dilluns, 30 de març del 2009

Altres maneres de fer cinema...

En els darrers dies he tingut ocasió de veure obres cinematogràfiques que no responen als canons del cinema habitual, narratiu, de ficció. Totes elles s'engloben en el gènere del documental, en alguns casos més proper a la realitat i en d'altres més ficcionats.

En primer lloc, un magnífic documental de Werner Herzog, Encuentros en el fin del mundo. Rodat a l'Antàrtida, ens mostra
 el dia a dia de diversos científics que es troben investigant allà i, tot i que anaven per estar-se una temporada i 
tornar als seus respectius països, s'hi han quedat "enganxats" pels seus descobriments, per la riquesa d'aquell territori, per tot el que hi ha a sota d'una profunda capa de gel i neu. Fisiòlegs, físics i, fins i tot, un lingüista són alguns dels "personatges" que podem trobar a aquest continent tant desconegut i inhòspit. 
Amb una certa càrrega d'ironia ("Jo no volia fer una altra pel.lícula de pingüins"), Herzog retrata els pensaments i la visió d'aquella realitat per part dels eterns vi
atgers que ens trobem al llarg del metratge. 
Amb una profunda reflexió sobre el viatjar sense malmetre el medi ambient, i sobre la conservació del patrimoni natural, una magnífica fotografia sense estridències, captant des dels organismes unicel.lulars fins als igloos, aquest film esdevé un magnífic exemple de com fer cinema d'altres maneres.

Per una altra banda, aquests dies s'està desenvolupant el Festival MECAL de curtmetratges, dividit en tres seccions: documental, internacional i Obliqua; aquest Festival ens proporciona la possibilitat de veure els curts més innovadors i crítics, així com d'altres que ens mostren, des de la tendresa o el dolor, situacions que desitjariem no es tornessin a produir (per exemple: les tortures i desaparicions perpetrades per Pinochet a Chile als anys 80). Aprofiteu l'avinentesa del Mecal per poder descobrir propostes que d'una altra manera no podrieu.

dijous, 26 de març del 2009

Desconcert

Porto des fa una setmana un cert desconcert pels darrers aconteixements que han passat a Barcelona. No sé si faig bé en pronunciar-me sobre aquests però no puc evitar-ho, com a mínim que em serveixi per desfogar-me...

Fa anys que s'està covant el malestar a la comunitat universitària per la mercantilització de la universitat... per aquest motiu no em sorpren que els estudiants i professors estiguin explotant en els darrers mesos i, després de llegir l'article que ha escrit la Rectora de la UAB referint-se a la "universitat de l'excel.lència",  ja no tinc cap dubte de cap on van els trets en el nou model universitari.
Tot i així no justifico que les protestes i tancades a les diferents universitats es radicalitzin i impedeixin que els estudiants que volen seguir les classes o realitzar altres activitats ho puguin fer. Però d'això a la vergonyosa i vergonyant intervenció de la "nostra policia" (bé, no sé de qui és) en el desallotjament de l'edifici històric la setmana passada, donant cops de porra a tort i a dret a qualsevol que es mogués davant seu mai estarà justificada. Jo he viscut en d'altres moments situacions tant violentes per part de la policia com les que es van produir fa uns dies i us asseguro que se sent una impotència i un vertígen que fan no creure en res ni en ningú.

Malauradament, el conseller Saura i les persones que tenen responsabilitats en temes de seguretat en el Departament d'Interior no han pogut fer desaparéixer els vicis i maneres de fer de la policia catalana, com a mínim de la Brigada Mòbil. Esperem que això no passi factura política ni en clau electoral d'aquí a dos anys quan tornin a haver eleccions i que en Saura sàpiga reconduir la situació fent canvis dràstics en la política del seu departament, perquè sino auguro mals temps per Iniciativa.

I faig aquesta afirmació perquè el ressò mediàtic que han tingut aquests fets feia temps que no el veia perquè a banda dels diaris generalistes i les televisions i ràdios, també es fa esment, en ser damnificats alguns dels seus col.laboradors, en una revista tant poc política com Time Out. Penso que si fins i tot una revista cultural i amb informacions exclusivament relacionades amb el lleure també fa algun comentari, malament anem... 


diumenge, 22 de març del 2009

Film necessari

Alguns cinèfils pensem que Clint Eastwood està fent en els darrers anys els seus millors treballs. Films com "Sin perdón", "Medianoche en el jardín del bien y del mal", "Mystic River" o "Million dollar baby" converteixen a aquest director en un dels mestres del cinema actual.

