motiu: el Festival de curtmetratges Julius. Aquest festival es desenvolupa al llarg d'una setmana i ofereix diverses activitats: passis de curts, master class, ... cada any gira al voltant d'un tema, enguany el tema era James Bond, això vol dir que tots els curtmetratges presentats i totes les activitats estaven relacionades amb l'agent 007.

Hem gaudit molt amb el visionat dels curts guanyadors i amb l'entrega de premis, en un ambient molt familiar.

dimecres, 28 de novembre de 2007

Futuro

El futuro no está en  nuestras manos sino en las manos de quienes se han apoderado de nosotros. 

Fernando Fernán Gómez

dimarts, 27 de novembre de 2007

Vida independent

Darrerament es predica el respecte a la diversitat i a les diferències, especialment en l'àmbit educatiu, però com passa amb altres termes a certs conceptes se'ls buida de contingut, la majoria de vegades s'utilitzen sense pensar realment el seu significat.

Avui he tingut ocasió de veure un documental sobre "L'experiència de la independència" on s'explica el dia a dia de quatre persones disminuïdes: una persona sordcega, un sord bilateral profund, una persona en cadira de rodes, i una noia amb discapacitat intel.lectual. Tant al film com en el col.loqui posterior, conduït per una persona membre del Foro de Vida Independent, he pogut conéixer què vol dir sentir com la societat fomenta la dependència d'aquells que són diferents perquè tenen dificultats de mobilitat o de comunicació o perquè són més lents a l'hora de fer les coses.Els membres del Moviment de Vida Independent defensen l'autodeterminació com a millora de la qualitat de vida, la capacitat de poder prendre decisions sobre la pròpia vida. Però malauradament el sistema de serveis socials, l'Estat del Benestar tal i com el coneixem, fomenten el paternalisme, l'assistencialisme, en definitiva, no permeten que 
aquestes persones, millor dit qualsevol persona o família que tingui una situació de conflicte, puguin participar en la resolució de la seva situació, puguin decidir per elles mateixes com respondre i actuar.

També s'ha editat un llibre amb el contingut del documental.

diumenge, 25 de novembre de 2007

Ritme

Perquè el ritme de vida que portem, la quantitat d'informacions que rebem, la immensitat de propostes que se'ns ofereixen ens arriben a estressar tant? Perquè no tenim la capacitat de destriar allò que veritablement ens interessa i deixar altres possibilitats que per nosaltres no són tant rellevants.
La societat global actual de la que rebem moltíssims "inputs", ens impedeix centrar-nos i prendre'ns un temps per pensar i escollir perquè sembla que la immediatesa ens ha de fer actuar, aquest fet ens fa perdre llibertat donat que solament quan siguem capaços d'interioritzar i processar tot allò que ens arriba, fent-ho nostre i elaborant una resposta des dels nostres desitjos, creences i principis, solament d'aquesta manera podrem ser una mica més lliures.

dissabte, 24 de novembre de 2007

Premis Horta-Guinardó

Avui he tingut ocasió per segon any consecutiu d'assistir al sopar d'entrega dels Premis Horta-Guinardó. En un acte com aquest te n'adones que hi ha gent que es mou, que treballa pel seu barri, per les persones que hi viuen.
Enguany s'ha donat els premis a Rosa Galobardes i M. Dolors Hernández, fundadora i actual presidenta del Centre Cultural Montserrat que treballa des fa molts anys per les dones del barri del Guinardó i va obrir el primer Banc del Temps; Manel Gausachs, ha treballat per la cultura i en defensa de la llengua catalana, ha estat corrector i ha fet possible la publicació de llibres sobre el barri d'Horta i La Clota; en darrer terme, Manuel Vázquez, gràcies al seu esforç reivindicatiu i la seva constància el Carmel té un camp de futbol en condicions.

Són exemples de persones que des dels barris fan més habitable la ciutat.

S'ha mort el rei

Així començava l'article d'homenatge a Fernando Fernán Gómez escrit pel guionista i director David Trueba. Se n'ha anat un dels grans del cinema espanyol, un il.lustrat del segle XX.
Actor, director, escriptor, dramaturg i poeta... totes aquestes facetes en una mateixa persona.

La llàstima és que potser serà més recordat pel "váyase a la mierda" que va cridar a un periodista que per ser l'autor de Las bicicletas son para el verano o per ser el director de El viaje a ninguna parte. Però la fama de rondinaire, que ell va cultivar, la va utilitzar per mantenir-se a certa distància dels periodistes mediocres que fan preguntes inadequades buscant la gracieta o dels espectadors impertinents i pesats.

Tenim la sort de poder gaudir de la seva immensa obra, especialment d'alguns dels moments més entranyables de la història del cinema espanyol amb majúscules.

Fernando, rep aquest sentit homenatge d'una cinèfila ...

diumenge, 18 de novembre de 2007

Els polítics són el nostre reflex...

Aquest és el tema del nostre temps a Occident: l'existència de societats fartes que, sense conviccions ni coratge per assumir les seves responsabilitats, descarreguen la seva frustració en els polítics, ignorant que aquests no són més que un reflex dels que els voten.

Juan-José López Burniol (El Periódico, 18 de novembre de 2007)

divendres, 16 de novembre de 2007

Una mica de realitat

Moltes vegades quan pensem en la televisió ens ve al cap el concepte "televisión basura" com Gran Hermano, el Diario de Patricia, o qualsevol programa de testimonis... De fet, una vegada em van definir aquest tipus de televisió com aquella que se n'enriu d'algú sense que aquest se n'adoni, una altra cosa és que algú, per cobrar quatre duros i tenir uns instants de glòria, vulgui ser la rieta de tothom.

Però no sempre trobem aquest tipus de televisió, també hi ha d'altres programes que t'apropen a la realitat tal qual és, aquest és el cas de "Callejeros", a la cadena Cuatro. Tot i que va començar amb un to inadequat motivat per la presència entre d'altres de Pablo Carbonell com a reporter, utilitzant la brometa de mal gust i l'exhibicionisme per mostrar situacions de precarietat social, ara per ara crec que ha millorat molt i s'apropa amb respecte i sensibilitat a la vida dels que malviuen amb pensions mínimes i al llindar de la pobresa. De tant en tant, va bé una mica de realisme a les nostres vides, no tot són centres comercials o tarjetes de crèdit, també hi ha gent al nostra voltant que ho està passant molt malament.

El programa d'avui divendres ha girat al voltant de la recuperació de menjar, d'aquells qui aprofiten el menjar que llencen els supermercats en bon estat per poder mantenir-se una setmana, han mostrat també la tasca dels Bancs d'Aliments que reben els excedents d'stock o aquells aliments que estan a punt de caducar i que en grans superfícies els treuen de la circulació.

Veure aquest programa m'ha servit per comprovar el dia a dia d'alguns dels usuaris que venen a la meva oficina a tramitar ajuts i prestacions de caire social... tinc la fortuna que la meva feina em fa tocar de peus a terra constantment.

diumenge, 11 de novembre de 2007

ordenança per uns pero no pels altres

Després de dos anys d'intensa polèmica al voltant de l'aprovació de l'Ordenança del civisme, amb els excessos policials que pot arribar a permetre la seva aplicació... resulta que quan de veritat és necessària la ràpida intervenció i l'aturada d'actituds realment incíviques l'ajuntament s'inhibeix i permet l'espectacle més patètic que hem pogut veure en ple centre de Barcelona.
Dimecres passat vaig gosar apropar-me a la Pl. Catalunya per motius de feina i vaig poder comprovar el grau d'animalitat i pèrdua de papers que pot provocar un equip de futbol, un partit i el fet que aquest se celebri fora del teu país i que tinguis carta blanca per fer el que vulguis sense que ningú et retregui res. Veure milers de "hooligans" escocesos amb samarretes blaves o sense samarretes envaint tota la Pl. Catalunya amb una mitjana de 8 llaunes de cervesa a les mans cadascun, a més a més, de combinats en gots de vidre que acaben trencant-se al terra, harmonitzat amb càntics, crits, ... en fi, un espectacle en tota regla.

On estava la guàrdia urbana? On estaven els nostres representants? Quin poc respecte desperta la nostra ciutat i els seus veïns perquè una colla d'energumens prenguin els carrers com si fos el pati de casa seva, millor dit la seva cambra de bany?

El pitjor de tot és que aquest espectacle que ens han ofert mai gosarien fer-lo a casa seva, de fet no s'atrevirien ni a llençar un paper al terra.

dijous, 8 de novembre de 2007

El billar en estat de Gracia

Algú que ha estat capaç d'apropar-se a la literatura de Javier Marías a través del cinema (El último viaje de Robert Rylands) o plasmar les relacions entre tres germanes després de la mort de la mare (Cuando vuelvas a mi lado), o retratar esplèndidament la introversió d'un noi que perd a la mare, ha d'anar a viure amb uns tiets i una cosina amb qui gairebé no ha tingut relació, i ha de decidir si es queda amb la seva nova família o se'n va a viure amb el seu pare a qui no coneix fora d'Espanya (Héctor), tot això mostrat des de l'intimisme, no és d'estranyar que pugui teixir una magistral partida de billar entre dos grandíssimes actrius com són Blanca Portillo i Maribel Verdú.

