diumenge, 28 de juny de 2009

Operes primes sobre la família

Darrerament he tingut ocasió de veure al cinema dues operes primes que ens expliquen històries centrades en les relacions familiars, es tracta de films intimistes, plens de primers plans, senzills, sense efectismes gratuïts, que ens fan reviure les nostres pròpies històries familiars.

Per una banda, la magnífica primera pel.lícula del guionista de Gomorra, Gianni Di Gregorio, que explica en primera persona, com si d'un fet autobiogràfic es tractés, la celebració d'un curiós dia 15 d'agost, per nosaltres la Verge d'Agost i pels italians Pranzo di Ferragosto (dóna títol a la pel.lícula), amb diverses dones grans que es converteixen per un dia en una família extensa del protagonista i la seva octogenària mare. Narrat amb humor italià, Di Gregorio ens fa passar una estona molt agradable amb les entranyables i divertides situacions que plantegen les relacions entre els personatges, els seus costums i la seva manera de deixar passar els dies...

Per una altra banda, l'opera prima de Mar Coll,
Tres dies amb la família,
ens situa davant la retrobada d'una família burgesa catalana arrel de la mort del patriarca, la jove directora fa sortir els fantasmes amagats, les males relacions i la constel.lació familiar que envolta als Vich i Carbó a través de la mirada de Léa, la jove protagonista interpretada meravellosament per Nausicaa Bonnín en el seu primer paper principal.

Segurament molts de vosaltres us sentireu identificats en algunes de les situacions plantejades en ambdues pel.lícules donat que el seu plantejament és molt proper, molt a l'abast de l'espectador. De tant en tant, és necessari poder visionar aquest tipus d'històries que des del naturalisme ens fan reviure moments viscuts i ens impliquen a nosaltres mateixos.

divendres, 26 de juny de 2009

El rei del Pop


Per la generació que ara té entre 30 i 40 anys, Michael Jackson va marcar la seva adolescència. En una època, els 80, en la que no existien els CD , gravàvem de la ràdio en K7 i escoltàvem vinils, en un moment en el que els videoclips eren els grans difusors de la música del moment, qui no recorda els monstres que ballaven al ritme de Thriller, han esdevingut tot un símbol del que aquelles peces musicals en forma de curtmetratge esdevenien pels joves de l'època.

Sota la direcció de John Landis (qui va dirigir, entre d'altres, Entre pillos anda el juego o Blues Brothers) i amb guió de Landis i del mateix Michael Jackson, Thriller va acostar-se a una obra cinematogràfica per la seva qualitat estètica, la història que ens explica i pels seus efectes especials.

El disc, editat l'any 1982, es va convertir en el més venut de tots els temps, amb més de 109 milions de còpies arreu del món. Cançons com Thriller, que dóna nom al disc, Beat it, Billie Jean, o The girl is mine, cantada a duo amb Paul McCartney, van ser números 1 en els programes musicals a tot el món, i formaran part de la història de la música contemporània.

Malgrat que l'estètica d'aquells anys ara ens pugui semblar kitsch, l'estètica cinematogràfica dels videoclips d'aquelles cançons romandran en les nostres retines per sempre.

Descansi en pau qui va escriure una de les pàgines d'honor de la història de la música.


dijous, 25 de juny de 2009

Alentiment

En els darrers dies m'estic adonant que quan arriba l'estiu les forces minven, estem cansats, la gent està més nerviosa, el nostre nivell de tolerància davant les impertinències cada cop és més baix i necessitem alentir el ritme... sortir al carrer, passejar vora el mar, gaudir d'una cervesa en una terrassa, veure pel.lícules divertides, fresques, llegir, escoltar música, compartir estones amb els amics...
En definitiva, necessitem relaxar-nos i gaudir d'allò que ens agrada, i preparar-nos per les vacances que tot just s'anuncien!!

Abrir comillasHemos olvidado que nuestra única meta es vivir y que vivir lo hacemos cada día y que en todas las horas de la jornada alcanzamos nuestra verdadera meta si vivimos... Los días son frutos y nuestro papel es comerlos.Cerrar comillas (Jean Giono)

diumenge, 21 de juny de 2009

Què vol dir ser funcionari?



En ple procés de preparació d'oposicions em ve al cap la reflexió sobre què implica ser funcionari. Sota el meu parer és un servidor públic que, sigui en el lloc de treball que sigui, té una gran responsabilitat social. De la seva feina depen que molts ciutadans puguin tirar endavant amb la seva vida, ja sigui perquè treballa en l'àmbit sanitari, en l'àmbit educatiu, en l'àmbit laboral o en l'àmbit social; tant si es dedica a la gestió de projectes, a la tramitació de prestacions, a l'atenció directa al públic, és indiferent, de la seva bona pràctica professional depen que una persona rebi una formació adequada, millori la seva salut, se senti més protegida o rebi una prestació econòmica.

