dimecres, 28 de setembre de 2011

No son buenos tiempos para la lírica...

Periòdicament el món pateix crisis, però això no vol dir que sigui quelcom negatiu, en algunes ocasions esdevé una oportunitat de canvi per avançar i deixar de fer les coses d'una manera automàtica, sense pensar. Però quan una crisi es deté en el temps i no ens deixa continuar, quan posa en perill la qualitat de vida de la gent, quan qui ha permès que les causes d'aquesta anessin creixent i s'ha desentés de les conseqüències deixant que d'altres les rebin d'una manera salvatge... quan tot això passa, aleshores la crisi no és una pedra en el camí sino un mur que hem de trobar la manera de saltar, però no amb un llit elàstic que ens fa rebotar constantment i no poder arribar a l'altra banda del mur, hem d'agafar embranzida i salvar-lo amb els nostres propis mitjans.

Al llarg de molts mesos els ciutadans espanyols havien comfiat en el que el president Zapatero deia, obviant el que estava a punt d'arribar i fent creure que només era una recessió i un alentiment econòmic. Quan la crisi ha arribat amb tota la seva força ni el país ni els ciutadans estaven preparats per enfrontar-se a ella.
Els 8 anys de tripartit a Catalunya van servir per potenciar les polítiques socials, per superar el populisme i  posar per endavant sempre la defensa dels drets, malgrat això PSC-ERC-ICV no van ser capaços de contenir la despesa i preveure que al final de la seva segona legislatura les coses anirien maldades. I els nostres conciutadans van decidir votar en massa a CIU tant en les autonòmiques del novembre de 2010 com a les municipals de maig de 2011. Tot i que en el cas de la Generalitat no tenen majoria absoluta i necessiten el recolzament d'altres partits per tirar endavant algunes de les seves decisions, sembla que als seus diputats i consellers se'ls hi ha oblidat i a la ciutadania també. De moment no estan fent cap proposta legislativa, tot s'aprova per Decret de presidència o conselleria.
Malgrat que desde Convergència sempre s'ha defensat que les decisions s'havien de consensuar amb els interlocutors socials i s'han omplert la boca de la importància del teixit associatiu en la construcció d'un país com Catalunya, ara sembla que s'han oblidat de tot això. Ahir mateix, a dos dies vista d'acabar el mes, comuniquen a les entitats socials que ofereixen serveis d'atenció a persones (gent gran, persones amb transtorns mentals, persones amb disminucions), suplint el que l'administració hauria d'oferir, que el 65% de l'aportació mensual de setembre i octubre que havien concertat amb l'ICASS no el rebran fins el mes de novembre.
Jo em pregunto: en el cas que aquestes entitats puguin aconseguir algun crèdit per tenir liquidesa aquests dos mesos per sufragar les despeses de menjar, manteniment, nòmines, i altres, la Generalitat els hi pagarà els interessos? la resposta sé que és negativa.
Conec algunes entitats petites que fan veritables jocs de mans per mantenir-se i que els retalls de les subvencions que aquest any estan patint ja les deixava en una mala posició si, a més a més, no els hi paguen al dia aquells serveis que ofereixen en concert amb l'administració (parlem de places concertades, equivalents a places públiques) es trobaren en situacions de fallida.

Segurament trobariem moltes altres coses que es poden retallar, dins del mateix àmbit hi hauria l'exemple de la Feria de Abril, activitat amb veritable afany de lucre que rep una de les subvencions més suculentes del Departament de Benestar Social i Família, a banda de les que rep d'altres Departaments (com Cultura) o d'altres administracions.

En fi, que després de la broma pesada de la RMI aquest estiu, feta amb nocturnitat i alevosia, ara toca jugar amb les entitats socials i, en definitiva, amb els col.lectius amb situacions de més necessitat social...