"Siete mesas de billar francés" ens mostra com una relació freda i distant pot convertir-se en un allau de carinyo i suport mutu i com tornar a començar quan sembla que has tocat fons. Però dels enganys i els ensurts s'apren i en aquesta petita però gran pel.lícula Gracia Querejeta aquest aprenentatge ha sabut com fer-lo arribar a l'espectador mitjançant la filosofia que envolta una taula de billar.

dimecres, 7 de novembre de 2007

Realitat

Per què el món ha de ser tan real?

Ja estem en campanya?

Fa tres anys i mig em vaig sentir orgullosa dels ciutadans espanyols que van anar a votar a les eleccions generals, amb un dels percentatges més elevats de participació a unes eleccions d'aquest tipus, provocant un canvi dràstic en l'orientació de vot que uns dies abans (previs al fatídic 11-M) semblava que atorgava la majoria al Partit Popular.

Tot i que la raó del canvi de vot no era del tot ideològica per les circumstàncies que van envoltar a aquelles eleccions, sí es demanava un canvi en la manera de fer i gestionar els afers públics a nivell de l'Estat Espanyol. José Luis Rodríguez Zapatero va transmetre des del primer dia la tranquil.litat que necessitava aquest país després de 8 anys de crispació constant (sobretot els darrers 4 en que el PP governava amb majoria absoluta), va encarar la legislatura amb algunes propostes de caire social llargament reclamades com el matrimoni entre parelles del mateix sexe i finalitza el seu mandat havent executat algunes de les mesures que tenia en el seu programa electoral.
Malgrat haver asolit alguns dels seus objectius sembla que en el camí s'ha oblidat que la segona comunitat en volum de votants i, sobretot, en volum de votants socialistes és Catalunya i que necessita aquests vots per poder tornar a formar govern; o, el que és més important que es tracta d'una de les comunitats motor de l'Estat, juntament amb Madrid. Sembla que se n'hagi oblidat de tot això i, recolzant-se en l'argument dels 8 anys de govern popular i la manca d'inversions a Catalunya en aquell període, intenti justificar l'oblit constant en el que ens ha sumit el seu govern.
Després del retard de 15 anys de l'arribada de l'AVE a Barcelona, ara s'ha convertit en la màxima prioritat de Zapatero de cara a les properes eleccions sense pensar en que potser pels catalans no és una prioritat i que el problema de les rodalies ja fa temps que existeix com es va encarregar de recordar fa 3 anys Joan Herrera, cap de llista d'Iniciativa-Verds, al Congrés dels Diputats.
Al caos de rodalies hem de sumar l'apagada general que hi va haver a Barcelona al juliol, les rebaixes a l'hora d'aprovar l'Estatut (contradint el que ell mateix va dir en la campanya electoral a les eleccions autonòmiques del 2003: "Apoyaré el Estatuto que salga del Parlament de Catalunya"), per no parlar de l'aeroport de Barcelona, i d'altres temes.

Montilla està reclamant a l'Estat que es comprometi amb Catalunya per evitar un allunyament dels catalans respecte al Govern de l'Estat, esperem que facin cas i no solament perquè s'apropen les eleccions sinó perquè se n'adonen que tenim una relació desigual amb la resta de l'Estat, que donem més que rebem... per cert, quan sortirà a la llum la balança fiscal Estat-Comunitats Autònomes?

dijous, 1 de novembre de 2007

Batecs d'un món convuls

Algunes vegades les propostes culturals que se'ns presenten van més enllà del mer fenòmen intel.lectual per convertir-se en una crida d'atenció sobre realitats que no veiem o de les que no ens adonem.

L'exposició "Batecs d'un món convuls" que podem veure fins el 31 de desembre a l'Obra Social Cajamadrid és un exercici per tocar de peus a terra i situar-nos més enllà de les nostres fronteres, davant del patiment en primera persona d'aquells que viuen immersos en una guerra cronificada, aquells que han de viure en camps per refugiats per haver-se sentit obligats a deixar el seu país per no tenir cobertes les necessitats bàsiques, aquells que pateixen violacions dels drets humans en nom d'una cultura ancestral (cas de l'ablació del clítoris a certs països africans o la cremada de la cara amb àcid a Bangladesh). Ens serveix per no oblidar conflictes pretèrits, com la guerra dels Balcans, que van servir per sacsejar la tranquil.la Europa. Però també ens fa recordar moments de participació i entusiasme col.lectiu com la Revolució dels Clavells a Portugal.

Sobretot no perdem la memòria i que les fotografies realitzades pels 10 reporters gràfics presents en aquesta exposició ens serveixin per lluitar perquè aquests conflictes i violacions dels drets humans no es repetixin.

dissabte, 27 d’octubre de 2007

Violència

Aquesta setmana ens hem horroritzat amb les imatges gravades per una càmera de seguretat dins d'un vagó dels Ferrocarrils Catalans on se'ns mostra una seqüència de fets violents ocasionats per un jove de 21 anys atacant a una jove d'origen equatorià.
El més greu és que situacions com aquestes no són puntuals, el fet que en aquest cas hi hagués una càmera de seguretat facilita la denúncia pública i ajudarà a posar en evidència l'existència de racisme entre nosaltres.

A banda de la situació en sí mateixa, hi ha alguns fets tant o més reprobables que aquesta... al llarg de la setmana hem vist com els mitjans de comunicació convertien en un circ mediàtic un episodi tant desagradable, fent un us abusiu de la utilització de les imatges, escarvant en la vida de l'agressor, qüestionant i fent protagonista un noi que també estava en el vagó i que va preferir no intervenir (donen igual les raons per les que ho va fer, la seva opció mereix tot el respecte), i assetjant a la víctima a la sortida dels jutjats.
Afegit al paper dels mitjans de comunicació podem parlar de la intervenció absolutament populista del govern equatorià que aprofitant que la seva ministra d'exteriors estava a Madrid per qüestions oficials, va fer que anés a visitar a la noia i li prometés "el oro y el moro". I què podem dir de l'actuació judicial: el jutge va deixar l'agressor en llibertat amb càrrecs per no comparéixer cap representant de la fiscalia al jutjat de Sant Boi.

Com es pot veure seguim sent un país de "pandereta" i no sabem veure quina societat hem construït i quins monstres produïm...

divendres, 26 d’octubre de 2007

Mataharis

Em produeix un gran plaer quan surto del cinema havent viscut les emocions tal i com les viuen els personatges que formen part d'una història, això només s'aconsegueix quan la direcció i els actors aconsegueixen que les sensacions i els sentiments traspassin la pantalla i facin que l'espectador es col.loqui en la pell de l'actor, que empatitzi amb ell.

A Mataharis trobem un molt bon exemple del que unes bones interpretacions gràcies a una molt bona direcció d'actors, sobretot d'actrius, pot produir en l'espectador, fent que aquest se n'oblidi que està segut en el seient d'un cinema i formi part de la història que s'explica, que es converteixi en un observador observat com els hi passa a les protagonistes d'aquest magnífic film.

He seguit la trajectòria de Icíar Bollaín com a directora, com a actriu no em mereix el mateix interés, i crec que aconsegueix en cada pel.lícula que històries quotidianes, que ens podem trobar al costat de casa nostra o, fins i tot, que hem viscut nosaltres mateixos es transformin en un aconteixement mereixedor de ser explicat a través d'una càmera, malgrat que algunes de les seves històries malauradament no haurien de ser tant quotidianes com és el cas de "Te doy mis ojos".
Un altre element resaltable de les pel.lícules de Bollaín és la presència de les dones, giren al voltant de situacions on les dones prenen el protagonisme, aquest fet dóna peu a comprovar el bon moment que viuen algunes de les nostres actrius... En el cas de Mataharis tenim la fortuna de veure un canvi de registre en Núria González (actriu habitual de comèdies televisives), un paper d'una profunda emocionalitat en Najwa Nimri, i el primer paper amb cert protagonisme de la jove Maria Vázquez.

Espero que tingui una bona carrera comercial pensant en que serà una de les pel.lícules amb nominacions als Goya.

dimarts, 23 d’octubre de 2007

Sempre Silvio

Quan vaig estudiar Treball Social hi havia tres elements que conformaven la "Biblia" dels estudiants d'aquesta carrera: Eduardo Galeano i les seves "Venas abiertas de América Latina", la pel.lícula "Un lugar en el mundo" d'Adolfo Aristarain i, com no podia ser d'una altra manera, Silvio Rodríguez.

Per què Silvio? doncs, per la dimensió política de les seves cançons per la reivindicació constant de la llibertat que transmetia, i per la identificació amb el poble cubà. Segurament ara molts dels que admiràvem aquest cantautor per aquests motius hem pres una mica de distància i al crit de "Viva Cuba!" no afegiriem "Viva Fidel!" però sí continuem tenint a Silvio en el nostre imaginari col.lectiu.

