dimecres, 31 de desembre de 2008

Estació Gaudí

Anar en metro s'ha convertit en una rutina per molts de nosaltres, alguns aprofitem per llegir, d'altres per dormir, d'altres per parlar pel mòbil, d'altres per ficar la mà a la butxaca aliena... però em deixat d'observar el que veiem dins i fora dels vagons.

Aquests dies de Nadal els qui agafem habitualment la línia blava passant per les parades d'Hospital de Sant Pau i Sagrada Família hem tingut una mooolt grata sorpresa. TMB ha decorat l'andana de l'antiga estació de Gaudí amb motius nadalencs, amb llums fent forma d'arbres de Nadal, estels, trineus, Pares Noel, ... Aquesta estació es troba entre les d'Hospital de Sant Pau i Sagrada Flia. i
tant sols cal estar atent quan el metro fa el seu recorregut pel túnnel entre ambdues estacions per veure aquesta curiositat. 
Si passegeu per l'Avinguda Gaudí encara podreu veure les antigues entrades a l'estació a la cantonada entre Rosselló i el primer tram de l'Avinguda. És una llàstima que aquesta estació es tanqués, encara que té la seva lògica donat que les altres dues estacions que l'envolten són molt properes i gairebé no donaria temps a que el metro fes un mínim recorregut.

Sempre és agradable gaudir d'aquestes efectes sorprenents, és una sort que el Nadal ens depari algunes sorpreses.

divendres, 26 de desembre de 2008

Viure el Nadal

Per mi aquests dies són molt esperats, sempre els he viscut amb molta il.lusió perquè passo més dies en família i aprofito per veure els amics que al llarg de l'any no tinc ocasió de veure o que coincideixo amb ells poc sovint.

Ahir, dia de Nadal, em plantejava si el Nadal s'ha convertit en una sèrie de rituals allunyats del sentit primer... Com a creient, no massa practicant per cert, veig que la gent no celebra el naixement de Jesús, en primer lloc perquè Jesús no és el personatge principal del dia de Nadal sino el Pare Noel, en segon lloc perquè aquests dies sense regals no tenen sentit per molta gent, s'han "materialitzat" tant el dia de Nadal com el de Reis.

Val la pena recordar el sentit primer d'aquestes festes: ser transmissors de bons desitjos i recordar el naixement d'una figura clau en la història no solament de la religió sinó de la Història Universal, qui forma part de l'evolució i/o naixement de moltes religions.


Malauradament, la societat actual ens fa ser menys reflexius i ens dificulta connectar amb nosaltres mateixos i amb la transcendència, amb l'espiritualitat... M'agradaria aprendre a dedicar temps a la reflexió i l'aprofundiment en aquests temes que no tenen a veure amb el materialisme.

dilluns, 22 de desembre de 2008

Frescura

Feia temps que no veia una pel.lícula que transmeti frescura... potser des que Kevin Smith va estrenar Clerks (1994) i Persiguiendo a Amy (1997). La recentment estrenada Buscando un beso a medianoche recorda a aquests films. 
I dic recorda perquè té elements comuns. Per una banda, la utilització del blanc i negre (com a Clerks) per donar una sensació d'atemporalitat i, per una altra banda, la rapidesa dels diàlegs. 

La narració és molt senzilla però el guió té molta riquesa en els seus diàlegs no literaris i sí literals, extrets de qualsevol conversa entre amics.

Alex Holdridge, director d'aquest film, ens ofereix una comèdia romàntica ambientada a la darrera nit de l'any (de qualsevol any) utilitzant aquest dia tant significatiu com una redemció: allò que no facis aquella nit ja no ho faràs aquell any, allò que no et passi aquella nit ja no et passarà aquell any... Wilson i Vivian, els dos protagonistes, no volen viure sols aquella nit, volen viure-la d'una manera diferent per deixar passar a un altre any millor, per passar la pàgina plena de drames d'un mal any... tot passejant per un Los Àngeles més quotidià, més proper, que el que ens mostren la majoria de pel.lícules.

Per aquells qui tenen entre 30 i 40 anys val la pena veure-la perquè s'identificaran amb les necessitats i desitjos dels personatges del film i, sobretot, entendran les formes de relacionar-se dels joves-adults d'avui en dia.

"La vida penja d'un fil i s'ha de viure mentre aquest no es trenca"...

diumenge, 21 de desembre de 2008

Clàssics del western

Tot i no ser gaire entusiasta del gènere del western crec obligat per qualsevol cinèfil veure alguns dels seus clàssics, aquells que van marcar tota una època fins i tot el denominat "western crepuscular" que va marcar el final d'aquest gènere. Clàssics com Centauros del desierto, La diligencia, Solo ante el peligro, El hombre que mató a Liberty Wallace", ... i molts d'altres que em deixo. 

Dic que no sóc gaire entusiasta d'aquest gènere pel que transmet: una visió masclista i violenta de la vida, un món en el que les dones tant sols són putes o viuen a l'ombra del mascle de torn, o bé utilitzen les maneres masculines d'anar per la vida... bé, potser no difereix gaire del món actual però això seria una altra discussió.

Ahir vaig tenir ocasió de veure un d'aquests clàssics, La balada de Cable Hogue. Tot i respondre als paràmetres del gènere, sobretot pel que fa al paper de la dona, no em va desagradar. 

Em va sorprendre la utilització de la polivisió (en ser un film de l'any 70) i em va resultar fins i tot divertida per la ironia i el cinisme d'alguns dels seus diàlegs, els papers de Jason Robards (Cable Hogue) i David Warner (el caradura reverend Joshua Douglas Sloan) són,  a la vegada, entranyables i molt divertits.
La utilització de la càmera ràpida per part del director Sam Peckinpah provoca alguns moments molt hilarants i les dosis d'erotisme que transmet Stella Stevens en el seu paper de Hildy sorprenen en un film americà.

Es tracta d'una fàbula que vol mostrar el final d'una època, el salvatge i violent oest, a través d'elements romàntics.

dimecres, 17 de desembre de 2008

Sopars de Nadal

Feia temps que no anava a sopars multitudinaris, els darrers sopars de Nadal havien estat amb els amics o amb la família però màxim 15 persones. En els darrers dies he tingut ocasió de participar en 2 sopars on assistia molta gent.

En el cas de Ludicum, un grup de gent que ens hem conegut a través d'internet i que ens agrada sortir i compartir activitats culturals, va ser força entretingut, vam fer amic invisible (alguns regals eren molt curiosos, d'altres molt "picants"). Vam ser 40 persones per sopar, i vam riure força amb les pintes que teniem alguns amb gorrets de Papa Noel i "cuernos de reno". Després de sopar vam anar a La Fira, local de nit al que jo no anava des feia molts anys i que és molt curiós perquè està decorat amb els ninots i atraccions de l'antiga Sala de Atracciones Apolo (en aquest espai actualment es troba la Sala de concerts Apolo), la música està força bé i es pot ballar.

Ahir vaig estar a un altre sopar multitudinari, en aquest cas amb companys de la feina, millor dit, amb companys i alts càrrecs del Departament de Governació i Administracions Públiques. No es comparteix taula habitualment amb un Secretari General, dos Directors Generals, dos Subdirectors i d'altres càrrecs de rang inferior... Jo vaig coincidir a la mateixa taula amb diversos d'aquests alts càrrecs, al principi em va fer una mica de respecte però després, veient la relació cordial que s'establia, vaig poder parlar i fer propostes de millora per les Oficines i equipaments de la Secretaria d'Acció Ciutadana, a banda de parlar d'altres temes més intranscendents.
S'agraeix molt poder tenir aprop persones que són responsables de la teva feina i poder compartir estones disteses amb elles. Per aquest motiu agraeixo molt a l'actual Secretari d'Acció Ciutadana, Josep M. Civis, que tingués aquesta iniciativa.
Jo vaig gaudir molt per tenir l'oportunitat de coincidir amb companys que estan a d'altres oficines i equipaments o a Serveis Centrals i que és molt difícil compartir espais habitualment amb ells.
Tant sols us dic que vam acabar cantant cançons en un karaoke i ballant fins ben entrada la nit...

dissabte, 13 de desembre de 2008

jocs de taula

Fa uns mesos que amb un grup de gent vam proposar periòdicament trobar-nos i tornar a les tardes de la infantesa quan jugàvem amb altres nens i passavem les tardes sense adonar-nos... perquè no solament els nens juguen, tothom hauria de dedicar unes hores al joc, al riure, a l'entreteniment compartit... 
Ahir vam estar jugant al Carcassone, gran joc que reprodueix les conquestes territorials medievals, senzill de jugar i força entretingut. Quan vam acabar la partida del Carcassone vam estar jugant a l'Scattergories. Déu meu!! quants records em va portar aquest joc! Quan era adolescent jugava molt amb les companyes de classe, bé nosaltres no li posavem aquest nom i ens feiem nosaltres les plantilles amb paper, marcant els diversos temes sobre els que haviem d'escriure paraules. Jo en jugava molt a les hores perdudes després de dinar fins que començaven les classes de la tarda, com que em quedava a dinar a l'escola sempre hi havia temps per jugar-hi.