A més a més de les històries que expliquen: narracions que t'arriben fins el moll de l'os, que et fan qüestionar la teva pròpia esència com a ser humà, la hipocresia i els prejudicis socials, la rancúnia i el sentit del perdó, o la transformació de relacions entre personatges antagònics en profundes amistats que van més enllà de la mort... l'encert en els castings dels actors, alguns dels millors intèrprets actuals, i el domini de la càmera per part d'Eastwood... per tot això és un cineasta que desperta molt d'interés i s'esperen les seves pel.lícules com un gran aconteixement.

Director prolífic, gairebé fa una pel.lícula a l'any i, fins i tot, dues, comparable a Woody Allen però amb la diferència respecte a aquest que no defrauda en cap dels seus films, no baixa el nivell on ha deixat el film anterior.

El seu darrer film conté tots els elements que comentava en els paràgrafs anteriors: una història amb molta força, senzilla, sense massa elements que distorsionin el desenvolupament narratiu; unes interpretacions molt verosímils que fan creïbles les situacions que viuen; uns personatges que creixen al llarg de la pel.lícula gràcies a la interacció entre ells; la utilització de plans curts (primers plans i plans mitjos) per fer arribar els sentiments dels personatges més directament als espectadors i, sobretot, la posada en escena, bàsicament les dues cases contigües, de Walt Kowalski i la família H'Mon.

Gran Torino és un film necessari, una crida a les relacions interculturals, un aprenentatge mutu que, en els temps que corren en els que les migracions són la base de les societats, s'ha de valorar i donar la importància que té per superar prejudicis i idees predeterminades sobre d'altres cultures i ètnies, donat que el desconeixement porta a la desconfiança i al racisme.

dijous, 19 de març del 2009

Disculpes


Demano disculpes als votants d'IC-V i als qui no han votat aquest partit per no saber implantar un nou model de policia.
Demano disculpes per no saber dir no quan el partit majoritari o els altres dos membres del "govern d'entesa" prenen iniciatives que van en contra de l'ideari d'Iniciativa.
Demano disculpes per permetre que el Vicepresident del Govern malgasti els diners en "altres límits" que no serveixen per millorar les condicions de vida dels catalans.
Demano disculpes per no controlar millor el desplegament de la Llei de Serveis Socials i de la Llei per l'Autonomia Personal de les persones en situació de Dependència.
Demano disculpes per no cridar davant dels desgavells de l'Administració catalana, per seguir permetent que valgui més pertànyer a un partit o ser "familiar de" o conéixer a... que la igualtat en l'accés, els mèrits i capacitats a l'hora d'accedir a llocs de treball públics.

Però, sobretot, demano disculpes per, malgrat tot, seguir confiant amb alguns dels qui estan al davant de càrrecs públics en nom d'IC-V.

dimecres, 18 de març del 2009

Desafortunats

Avui he viscut una situació que m'ha fet pensar en algunes coses... he assistit a una reunió informativa sobre alguns tràmits que realitzem a les Oficines d'Acció Ciutadana i quan estàvem comentant la convocatòria de subvencions que sortirà en breu, adreçada a entitats que realitzen activitats cíviques o de foment de voluntariat, he intervingut per aclarir algunes qüestions i he plantejat la tasca que realitzem d'assessorament i seguiment de les entitats. En aquest moment una companya m'ha increpat perquè, segons ella, no cal fer aquest seguiment, no cal donar tant de suport, han de ser autosuficients... 
Jo m'he quedat una mica parada perquè, tot i estar d'acord amb que tant les persones com les entitats han de tenir un cert grau d'autosuficiència a l'hora de resoldre les qüestions que els afecten, crec que un dels objectius de la nostra feina és facilitar les coses perquè els tràmits siguin el més senzill i entenedor possible. En el cas de les entitats jo tinc una especial cura perquè he col.laborat com a voluntària i com a professional bona part de la meva vida i sé el que vol dir no rebre una subvenció per no presentar un determinat document o per haver justificat incorrectament una despesa. Conec l'esforç que hi ha al darrera de les entitats i em sabria molt greu que algú no arribés a cobrar una nòmina o una activitat no es pogués realitzar per un tràmit mal fet.

No entenc massa bé el perquè algú pot qüestionar amb tanta alegria la teva feina, fent-ho amb un to recriminatori en comptes d'actuar amb cordialitat... Penso que estem massa acostumats a jutjar el que fan els altres sense mirar bé què fem nosaltres.

En fi, que seguiré actuant amb les entitats com fins ara perquè, de fet, als companys que porten subvencions els és d'utilitat la meva tasca.

dissabte, 14 de març del 2009

Espectacles que mereixen la pena

Aquesta setmana he tingut ocasió de gaudir de dos activitats culturals que m'han fet oblidar-me de les tristors del dia a dia, que m'han emocionat, que m'han fet pensar que la vida encara val la pena tant sols per poder presenciar l'entrega i la genialitat d'alguns artistes...