Avui he anat a sentir-lo 16 anys després d'haver-ho fet per primera vegada a la meva primera Festa Avant i sense gairebé conéixer res de la seva discografia, però us puc assegurar que és un dels concerts que recordo amb més tendresa i emoció, sentiments que avui he tornat a reviure amb una de les persones amb qui vaig anar a aquell mític concert i qui me'l va descobrir.

Les lletres d'algunes de les seves cançons han conformat part del que sóc i, sobretot, en el que crec, tot i que ara potser he canviat una mica la perspectiva i per mi actualment ser progressista i d'esquerres segurament no és el mateix que fa 15 anys. Tot i així, crec necessari que tothom escolti alguna vegada cançons com Ojalá, Óleo de mujer con sombrero, El elegido, o Rabo de nube... perquè:

"... y comprendió que la guerra
era la paz del futuro:
lo más terrible se aprende enseguida
y lo hermoso nos cuesta la vida".

diumenge, 21 d’octubre de 2007

Memòria històrica

En els darrers temps s'ha generat un gran interés per trobar informació sobre la Guerra Civil i els desapareguts que hi va haver, però sembla que només són recuperables aquelles morts i desaparicions a mans del bando nacional, com si en una guerra només morin els que es troben en un poble o ciutat determinat i vesteixen un determinat uniforme. Sembla que els partits polítics i organitzacions que estan recuperant l'anomenada "Memòria històrica" s'hagin oblidat (quina paradoxa) que molts per circumstàncies no desitjades es van trobar immersos en una lluita que no entenien: adolescents que van ser obligats a agafar una arma quan encara jugaven a caniques, pagesos que van ser obligats a anar al front sense saber perquè o per qui lluitaven, ...


Per tots aquells qui van perdre la vida, aquells qui van perdre un familiar, aquells qui van passar gana, aquells qui van perdre la seva llar i van haver de començar de nou..., es trobessin en el lloc que es trobessin, entenguessin perquè lluitaven o no, vagi el meu record més sentit.

dissabte, 20 d’octubre de 2007

Com es construeixen les tiranies?

"La tirania totalitària no s'edifica sobre les virtuts dels totalitaris, sinó sobre les faltes dels demòcrates..."

Maruja Torres, citant Albert Camus

divendres, 19 d’octubre de 2007

Nova llei de serveis socials

Ahir 18 d'octubre es va publicar al DOGC la nova Llei de Serveis Socials aprovada pel Parlament de Catalunya, transcorreguts 22 anys de l'aprovació de l'anterior crec que és un pas endavant per l'actualització de l'oferta de recursos i serveis relacionats amb la política social que el Govern de la Generalitat i els ajuntaments catalans han d'oferir als ciutadans. Mancarà l'aprovació d'un Decret que aprovi el Reglament per desplegar la llei, on es defineixi clarament el mapa de recursos socials, però ja és una victòria que després de 4 anys, temps dedicat a l'elaboració de la llei per part de la Conselleria de Benestar i Família (ara Acció Social i Ciutadania) conjuntament amb les entitats i Col.legis Professionals que treballen en aquest àmbit, aquesta llei pugui veure la llum.

En un debat-col.loqui amb la Consellera d'Acció Social, Carme Capdevila vaig tenir l'ocasió d'interpel.lar-la al voltant de la dependència de certs col.lectius amb els serveis i recursos socials, ella comentava que aquesta llei pretenia superar el paternalisme que fins ara suposava la relació entre els usuaris dels serveis socials i els professionals d'aquests; jo segueixo pensant que mentre el ciutadà que demana orientació per afrontar una situació de conflicte personal que està vivint en un moment donat no pugui participar en la resolució d'aquest conflicte, no se superarà el paternalisme.

Aquesta llei promou el reconeixement del dret a l'accés als serveis socials com un dret subjectiu de caràcter universal, orientat a la igualtat d'oportunitats i al progrés social, esperem que això sigui cert i tothom qui en un moment donat no sàpiga com respondre davant una situació de dificultat tingui la informació adient per adreçar-se als recursos socials que l'administració ha de posar al seu abast.

dimarts, 16 d’octubre de 2007

tengo una pregunta para usted

Aquesta nit a Televisió Espanyola han ofert la tercera edició del programa "Tengo una pregunta para usted" on han participat, després de fer-ho el president del Govern i el líder de l'oposició, Gaspar Llamazares, Josep Anton Duran i Lleida i Josep Lluís Carod-Rovira.

He seguit amb molt d'interés les preguntes per part dels ciutadans que formaven part del públic i les respostes per part dels polítics. En el cas de Llamazares, les qüestions han girat al voltant dels temes socials i d'altres que estan presents actualment en els mitjans de comunicació com l'eutanàsia, molt en la línia del que la coal.lició Izquierda Unida-Iniciativa per Catalunya defensa. Pel que fa a Duran i Lleida, ha centrat les seves intervencions al voltant de la mala imatge de Catalunya, el boicot al cava i d'altres productes catalans, i els temes que són innegociables en un possible pacte entre Convergència i Unió i el partit que tregui més vots en les properes eleccions generals, com: l'educació, les cessions en l'àmbit d'infraestructures a la Generalitat, ... ha tingut, no obstant un moment de tensió amb una dona marroquina que ha fet referència al fet que les joves d'origen marroquí, però nacionalitat espanyola, per portar vel són discriminades a l'hora d'accedir al mercat laboral. Penso que Duran i Lleida no ha estat encertat en la resposta donat que volent difernciar entre la llibertat de portar el vel per pròpia voluntat o per obligació cultural ha acabat contradint-se amb el que defensava.
Però, sens dubte, qui més ha patit ha estat Carod-Rovira en el sentit de l'agressivitat amb la que s'han adreçat a ell els interlocutors del públic, en especial dos persones que eren castellano-leoneses i que han mostrat cert despreci cap a aquest polític tant sols començar les seves intervencions (adreçant-se a Carod-Rovira castellanitzant el seu nom). Totes les preguntes que li han adreçat han girat al voltant del possible referèndum per l'autodeterminació que Carod ha plantejat pel 2014: en quina lliga jugarien Barça i Espanyol si Catalunya fos independent, si acceptaria el resultat del referèndum en el cas que fos negatiu, ... Crec que Carod-Rovira s'ha mostrat més pacient i tranquil del que jo podia esperar.

"Tengo una pregunta para usted" és un bon format donat que, en no estar pactades les preguntes, dóna marge a que el ciutadà pregunti allò que vulgui sense que hi hagi algú pel mig, tot i que les preguntes estan prèviament preparades i, per tant, no hi ha massa improvisació.

dijous, 11 d’octubre de 2007

provincianisme

A vegades la gent no sap el perquè es fan les coses, l'objectiu d'un aconteixement, ... Aquest és el cas dels nostres estimats polítics qui presos d'un provincianisme sense precedents han convertit una Fira eminentment comercial, punt de trobada dels editors de tot el món amb autors per tal de descobrir aquell qui els garantirà un número u en vendes, en un circ mediàtic i en motiu de comtessa política.

El director de la Fira, els reporters i públic alemanys no entenen res i no sembla que se'ls hi hagi despertat gaire interés per la presència catalana: les rodes de premsa i els espectacles no tenen gaire assistència d'alemanys.

Anar fent seguiment dels moments previs de la Fira Internacional del Llibre de Frankfurt així com del seu desenvolupament té un punt de "voyeurisme" en el sentit de veure als polítics catalans tal qual són, despullats dels artificis políticament correctes i veure com fiquen la pota. Un exemple clar el tenim en el Sr. Carod-Rovira que no perd ocasió per fer de "bufó de la Cort", en aquest cas comparant als autors catalans en llengua castellana amb els turcs que han emigrat a Alemanya... En fi, no tinc paraules més enllà de dir que mentre aquest senyor representi a alguns catalans continuarem fent el ridícul allà on anem.

Des del moment en que es va saber que Catalunya era país convidat a la Fira de Frankfurt i el posterior bloqueig a la participació d'autors, o la seva obra, tant significatius com Vázquez Montalbán, Mendoza, Cercas, Ruiz Zafón, Vila-Matas, ... vaig pensar que la cosa no aniria bé. Com es pot polititzar i negar tant una realitat tant present al nostre país com és el bilingüisme? Sincerament, no sé en quin món pensen que viuen els nostres representants, sobretot els que militen a ERC, en el món de "yupi"? Tant diferents pensen que som els catalans de la resta dels membres de l'Estat, quin fet diferenciador hi ha en que el programa líder en audiència cada dia a Catalunya sigui un dels més casposos i masclistes emès mai com "Escenas de un matrimonio"? I la televisió més vista a Catalunya és Tele 5, la ràdio líder és la Ser i els films amb més volum d'espectadors són els blockbusters americans com a tot arreu?