Ahir me'n vaig adonar de la rapidesa que he perdut, vull pensar que no és la manca de vocabulari... quin drama!! millor dit, manca de rapidesa i d'imaginació, perquè a vegades si no et surt una paraula que respon al tema que està marcat pots llançar-te a la piscina i buscar alguna alternativa més imaginativa.

Llàstima que no hi hagi gaires bars per jugar a jocs de taula, per sort alguns que ja existien fa 10 anys segueixen estant, seria el cas del Queimada o La Cotxera...

JUGUEM, JUGUEM i RIEM...!!

dijous, 11 de desembre de 2008

Fermesa en les idees

Fa 10 dies que he iniciat la meva tasca com a delegada sindical i estic aprenent molt sobre el funcionament de la FSAP-Generalitat (Federació de Serveis de les Administracions Públiques), sobre els òrgans de participació dels treballadors a la Generalitat i, en especial, al Departament de Governació i sobre les funcions d'un delegat sindical.

Malgrat tot em falta molt pe
r aprendre, avui dos bons amics m'han fet veure que la inflexibilitat amb la que a vegades defenso algunes idees, tot i que siguin encertades i vàlides, dificultarà la 
meva tasca com a delegada. Certament, la capacitat de negociar no és una de les meves virtuts i aquesta ha estat una de les raons que em van portar a acceptar la proposta de ser delegada sindical: aprendre a tenir més mà esquerra, més cintura, en definitiva a no alterar-me amb algunes situacions il.legals i injustes, en definitiva, a relativitzar les coses una mica i tenir present sempre la premisa de: FERMESA EN LES IDEES I ELS CONTINGUTS però NO BELIGERÀNCIA en les FORMES...

Espero aprendre de la gent que fa temps que fan tasques d'acció sindical i que tenen un gran criteri a l'hora de negociar... gràcies Andrés i Josep M.!!

dimarts, 9 de desembre de 2008

I, d'aquí 10 anys?

Entrevista a Belén  Fabra a ES (Estilos, de la Vanguardia 21/11/08), actriu que ha protagonitzat El diario de una nimfómana... brillant resposta a la pregunta: I d'aquí a 10 anys, amb sort?

"M'agrada pensar que el futur em sorprendrà. Espero ser prou valenta per no tenir por d'equivocar-me i permetre que els errors m'ensenyin el que l'orgull no em deixa veure. Mirar-me al mirall sense vergonya i reconèixer la persona que tinc al davant. Sigui on sigui i estigui amb qui estigui, tinc clar que no vull perdre la capacitat d'estimar i tampoc vull oblidar que, el que és realment important, està al voltant i no més endins o més enllà".

No tinc paraules...

dijous, 4 de desembre de 2008

lletres que ens fan somiar

No sé perquè ens enganxem a algunes coses o persones com si la vida en depengués, com si sense elles no tingués tant de sentit per nosaltres, com si formessin part de nosaltres sense saber com ni perquè...
Reconec que sóc una mica mitòmana, els que em coneixeu sabeu la passió que sento pel cinema i els seus actors i directors, però crec que poso els meus sentits en persones que valen la pena per alguna raó... 

Una altra de les meves passions és la música i, sobretot, la música en directe. Intento anar a escoltar concerts en la mesura que puc (econòmicament parlant), i un dels cantants que des de fa més de 10 anys segueixo i pràcticament vaig a veure'l un cop a l'any és Ismael Serrano. Ahir vaig anar a veure'l al Palau de la Música. Els seus concerts ja no són
 com al principi quan anàvem quatre gats, ell ja no és tant proper i el públic que hi va ha canviat una mica, però sempre surto amb alguna sensació nova.
Ahir vaig tenir ocasió d'escoltar les lletres amb més deteniment després d'escoltar l'explicació que donava Ismael sobre el perquè o en quin moment les va escriure. No m'havia parat ha pensar que és un gran hereu de Joaquín Sabina pel que fa al contingut de les seves lletres. Sempre he admirat a aquells que jugant amb les paraules són capaços d'emocionar-te, d'arribar ben endins teu i remoure't, de fer-te sentir millor persona després d'escoltar-los...

És cert que molts cantautors canten als amors perduts o sense correspondència, però Ismael ens explica històries d'amor diferents, algunes divertides, les altres sòrdides, però mai tòpiques... En el seu primer disc, Atrapados en azul, trobem lletres que, sense adonar-te, fan una crítica sobre la visió convencional de Romeo i Julieta.

Per tot això continuaré anant a veure i, sobretot, escoltar a Ismael Serrano un cop l'any.

Us deixo aquí la lletra i la música de Caperucita... malauradament quantes Caputxetes vermelles coneixem, millor dit, quantes Caputxetes viuen dins cadascuna de nosaltres...


Caperucita

letra lyrics acordes vídeo audio single extra Caperucita
Disco: Atrapados en azul 
Estreno: febrero de 1996 
Letra: Ismael Serrano 
Música: Ismael SerranoCaperucita sólo tiene dieciséis 

primaveras sin flores, papá le dice: "Ven. 
Caperucita eres joven y tienes que aprender 
a ocuparte de la casa, que serás una mujer.

Para que seas buena esposa 
y no envejezcas sola, 
en la cama y la cocina has de saber 
alegrar a tu marido y cuidar a cada hijo, 
que te atrapa tu destino, 
que has de ser madre y esposa". 
Y la pobre Caperucita llora.

"Quiero volar, lejos de aquí escapar. 
Dime, mi bien, quién me llorará 
si me dan alas y echo a volar. 
Quiero dormir, no quiero despertar, 
quiero ser la lluvia al otro lado del cristal, 
quizás alguien me espere en la oscuridad".

Una fría tarde Caperucita iba 
a casa de su abuela a llevarle comida, 
cuando se encontró con un lobo feroz. 
Dime dónde vas niña, que te acompaño yo.

La muchacha se supo perdida. 
Gritaba Caperucita 
mientras la devoraba el lobo. 
Bajo la falda del vestido 
estallaron los dormidos 
sueños que en la noche 
la mantenían viva. Pobre Caperucita.

"Quiero volar, lejos de aquí escapar. 
Dime, mi bien, quién me llorará 
si me dan alas y echo a volar. 
Quiero dormir, no quiero despertar, 
quiero ser la lluvia al otro lado del cristal, 
quizás alguien me espere en la oscuridad".

Una gris mañana Caperucita se casó, 
vestida de blanco, bella como una flor. 
Su marido, muy elegante, otro lobo feroz, 
y su padre orgulloso lloraba de emoción.

Ahora cada noche el lobo la devora, 
clava sus dientes, y llora 
Caperucita mientras espera a que un aullido 
le diga que el dormido animal despertó. 
Después descansa tranquilo el malvado lobo feroz.

La cara de Caperucita alumbra una sonrisa 
mientras mece una cuna. En ella está una niña, 
quizás futura oveja para un lobo feroz, 
a no ser que afortunada la rescate tu amor.

Caperucita la arrulla contra el pecho 
y un murmullo lento y lleno 
de esperanza y vida, 
canta Caperucita.

"Quiero volar, lejos de aquí escapar. 
Dime, mi bien, quién me llorará 
si me dan alas y echo a volar. 
Quiero dormir, no quiero despertar, 
quiero ser la lluvia al otro lado del cristal, 
quizás alguien me espere en la oscuridad.