Un dels examens als que ens hem d'enfrontar els opositors als cossos generals de l'Administració de la Generalitat té a veure amb les competències professionals, des fa dos anys s'ha introduït aquesta prova per tal de valorar la teva actitud davant dels serveis públics, crec que és força encertat fer-te reflexionar davant qüestions que tenen a veure amb el treball en aquest sector professional. De les preguntes que han sortit en les oposicions del Cos Superior d'ahir que m'han fet pensar més: un funcionari ha d'anar més enllà de la demanda concreta que fa el ciutadà? un funcionari ha d'anar més enllà de la seva feina?

La meva resposta a la primera pregunta és que no, ha de respondre al que li demana la persona, però de cara a la segona no tinc encara gaire clara la resposta. En la meva feina diària a una Oficina d'Acció Ciutadana acostumo a anar més enllà del que seria estrictament l'àmbit de treball d'aquest servei, em coordino constantment amb altres serveis d'altres administracions per tal de derivar als ciutadans en les millors condicions a aquests i que sàpiguen què i com poden demanar la informació que necessiten per resoldre la seva demanda. Però aquesta manera de fer es contradiu en moltes ocasions amb el que ens fan arribar els nostres responsables, de fet un d'ells en diverses ocasions m'ha intentat fer veure que nosaltres no som els serveis socials i, per tant, que no hem de fer de treballadors socials, volen dir que no hem d'acompanyar tant a la gent en la resposta a les seves necessitats...

Així que deixo a l'aire la pregunta... podem delimitar la nostra feina de tal manera que no anem més enllà del que se'ns demana estrictament?
Espero les vostres respostes...

dimarts, 9 de juny de 2009

Tant de bo tots fossim Rubianes


Ahir vaig poder assistir a l'homenatge que li van fer els amics a Pepe Rubianes. Diu molt d'una persona saber-se envoltar de gent com la que ahir van actuar al Palau Sant Jordi: Andreu Buenafuente, Joan Manel Serrat, Tricicle, Carlos Latre, Carlos Nuñez, Pep Cruz, Manel Fuentes, ... amb l'emoció a flor de pell, tots i cadascun d'ells van mostrar el carinyo que compartien amb aquell grandíssim còmic, com Rubianes gaudia de la seva amistat a hores intempestives, demostrant la seva passió per la vida a tota hora.

Unes paraules de Buenafuente van definir de la millor manera a l'actor: "Pepe era, sobretodo, un hombre libre. El más libre que he conocido jamás".
Qui pot dir el mateix? som lliures realment? Rubianes tenia la capacitat de riure's de tot, de tothom, sobretot d'ell mateix, i això és un signe d'intel.ligència.
Jo vaig poder veure alguns dels seus espectacles. Els seus inicis amb Dagoll Dagom, alguns dels seus monòlegs al Club Capitol (la seva segona casa) i l'obra que va dirigir, Lorca eran todos, on va demostrar que no solament era un actor amb una vis còmica impressionant sino que podia apropar-se a la figura d'un contestatari com ell, d'algú que va dedicar la seva vida a qüestionar la rígida societat, sotmesa a la moral, dels anys 20 i 30 a través de les seves obres.

En el Palau Sant Jordi vam poder copsar la riquesa de la seva vida, els moments compartits amb els qui l'estimaven i, especialment, la seva generositat. Des feia molts anys va col.laborar estretament amb el Pare Manel Sousa, frare que treballa amb els joves de Nou Barris i amb persones que es troben a la presó. Cada any el teatre Tívoli cedia la seva sala i les seves butaques per poder oferir un espectacle, on intervenien molts dels que ahir ho van fer al Sant Jordi, per recaptar diners per la Fundació del Pare Manel. El qui va donar forma a la idea de fer aquests espectacles va ser Pepe Rubianes i la seva implicació era tal que el darrer any, en que ja estava malalt i no anava a participar-hi, va aparéixer als assajos i després va pujar dalt de l'escenari compartint amb els seus amics, com Manel Fuentes o Joan Manel Serrat, les seves actuacions, millor dit, intentant "boicotejar-les" amb les seves bromes...