diumenge, 25 de setembre de 2011

Mercè de nou

Torno del Piromusical, magnífica cloenda d'una altra Mercè. Molts anys de gaudir de les festes de la ciutat on visc i on en uns mesos tornaré a treballar... aquest any s'han escorçat els dies i el volum de propostes ofertades ha estat menor però la qualitat s'ha mantingut. He pogut veure el toc d'inici amb projeccions a la façana de l'Ajuntament. El Parc de la Llum amb idees molt originals al voltant de la llum, mims amb les m ans, pintura feta amb sorra i llum, un piano que treu aigua... 
Per una altra banda, vaig descobrir al gran Javier Ruibal, havia escoltat alguna de les seves cançons però no el coneixia massa, a partir d'ara miraré de seguir-lo. 
La Fira dels Vins i Caves, un clàssic de la Mercè, aquest cop amb moltes caves de denominacions d'origen de les comarques de Tarragona. 
Participar a la Fira d'entitats, on una d'elles es posava de llarg, parlo d'Oratge, una entitat exemplar en la tasca de cura d'infants i adolescents amb disminució que viuen en pisos d'acollida.
Poder veure el Palauet Albéniz, només es pot visitar en un dia com avui perquè està tancat al públic habitualment, amb uns jardins i unes fonts espectaculars.
I, per acabar, el Piromusical amb un final apoteòsic a ritme de Beethoven i la seva 9a Simfonia (rebatejada popularment com a "Himne a l'alegria"... què més es pot demanar? sí, solament una cosa, l'any vinent més...

diumenge, 18 de setembre de 2011

Grans amistats

Entre aquest any i l'anterior hem arribat als 40 alguns dels meus amics i jo mateixa. Alguns de nosaltres vam voler fer una festa per celebrar-ho, d'altres no van fer res especial. Ahir vam voler homenatjar els 40 anys d'una de les millors persones que conec. L'admiro per la seva generositat, per la seva honestedat i, sobretot, per ser consequent amb el que pensa. Malgrat posar en perill en algun moment la continuïtat en el seu lloc de treball mai ha deixat d'expressar el que pensa, sobretot, si podia tenir conseqüències en el desenvolupament de la seva feina.
Persona amb una vocació extraordinària per la seva professió, el magisteri, creu que el sistema educatiu imposa un model que aliena als infants i busca la manera d'obrir la porta a altres models molt més participatius pels nens i les seves famílies, en els que l'evolució de l'aprenentatge dels infants sigui més important que abarcar un programa predeterminat pel Departament d'Educació, allunyat del dia a dia dels nens...

A l'hora de preparar el seu regal (bé, els 40 regals que representaven els seus 40 anys), me n'he adonat del molt que he après al llarg dels 20 anys que fa que la conec i, sobretot, de com és per mi d'important perquè de ben segur jo seria una altra sense haver compartit una bona part de la meva vida amb ella.

Persones com ella ens fan millors cada dia que passem al seu costat. Em sento molt orgullosa de ser amiga seva.

Per molts anys més, Susanna!!

dimarts, 6 de setembre de 2011

Por qué quieren ser políticos?

Us convido a llegir aquest article de Javier Marías, queda molt clar que la majoria de persones que es dediquen a la política no ho fan per voler ser servidors públics... per sort queda una minoria que sí.

"A nadie, más que a los propios políticos (bueno, a los más tontos), le ha podido sorprender a estas alturas la aversión que gran parte de la población siente hacia ellos y que se ha manifestado de manera vehemente a raíz de la ocupación de las plazas de toda España. Quienes intentan etiquetar a estas gentes están fracasando: no todas son "jóvenes", ni "antisistema", ni siquiera "de izquierdas" (o no al modo tradicional del término), ni desde luego "rubalcábidas", como se han atrevido a sostener la prensa y los tertulianos más obtusos, que ven al Vicepresidente Rubalcaba como a un "Criminal Mastermind", que era el título que se confería a sí mismo el maquiavélico Profesor Moriarty, archienemigo de Sherlock Holmes y forjador de desgracias y catástrofes para su propio placer malsano (copias de este Profesor las ha habido a decenas, desde el Lex Luthor de Supermán hasta el Joker de Batman, por mencionar a dos bien conocidos). Los componentes del llamado "Movimiento 15-M" son en su mayoría personas normales, con y sin estudios, de diferentes clases sociales y edades; más o menos como los ciudadanos que llevan ya tiempo señalando, en las encuestas, a los políticos como el segundo o tercer mayor problema de España. Con ser en sí mala la cosa, lo peor es que éstos no reaccionan ni hacen limpieza en sus filas. Más bien se les ve una tendencia a atrincherarse y a proclamarse "sacrosantos", como se comprobó en los sospechosos altercados habidos en Barcelona hace unas semanas: unos se montaban con aparatosidad en helicópteros para sortear a las "turbas" y otros -Felip Puig, el insidioso y taimado conseller de Interior de la Generalitat- poco menos que alentaban a esas "turbas" con su dejadez y tal vez -tal vez- con sus agitadores mossos infiltrados, para poder poner luego el grito en lo más alto del cielo y demonizar a los manifestantes en general, cuando resultó obvio que los agresivos fueron una minoría, reprendida además en el acto por la mayoría.