Quiero volar".

dilluns, 1 de desembre de 2008

Fent barri

Cada any per aquestes dates tinc ocasió d'assistir al sopar dels Premis d'Horta-Guinardó, aquest any és el tercer any que hi sóc present i per algú com jo que ha participat en diverses associacions i ha estat vinculada a moviments socials té molt d'interés, la llàstima és que la meva col.laboració amb entitats ha estat sempre fora del meu Districte, en un esplai de les corts, en una ONG de Cooperació vinculada a la Universitat (Món-3), a un mític Servei d'Informació Juvenil (SIPAJ) i als Consells de la Joventut de Barcelona i Nacional de Catalunya. Això vol dir que no he gaudit gaire de la vida de barri fins que fa dos anys em vaig vincular a Iniciativa per Catalunya.
Participar activament a l'agrupació d'IC-V del meu Districte ha fet que em sigui més proper el que és cou a Horta-Guinardó i els Premis que atorga el Districte anualment a persones i entitats que treballen per millorar la qualitat de vida dels barris del nostre districte són una molt bona ocasió per comprovar com n'està de viu aquest territori del Nordest de Barcelona.

Aquest any els premis han anat a parar al Centro Cultural Andaluz de la Taixonera (entitat que promou la cultura andalusa a aquest barri, entre d'altres ofereix classes i exhibicions de flamenc per tal de difondre aquesta modalitat de dansa entre els joves), la Fundació Enriqueta Villaveccia (amb seu a l'Hospital de Sant Pau treballa per la millora de la qualitat de vida dels infants i joves malalts de càncer) i l'Associació Teral (d'Alcohòlics Recuperats, lluitant contra aquesta addicció). 
De les tres entitats potser la que més m'ha corprés ha estat Teral, per la visibilització que fa de l'alcoholisme entre les dones i, sobretot, la valentia d'alguna de les seves membres en donar la cara i reconéixer públicament que han patit aquesta addicció. 

A més a més de l'entrega de premis aquest sopar serveix també per adonar-te de qui es mou a Horta-Guinardó: associacions de veïns, corals i associacions culturals, entitats esportives, agrupacions polítiques... 

Llarga vida als barris i a la seva gent!!

dijous, 27 de novembre de 2008

Cinema d'interpretació

Quan una proposta ha tingut èxit i aquest ha esdevingut per la seva qualitat es pot pensar en no imitar-lo, en no fer una readaptació d'allò que va funcionar molt bé. 

Però una altra opció és fer una aproximació a la versió original dotant-la d'una altra forma estètica. Aquest és el cas de la pel.lícula Retorno a Brideshead. Si, en el seu moment, als anys 80, ja era difícil adaptar l'excel.lent obra literària d'Evelyn Waugh, ara era gairebé impossible superar la que és una de les millors sèries de la història de la televisió.
Malgrat tot crec que la versió de 2008 no és tant pretenciosa, no penso que vulgui imitar a la sèrie, simplement vol actualitzar la història de Charles Ryder i la seva relació amb la família Flyte amb els recursos audiovisuals i la manera d'entendre el cinema d'ara.

Amb una ambientació i unes localitzacions que fan que l'espectador visqui a l'Oxford dels anys 30-40, utilització de plànols curts (primers plans) quan els personatges participen en escena i plans llargs (obertura de l'objectiu) quan la càmera enfoca la impressionant mansió, protagonista del film, i els colleges d'Oxford, el director ens resitua en els convencionalismes religiosos d'una família aristocràtica i la confrontació constant amb l'ateïsme d'un estudiant de classe mitja-baixa que té la gosadia d'establir-ne una relació.

Si recordem els grandíssims intèrprets de la versió televisiva (Jeremy Irons, Anthony Andrews, Laurence Olivier o John Gielgud, entre d'altres) podem pensar en que la versió cinematogràfica es queda una mica justa en les interpretacions però, tot i que no són aquells actors, els actuals també fan un paper digne... A destacar, com sempre, l'excel.lent Emma Thompson qui es creix en les escenes en que increpa al personatge de Charles Ryder.

És un film recomanable per aquells qui aprecien el cinema d'interpretació i, sobretot, el cinema clàssic anglés.

dimarts, 25 de novembre de 2008

IC-V

Quan fa 2 anys vaig afiliar-me a Iniciativa em sentia una mica estranya... això de participar activament a un partit polític se'm feia molt lluny de mi, molt lluny de la gent que m'envolta i de la meva experiència anterior.
Tot i que des que tenia 15 anys estic vinculada d'una manera o altra al moviment associatiu i a moviments socials, això d'implicar-te en la política més formal se'm feia una mica estrany. La veritat és que entre els meus amics i familiars no va suposar gaire sorpresa, de fet ho veien com una evolució natural de la meva trajectòria personal.

Raons no m'han faltat per fer aquest pas: les associacions estan bé però arriben on arriben i qui realment pot, si vol, canviar les coses són els partits polítics, i el que més s'aproxima a la meva manera d'entendre el món i que té com a prioritat programàtica la defensa de la igualtat d'oportunitats en l'accés als recursos i enten la intervenció de l'Administració Pública en la societat i en el mercat és quelcom necessari per garantir l'Estat del Benestar.

Aquest cap de setmana he vist com se'm disipaven tots els dubtes del perquè  formo part d'IC-V. He tingut l'oportunitat de participar a la 9a Assemblea d'aquest partit celebrada a Sabadell. En ser tres dies seguits i intensos es pot pensar que es va fer pesat però no és així. Vam tenir oportunitat de veure autèntics debats ideològics, perspectives molt crítiques a la participació d'Iniciativa en el Govern, a la gestió que s'ha fet de les dues Conselleries que estan encapçalades per membres del partit, a la relació entre el partit i el Govern, al desgovern que viu IC-V pel fet que els seus dirigents estan ocupant càrrecs públics, ... han sortit a la llum grups de militants descontents que han fet propostes que faran avançar a Iniciativa cap a la visualització d'una veu pròpia que la farà marcar perfil de manera més contundent i l'assumpció del plantejament sobiranista que feia un grup d'afiliats encapçalat per Raül Romeva.

Esperem que totes les propostes i resolucions que van sortir tant en la preparació de l'Assemblea com en el seu desenvolupament siguin assumides per la seva Comissió Executiva Nacional. De moment una de les propostes sorgides de l'Assemblea és el replantejament del Pacte d'Entesa per respondre a l'actual context de crisi.

Esperem que Iniciativa recuperi la salut per continuar sent capdavantera de les polítiques socials i ecologistes. I aprofito per desitjar-li a Joan Herrera la millor sort del món tant en el Congrés de Diputats com en el seu nou paper dins el partit, com a Secretari General, i com a relleu natural de l'actual president, Joan Saura, de cara a la propera assemblea d'aquí a 4 anys. Aquells que hem compartit amb Joan Herrera debats i lluites ell des de Joves amb Iniciativa (ara Joves d'Esquerra Verda) i d'altres des d'associacions juvenils (en el meu cas el SIPAJ o Món-3) ens fa il.lusió que persones de la nostra generació estiguin assumint responsabilitats polítiques com és el cas del Joan o la Dolors Camats.

dimecres, 19 de novembre de 2008

Fàbula

"Hi havia un vell camperol que tenia tres fills. Vivien dins una cabana humil, tota la vida havien estat pobres. Just tenien per menjar allò que conreaven en unes petites terres eixorques. Un dia, el vell camperol va posar-se malalt. Va passar el temps i els fills van veure que l'ancià no es recuperava. El vell es va adonar que li havia arribat l'hora de morir. Cridà els fills a la capçalera del llit, i els va dir: 
- Fills meus, acosteu-vos; abans de morir us he de confessar una cosa: a les nostres terres hi ha enterrat un tresor. Esperava poder donar-vos- el jo, però la malaltia m'ha agafat de sobte. Busqueu-lo.

I, sense dir res més, el vell es va morir. Els fills van enterrar-lo i l'endemà
 mateix van començar a buscar aquell tresor. Van regirar tota la terra, van fer clots i més clots, obriren una infinitat de rases, van 
remoure cada pam, aixecaren cada pedra, ho acanalaren tot i no trobaren res. Res de res. Del tresor, ni rastre. S'acostava el temps d'ensementar. Els fills sabien que havien de sembr
ar les terres per poder menjar, que si continuaven cavant no serien a temps per a les collites i passarien gana. Per això decidiren abandonar, per aquella anyada, la recerca. I van començar a escampar la llavor.
Aquell any van recollir la millor collita que havien tingut mai. Fins llavors, sempre el fruit havia estat magre, però, aquella anyada van tenir un esplet extraordinari. No passaren gens de gana, van poder 
vendre una part de la collita i van guanyar alguns diners. I saps per què? Perquè la terra estava remoguda. Buscant el tresor havien capgirat tot el terreny i ara, aquest blat, era molt més productiu. Any rere any van regirar la terra, buscant el tresor, any rere any les collites anaren millor. Cada cop van tenir més esplet i més llavor i van sortir de la misèria. Cada any buscaven i sembraven. No trobaven el tresor. Cada any la collita era més bona..."