Malgrat tot espero que treiem alguna cosa bona del dispendi de diners que ha comportat l'abans i el després, pel que sembla el conseller Tresserras ha vist la realitat tal qual és i se n'ha adonat que a Catalunya el 60% de la població no llegeix i, si ho fa, majoritàriament és en llengua castellana. Esperem que quan torni promogui seriosament la lectura tant en català com en castellà.

Ah! i per cert, per quan el subtitulat de les pel.lícules en català?

dilluns, 8 d’octubre de 2007

Festival Internacional de Cinema de Sitges

Per tots aquells que ens considerem cinèfils i una mica mitòmans, en realitat tots els cinèfils ho som, els festivals són un moment idoni per refermar la nostra identitat... com que a casa nostra en tenim un molt reconegut, és una bona ocasió per veure aquelles pel.lícules que saps que després no trobaràs als cinemes ni podràs aconseguir en DVD a no ser que busquis en botigues d'importació.
Ahir vaig passar tot el dia a Sitges, sempre hi ha algun motiu per anar a passejar a la vora del mar, pels seus carrers, visitar el Museu Romàntic o, simplement, seure a una terrassa del Carrer del Pecat i veure passar a la gent; però si, a més a més de tot això, el dia que vas s'està celebrant el Festival Internacional de Cinema Fantàstic (a mi això que li hagin canviat el nom i ara es digui Festival Internacional de Cinema de Catalunya em sembla d'un provincianisme absolut, no es tracta d'un vi al que se li ha de garantir la denominació d'origen) ja tens el dia complet.

Vaig tenir ocasió de veure dues pel.lícules: Free Jimmy i Senseless. La primera es tracta d'un film d'animació molt gamberro i amb certa dosi d'humor negre, de producció anglesa i noruega, i amb uns personatges molt ben dibuixats, evidentment no era per públic infantil donat que el seu protagonista és un elefant addicte a les drogues.

Senseless, film de producció anglesa que era la primera vegada que es projectava amb públic, vol ser una denúncia a la societat actual, a la seva hipocresia que impedeix reconéixer la seva responsabilitat envers a les desigualtats que hi ha en el món i a la corrupció. Tot això ho presenta en forma d'un reality show que porta l'observació del dia a dia d'una persona fins al paroxisme. Reconec que en certs moments era aconsellable apartar els ulls de la pantalla perquè les escenes són una mica angunioses però, encara que resulta una mica maniquea, us recomanaria veure-la.

Com veieu Sitges sempre és una bona destinació per anar...

dissabte, 6 d’octubre de 2007

Dos pájaros de un tiro

Darrerament, estic tenint l'oportunitat de viure moments inoblidables oferits en forma de regal per alguns dels cantants que han marcat la meva vida. El dijous es va produir un d'aquells moments.

Vaig anar al primer concert que oferien Joan Manel Serrat i Joaquín Sabina al Palau Sant Jordi de Barcelona dins la seva gira "Dos pájaros de un tiro" i veient l'entrega del públic i l'alegria que es transmetia des de l'escenari, dubtava si em trobava en un concert de cantautors o en una gran festa, perquè realment el que semblava era això, una festa per celebrar que per fi aquests dos artistes, companys i amics, havien pogut trobar-se per compartir entre ells i amb el públic les seves cançons. Després d'algun intent fallit de fer algun concert els dos junts (recordo, per exemple, l'homenatge al mestre Bardagí que es va celebrar al juny de 2001 on els dos havien de ser els conductors del concert i el mateix dia en Serrat va patir una angina de pit i Joaquín Sabina va haver de portar el pes de l'espectacle) finalment han pogut treure's aquesta espina i fer tota una gira que els ha portat per Espanya i Sudamèrica i que tancaran amb un triple concert a Buenos Aires al desembre després de 70 concerts.

El concert està plantejat perquè tothom gaudeixi de cançons que són himnes, cançons de referència en moments importants de la nostra vida, poemes que ens venen al cap en moments d'introversió. Perquè si alguna cosa es pot dir d'aquests artistes és que són grandíssims poetes i s'agraeix que en certs moments algú hagi escrit, unint d'una manera harmoniosa, aquelles paraules i aquells pensaments que et venen al cap en situacions on les emocions se't desborden.

la distància

Moltes vegades ens costa posar-nos en el lloc de l'altre perquè no hem viscut el que ell ha viscut, però de tant en tant tenim la sort que algú ens transmet el que ha viscut de tal manera que som capaços d'identificar-nos plenament amb ell.

En els darrers dies he tingut la immensa fortuna de rebre la visita d'un familiar argentí, el seu pare i tiets van viatjar a l'Argentina als 50 i 60 i, amb més o menys sort, han desenvolupat la seva vida en aquest país. Parlant amb ell entreveies sentiments contraposats, per una banda, la seva vida es troba a l'altra banda de l'Atlàntic però, a la vegada, fa temps s'està plantejant venir a Espanya i retrobar-se amb les seves arrels, sabent que ho té molt difícil perquè actualment les oportunitats per persones vingudes de fora són poques i amb sous molt mísers, ell ja va estar aquí quan l'Argentina va patir el famós "corralito" i no es podien treure els diners dels bancs, i l'experiència no va ser gens bones arribant a patir en certs moments un racisme encobert encara que té doble nacionalitat i, per tant, és espanyol.

Aquesta trobada amb el meu cosí m'ha fet entendre el que viuen les persones que migren per provar de millorar la seva vida i les contradiccions socials i culturals que suposa aquest fet per les generacions següents que, en molts casos, no se senten ni d'un lloc ni d'un altre.

A partir d'ara espero mirar amb uns altres ulls aquells qui han vingut a Barcelona d'altres llocs del món ...

dissabte, 29 de setembre de 2007

The Police


Diuen que la dècada dels 60 va marcar una fita en la història de la música moderna perquè va suposar l'eclosió del pop i el pop-rock gràcies a l'aparició del grup que ha suposat un abans i un després en aquest tipus de música, parlo, com no, dels Beatles, sense oblidar els Rolling Stones amb tot el que també van suposar en la història d'aquest art.

Però els nascuts a la dècada dels 70 i, per tant, qui vam viure la nostra adolescència i primera joventut a cavall entre finals dels 80 i principis dels 90, també vam tenir la fortuna de presenciar els inicis i poder gaudir dels concerts i discos de figures que s'han convertit en mites a l'actualitat i de qui algunes de les cançons s'han convertit en veritables himnes. Parlo de Bruce Springsteen, Dire Straits, Génesis, Queen, Spandau Ballet, Duran Duran, OMD, Simple Minds, Depeche Mode, ... i en l'àmbit espanyol: Radio Futura, El Último de la Fila, Mecano, Los Secretos, ...

I no us penseu pas que me n'he oblidat d'un dels més mítics grups que ha donat el pop britànic: The Police. Com podem oblidar himnes com Roxanne, Every breath you take, So lonely, Do do do Da da da, Every little thing she does is magic, ...

Fa dos dies vaig tenir l'immens privilegi d'anar al concert de retrobament del grup, separat fa una dècada, on actuaven els tres membres sense cap banda: Steward Copeland a la bateria, Andy Summers a la guitarra, i Sting al baix i veu. Com pot ser que tenint tots prop de 55 anys mantinguin la força com si en tinguessin 25? la veritat és que no van defraudar, van fer sonar i cantar les seves tornades més conegudes, van fer ballar al públic i em van fer recordar què vol dir compartir amb 55.000 persones un aconteixement irrepetible, perquè la connexió entre el públic i uns artistes del nivell de The Police, així com la qualitat de l'espectacle i el so no acostuma a veure's massa sovint.

Bé ja tindré un aconteixement més per recordar...

dimarts, 25 de setembre de 2007

Baixada dels pilars

Donat que sempre coincideixen les festes de la Mercè i les de Santa Tecla, i m'agraden molt les festes de Barcelona, tant sols des de l'any passat he gaudit algun dia de les festes de Tarragona. En ser una ciutat petita es viu molt la festa al carrer i podem trobar concerts com els que s'ofereixen a la Mercè amb la diferència que no t'has de donar cops de colze per avançar ni has de fer malabarismes amb la beguda.
De fet, aquest any hi havia alguns cantants que repetien: primer actuaven a Tarragona i després a Barcelona com, per exemple, El Sueño de Morfeo o l'orquestra Cimarron. També va actuar Feliu Ventura, Jaume Sisa, Fangoria, ...

Però veritablement el que més impacta de totes les propostes és la "baixada dels pilars", sent una ciutat castellera com és Tarragona, no podia faltar alguna exhibició d'aquests i, a banda de l'actuació que sempre fan el dia de Santa Tecla (23 de setembre), el dia 24 cada colla de la ciutat (Colla Jove, Xiquets de Tarragona, Serrallo, Sant Pere i Sant Pau) construeixen un pilar de quatre, aquest puja les escales de la catedral, les baixa i després camina pel carrer Major, la Baixada de la Misericòrdia (un dels punts més espectaculars), la Plaça de la Font fins arribar a l'Ajuntament on l'aixeneta és estirat amb una faixa fins el balcó.