Ja ho vaig escriure en un post uns dies després de la seva mort, l'1 de març, tant de bo aquest lliurepensador ens faci buscar la manera de viure la nostra llibertat.

dimecres, 3 de juny de 2009

Intriga a la sueca

Sempre hi ha discussions sobre la qualitat de les pel.lícules que adapten llibres, sobretot Best sellers, i mai plou a gust de tothom, aquells qui han llegit el llibre prèviament moltes vegades es queixen que alguns passatges de la història són obviats en la versió fílmica, o bé, són reproduits de manera simplificada. La veritat és que és difícil encabir més de 600 pàgines en 105 minuts (el que duren habitualment els films), sempre s'han de passar per alt certs episodis i resumir parts de la història en una sola imatge o escena. Malgrat tot, trobem grans adaptacions de novel.les al cinema, casos com Amistades peligrosas, El nombre de la rosa, El tambor de hojalata, o d'altres fan més grans les narracions escrites en paper.

Estem acostumats a veure en el cinema pel.lícules d'intriga que ens fan passar estones molt entretingudes i normalment són adaptacions fetes a Hollywood de novel.listes americans com John Grisham, o britànics com John Le Carre, però des fa un any hi ha un escriptor del nord d'Europa que s'ha convertit en un fenomen pòstumament
(va morir abans de veure l'èxit de la seva trilogia Millenium), ha posat en el número 1 de les l
listes de vendes les dues novel.les editades fins ara i ara s'acaba d'estrenar la versió cinematogràfica de la primera d'aquestes novel.les. 
L'adaptació ha estat realitzada per un director suec, Niels Arden Oplev, quin nom queda dil.luit en el cartell d'anunci del film sota la immensa ombra de Stieg Larsson (autor de 
l'obra literària). És una grata sorpresa que una coproducció sueca-finlandesa mostri el nivell de qualitat que Los hombres que no amaban a las mujeres ens ofereix. 
La narració manté l'interés de l'espectador sense utilitzar grans girs dramàtics ni grans cops d'efecte. La construcció dels personatges els fa força consistents, sobretot Lisbeth Salander, interpretada magistralment per Noomi Rapace que ha adaptat la seva fesomia per ser fidel al personatge de la novel.la.

Des la fredor del Nord d'Europa ens arriba aquesta magnífica pel.lícula que, en el meu cas, em convida a completar la història amb la lectura del llibre. 

El film conté tots els ingredients per convertir-la en un fenomen cinematogràfic: personatges creïbles, intriga, dolents molt dolents, paisatges freds, ... Bé, que no us la podeu perdre.

dilluns, 1 de juny de 2009

Alegries que es converteixen en tristeses

Fa unes setmanes ja vaig escriure sobre aquest Barça de somni que ens ha regalat una temporada sensacional. El dimecres passat vaig quedar amb uns amics per veure la final de la Champions a La Violeta, a Gràcia, tot i les dificultats en alguns moments per veure la pantalla de la televisió pel gran volum de gent que es va concentrar, vam poder gaudir d'un gran partit, dominat pel Barça a partir del minut 10 coincidint amb el primer gol marcat per Etoo, a partir d'aquell moment el Manchester va desaparéixer del terreny de joc, i Cristiano Ronaldo va treure tot el seu mal perdre.

Vam decidir uns quants baixar a Pl. Catalunya caminant, era una gran ocasió, un "triplet" històric, vam anar trobant d'altres culés que lluïen les seves millors gales, tot vivint un ambient festiu al llarg del Passeig de Gràcia. En arribar a Pl. Catalunya vam començar a adonar-nos de la magnitud de la celebració, allà sí que hi havia gent, cantant, saltant, ballant al ritme de la música que proposaven des de l'escenari de El Periódico, a més de gaudir de les bromes i ironies dels personatges de Crackòvia, jo vaig decidir marxar a quarts d'1 i, per tant, no vaig viure els moments de major concentració, o bé, no vaig ser present en els aldarulls que es poguessin acabar provocant en acabar la part més festiva de la nit.

Amb la ressaca de l'alegria per haver guanyat els tres títols he viscut en l'absoluta ignorància que quatre joves van ser ferits brutalment pels Mossos d'Esquadra quan van començar a llençar pilotes de goma a tort i a dret, sense mirar on i qui estava causant problemes. Tornant a fer-nos reviure l'episodi difós fa unes setmanes a la Pl. Universitat de Barcelona amb motiu dels desallotjaments de la UB posteriors als tancaments en protesta per la imposició del Pla Bolonya.
Un dels afectats és un noi de Cubelles a qui li han tret un ull, el conec personalment i em mobilitzaré el que calgui perquè les actuacions d'aquesta policia que recorda temps passats no quedin impunes... fins quan haurem d'aguantar actuacions indiscriminades, fins quan haurem d'esperar perquè aquesta policia ens defensi veritablement i no sigui un perill públic que en comptes de defensar-nos ens ataqui, fins quan...
Després de viure uns dies amb un somriure i una sensació agradable en parlar amb altra gent sobre els triomfs del Barça se m'ha gelat el somriure i tinc una sensació amarga...