La perseverància és convertir l'impossible en possible...

dimarts, 18 de novembre de 2008

Plaers

Ens hem de guiar pels propis desitjos o hem de racionalitzar i pensar cada passa que donem? Hem de buscar la plena satisfacció personal o quedar-nos insatisfets amb les decisions que prenem? 

Aquestes qüestions són plantejades per la meva darrera lectura: El llibre dels plaers immensos de Melcior Comes. Narrada en primera persona, és un divertiment que ens apropa als anys de joventut d'un noble mallorquí, la seva recerca del plaer, l'amistat i l'amor, la vocació i, en definitiva, el seu lloc en el món.

Us deixo algunes reflexions extretes del llibre...

"Això és la vida, aquest desig, la fam per un demà sempre demorat, un cos que es desdobla en altres cossos, ..., i aquest créixer i buscar, continuar i conèixer, saber i alçar-se amb pretensions, engendrar i partir, dubtar i creure, i treball i descans i joventut i vellesa, ..." (pg.37)
"A mi només em preocupava el present, el meu encantament davant cada objecte i cada instant, en tot moment buscava el goig que amagaven les petites coses: res m'agradava més que gaudir de la meva soledat, sentint com a dintre meu el món es creava... palpar la textura del temps, el seu inquiet artifici, els seus infinits replecs, tot el que em feia créixer i m'abocava a descobrir-me com a l'única entitat vertadera. Només podia comptar amb mi mateix: jo era tot el que existia." (pg.39)
"... i em vaig posar a cavil.lar de quina manera els homes i les dones semblaven concebuts per fer-se infeliços, o per donar-se les dosis més grans d'una felicitat enverinada." (pg. 52)
"Vivim perquè veiem viure? Ho dubto. El desig és innat, una empenta ancestral que només necessita una espurna per activar-se." (pg. 180)
"Què som, què fem aquí i què podem fer i podem conèixer? Això que ha preocupat tants, des de fa tants segles, potser té una resposta senzilla: som aquí per impel.lir la vida, per fer-la durar i salvaguardar-la i impulsar-la cap a la completesa." (pg. 185)

UN CANT A LA VIDA!!

dimarts, 11 de novembre de 2008

Madrid

Aquells qui vivim a Barcelona estem en constant competició amb la capital espanyola: que si una té mar i l'altra no, que si una rep menys diners en infraestructures i l'altra més perquè les seves es consideren obres d'Estat i no de Comunitat Autònoma, que si uns no entenen que els altres parlem una altra llengua, que si una rep més seus de grans empreses multinacionals en detriment de l'altra... El cas és que són les dues ciutats espanyoles més importants i, evidentment, tant els seus tarannàs com a ciutats i els d'aquells qui les habiten són ben diferents.
He tingut la sort d'estar 4 dies a Madrid i he gaudit com mai. No sé si vull fer comparances amb la meva ciutat però el que és segur que la "capital del Reino" té molts elements que són altaments atractius per mi:
- L'oferta cultural és impressionant, on es pot trobar un passeig amb 4 museus que recullen tota la història de l'art de forma continuada? 
- La vida al carrer a totes hores, on pots estar tranquil.lament a les 3 del matí prenent una copa sense patir per si tanquen el local? on es poden trobar tanta concentració de bars per metre quadrat destinats a moments diferents del dia o de la nit?
- On pots trobar una Avinguda amb 20 sales de cinema i 8 sales de teatre?
- On tens un parc com el Retiro, tant cuidat, i d'altres places i parcs amb un volum de verd tant gran?

Doncs bé, obvio dir en quina ciutat he trobat tot això... Si voleu us puc fer un resum del que he viscut aquests dies: exposició de Rembrandt al Museo del Prado, dinar a una arrosseria, de tapes per Huertas i per la Latina, un musical a la Gran Via, adquisició d'una samarreta de la Família Telerin a El Rastro (vamos a la cama, que hay que descansar, para que mañana podamos madrugar), compra de diversos llibres sobre cinema (sobretot un que és un veritable tresor sobre els cinemes desapareguts a Barcelona) a una de les llibreries més reconegudes, la Ocho y medio, sortir de farra per Chueca, ... bé i més coses que no us explicaré.

No cal dir que repetiré, una bona amiga em deia que fa un temps va trobar a Madrid el seu lloc en el món, encara que ha tornat a Barcelona, ara entenc el perquè. Com que sempre havia anat de pas per aquesta ciutat i no havia tingut ocasió potser de gaudir tant la ciutat no me n'havia adonat del tot dels seus atractius, però després d'aquests dies tant intensos puc acabar dient... ES MADRID!!

dimarts, 4 de novembre de 2008

Al carrer

Avui he viscut una de les experiències professionals més difícils de la meva trajectòria... per injusta, per ser una conseqüència perversa de les incongruències del sistema de prestacions socials, per no poder entendre res...
Explico una mica els fets: 
El primer trimestre de cada any els perceptors de pensió no contributiva tenen l'obligació (encara que ells no ho sàpiguen) de fer la "declaració individual del pensionista" on han d'assenyalar si hi ha hagut algun canvi en la seva situació familiar i econòmica. Bona part dels pensionistes d'aquest tipus de prestació són persones que no tenen un domicili fixe perquè amb 328 € (+ 95,80€ de complement que aporta la Generalitat) amb prou feines els hi dona per poder pagar una habitació, quan no viuen al carrer o en albergs municipals.
Si en el primer trimestre de l'any no signen aquesta "declaració individual del pensionista", o bé, no ho fan després que la Generalitat els hi reclami en dues ocasions (encara que no tingui constància que han rebut les cartes), els hi suspenen la pensió.
Quan dic que és surrealista és pel cas que m'he trobat avui i d'altres dels que he tingut coneixement en les darreres setmanes (hi ha més de 1000 persones a qui se'ls hi ha suspès la pensió en els darrers mesos). Una dona ha vingut a la meva Oficina d'Acció Ciutadana aquest matí assenyalant que a finals d'octubre no havia rebut la pensió, al mirar l'expedient ens hem adonat que la tenia suspesa. Està vivint en una habitació rellogada, en un pis del que no es pot empadronar perquè la propietària no la deixa, per aquest motiu consta al padró municipal com a persona sense domicili. L'adreça que constava a l'expedient correspon a Can Plana, alberg municipal on aquesta dona va estar uns mesos quan per mala sort va anar a parar perquè es va trobar al carrer. Va estar vivint a diversos albergs municipals i del SIS de Meridiana la van adreçar al pis on està vivint ara.

Com pot ser que no es tinguin en compte les circumstàncies de la gent, el "merder" en els que els fiquem quan els aboquem de nou a la precarietat social? Quan aquesta persona ha sabut que tenia suspesa la pensió i, per tant, aquest mes no cobrarà se li ha desencaixat la cara i tant sols ha dit: "la dueña me echará a la calle". L'hem adreçat a Caritas, havent parlat abans amb la treballadora social d'aquesta entitat que treballa a la zona de Sants, perquè li cobreixin un parell de mesos i que no es torni a trobar al carrer.

Aquest cas m'ha generat preocupació perquè és molt fàcil arribar a viure al carrer i molt difícil sortir-ne i quan veus que algú se n'ha sortit i ha encaminat una mica millor la seva vida, veure com pot tornar a una situació de risc a mi em remou i em fa sentir impotència.

dilluns, 3 de novembre de 2008

treballadors

Avui estic una mica nerviosa, és d'aquelles vegades que has de fer un pas endavant i prendre decisions que no solament et condicionen a tu mateix sino a d'altres persones. 