Aquest any he tingut la fortuna de podeu veure-ho per primera vegada i, a més, des d'un lloc privilegiat (un balcó davant les escales de la catedral) i creieu-me és d'aquelles coses que no pots perdre't a la vida.

La gent de Tarragona diuen que a Barcelona no es viuen els castells com s'han de viure, que la gent parla tota l'estona aplaudint a cada moment i no respecten el silenci necessari perquè les colles es puguin concentrar i aixecar i descarregar el castell, potser sí tenen raó, el cert és que l'ambient que vaig veure ahir a la Part Alta de Tarragona no l'he vista a la Pl. Sant Jaume.

dilluns, 17 de setembre de 2007

La Barcelona millorable?

En alguna altra entrada he escrit sobre la situació actual de Barcelona, però fa uns dies vaig llegir una carta al director a El Periódico que em va fer estremir i pensar en quina ciutat s'està convertint la tant venuda, "cosmopolita" i "moderna" Barcelona. Què estan fent els nostres representants per millorar la qualitat de vida d'aquells qui hem triat aquesta ciutat per viure?

Transcric el texte tal qual es va publicar el 14 de setembre:


Triste regreso a la ciudad de Barcelona. Jaime Palomar. Barcelona

"Tras 22 años de ausencia de la ciudad de Barcelona, ¿con qué me encuentro? 1) Magnífica e infrautilizada red de buses metropolitanos, refrigerados, ecologistas y silenciosos. 2) Circuitos de bicicletas bien planificados, y sin embargo, te las encuentras por cualquier acera. 3) Hay trozos de bicis abandonados, atados a postes y farolas por la ciudad. 4) Motos encima de las aceras. 5) Mendigos por doquier. Mujeres jóvenes pidiendo con críos de meses en sus brazos. Los Mossos d'Esquadra dicen no poder actuar si no es el niño quien pide personalmente --todo esto en una ciudad en la que se pagan millones de euros por fichajes de futbolistas--. 6) Mucha inseguridad y ausencia de agentes uniformados paseantes. 7) Suciedad, principalmente donde se congrega la gente (Rambla, Park Güell, zoo). 8) Motocicletas que generan un ruido por encima de los decibelios permitidos. 9) La mayoría de los coches --con un solo ocupante-- circulando alegremente y aparcando en doble fila. 10) Despilfarro de electricidad nocturna en tiendas y calles; luego saltan las subestaciones. 11) Los peatones cruzan por donde les da la gana, sin respetar pasos de cebra o semáforos (si están rojos y creen que no vienen coches, saltan a las calzadas, y es cuando aparecen las motos). 12) Grafitos en buzones, vagones de metro y persianas de casi todas las tiendas de la ciudad. 13) Entradas y salidas a la ciudad con retenciones kilométricas, igual que hace años. Incomprensible. 14) Cercanías, sin comentarios. 15) Aeropuerto, vergonzoso. Esta realidad nos hace pensar que los encuestadores que pusieron un notable a Barcelona debían de estar en Santander."


Com se us ha quedat el cos?

dijous, 13 de setembre de 2007

És la guerra!!

Avui parlant amb una persona que necessitava un cop de mà en la seva recerca de feina, me n'he adonat que he utilitzat diverses vegades l'expressió "això és la guerra!" per referir-me al mercat laboral...

On hem arribat que per a referir-nos a l'espai on passem com a mínim 1/3 del nostre dia a dia ho hem de fer en aquests termes? Segurament he utilitzat aquesta expressió per situar al meu interlocutor en un paisatge molt més conflictiu i caòtic del que realment crec que és, però he volgut donar una visió molt negativa i espantar-lo una mica perquè vagi preparat per la competència amb la que es trobarà a l'hora d'enfrontar-se amb una selecció de personal... Sempre hi ha algú més guapo, més preparat, però hem de pensar sempre en el nostre valor afegit, en allò que podem oferir i que ningú altre pot, ja sigui la nostra cordialitat, la nostra naturalitat, o qualsevol habilitat a la que nosaltres no donem importància però sempre hi és, encara que no ens adonem.

Encara que de vegades he vist les coses d'una manera més negativa a l'hora d'iniciar un procés de recerca de feina, sempre he cregut que pot resultar engrescador, que ens pot aportar moltes coses: disciplina, mètode, autoconeixement, seguretat, ...

I tal i com estan les coses actualment hem de pensar que un procés com aquest es pot equiparar a una carrera de fons, amb obstacles, i no amb una carrera de velocitat, del que es tracta és d'aguantar la pressió per aconseguir el millor lloc de treball, superant els entrebancs que ens trobem pel camí i no en ser un bon velocista.

dimarts, 11 de setembre de 2007

El llibertí

Certa gent pensa que obres de teatre que tenen una factura clàssica, ambientades en èpoques anteriors al segle XX, no han de resultar interessants i ens seran avorrides, jo no estic d'acord amb aquesta idea, de fet moltes de les obres contemporànies m'han semblat snobs, en certs casos un veritable trencaclosques o, fins i tot, insufribles perquè utilitzen els crits per impactar, com és el cas de Plataforma o qualsevol de les adaptacions de Calixto Bieito, o ininteligibles com Marat Sade en la versió d'Animalario.

En el cas de l'obra que he tingut ocasió de veure aquesta tarda puc dir que contradiu l'imaginari que alguns tenen sobre els clàssics teatrals: es tracta de El llibertí, obra ambientada al segle XVIII, el segle de les llums, a la França pre-revolucionària. M'ha recordat molt el guió de la pel.lícula Amistades peligrosas de Stephen Frears, pel que fa als enginyosos diàlegs i a la construcció dels personatges principals, Denis Diderot i Madame Therbouche. Després de veure-la et venen ganes de llegir el llibret per interioritzar millor el texte.

A més a més hem de destacar les grans interpretacions que fan tots els actors, tant els principals, Ramon Madaula i Laura Conejero, com els secundaris, Nausicaa Bonnín, Jofre Borràs, Marta Millà i Paula Vives.

dilluns, 10 de setembre de 2007

L'àngel de la guarda

Hi haurà gent que dirà que això de l'àngel de la guarda no existeix, que és un mite, però jo que no sóc massa crèdula amb les coses que no puc veure i comprovar us puc assegurar que existeix.

Avui ha estat el meu aniversari i he passat un molt bon dia, he anat a Girona on he visitat la catedral, he passejat pel call i he vagarejat pels carrers, creuant el pont de Peixateries Velles o Sant Agustí o prenent un suc de fruites natural al Cafè Royal de la Plaça de la Independència. A més a més d'admirar els reflexes de les cases acolorides sobre el Riu Onyar.

Quan tornes a casa després d'un dia intens en vivències, sembla com que et relaxis i confiïs en arribar aviat a casa a interioritzar el que has vist i viscut al llarg del dia, és en aquests moments quan pots tenir un ensurt que pot canviar algunes coses de la teva vida... és en aquest moment quan te n'adones que tens un àngel de la guarda que et protegeix i no permet que et passi res i que s'assegura que tornes a casa en les millors condicions possibles i t'acompanyarà fins que arribi la teva hora.

diumenge, 9 de setembre de 2007

preguntes

Des del moment en que ens despertem fins que el nostre cap es deixa caure sobre el coixí, la nostra vida està plena de preguntes, la majoria són fàcils de respondre i s'obliden deseguida però d'altres preguntes són difícils de fer perquè tenim por a la resposta.

dissabte, 8 de setembre de 2007

Cinema d'estiu

Any rera any veiem que la cartellera canvia de forma estacionària, els moments en que significativament trobem un mateix tipus de cinema a estrenar és al Nadal i a l'estiu, i en menor mesura a Semana Santa.

Sembla que les Majors americanes produeixen un determinat tipus de cinema per ser consumit en moments en que la gent està més desocupada i, especialment, en períodes en que els nens no tenen cole. Dos tipus de films són els més estrenats en aquests períodes: els blockbusters americans i les pel.lícules animades. Però... cal que els arguments, les estructures de guió, els temes i els perfils de personatges es repeteixin infinitament?

Aquest estiu he tingut ocasió de veure tres de les pel.lícules d'animació actualment en cartell: Los Simpson, Locos por el surf, i Ratatouille. D'aquestes la primera surt una mica de l'esquema habitual d'aquests tipus d'històries, potser perquè els seus espectadors no són nens sinó que està orientada més a adults. A més a més, en ser una reproducció en llargmetratge dels mateixos personatges que es troben a una sèrie de televisió obliga a mantenir el to que aquesta té. De tota manera si hagués de fer una crítica diria que no arriba a ser ni entretinguda, vol ser molt espectacular en la forma però no aconsegueix la brillantor en els efectes visuals d'altres films d'animació (com els de la factoria Pixar o Dreamworks) i demana ser seguidor habitual i fan de la sèrie per poder gaudir-ne una mica.