      • "No tienen la admiración de nadie; se los acusa de corruptos y de títeres del poder económico"

      Nuestros políticos gozan de muy mala fama desde hace mucho. Tan mala que lo que cabe preguntarse es por qué quieren serlo. No tienen las simpatías ni la admiración de nadie -quitando a los militantes ciegos de cada partido-; se los culpa de todos los males; reciben insultos constantes de sus rivales y últimamente también de la ciudadanía; se los acusa de ladrones y corruptos con excesiva frecuencia; se los percibe como a individuos vagos o incompetentes o malvados, cuando no como a puros idiotas; se les reprocha procurar su propio beneficio o el de sus partidos y casi nunca el de sus gobernados; cada vez más se los considera títeres del poder económico. Trae tan poca cuenta y tantos sinsabores ser hoy político que uno no entiende cómo es que hay tantos aspirantes a hacer de muñeco de las bofetadas. A mi modo de ver hay cinco grupos: a) sujetos mediocres que nunca podrían hacer carrera -ni tener un sueldo- si no fuera en un medio tan poco exigente como la política (sé de algún alcalde de ciudad conocido en ella, sobre todo, por ser un completo iletrado y darle a la frasca); b) sujetos que ven un modo de enriquecerse (así lo explicó sin tapujos uno que no quedó lejos de llegar a ministro); c) sujetos que sólo ansían tener poder, es decir, mandar y que la gente les pida favores; tener potestad para denegar o dar y salir en televisión; en suma, ser "alguien" (recuerdo haberle oído contar a mi padre que, apenas quince días antes de la derrota -ya segura- de la República en la Guerra Civil, había tortas para ser nombrado ministro de lo que fuese en la última remodelación gubernamental, cuando ocupar un cargo así sólo iba a traer muy graves problemas a quienes los ocupasen, al cabo de dos semanas: la vanidad no sabe de cálculos); d) fanáticos de sus ideas o metas que sólo aspiran a imponerlas; e) individuos con verdadera vocación política, con espíritu de servicio, buena fe y ganas de ser útiles al conjunto de la población y de mejorarle las condiciones de vida, de libertad y de justicia.

      No hace falta decir que, de estos cinco grupos (expuestos -me disculpo- con la grosería inherente a toda simplificación), el único que merece respeto, vale la pena y resulta beneficioso y necesario es el último, que quizá por eso sea el menos nutrido. Lo llamativo es que los votantes no parezcan saber distinguir a los pertenecientes a cada grupo. Acaso no sea fácil, dado que los de los cuatro primeros fingen y engañan, copian y adoptan las maneras y los discursos de los del quinto, se presentan invariablemente como personas desinteresadas y abnegadas. Si en cada legislatura cambiaran las caras, podría entenderse que les diéramos siempre un voto de confianza y nos colaran gato por liebre. Pero esta ingenuidad no es admisible con los políticos veteranos, porque nadie es capaz de fingir bien mucho tiempo. Fingir es difícil y cansa, y el zafio, el oportunista, el tonto, el bruto, el aprovechado, el ladino, el ladrón, el engreído, el fanático, el déspota, todos acaban por parecer lo que son, y sin tardanza. ¿Cómo es que no lo vemos año tras año, legislatura tras legislatura? ¿Cómo es que no sabemos distinguir a los del quinto grupo -que los hay- ni eliminar poco a poco a los de los otros cuatro? Tal vez sería algo a lo que se podrían aplicar los integrantes del 15-M: no a descalificarlos a todos, que es lo que Franco hacía para justificar su prohibición de los partidos; sino a ir señalando, con nombres y apellidos si hace falta, a la enorme cantidad de mediocres, codiciosos, corruptos, fanáticos y engreídos que se han hecho con tanto poder en España."