Des fa temps que tinc vinculació amb CCOO, estic afiliada des de fa 7 anys i vaig treballar a Acció Jove al llarg d'un dels millors anys professionals de la meva vida (tot i que va coincidir amb la mort del meu pare). Vaig conéixer gent que havia renunciat a la seva promoció dins la seva empresa per ser delegats sindicals, gent que tenien una gran capacitat de negociació i que eren i són uns "animals polítics".
Ara sembla que arriba el meu torn i la secció sindical del Departament de Governació m'han demanat que sigui delegada sindical LOLS, això vol dir que, tot i que jo en el seu moment, fa un any (a les darreres eleccions sindicals) vaig renunciar a anar a un lloc avançat a la llista de candidats per no sentir-me prou preparada, per la Llei de Llibertat Sindical el propi sindicat pot escollir dins dels seus afiliats una persona que pugui ser present al Comitè d'empresa i d'altres òrgans de representació, que tingui 30 hores de dedicació al mes, que pugui col.lar-se als despatxos i parlar de tu a tu amb els representants de l'empresa, en aquest cas de la Conselleria de Governació.
Al mes de desembre iniciaré aquesta tasca amb la disoposició amb la que assumeixo sempre les coses però amb molt de respecte perquè és una veritable responsabilitat representar els interessos de moltes persones, algunes d'elles amb les que segurament no estaré d'acord amb les seves reivindicacions, i espero fer la meva tasca en les millors condicions i mantenir el sentit de la justícia i l'equitat amb el que intento viure la meva vida.

dimecres, 29 d’octubre de 2008

govern o partit

Ara que s'apropa l'Assemblea d'Iniciativa per Catalunya (21 a 23 de novembre) és hora de plantejar-se algunes coses...
En el Document Organitzatiu i d'Estratègia Política, preparatoris de l'assemblea, surten dos conceptes en diverses ocasions que crec que són importants: CREDIBILITAT i UTILITAT POLÍTICA com a aspiracions d'IC-V de cara als propers anys.

L'altre dia vam tenir la presència de Josep Vendrell a l'agrupació d'Horta-Guinardó i va explicar les finalitats dels documents i de l'assemblea: fer un balanç dels darrers 4 anys, des de l'anterior assemblea; decidir l'estratègia política davant el proper cicle electoral (que s'inicia el 2010); reestructurar l'organització de manera que no es noti la càrrega de feina que té el president com a Conseller d'Interior, Relacions Institucionals i Participació i, per tant, el fet que no pot dedicar-se plenament al partit; i fer propostes de cara a afrontar la crisi econòmica en la que es troba el nostre país.

Pel que fa a l'estratègia política aquesta passa per tres elements: el bon govern, ser capdavanters en certes polítiques, i tenir veu pròpia. 
En aquestes dues darreres jo sóc especialment crítica, penso que quan es va formar el darrer govern de la Generalitat es va perdre una bona oportunitat (sent l'únic partit d'esquerres que va pujar en vots i escons) de fer valer l'experiència i les propostes del programa electoral sobre política social i haver agafat el Departament d'Acció Social. Per una altra banda, pel que fa a tenir veu pròpia crec que IC-V ha de fer una aposta clara per distanciar-se de certes opinions o decisions que el partit majoritari del Govern sembla que adopti per si sol. 
Perquè no tenint veu pròpi no es pot tenir credibilitat i sense aquesta no es pot ser útil políticament ni pels militants d'un partit ni pels possibles votants.

Estic il.lusionada en assistir a aquesta Assemblea, és la primera vegada que hi aniré, i desitjo tant sols que Iniciativa canvii algunes coses en el seu funcionament i en els seus plantejaments i prengui força per fer visibles les seves posicions...

dilluns, 27 d’octubre de 2008

Periodisme i cohesió social

Ahir vaig tenir la sort d'escoltar una taula rodona sobre "Periodisme, proximitat i cohesió social" en la que vaig aprendre molt sobre els diferents col.lectius d'immigrants. Aquesta es va celebrar en el marc del Festival Kosmópolis, una festa de celebració de la literatura on han participat escriptors (alguns premis Nobel) de diferents països.Hi ha hagut xerrades, taules rodones, exposicions, concerts, ... tot al voltant de la lectura i dels llibres.

Jo vaig triar ahir al matí anar a la taula rodona que esmentava més amunt. La majoria de ponents eren periodistes o membres d'associacions d'immigrants, únicament el director del diari El Punt a Barcelona, Ferran Espada, i el professor José Manuel Jarque (d
e Ciències de la Comunicació de la UAB) eren catalans; els altres membres eren: el director de comunicació de la Fundació Ibn Batuta, el president de Fedelatina, el fundador i director del diari pakistanés El mirador de los inmigrantes i un periodista de 
Mundo Latino
Es va parlar de la imatge que oferien dels immigrants els mitjans de comunicació, la relació natural que fan aquests entre immigració i delinqüència o terrorisme.
El tractament que en fan els periodistes d'aquells qui han decidit venir a viure al no
stre país o és estigmatitzant o és com
 quelcom aliè, com si no formés part del "nosaltres", com si fos un fenomen extern, quan en el cas de Catalunya és quelcom consubstancial (només cal recordar l'allau de persones que vingueren als anys 60 des d'Andalusia, sobretot, i des d'altres indrets de la resta de l'Estat a treballar a la conurbació barcelonina. Els únics diaris o apartats que donen una visió positiva dels immigrants són els socioeconòmics, que resalten el fet que ens ajuden a pagar les pensions i faciliten el moviment de capital perquè envien diners als seus països.

En un primer moment els mitjans, sobretot escrits, es van apropar d'una manera gairebé antropològica a la realitat dels nouvinguts (com treballaven, perquè venien a Catalunya, quins eren els seus costums, ...), per posteriorment passar a cedir espais marginals en els mitjans generalistes i, a la vegada, paral.lelament, difondre mitjans especialitzats en els diferents col.lectius d'immigrants.

El professor Jarque va explicar que els mitjans són mecanismes de cohesió ideològica (que no social), és a dir, tot el que conforma una opció minoritària és ignorat.

Des de Mundo Latino s'expressava la preocupació per la immediatesa de la informació en detriment del periodisme d'investigació, i la manca de formació a les facultats sobre la societat diversa. 
Si se segueix contraposant el NOSALTRES enfront ELLS s'impedeix la cohesi
ó social.

Mentre el periodista actui com un mediador entre el polític i el ciutadà per convèncer a aquest darrer de la bondat de les decisions polítiques, se seguirà incentivant la DESINFORMACIÓ.

A banda d'aquesta taula rodona també vaig poder visitar l'exposició Kosmotica, continuació de Lector Mundi, exhibida l'any passat en el mateix Kosmópolis. Kosmotica
mostra les noves eines de lectura, les noves maneres de llegir i compartir la literatura a través del món virtual: la revolució dels suports, la interactivitat, la creació col.lectiva, noves eine
s per a l'escriptura (poesia electrònica)... tot això facilitarà l'accés a alguns col.lectius que ara per ara tenen moltes dificultat
s per fer-ho com, per exemple, les persones amb diversitat funcional.

diumenge, 26 d’octubre de 2008

Rosario Endrinal

Fa unes setmanes el bon amic Guillem Espriu recordava al seu bloc a Sonia Rescalvo, la transexual assassinada l'any 1991 al Parc de la Ciutadella, a la darrera setmana també hem pogut tornar a reviure un crim esgarrifós, el de Rosario Endrinal, una indigent que vivia a un caixer del barri de Sant Gervasi. 
Què pot tenir al cap, perquè al cor tinc clar que no té res, algú que és capaç d'apallissar a una persona indefensa, ruixar-la amb disolvent i prendre-li foc. 

El pitjor de tot és que els mitjans de comunicació tant en el moment de l'assassinat com ara amb el del judici han destacat únicament la trajectò
ria de la Rosario, el com va acabar vivint al carrer com si això tingués alguna importància en relació a la seva mort, en canvi dels joves que la van agredir ben poc se sap, tant sols que les seves paraules al judici han estat "no voliem fer-li mal" com si això s'ho cregués algú, o bé, acusar al tercer jove, que ja està a un centre de menors complint condemna perquè en el moment del crim era menor d'edat.

Tot plegat ens hauria de fer reflexionar sobre la societat en la que vivim, quins valors transmet i quina educació estem donant als joves i, sobretot, quin futur els hi estem mostrant...