Pel que fa a Locos por el surf, crec que la funció del doblatge és fonamental (la vaig veure doblada al castellà) i en aquest cas estan molt aconseguides les veus (sobretot Alexis Valdés com a Chicken Joe i la de Carmen Machi com la mare del protagonista), la presentació com si fos un documental em sembla força original per ser un film d'animació, però li manca ritme i, sobretot, explica una història mil vegades relatada: noi, en aquest cas un pingüí surfero, que deixa casa seva per viure una experiència d'aprenentatge on trobarà un mentor, un company i, com sempre, un dolent que li complicarà la vida. I al final el millor no és guanyar sinó participar i ser un bon pingüí.

De les tres Ratatouille és la que més m'ha fet gaudir i m'ha provocat el riure en molts moments, el ritme t'enganxa al llarg de tota la pel.lícula. I, tot i que reconec que també té una estructura de guió mil vegades explicada, amb uns personatges reconeixibles a gairebé tots els films de la Disney, té alguns elements diferenciadors com el fet de presentar als personatges que són animals tal i com són no com a "ninos de peluix" sinó com a les rates que són, els efectes visuals estan molt ben aconseguits, especialment en l'escena en que Rémy se separa de la colònia de rates i navega per les clavegueres...

Els que tingueu ganes de passar una bona estona al cinema i encara tingueu l'esperit vacacional a sobre no dubteu en anar a veure Ratatouille

dijous, 6 de setembre de 2007

plan renove

Hi ha gent que s'identifica molt amb el lema "año nuevo vida nueva", d'altres com és el meu cas fem el "plan renove" al setembre com els nens que comencen un nou curs. Sempre intento fixar-me fites pel nou curs, l'any passat vaig fer-me dues propostes i només he complert una; per una banda, em vaig plantejar fer un bon tros caminant per anar a la feina i després agafar un bus o metro, això finalment m'ho he saltat totalment, m'aixeco molt justa i al matí no sóc persona, per una altra banda, em vaig proposar fer conversa d'anglés, i això sí m'hi vaig posar tot i fer-ho una mica tard, des del mes de febrer al mes de juny.

De cara al proper any també em vull fixar dues fites: anar a la feina en bici (ja m'han enviat la tarjeta del Bicing) i preparar oposicions. Pel que fa a la segona ja he començat a fer algun pas, m'he apuntat a l'Acadèmia Adams i començaré les classes d'aquí a quinze dies. Pel que fa a la primera, han passat pocs dies des que he tornat de vacances, quan estigui més situada i m'hagi fet a l'horari de feina m'ho he de proposar seriosament.

Crec que és molt sa anar plantejant-se reptes a un mateix per poder tirar endavant, si no fos així, en el meu cas, no trobaria massa sentit a la meva vida.

dimarts, 4 de setembre de 2007

Reus

Sempre hi ha hagut rivalitat entre les dues ciutats més importants de la província de Tarragona (a banda de Tortosa, Valls o Vendrell). Jo com a bona tarragonina només veia les excel.lències de la meva ciutat i no entenia el perquè la universitat no es podia dir Universitat de Tarragona i s'havia d'anomenar Rovira i Virgili (tot i l'orgull que suposa aquest nom, en ser un dels intel.lectuals més destacats a l'època de la República) per no ignorar a Reus, i perquè sempre hi havia les comparances sobre les inquietuds culturals i socials d'ambdues ciutats.

Però, deixant de banda les brometes dels reusencs al voltant de la capitalitat com, per exemple, "Tarragona, barri marítim de Reus", i deixant-te portar pels ulls curiosos d'un visitant que arriba per primera vegada observaràs tot allò que ofereix el bressol de Gaudí. Diversos museus, el Gaudi Centre on ens podem submergir en la genialitat d'aquest genial arquitecte, dos teatres, un passeig pel Modernisme endinsant-nos en el cercle (com el Ring de Viena) emmarcat pels Ravals. No ens hem d'oblidar de l'església gòtica Prioral de Sant Pere, la més important de la ciutat.

Per una altra banda, trobem una oferta comercial de primera qualitat que s'ha mantingut al llarg del temps, on podem recordar els comerços tradicionals que van obrir les seves portes fa més d'un segle al cèlebre carrer de Monterols ("Reus, París, Londres i el carrer de Monterols") i podem observar també nous comerços que amb els seus grans aparadors capten la nostra atenció perquè no són com els que podem trobar a altres ciutats on Inditex copa totes les botigues, de fet, les grans cadenes han obert alguna botiga però no predomina aquest model de comerç.

I quan ens cansem de passejar i volem seure a menjar o beure o, simplement, prendre un gelat també tenim una bona oferta de restauració situada, sobretot, al voltant de la Plaça del Mercadal i la Plaça del Castell. Recomanable una visita al Cafè de Reus.

I si us deixeu caure per aquesta ciutat a finals de juny gaudireu de les Festes de Sant Pere, on al llarg de més d'una setmana podem trobar concerts i activitats lúdiques a molts carrers.

No em vull oblidar tampoc del Festival Trapezi, fira del circ de Catalunya, que se celebra en la capital del Baix Camp al mes de maig.

Com veieu també puc ser objectiva i cantar les excel.lències de l'eterna rival de la Imperial Tarraco.

diumenge, 26 d’agost de 2007

Gràcia

Des fa uns anys intento estar a mitjans d'agost per Barcelona, anteriorment em passava tot el mes d'agost fora, de viatge o al poble del meu pare, a Zamora, però darrerament m'ho faig anar bé per coincidir algun dia amb les festes de Gràcia.
Aquest any vaig poder sortir dos dies per aquest barri, vaig poder gaudir d'un concert de la cantant Mone amb dues noies més que interpretaven cançons dels 70, 80, i 90. Va ser un concert molt animat amb versions de clàssics del pop-rock americans i anglesos que per la generació dels 70 han estat un referent, grups com Génesis, Wham, Robbie Williams, ... s'han convertit en estandards.
La segona nit que vaig sortir ens vam dedicar a passejar pels carrers engalanats, prendre un mojito (ja queden pocs llocs on poder prendre'n un que estigui ben elaborat) i anar de plaça en plaça descobrint el que cadascuna oferia. L'ambient com sempre molt animat, no sembla que estiguis a Barcelona, sembla més que estiguis a una festa d'un poble, bé, el poble que Gràcia era fins fa un segle.

Els que encara no heu pogut gaudir algun estiu d'aquestes festes entranyables us recomano que ho feu, tant de dia com de nit Gràcia sempre és motiu de distracció i gaudiment.

dissabte, 18 d’agost de 2007

richard estes

A vegades, sense voler, improvisadament descobrim artistes dels que mai haviem sentit parlar i aleshores ens obsessionem i comencem a buscar compulsivament la màxima informació sobre els quadres que han pintat, els llibres que han escrit o la música que han composat.

Això és el que fa uns dies em va passar, em trobava a Madrid i tenia unes hores per poder veure alguna exposició o monument d'una manera ràpida, sense entretenir-me massa, la meva intenció era anar a visitar el Reina Sofia ja que, encara que l'he vist un parell de vegades, m'agrada molt i, a banda de la col.lecció permanent, sempre tenen exposicions sobre art contemporani força interessants, moltes d'elles al voltant de l'audiovisual. Però quina seria la meva sorpresa quan a informació turística em comentaren que tancaven els dimarts perquè era l'únic museu que obria el dilluns, aleshores em van recomanar l'exposició sobre Van Gogh que es troba en el Museu Thyssen-Bornemisza i jo com una bona turista vaig fer cas dels consells de l'hostessa i em vaig adreçar a aquest museu.

Malauradament, quan vaig arribar a la cua vaig començar a veure que anunciaven venda d'entrades per hores més tardanes, degut a que és una exposició molt visitada deixen accedir cada 15 minuts i fins després de dues hores no hi havia possibilitat d'entrar. Així que vaig haver de canviar d'idea per segon cop i, tot i no conéixer Richard Estes, em vaig aventurar a visitar una exposició al voltant d'aquest pintor que també es trobava en el mateix Museu Thyssen.


