dilluns, 31 de maig de 2010

Maruja Torres

Sempre m'he considerat fan d'aquesta periodista, escriptora, amant del cinema, ... des fa molts anys vaig seguint les seves columnes i articles principalment al diari El País i m'he llegit pràcticament tota la seva bibliografia.
Reconec que els seus llibres més reeixits són els que estan escrits en clau periodística o que recullen articles seus (imprescindible Amor América, un recorregut per Llatinoamèrica des del sentiment i les emocions), però dues de les seves novel.les em van agradar força, l'autobiogràfica Un calor tan cercano i Mientras vivimos, guanyadora del premi Planeta l'any 2000.

Transcorregut un any després que la meva mare em regalés per Sant Jordi del 2009 la seva darrera novel.la, l'he llegida darrerament i m'ha decebut una mica. Esperadme en el cielo és un divertiment, una catarsi personal per reviure els bons moments viscuts en companyia de dos de les persones més importants de la seva vida, desaparegudes el 2003 i que formen part de la seva infantesa i adolescència i que van marcar bona part de la seva vida: es tracta de Terenci Moix i Manuel Vázquez Montalbán.
Penso que el llibre no era mereixedor del Premi Nadal del 2009 donat que, com he dit abans, es tracta d'una catarsi personal que l'autora ha volgut compartir amb els seus lectors fent-los partíceps de l'amistat que la unia a aquests escriptors, fent que l'acompanyin en un recorregut pels llocs que formen part del seu imaginari: el Barri Xino, Egipte, Beirut...

Pels seus lectors fidels potser sí representa una curiositat, una manera de mirar per un forat l'ànima d'aquesta escriptora que es declara d'esquerres encara que molts cops es mostra escèptica davant el que passa en el món.

dimarts, 25 de maig de 2010

L'amor com a identitat

De tant en tant la cartellera ens depara sorpreses plenes de sentit, que ens fan aprendre, que ens fan pensar... aquest és el cas de Io sono l'amore de l'italià Luca Guadagnino qui en el seu segon llargmetratge aconsegueix recordar-nos als retrats de la societat del segle XIX i principis del XX del gran Visconti.

Ambientada a l'actualitat ens situa davant una família burgesa al Milano actual, en el moment de fer el traspàs en la direcció de l'empresa de teixits familiar per part de l'avi al seu fill i nets... tot això serveix d'excusa Guadagnino per fer un retrat d'aquesta família, de les relacions entre ells i, sobretot, del que representa formar part de la família Recchi, què conforma la identitat de cadascun d'ells i com l'amor (en totes les seves vessants: mare-fill, parella, amistat, ...) i la passió poden retornar aquesta a qui l'ha perduda o la poden fer perdre per sempre...
El paral.lelisme final que un dels personatges fa entre la possible venda de l'empresa familiar i un element compartit entre dos que deixa de ser-ho, és d'una subtilesa meravellosa.

Tots els actors estan molt ben triats destacant per sobre de tots Tilda Swinton en el paper de Emma, la mare russa que ha perdut el seu nom des del moment que coneix a qui és el seu marit. Swinton ens regala alguns dels plànols més fascinants de la pel.lícula, gairebé sense maquillar se'ns presenta com una dona que vol recuperar l'alegria de viure i, sobretot, com he esmentat més amunt, la seva identitat.
En els darrers plànols del film podem trobar una de les imatges del dolor per la pèrdua més impactant dels darrers anys en el rostre de Ida, la incondicional minyona, que sap tot el que passa i s'avança al que vindrà...

El contrast entre la fredor de Milà i els boscos de San Remo, amb imatges emboirades, ens condueixen a través de l'amor i la passió entre la dona madura que no sap qui és i el jove emprenedor que té molt clar el que vol ser.

dilluns, 10 de maig de 2010

Habitación en Roma

Sabia que era un risc anar a veure un altre film de Julio Medem però per com s'havia presentat a la premsa tenia un cert interès morbós sobre la història de dues dones joves que es coneixen una nit a la ciutat eterna i deixen anar la seva passió...

Després de la decepció que em va suposar Caótica Ana però també després d'haver gaudit amb La ardilla roja, Tierra, o Los amantes del círculo polar (la primera vegada, perquè després la vaig tornar a veure i no entenia com m'havia agradat el primer cop), potser encara tenia arguments a favor de tornar a creuar la porta d'una sala de cinema i visionar una altra de Medem...