Us deixo un article del periodista Arturo San Agustín qui va escriure un llibre dedicat a la Rosario, La noche en que mataron a la mendiga:

"Rosario"
Había decidido no hablar nunca más en público de Rosario Endrinal, la mujer que fue quemada viva en un cajero automático. Incluso me negué a aceptar la propuesta de rodaje de una película o serie de televisión basada en mi libro La noche que quemaron a la mendiga.
Hay historias que no son de quien las escribe. Pero ese verdadero periodista que es y demuestra ser Josep Cuní y la invitación que también me hizo el martes la colega Gemma Nierga me han impedido ser coherente. No obstante, sigo siendo fiel a mi promesa: solo hablo de la víctima. Solo hablo de aquella mujer que leía poemas de Amado Nervo y que en su adolescencia de monjas y barrio de Sants solía escuchar muchas veces aquella canción que susurraba Jeanette. Hablo de Cállate niña.
Pero si hoy vuelvo a escribir de Rosario es porque hace unos días Olga García, una colaboradora de Arrels, fundación que se ocupa de ayudar a los llamados sin techo, se dirigió a mí muy amablemente a través de su blog. Y porque en el mismo colgó, ay, una foto de Rosario en la plenitud de sus ilusiones. Una foto que demostraba que no exageré cuando escribí de ella que, antes, mucho antes del desamor, mucho antes de los tragos amargos, los portales, los bancos de las plazas y los cajeros automáticos, Rosario se parecía aClaudia Cardinale. A aquella Cardinale, también Cenicienta, cisne entre patos, vital y luminosa, que invitaba a bailar una mazurca a cierto príncipe siciliano, quizá masón. Hablo de El gatopardo, claro.
Yo no sé, Rosario, si acerté a contar bien tus cosas en mi libro, algunas de tus cosas. Sí sé que mientras escribía de ti se produjeron algunas circunstancias que yo quise interpretar como signos. Creo que siempre he sabido interpretar bastante bien los signos. Y solo digo lo que digo, lo que fue. Y, hoy, nuevamente, miro tu fotografía morena, "cállate niña, no llores más," y recuerdo dos cosas: que confiaste en los demás hasta el último momento y que plantaste cara a quienes te arrebataron la vida.
Tienes razón, querida Olga: qué guapa era Rosario.


divendres, 24 d’octubre de 2008

Fora del comú

Avui sortint del cinema discutia amb un grup de cinèfils sobre la verosimilitud de la darrera pel.lícula de Woody Allen, en principi un triangle amorós pot ser real, però això no fa millor aquest film.

Happy, un cuento sobre la felicidad pot tenir per alguns un punt d'inverosimilitud en el personatge protagonista, Poppy Cros, segurament argumentaran: com pot ser que algú sempre estigui alegre, com pot ser que algú visqui situacions conflictives amb un somriure, com algú, en els temps que corren, vol fer feliç als altres?
Però tal i com està narrada la història, la consistència del personatge, fa que se'ns faci verosímil el que viu aquesta professora d'una escola de primària que viu una vida d'una jove de 30 anys: li agrada sortir els caps de setmana a ballar, compartir estones amb els amics i, sobretot, ser lliure.

Explicada en to de comèdia, ens planteja alguns dels dubtes existencials que per la generació de gent entre els 30 i els 40 cobren molt de sentit: comprometre's o no amb la vida, actuar de forma responsable a la feina i amb els altres, ...
Ens mostra un Londres de gent treballadora, de cases baixes, de gent que circula en bicicleta i en tranvia, i allà sorgeix un personatge ple de color en el seu vestit, en el seu somriure... 

Quan surts de veure la pel.lícula et quedes pensant... què necessari que és tenir al nostre costat algú com la Poppy Cros que ens ensenyi que els conflictes es resolen parlant i, sobretot, amb sentit de l'humor.

Algunes de les escenes seran llargament recordades, destaquen per sobre de totes les que fotografien a la protagonista fent classe amb els nens o interrelacionant-se amb ells i, especialment, l'escena en la que dialoga amb un indigent, com es posa al seu nivell  des del respecte i fent que aquest no perdi la dignitat tot i que aquest té dificultats per hilvanar frases amb un cert sentit, absolutament fantàstica!!

Sé que alguns la compararan amb Amélie, no, si us plau, el surrealisme del film francés i, aquí sí, la inverosimilitud del personatge no tenen comparació amb el de Happy, un cuento sobre la felicidad.

dimarts, 21 d’octubre de 2008

Pèrdues

La vida és una contínua pèrdua, tot i que ens ofusquem a intentar conservar el que ens envolta, ja siguin persones o elements materials, la majoria de vegades els acabem perdent i tant sols romanen uns pocs... d'això tracta el darrer llibre de David Trueba (guionista de cinema i escriptor).
El seu anterior llibre, Cuatro amigosera un pur entreteniment adreçat a nois entre els 20 i els 30 anys. Explicava les peripècies de tres amics camí d'un casament. Narrat en forma de road movie, plantejava situacions esperpèntiques i esbojarrades ratllant en certs moments el mal gust. En canvi, en el seu darrer llibre, Saber perder, canvia de gènere i ens mostra la visió de la pèrdua per part de quatre personatges, relacionats entre ells en tres casos per llaços familiars i en un darrer per un fet fortuit: una adolescent, un home en la quarentena, un avi de 70 anys i un jove jugador de futbol de 20 anys.

A mesura que anava llegint el llibre m'anava sorgint una pregunta... com Trueba pot conéixer què pensa i sent una adolescent en un moment de profunds canvis vitals que la faran madurar en un any? com pot saber què pensa un home proper als 50 anys que ha perdut la feina i la dona i s'enfronta a la vida sol? com pot posar-se en el lloc d'un avi que veu com se li escapa la vida inexorablement? com pot imaginar el que sent una jove promesa del futbol en un país estrany i abandonat als capricis d'una afició voluble a cada moment?
No sé la resposta però us puc assegurar que aconsegueix en els 4 casos posar-se en la pell dels personatges... 

Escrita com si d'un guió de cinema es tractés, intercal.lant cadascuna de les històries narrades en primera persona, amb constants avançaments i retrocessos en el temps (com si de flashbacks cinematogràfics es tractés), tot i el seu volum (520 pàgines), esdevé una necessitat anar avançant en la història, saber què espera als personatges a cada paràgraf, a cada frase, amb cada paraula... I, quan has arribat al final i surts al carrer i observes la gent que camina per la vorera, identifiques a Silvia, Lorenzo, Leandro i Ariel en alguns dels transeunts que passegen davant teu.

Ha estat un veritable plaer llegir aquest llibre. Imprescindible.

Us deixo algunes línies transcrites perquè veieu el poder de la paraula de David Trueba:

"Me robó la suerte, se decía Lorenzo. Llegó a mi vida y me robó la suerte. Porque Lorenzo sin Paco era un hombre obligado a empezar de cero pero ahora sin suerte, las puertas no se abrían como antes. Todas las cartas favorablesya  parecían repartidas..." (pg.61)

"Tiene prisa el invierno, oyó Sylvia decir a un hombre mayor que se subía al tren cargado de bolsas de verdura. La gente mayor habla a menudo del tiempo, a ella no ha conseguido interesarle jamás la temperatura que hará al día siguiente ..." (pg. 124)

"No está nuevo. Alguien lo ha leído antes. A Sylvia le gustan los libros usados. Los libros nuevos tienen un olor agradable, pero dan miedo. Es como avanzar por una carretera por la que nadie ha pasado nunca..." (pg. 125)

"Yo creo que en la infancia, dijo Leandro, nos marcamos los retos inconfesables de nuestra vida y que la respuesta a la felicidad consiste en la culminación más o menos cercana o más o menos lejana de ese reto infantil, puede que no del todo articulado ni claro, pero evidente para uno mismo. Aunque ahora me escuches como si lo que yo digo no fuera más que un oscuro recuerdo, sé que tienes clarísimo cómo era y cómo pensaba el niño que eras tú..." (pg. 377)

"Un rato después, cuando se durmió Aurora, se refugió en el baño y lloró frente al espejo, con amargura, al contrario de como lloran los bebés, con esa desesperación de los que saben que van a ser calmados. No, lloró con la sorda contención de los que ya no esperan consuelo de nadie..."

diumenge, 19 d’octubre de 2008

El poder de la veu

Sempre he estat fan de la música "a capel.la", aquella que no té cap acompanyament instrumental perquè les veus fan d'instrument en moltes ocasions, aquella en la que trobem una barreja de veus greus i agudes en un mateix grup i que a cada peça musical s'organitzen per fer una harmonia equilibrada entre els diferents tons i, en molts casos, sonant com un canon.

El primer grup que vaig escoltar que cantava d'aquesta manera van ser Flying Pickets que amb la seva versió de "Only you", de Yazoo, es van fer molt coneguts i van obrir la porta a d'altres grups com Housemartins qui, amb el seu single "Caravan of love", van omplir les nostres cintes de k7 als anys 80; o el solista Bobby McFerrin que amb el seu "Don't worry, be happy" ens va fer cantar a tots...

Pel que fa a casa nostra, són grups de dones els que han mostrat una altra manera de cantar, sense instruments. Primer van ser Stupendams, un grup composat per noies de diverses nacionalitats, i després Gema 4, grup de noies d'origen cubà que omplen de "sones" i "boleros" l'escenari quan actuen. I no ens oblidem dels mediàtics i divertits Golden Apple Quartet, que amb les seves tornades fàcils de recordar intervenien en programes televisius i radiofònics als anys 90.