En primer lloc, parlaré de la pel.lícula The reader, no cal dir que és absolutament recomanable que l'aneu a veure per diversos motius, us remarcaré els que crec que la fan inoblidable:

1.- La magnífica interpretació de Kate Winslet (ja era hora que fos reconeguda per l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques americana!!) qui, tot i tenir un personatge fred entre les mans, aconsegueix transmetre'ns l'emoció del descobriment de la lectura i, com aquesta, la fa arribar a estimar. No desmereixen tampoc les interpretacions del jove David Kross qui creix amb el personatge de Michael Berg assumint les contradiccions que produeix la Història, i el sempre solvent Ralph Fiennes interpretant el mateix personatge en la maduresa, qui potser té el rol més difícil ja que ha de mostrar la fortalesa d'un home curtit i la feblesa de qui s'enfronta a un passat on hi ha algunes coses no resoltes.

2.- El canvi de registre del director Stephen Daldry, qui ens tenia acostumats a guions una mica estranys, amb girs inesperats, amb històries ratllant el surrealisme (com La ciencia del sueño) o amb plantejaments impossibles (com Olvídate de mi). A The reader fa un plantejament realista d'un temps i un país que va marcar el desenvolupament del segle XX i que encara ara no està preparat per conéixer a fons què, perquè i com van succeir les coses a les dècades dels 30 i 40.

3.- La magnífica adaptació de la novel.la de Bernard Schlink, amb un guió amb salts en el temps que fan avançar la narració i li donen sentit.

4.- La direcció artística, on els espais esdevenen protagonistes provocant en certs moments un cert desassossec i compartint el dolor d'aquells qui una vegada es van atrevir a estimar-se.

Tot això acompanyat de la música de Nico Muhly, deixeble del músic new age Philip Glass.


La segona proposta cultural que us volia esmentar és Pagagnini, el magnífic espectacle dels músics i còmics Yllana i Ara Malikian. En l'estela dels grans Les Luthiers, aconsegueixen que mantinguis un somriure als llavis, esclatant el teu riure en molts moments, simplement amb el so dels seus instruments.

ART en majúscules, per aconseguir donar-li la volta a la música clàssica i fer-te-la arribar en forma de divertiment s'ha de ser un magnífic intèrpret i això és el que són els 4 protagonistes d'aquesta proposta, 4 grandíssims músics amb una encertada vis còmica que entreté per igual a petits i grans i que, fins i tot, fa pedagogia amb la Història de la música.

El moment que ha esdevingut més trencador per mi ha estat l'aparició d'un violí elèctric en escena i mitjançant la repetició de fragments que ha anat tocant un dels components del quartet, superposant-los de manera que anessin composant una peça musical que sonava com si estigués interpretada per 4 músics diferents i, finalment, hem pogut reconéixer els acords de la mítica "With or without you" d'U2.

Virtuosisme, bona música i comicitat, tres magnífics ingredients per omplir de somriures una tarda propera a l'arribada de la primavera.

diumenge, 8 de març del 2009

Cultura als barris

Avui he tingut la sort d'anar a veure una obra de teatre interpretada per un grup amateur del barri del Clot, el Grup l'Horitzó, amb seu al Centre Parroquial de l'Esgléssia de Sant Martí del Clot, agraeixo a qui dirigia l'obra que em convidés a assistir com a espectadora. 
És un luxe poder compartir l'afició pel teatre amb gent que el viuen plenament, sense vergonya, dedicant hores del seu temps lliure a escollir un texte, llegir-lo, distribuir els papers, dissenyar els decorats amb pocs mitjans i triar l'atrezzo entre coses que tenen a les seves pròpies llars, aprendre's el texte de memòria, identificar-se amb el personatge assignat i, finalment, mostrar la seva feina de molts mesos al públic.

Pel que fa al grup l'Horitzó, tot i que el Centre Parroquial està una mica atrotinat, ens han envoltat del caliu propi d'aquells qui volen compartir amb tu la seva passió, fent-nos passar dues hores molt entretingudes. L'obra escollida és un vodebil clàssic de Ray Cooney, Políticament incorrecte, on es qüestiona l'honorabilitat i credibilitat personal dels polítics i els seus assessors. 
Tot i que hi ha hagut alguns lapsus memorístics en el texte, el conjunt d'actors de l'Horitzó han estat prou bé, destacaria la credibilitat d'Abraham Garcia en el paper de l'abnegat Eduard Feliu, secretari del Ministre, i Conxa Gonzálvez com l'estricta directora de l'Hotel Palace.