Bé, espero haver aprés aquest cop que aquest director ja no m'aporta gaire cosa. Habitación en Roma es pot resumir en quatre escenes de sexe força aconseguides dins de 109 minuts de metratge ple de diàlegs que no reflecteixen el sentit de la relació entre les dues protagonistes, una interpretació per part de Natasha Yarovenko plena de fredor i que no fa creïble que pugui tenir cap sentiment envers la seva partenaire, una música massa present i unes pintures que serveixen d'excusa per donar continuïtat a la història utilitzades una mica amb calçador.

Sí m'agradaria destacar el paper d'Elena Anaya per la seva naturalitat, per la capacitat d'emocionar i de transmetre algun vestigi de la passió que se suposa que ha de desbordar aquesta història. El seu personatge encara dóna una mica de sentit a la narració però no és suficient com per aixecar un film que pretenia provocar al públic però que crec que passarà una mica sense pena ni glòria.

Un element que era bàsic en aquest film era el decorat, donat que està rodada pràcticament sencera en interiors, i penso que no està del tot ben triat, no aporta calor a les escenes, ben al contrari, refreda en certs moments i, com he escrit més amunt la utilització d'uns frescos imitant els clàssics no aporta gaire sentit a la història.

diumenge, 9 de maig de 2010

gent gran

Sempre havia pensat que dins dels col.lectius amb els que des del treball social s'intervé, el de la gent gran era un dels que a mi em costaria més, primer per la distància generacional i després perquè en molts casos els aspectes relacionats amb la salut estan molt presents en tot el que expressen i fan i podia ser un motiu de distanciament per part meva.

Ahir vaig poder comprovar q
ue el meu imaginari preveia dificultats que potser no serien tals. Vaig tenir ocasió de passar tot un dia amb 30 persones amb una mitjana de 70 anys i va ser una de les experiències més enriquidores que he viscut.
Vam anar d'excursió amb un grup del barri del Pla de Bonaire (barri de Terrassa on està ubicat el Casal Cívic on treballo) a Bellpuig i Vallbona de les Monges. Vam visitar el convent de Sant Bartomeu i l'església de
Sant Nicolau de Bari, on es troba el mausoleu modernista del noble Ramon Folch (segle XVI
), a Bellpuig; i també vam visitar el monestir de Santa Maria, a Vallbona de les Monges.
Les visites van estar molt bé, jo ja coneixia Vallbona de les Monges, i malgrat alguns dels participants a l'excursió tenien problemes de mobilitat, van voler seguir les visites com tothom.

Vaig poder compartir tot un dia amb persones que tenen molta vida endarrera, que tenen moltes lliçons a donar-me, de les que puc aprendre molt. Gent que et fa relativitzar els problemes i et mostra com sempre has de mirar endavant perquè sempre hi ha algú esperant-te i necessitant-te, que no es pot baixar la guàrdia i que la vida és una lliçó constant.

Tant de bo recordi aquest dia i molts altres compartits amb aquestes persones grans, no solament per l'edat, amb el devenir del temps.

diumenge, 2 de maig de 2010

cultura popular

Aquest cap de setmana he gaudit de dos propostes de cultura popular, del Nord (Catalunya) al Sud (Andalusia)... cadascuna d'elles amb elements distintius clars.

Per una banda, he estat a la Setmana Medieval de Montblanc. Passejant pels carrers engalanats, plens de gent, et veies impregnat per una època d'espasses i cavallers, d'estandarts i banderes, de conquestes de territoris i muralles, de remeis cassolans i menjar artesanal.
El poble de Montblanc es transforma per uns dies en un poble medieval on pots prendre un vi D.O. Conca de Barberà, menjar bons formatges i embotits, dolços i coques en recapte, veure cervesa artesanal, hidromel o d'altres beuratges d'èpo ques passades.

Després de gaudir amb l'ambient medieval em vaig deixar seduir per les sevillan
es, les rumbes i el flamenc, el fino i la manzanilla, el rebujito i les tapes, a la Fira d'Abril de Bonavista (Tarragona). S'ha de reconéixer que les ganes de festa de la gent del Sud no es pot comparar amb la dels catalans, tant sols en reconéixer una tornada d'una rumba se te'n van els peus i t'entren ganes de ballar, de deixar-te anar, de gaudir de l'ambien
t. S'agraeix que a Tarragona no estigués tant atapeït de gent com passa a la Feria de Abril de Barcelona i que els preus de les copes i el menjar no fossin escandalosos.

Bones estones viscudes en bona companyia, d'això és del que es tracta.