La meva improvisació va sortir molt bé, em va encantar, es tracta d'un pintor membre del moviment denominat "fotorealista" perquè les seves pintures podrien ser confoses perfectament amb fotografies. Amb les seves obres no vol tant sols transmetre de la manera més acurada possible allò que ell observa sino que també qüestiona allò que veu. Els quadres que més interés em van despertar són tots els que mostren la ciutat de Nova York, amb els seus carrers concorreguts i els seus cafès. Utilitza sovint el reflex i el concepte de dins i fora: dins i fora d'un autobus, dins i fora d'una cafeteria, d'una botiga o d'una cabina telefònica; tot separant els espais a través dels vidres i el seu reflex.


diumenge, 5 d’agost de 2007

Vacances

Encara i estant fora de Barcelona volia mantenir viu el bloc i m'he connectat des d'un cibercafè a Salamanca, com podeu veure sempre torno un cop l'any a les meves arrels castellanes, després d'estar uns dies a Segòvia, ciutat molt desconeguda pels catalans (com moltes d'altres del centre de la Península) i des d'aquí vull aprofitar per engrescar-vos a visitar-la algun dia.
Situada a 90 Km. de Madrid i, per tant, amb bones comunicacions per transport públic, concentra molts elements d'interés artístic i cultural que val la pena conéixer. A banda dels clàssics El Alcázar, l'Aqüeducte i la Catedral, trobem d'altres que no per menys coneguts deixen de ser interessants. Jo recomanaria especialment la Casa-Museo Antonio Machado on es recorda l'estada de 12 anys d'aquest gran poeta i escriptor a la ciutat de Segòvia com a professor de llengua francesa a un Institut que encara segueix funcionant com a tal. També recomanaria el Monestir de San Antonio El Real, construït amb el suport del rei Enrique IV l'any 1455 sobre la base d'una casa de camp i pavelló de cacera, la reina Isabel la Catòlica va cedir el convent a les monges clarises qui l'han mantingut fins ara. Destaquen en aquest monestir els seus artesonats mudéjars, el claustre i un retaule flamenc amb figures que representen la passió de Crist.

És una sort poder descobrir i deixar-se sorprendre per les joies culturals que tenim en el nostre país, Estat, bé, a Espanya.

dimarts, 31 de juliol de 2007

com nens

No hi ha res com el circ per retornar-te a la infantesa, no hi ha res com la ironia i allò que et provoca un somriure per tocar la felicitat per uns instants.

Aquest any el Festival Grec ha volgut incloure en la seva programació una proposta basada en tècniques de circ en la que han participat artistes de diversos indrets, molts d'ells acostumats a espectacles de carrer.

Tot i el desconcert inicial en veure que les entrades no estaven numerades i que vam haver de fer una cua de mitja hora de durada, en veure la qualitat d'alguns dels participants la incertesa es va esvair.

A l'encert d'ubicar algunes de les propostes en els jardins del Teatre Grec s'ha de retreure potser el fet que no fossin simultànies i amb diversos passis per poder gaudir de totes elles, si volies veure-les bé havies d'esperar una bona estona al passi següent.

Dels espectacles que vam poder veure cal destacar les titelles d'Armando Rissotto (de Txo Titelles), espectacle del que vaig poder gaudir en part al Trapezi de Reus, a l'originalitat dels seus personatges cal afegir que van més enllà de políticament correcte (infantilment parlant) i transformen una cantant dels anys 50 que ens deleita amb "Puff era un drac màgic" en una rockera i en el propi drac tot versionant la lletra fent-la menys "nyonya".
Un altre espectacle destacable és el "Concert Spectaculaire" oferit pels francesos Le quntet de boeufs, artistes polifacètics que utilitzant la ironia no van parar de tocar i actuar, amb diferents disciplines circenses, fent que el públic infantil no baixés en cap moment l'atenció.

Em sembla molt positiu que el circ tingui el reconeixement com a art escènica que mereix i que un Festival com el Grec dediqui algunes de les seves sessions a aquesta disciplina.

dijous, 26 de juliol de 2007

Barcelona apagada però no callada


Quan sembla que les coses tornen a una precària normalitat, arriba l'hora de demanar explicacions i sortir al carrer per fer sentir la nostra veu.
Avui a les 19,30h. la FAVB ha convocat una concentració a la Pl. Sant Jaume, com que la convocatòria s'ha fet d'un dia per un altre no han assistit més d'un centenar de persones, és una llàstima i esperem que això no signifiqui que la gent no reivindicarà millores en la distribució de la llum i exigirà responsabilitats als dirigents de les dues empreses implicades en l'apagada general.

Tant sols desitjo que quedi en la memòria col.lectiva la situació viscuda a la nostra ciutat i no sigui recordada com una anècdota entre d'altres sino com un fet que transformi la passivitat dels ciutadans en acció, que transformi la resposta ineficaç de les empreses que ofereixen serveis públics en un funcionament garantidor de qualitat, i que desperti els nostres polítics de la constant hivernació en la que es troben.

dimecres, 25 de juliol de 2007

apaga y vamonos


Sembla ser que a l'hora de guanyar diners totes les empreses, fins i tot les que ofereixen un servei públic, no filen prim i apliquen el tot s'hi val... i als polítics del nostre "Estat del Benestar" els preocupa més si l'OPA contra una empresa ve de Catalunya o dels alemanys. Estic parlant, evidentment, d'ENDESA.
Fins fa uns mesos no es parlava de la manca d'inversió en infraestructura elèctrica o dels dèficits en el manteniment dels elements de distribució de l'electricitat a Catalunya, tant sols preocupava si qui llançava l'OPA contra Endesa era Gas Natural (participat per La Caixa i, per tant, en mans catalanes) o era la italiana ENEL o ...

I ara on és aquesta discusió que ha tingut entretinguts als polítics, sobretot del Partit Popular, a Madrid? Ara resulta que els catalans aportem el 25% dels ingressos de l'empresa hidroelèctrica i només rebem a canvi el 15% de les inversions, i després ens diuen insolidaris per reclamar tenir competències en la gestió dels tributs, taxes i aportacions que fem a les arques de l'Estat.

Jo he estat una de les afectades per l'apagada de llum, a més a més, per partida doble: jo no podia dir allò de "deixaré els congelats a la nevera de la meva mare fins que tot torni a la normalitat", la meva mare també ha estat afectada. Jo he estat dos dies sense llum, fins aquest matí no n'he tingut i la meva mare en va tenir ahir al migdia però aquest matí ha tingut una altra tallada de tres hores.
No vull dramatitzar perquè benauradament estem a l'estiu i en no necessitar les estufes, tots els altres aparells, a banda de la nevera, són prescindibles al llarg d'alguns dies, però havent llegit i escoltat als mitjans de comunicació persones que no podien sortir de casa per tenir problemes de mobilitat i no poder utilitzar els ascensors, o diabètics que no han pogut posar-se la insulina perquè ha d'estar refrigerada, o tots els comerços, restaurants i establiments que han tingut pèrdues de milers d'euros i que no recuperaran en la seva totalitat (i el poc que recuperin haurà d'esperar un llarg període de temps).

La única cosa positiva que veig en tot això és que persones que mai es mobilitzarien per cap raó han sortit al carrer a protestar i han escoltat les històries d'altres afectats i, en alguns casos, almenys la primera nit, la gent s'ha pres la situació amb un cert humor.
Vaig tenir ocasió d'observar, des de casa la meva mare, d'observar com uns 40 veïns es concentraven a la Ronda Guinardó amb Castillejos, al voltant de les 10 de la nit, per fer una cassolada finalitzant-la en un tall al tràfic de la Ronda en sentit Lesseps. Eren famílies amb nens, joves, avis, ... van fer un cert rebombori i amb un ambient festiu reivindicaven un generador i el retorn immediat de la llum. Tal era l'ambient que, fora d'algun encarament per part d'alguns conductors que van haver de recular, no hi va haver cap situació que comportés algun signe de violència, de tal manera que van venir dos patrulles de la guàrdia urbana i una parella de mossos per mirar de tornar a obrir al trànsit la Ronda Guinardó i, en veure que els veïns mantenien la seva postura, es van limitar a organitzar el tràfic al Carrer Cartagena perquè no accedissin a la Ronda. Cap a les 12,30 de la nit, moment en que vaig anar a dormir, la situació era aquesta, suposo que en el moment que la gent anés desfilant cap a casa seva per anar al llit es va tornar a normalitzar la situació.

Esperem que tant els responsables d'ENDESA i REE com els qui ens governen prenguin les mesures oportunes perquè això no torni a succeir. Pel que he pogut veure des de Madrid estan prenent nota del descontent dels catalans cap a la ignorància sistemàtica que pateixen per part del Govern Espanyol, sobretot en els oblidables 8 anys de presidència del senyor Aznar. Per part meva donaré un darrer vot de confiança al Senyor Zapatero i els seus ministres perquè d'aquí a 8 mesos es juguen la continuïtat en el Govern de l'Estat.

experiencia gairebe mistica

Poques vegades una activitat cultural aconsegueix que te n'oblidis totalment d'on vens, què has fet aquell dia o quins problemes familiars tens, ahir vaig tenir ocasió de viure aquesta experiència... Vaig tenir la molt bona sort d'aconseguir una entrada per anar al concert "Els treballs i els dies" que oferien M. del Mar Bonet i e gran Miguel Poveda. Reconec que el meu interés venia més per escoltar a aquest darrer que no pas a la M. del Mar, però finalment em vaig deixar portar per la veu tendra i a la vegada ferma de la cantant mallorquina.

L'espectacle va ser rodó, malgrat els problemes de so que van patir els protagonistes. Estava plantejat com un descobriment de les músiques del mediterrani i, com aquestes, són molt properes als ritmes flamencs que en Poveda interpreta tant bé.