Existeix una iniciativa d'unir els grups que es dediquen a aquesta disciplina musical, es tracta de BACAP, Barcelona A Capel.la, que té l'objectiu de promocionar concerts per tota Catalunya.

Una disciplina germana de la música a capel.la la podriem dir que és el Gospel. Ahir es va celebrar a Barcelona el VII Festival de Gospel, organitzat per l'Institut de Gospel, va mostrar-nos la gran quantitat de seguidors que té aquesta vessant del cant i, sobretot, que estan molt vius...
Cada divendres davant de la catedral, de 18,30 a 20h., us sorprendrà trobar un grup molt nombrós, potser 40 o 50 persones, cantant Gospel simplement amb la finalitat de compartir-ho amb la gent. Us animo a escoltar-los.

En el Festival d'ahir vam poder escoltar a 150 cantaires formant part del St. Ferran's Gospel Choir, vaixell insignia de l'Institut de Gospel de Barcelona, qui han participat en alguns espectacles al Palau Sant Jordi aquest any. Un altre grup que va actuar, i que també surt de l'Institut de Gospel, és Morningsingers in the fields, grup de 8 noies que omplen l'escenari amb les seves veus i els seus moviments. En tercer lloc, van actuar les grans Gema 4, qui han superat l'ensurt de perdre un dels seus membres fa uns anys, i que van omplir d'alegria amb la seva ironia la sala Luz de Gas. I, en darrer terme, vam poder escoltar By the Gospel River, quartet de veus masculines que van sorprendre'ns amb la potència de la seva veu...

Intentaré anar descobrint altres grups que amb el poder de la seva veu omplen l'escenari, sense necessitat d'acompanyament.

dimecres, 15 d’octubre de 2008

Cartera de serveis socials

L'11 d'octubre de 2007 el Parlament de Catalunya va aprovar la molt esperada Llei de Serveis Socials, vigent des de l'1 de gener de 2008. Aquesta Llei regula i posa les bases del que seran el serveis i recursos socials tant públics com privats dins el territori català. 
Parteix de dues premises molt importants i que van més enllà del que l'anterior llei de 1985 proposava: la universalitat en l'accés als serveis socials, i la participació dels ciutadans en la millora dels serveis que els atenen.

He tingut ocasió d'escoltar a l'actual Consellera d'Acció Social i Ciutadania, Carme Capdevila, diverses vegades, abans i després de l'aprovació i entrada en vigor de la llei, i en una ocasió vaig qüestionar el tema de la participació pel fet que les prestacions que es deriven d'aquesta llei (incloses en la cartera de Serveis socials) i en d'altres relacionades amb aquest àmbit el que fan és fomentar el paternalisme i la passivitat per part dels que s'adrecen a aquests serveis... no segueixen aquell proverbi que diu: "al qui té gana no li donis el peix, ensenya'l a pescar".

Participo activament a l'Espai de Debat Permanent sobre l'Acció Social (EDPA) i a l'àmbit social d'Iniciativa per Catalunya i, en els dos espais, s'està debatent sobre el contingut de la cartera de serveis socials (la 2ª perquè la primera, pel 2008-09, es va aprovar el 31 de juliol d'enguany sense comptar pràcticament amb la participació dels professionals i entitats vinculades a aquest tema), cartera que no carta perquè suposaria un compromís més gran amb la ciutadania (una carta de serveis et compromet a oferir un nivell de qualitat exigible posteriorment). 
En la 2a cartera de serveis socials es defineixen una sèrie de prestacions bàsiques i especialitzades que s'han d'oferir per part de les administracions públiques, però no s'estableixen les ràtios de professionals que han de treballar en els centres, no es defineix la seva formació, i no s'obren noves prestacions, tant sols és un recull del ja existent fins ara i anterior a la Llei de Serveis socials actual.

Per l'EDPA és un motiu de preocupació el fet que no es defineixin les ràtios de professionals donat que la frase "els que siguin necessaris" no implica cap obligació, i només cal mirar com es troben de col.lapsats els Equips d'Atenció Primària municipals. 
El tema de la formació dels professionals no és tant preocupant en els perfils que requereixen titulació universitària donat que aquesta està molt definida: educació social, treball social, psicologia, ... però pel que fa als Serveis d'Ajuda a Domicili o els cuidadors que es finançaran a partir de la Llei de Promoció de l'Autonomia Personal i Atenció a les Persones amb Dependència sí que es genera un greu problema donat que la formació que reben, en el cas que la rebin, aquests professionals té a veure amb formació ocupacional no reglada i en molts casos ni això donat que els perfils dels que provenen aquestes dones (la majoria són dones) són de baixa formació i majors de 45 anys, això suposa serioses dificultats per poder assolir una formació reglada com seria un cicle formatiu de grau mitjà o superior.

Ara per ara les empreses que estan contractant aquest tipus de personal i que estan homologades per oferir el servei d'atenció domiciliària són empreses de neteja que fan contractes laborals per realitzar tasques de neteja de la llar, afegint temes tant delicats com la cura d'una persona amb gran dependència o una persona gran, o grans constructores que si per alguna cosa no es caracteritzen és per la seva sensibilitat social.

Estarem pendents de l'evolució de la llei de serveis socials i d'altres normes que afecten l'àmbit del benestar social i farem les aportacions necessàries a l'elaboració de la cartera de serveis socials, però no espero grans canvis estructurals en el sistema actual de Serveis Socials...

diumenge, 12 d’octubre de 2008

les coses petites

Què seria de la nostra vida sense les petites coses que ens omplen de mica en mica de moments grats? per sort una ciutat com Barcelona ens ofereix moltes possibilitats de gaudir d'aquestes petiteses que ens fan molt agradable la nostra vida.

En els darrers dies he pogut gaudir d'alguns d'aquests moments: un concert d'en Rafa Pons, en acústic, a l'auditori de l'Obra Social Cajamadrid; els sons d'instruments hindús, com el sitar, a la Plaça Sant Iu; passejar a la nit pels carrers del Barri Gòtic i sentir els seus empedrats sota els peus; seure a l'Av. Gaudí el diumenge a una terrassa per llegir el diari mentre esmorzes, i passejar per aquest carrer tot escoltant una cobla que toca sardanes i veure com un grup de gent ballen a partir del so dels instruments...

Aquestes petites coses i moltes més són les que fan que em senti viva, en certs moments m'emocionen i en d'altres em fan venir un somriure, tant de bo que la nostra ciutat ens pugui seguir sorprenent amb aquests petits plaers... 
Potser hem d'aprendre a no esperar grans aconteixements, grans avenços en la nostra vida sino viure el dia a dia, la quotidianeitat i, d'aquesta manera, no patir l'amargor de no aconseguir les nostres grans expectatives...

divendres, 10 d’octubre de 2008

El passat

No deixis que el passat dicti com ets, deixa'l que formi part del que vols ser...

dimarts, 7 d’octubre de 2008

Sitges 08

Pels cinèfils sempre és un aconteixement poder assistir a algun festival de cinema: poder veure projeccions de pel.lícules que després no arribaran a la cartellera, fer grans descobriments d'algun director o actor, veure l'ambient del festival, el seu "merchandising", els altres freaks com tu que es queden embadalits davant la presència d'algun cineasta...

Per aquest motiu cada any em reservo algun dia per anar al Festival de Sitges, especialitzat en ciència ficció (i no festival de Catalunya com ens el volen vendre...). No és un gènere que m'entusiasmi però quan vaig a Sitges aprofito per veure films que al llarg de l'any no tinc ocasió o intenció de veure.

Aquest any he pogut veure dues pel.lícules:
- Your name here, on el protagonista és un alter ego de Philip K. Dick. Explica la història d'un escriptor de ciència ficció que s'enfronta a les situacions que ha 
pensat en els seus llibres, confonent fantasia amb realitat i fent confondre també a l'espectador.
- Freedom, diversos capítols d'una sèrie d'animació japonesa que recorda una mica 2001 Una Odisea del espacio en el tractament de la història: la Terra s'ha tornat inhabitable per un desastre mediambiental i els humans colonitzen una part de la Lluna i s'instal.len allà, enganyats pels qui els governen pensen que la Terra segueix sense poder ser habitada fins que dos joves descobreixen que no és així...