Per qui tingueu ganes de compartir una bona estona de teatre fet des del cor us convido a veure aquesta obra i aquest grup el 29 de març, a les 18h., al Foment Martinenc (Provença/Rogent). 

dissabte, 7 de març del 2009

Emocions

Va començar la setmana amb la trista notícia de la mort del còmic de verb irrefrenable Pepe Rubianes, mort que ha commocionat al món teatral català i als seus nombrosos seguidors. Jo reconec que em vaig emocionar amb la notícia i llegint les cartes dels seus amics a la premsa així com els missatges dels seus fans al Facebook i d'altres fòrums virtuals. 
Vaig tenir ocasió de veure l'espectacle Rubianes solamente un parell de vegades, tot i ser el mateix espectacle, cada dia canviava en funció de l'actualitat demostrant un gran sentit de la improvisació.
També vaig poder assistir a una representació de Lorca éramos todos on narrava la biografia del gran poeta i, sobretot, les causes que dugueren a la seva mort, qui 
el va denunciar i qui va ordenar el seu assassinat. Obra dramàtica que ens portava a plantejar-nos on es troben els límits entre l'admiració i l'odi, fins on pot arribar l'enveja i el feixisme que no deixa que algú tingui idees pròpies i diferents...
Castigats els espectadors madrilenys pel govern de la Comunitat en prohibir la representació de l'obra al Teatro Español pel fet que Rubianes va mostrar públicament el seu fartament davant l'enfrontament constant, al que aboquen els mitjans de comunicació, 
entre una Espanya casposa i rància que no ha evolucionat i Catalunya, l'actor va sortir enfortit amb les demostracions de respecte i admiració per la seva valentia en expressar aquest tipus d'opinions. Tot i que jo no estigui d'acord amb el to utilitzat, crec que ja està bé d'utilitzar constantment la demagogia per enfrontar Catalunya i la resta de l'Estat.

Vagi, doncs, la meva admiració i el meu record per aquest lliurepensador contemporani.

Deia a l'inici d'aquest post que vaig començar la setmana amb emocions per la pèrdua de Rubianes, i la finalitzo amb una altra classe d'emoció: la del retorn a la meva adolescència i primera joventut en que Los Secretos formaven part de la meva banda sonora vital. Himnes com Déjame, Ojos de gata, Quiero beber hasta perder el control i moltes d'altres van marcar una època, la dels 80 i principis dels 90. Els hem d'agrair que possessin paraules als nostres sentiments, que representessin l'amor amb la profunditat que potser ens mancava a nosaltres.

Demostrant una capacitat de superació que pocs grups han tingut, superant la mort del líder del grup Enrique Urquijo, han demostrat ser uns supervivents nat
s i aquí estan, celebrant els seus 30 anys en el món de la música amb un doble CD i compartint aquest esdeveniment amb els seus fans. 
Aquesta gira ha arribat a Barcelona on feia molts anys que el grup no actuava. Han omplert el Palau de la Música i han fet vibrar al públic qui no ha deixat de cantar totes i cadascuna de les cançons al llarg de les dues hores de concert. Esperem que no passi gaire temps perquè podem gaudir d'un altre disc i un altre concert.

dilluns, 2 de març del 2009

Un Dickens contemporani

Enguany, la gran triunfadora dels Oscars ens remet a un Bombay que recorda al Londres del segle XIX que Charles Dickens describia en els seus llibres. Danny Boyle ha volgut recuperar el personatge d'Oliver Twist personificat en els germans Jamal i Salim Malik, dos orfes que amb la picaresca aconsegueixen sobreviure als suburbis de Dharavi i Juhu.

Utilitzant l'excusa d'un concurs internacionalment conegut perquè s'han fet versions a diferents països ("Quiere ser millonario"), Slumdog Millionaire ens mostra els constrastos que viu la India, com els nens que viuen al carrer són tractats com a gossos, com la vida no val res i tot s'hi val per guanyar unes rúpies... 
Rodada en format videoclip utilitzant càmeres digitals, Danny Boyle fa que ens endinsem en la perifèria superpoblada de Mombay, que ens identifiquem amb "els tres mosqueters" protagonistes i que, amb un cert to de misteri, desitgem saber el que els hi depara la vida.

Amb una fotografia espectacular, un muntatge endavant i endarrere per donar continuïtat a les subtrames, i una direcció artística que ha omplert de colors cada plànol, aquests elements fan que el ritme es faci àgil i que ens oblidem que el metratge del film avança envers el final.

Tot i algunes trampes de guió i la utilització excessiva de l'anglés, cosa que treu una mica de credibilitat a les relacions entre els personatges, crec que és una justa mereixedora dels Oscars d'aquest any (sobretot el de fotografia, banda sonora i cançó original).