Hi va haver una primera part on cadascun dels cantants va actuar sol amb els seus músics, destacant Chicuelo en l'acompanyament amb la guitarra a Poveda, i Dani Espasa al piano i acordió acompanyant la M. del Mar Bonet. En aquesta part tots dos van interpretar, versionant, cançons d'altres contrades en català/mallorquí. La segona part va permetre comprovar el grau de complementarietat de les dues veus, interpretant cadascú en la llengua que acostuma a utilitzar (ella el mallorquí i ell el castellà), ambdos junts a l'escenari i empastant de tal manera les veus que en molts moments creies que aquelles peces estaven composades perquè les cantessin junts. També van homenatjar-se mutuament cantant cançons l'un de l'altra. Finalment, vam tenir el privilegi d'escoltar les seves veus a capel.la, sense instrumentació, al llarg de gairebé 15 minuts van anar intercal.lant les seves veus com si d'una picabaralla es tractés.

Quan tens la immensa fortuna de poder ser partícip, dic partícip literalment pel grau de comunió entre ells i amb el públic que van tenir, d'una proposta com aquesta el seu record roman amb el temps. No es donen gaires ocasions com aquesta, en el meu cas puc posar dos exemples: Bebo Valdés i el Cigala amb l'espectacle "Lágrimas negras" també al Grec fa tres anys, i els concerts de Bruce Springsteen a Barcelona.

diumenge, 22 de juliol de 2007

Tabús en democràcia

Com molts de vosaltres haureu escoltat i llegit als mitjans de comunicació, el divendres passat el jutge de l'Audiència Nacional Juan del Olmo, a petició de la Fiscalia General de l'Estat, va prohibir la venda del darrer número de la revista El Jueves instant a retirar tots els exemplars dels quioscs i llibreries. Sembla ser que en el nostre país encara hi ha tabús que una revista d'humor no pot tocar i un és la família real.

A banda del mal gust que, personalment, puc trobar en la vinyeta crec que no s'ha tingut en compte el tipus de mitjà en el que s'ha publicat: la única revista satírica de gran tirada que queda a Espanya i, evidentment, als seus editors i dibuixants se'ls facilita la feina donant-los múltiples idees per fer més portades i tires còmiques.

El rebombori que s'ha generat al seu voltant penso que és una cortina de fum per amagar algun altre assumpte que pot tenir molta més importància, d'aquí uns dies veurem de què es tracta.

Paupaterres

Els que vivim a una gran ciutat pensem que som el centre del món i que només als nostres municipis podem gaudir de bons concerts i festivals però, evidentment, anem molt errats, en d'altres contrades també ofereixen propostes tant o més interessants que les que pot proposar l'ajuntament de la "moderna" barcelona.



Aquest cap de setmana s'ha celebrat a la ciutat de Tàrrega el 10è festival Paupaterres, festival que vol difondre les músiques del món, ètniques i tradicionals. He tingut ocasió d'assistir-hi aquest any i poder escoltar les actuacions d'Eliseo Parra, cantant que recupera el folclore castellà i del centre peninsular (maragateries salmantines, "la braña" lleonesa, "las sayas" oliventines d'Extremadura, ...); i del grup gadità Ea! que amb ritmes de rumba ens transmet unes lletres plenes de vida i de reflexions sobre aquesta.


A més a més d'aquestes actuacions musicals també hem pogut gaudir de números teatrals i, com en molts festival alternatius, podies menjar productes de diversos llocs del món: falafels, mutabal, humus, taquitos mexicans, creps, ...
De tant en tant, fer aquests descobriments culturals ens fan veure la diversitat que existeix més enllà del nostre melic.

divendres, 20 de juliol de 2007

conviure amb la violència

Actualment en moltes pel.lícules trobem mostres de violència, sobretot en el cinema americà i japonés, i les tolerem perquè sempre ens remeten a la ciència ficció, al gènere fantàstic o als blockbusters, però quan aquesta violència és present en films rodats amb un cert realisme o, fins i tot, se'ns mostra de manera subtil ens resulta insuportable.

Aquest és el cas de 'A Guide to Recognizing your Saints', títol original del film en anglés i del llibre en el que està basada 'Memorias de Queens'. Una història gairebé autobiogràfica de l'escriptor, guionista i director Dito Montiel que mostra les seves vivències d'adolescent, situant-les en els darrers dies en que va viure en el districte de Queens de Nova York, moment en que decideix marxar a Califòrnia. Veiem, doncs, dos actors que representen el mateix personatge, Robert Downey Jr. interpreta al Dito que s'apropa als 40 anys i recorda la seva adolescència, en una interpretació molt mesurada i seriosa, i Shia Labeouf, interpreta al Dito de 16-17 anys amb una relació molt complicada amb el pare i el reduït i violent món que l'envolta, així com les relacions que manté tant amb els amics com amb la seva primera núvia.

Potser pel moment personal en el que estic m'ha arribat més la violència que envolta tota la pel.lícula i, sobretot, crec que la manera com està rodada, mostrant però no ensenyant explícitament tant els interiors com els exteriors transmet una sensació una mica claustrofòbica, en paraules del director: "mostrar el que és menys obvi pot ser a vegades la millor descripció".

Tot i que a mi no m'ha acabat d'agradar reconec que és un film a tenir en compte perquè et fa pensar en la incomunicació, l'agressivitat amb la que establim les nostres relacions i, sobretot, les conseqüències dels nostres actes, de les que moltes vegades no som massa conscients.

dijous, 12 de juliol de 2007

les nits de l'art

Les nits de l'art és una productora que té com a objectiu promoure la música de cantautor, creada artesanalment, sense artificis, i que dóna importància tant a la melodia com a la lletra.

Avui han celebrat el 6è aniversari del seu naixement amb un concert a la Sala Bikini on actuava com a "estrella convidada" Quique González i on també han intervingut Rafa Pons, Alejandro Martínez i Lucas Masciano.

Si teniu ocasió d'escoltar alguna cançó d'en Quique González és molt recomanable que ho feu, les seves lletres ens porten a somniar en històries de carretera, amors impossibles, i ens fan recordar algunes imatges cinematogràfiques de "road movies".

crisi de participació

Aquesta setmana s'està desenvolupant la Universitat Progressista d'Estiu organitzada pel Moviment Laïc i Progressista. Ahir vaig tenir ocasió de participar a la sessió que girava al voltant de "Crisis de participació: fallida de representació o normalitat democràtica?". Entre els ponents hi havia tres catedràtics de ciència política, un assessor en temes de comunicació i una membre de Ciutadans pel Canvi.

M'interessava molt conéixer l'opinió dels experts sobre la participació política i més veient el resultat de les darreres eleccions municipals i l'alt índex d'abstenció a la ciutat de Barcelona, on va superar el 50%.
Hi va haver alguns desencontres sobre la importància de l'abstenció, algun dels ponents li treia dramatisme comparant amb els índex de participació dels Estats Units o Japó que acostumen a ser baixos i no per això els seus governs perden legitimitat. D'altres ponents sí es mostraven preocupats per l'abstenció perquè
afavoria clarament a les opcions de dretes i el fet de no anar a votar té conseqüències en les polítiques que es duran a terme en cada legislatura. Julián Santamaría (catedràtic de Ciència Política a la Universitat Complutense de Madrid) afirmava que "el principal perjudicado por la abstención es el sistema democrático".

El que és cert és que la gent va a votar quan creu que el seu vot canviarà alguna cosa, quan veu que hi ha molt en joc en el resultat, com va passar a les legislatives de l'any 2004 on va augmentar la participació un 8,5% respecte a les anteriors de l'any 2000. En canvi quan es preveu que el partit al govern serà el mateix i el fet d'anar a votar no es veu com a necessari la gent no s'apropa als col.legis electorals. Per tant podriem parlar d'eleccions de canvi o de continuïtat.

La participació també varia en funció del tipus d'eleccions, no és la mateixa quan el que es tracta és d'escollir la constitució del Congrés de Diputats i el Senat i, per tant, del president del Govern de l'Estat, que quan el que es decideix és la constitució del Parlament de la comunitat autònoma o de l'ajuntament. Hi ha, per tant, eleccions d'alta, mitja i baixa participació, segons la importància que el ciutadà dóna a la institució a escollir. I ja no parlem dels referèndums que en el nostre país estan molt devaluats i acostumen a tenir una participació molt baixa.

Segons això no hi ha un declivi de la participació sinó respostes diferents a situacions diverses.

La gent que em coneix sap que sempre els animo a anar a votar, encara que sigui en blanc, però jo sí crec en la transcendència d'aquest petit gest. Gest que, evidentment no ha de quedar aquí sinó que ha d'anar acompanyat d'una implicació de les persones a nivell social i polític al llarg dels quatre anys que hi ha entre elecció i elecció, buscant la màxima informació sobre les polítiques que es duen a terme en els àmbits que els interessin i denunciant aquelles accions, o inhibicions, que els nostres representants puguin dur a terme.