A banda de l'interés que puguin suscitar unes pel.lícules o unes altres, pels cinèfils acaba sent un ritual anual assistir a aquest festival i veure les sales plenes de gent, intentar col.lar-se en una roda de premsa o veure algun actor o director passejant pels carrers de Sitges.
Ara toca estar atents al veredicte del jurat i esperar a l'any vinent per tornar-hi.

divendres, 3 d’octubre de 2008

Talent

A vegades la gent s'autoenganya pensant que el talent es pot aprendre, que a base de repetir i repetir una determinada acció s'aconsegueix una genialitat però jo crec que el talent o es té o no es té, és quelcom innat.
Cadascú de nosaltres té talents, no un, més d'un. Alguns d'aquests poden passar desapercebuts per nosaltres mateixos però no als ulls dels altres i, encara que no tinguem un reconeixement públic constant d'allò que sabem fer molt bé, que ens quedi clar que allò ho tenim i no ens ho pot treure ningú.

Però, com he dit abans, hi ha talents més visibles que d'altres i acostumen a ser els d'aquells que adquireixen fama per un descobriment científic o per una obra d'art.
Del talent artístic és del que volia parlar, de la veu d'una cantant i d'un grup que han aconseguit des fa uns anys fer-se un lloc en el difícil panorama musical del nostre país. Es tracta d'Eva Amaral i el grup que porta el seu nom.

És un veritable luxe poder escoltar els seus discos, llegir i aprendre's les seves lletres, lletres que et remeten a un dia a dia, a una quotidianeitat, a unes vivències generacionals que descriuen "fil per randa" moltes de les coses que molts de nosaltres, generació que estem entre els 30 i 40, hem viscut en algun moment: amor i desamor, el valor de l'amistat, les dificultats del món laboral actual, en definitiva la lluita per la vida. Històries explicades en primera persona com si de tu mateix es tractés, acompanyades de tonades i ritmes que faciliten el  memoritzar les lletres.

Amaral tenen un dels directes més potents dels grups espanyols actuals, i amb això no vull dir espectacular, tot al contrari, de la seva senzillesa es despren la seva potència. Tant de bo segueixin així, recordant les seves arrels i oferint el que tenen, que és molt, amb generositat i recordant-nos que perquè ells estiguin dalt d'un escenari i es pugui escoltar la seva música en condicions, a darrera hi ha un treball d'equip.

Us deixo aquí la lletra i la música d'una de les cançons amb les que més m'identifico...




MARTA, SEBAS, GUILLE Y LOS DEMáS (PáJAROS EN LA CABEZA)

Marta me llamó a las seis hora española
sólo para hablar, sólo se sentía sola
porque Sebas se marchó
de nuevo a Buenos Aires
el dinero se acabó
ya no hay sitio para nadie

Dónde empieza y dónde acabará
el destino que nos une
y que nos separará

Yo estoy sola en el hotel
estoy viendo amanecer
Santiago de Chile
se despierta ante montañas
Aguirre toca la guitarra en la 304
un gato rebelde
que anda medio enamorao
de la señorita Rock'n'roll
aunque no lo ha confesado
eso lo sé yo

Son mis amigos
en la calle pasábamos las horas
son mis amigos
por encima de todas las cosas

Carlos me contó
que a su hermana Isabel
la echaron del trabajo
sin saber por qué
no le dieron ni las gracias
porque estaba sin contrato
aquella misma tarde fuimos a celebrarlo
ya no tendrás que soportar
al imbécil de tu jefe
ni un minuto más

Son mis amigos
en la calle pasábamos las horas
son mis amigos
por encima de todas las cosas
son mis amigos

Lidia fue a vivir a Barcelona
y hoy ha venido a mi memoria
Claudia tuvo un hijo
y de Guille y los demás
ya no se nada

Son mis amigos
en la calle pasábamos las horas
son mis amigos
por encima de todas las cosas

Son mis amigos
en la calle pasábamos las horas
son mis amigos
por encima de todas las cosas

Son mis amigos

dijous, 2 d’octubre de 2008

Passió

Avui, en un curs que estic fent sobre "Qualitat en l'atenció a l'usuari" per la meva feina, una persona m'ha dit que era molt passional, que defenso les coses amb molta convicció, i el dia del meu aniversari una persona a qui estimo molt em va enviar un missatge dient-me que era afortunada per sentir passió per la meva feina.

Molts cops no som conscients de com actuem, almenys jo no ho era. Ara m'ho hauré de creure que la vida no passa desapercebuda per mi i que la visc intensament... No sé si és bo o dolent viure les coses apassionadament, moltes vegades això et comporta endur-te molts mals de cap i tenir el risc que et surti una úlcera d'estòmac. 
La solució és respirar a fons, observar i pensar molt el que farem  i el que direm a cada moment, perquè... Vivim el que decidim viure o vivim el que ens toca viure?

dimarts, 30 de setembre de 2008

Malenconia...

Volia esperar-me a parlar del darrer llibre que estic llegint, darrerament he escrit sobre llibres que benauradament m'han emocionat, m'han portat records, en definitiva m'han fet gaudir molt.

El trompetista del utopía de Fernando Aramburu o Los príncipes valientes de Javier Pérez Andújar expliquen històries des dels sentiments, connecten amb el nostre interior, amb les nostres febleses.
El cas de Saber perder de David Trueba, llibre que actualment llegeixo, ens fa reviure la nostra quotidianeitat.

Tant sols vull aquí deixar un fragment, en unes setmanes acabaré de comentar el llibre...

"Cuando Sylvia tenía quince meses y acababa de soltarse a andar, Lorenzo la observó mirarse en el espejo que entonces había en su cuarto. Llevaba en las manos un tarro de crema de su madre y se la ofrecía a su propio reflejo, convencida de que era otra persona. Lorenzo se vestía sin perder de vista a la pequeña. En un momento dado, Sylvia se asomó d
etrás del espejo, para tratar de descubrir dónde demonios se escondía la otra niña, esa niña que la miraba y también le ofrecía un
tarrito de crema. Repitió el gesto de buscarla varias veces. Lorenzo no le dijo nada, no le explicó nada. Se limitó a mirar, a sonreír mientras disfrutaba de la parsimonia concentrada de la niña frente a su propio reflejo aún desconocido para ella. A veces recordaba ese instante sin saber a ciencia cierta si en eso, en algo tan sencillo como eso, consistía la felicidad."
(pg. 68)

La situació està tant ben narrada que la visualitzes clarament com si d'una imatge cinematogràfica es tractés.

Ja us acabaré d'explicar les sensacions quan finalitzi la lectura d'aquest llibre...

diumenge, 28 de setembre de 2008

Decepció

Fa un any, quan va començar el rodatge de Woody Allen a Barcelona ja vaig escriure un post amb l'esperança que fos una bona pel.lícula però després de veure-la tots els bons desitjos han caigut en picat... La única cosa que li ha sortit bé a Allen ha estat un anunci de Barcelona, el film no és res més que això, un videoclip mostrant les parts més turístiques i conegudes de la ciutat: la Rambla, la Sagrada Família (millor dit, l'església de Gaudí segons la pel.lícula), el Park Güell, ... 

El guió és dels més simples del director, no vull dir senzill, no, vull dir simple, tonto, amb poc interés i en cert moment introduint situacions forçades. 

Rodat bàsicament en interiors com moltes de les pel.lícules de Woody Allen, amb plans curts i  mitjos, sense gaire sorpreses respecte a films anteriors, tal i com diu el bon amic Roger Morales: la capacitat de sorpresa del director novaiorquès ha quedat estancada.

De les interpretacions destacaria Rebecca Hall, dóna vida a Vicky, una jove amb caràcter que protagonitza algunes de les escenes més interessants. El seu personatge és potser el més consistent de tots.
Scarlett Johanson en aquest film no interpreta, només es passeja per la pantalla sense transmetre emocions. I pel que fa a Javier Bardem i Penélope Cruz crec que Allen els ha construït personatges trets d'un film d'Almodóvar, sobretot Pe, però no tenen a veure amb els que hem vist a d'altres pel.lícules del director novaiorqués. 

No me n'he adonat massa de si es tracta d'una comèdia fàcil, d'una història romàntica, ...

Ah! i que s'hagi hagut d'incloure el nom de Barcelona al títol perquè l'Ajuntament i la productora, en ser catalana, ha posat diners em sembla una tremenda estupidesa... Cal que el títol de la pel.lícula inclogui el nom de la ciutat per ser reconeguda? És que Match Point o Todos dicen I love you van incloure Londres o Venècia en el seu títol? som uns provincians... I ja no parlem del fet que el personatge de Rebecca Hall estigui estudiant "identitat catalana", què és això??
Molt trist...