dijous, 28 d’abril de 2011

l'esquerra

Fa uns mesos vaig llegir un article de David Trueba en el que fa una anàl.lisi de l'eix esquerra-dreta que val la pena llegir...



"Parlar d'esquerres i dretes no està de moda. Sona a antic. La gent s'espanta. Els resulta aspre mirar l'organització del món com una lluita ideològica. Els que vam créixer, almenys els primers pams, durant el franquisme recordem el comportament extravagant de molts adults espanyols. Es deien apolítics. Apolític volia dir conformista, ni de bon tros neutral. Contínuamnet sentim allò que tots els polítics són iguals. És un placebo que ha fabricat una nova generació d'apolítics conformistes. Passa una cosa més aparatosa, la sensació que els poders econòmics manen sobretot amb un mandat fred i numèric que a vegades es disfressa de mercat, altres de carrusel financer i la majoria de llosa inamovible que perpetua les desigualtats. Però esquerra i dreta segueixen existint, per més que els partits transformin o traeixin les idees bàsiques per adequar-les a la possible victòria electoral.


Una gran virtut de la dreta és haver-se tret de sobre, com els agrada dir als seus teòrics, els complexos de culpa. Un ja no s'ha de sentir malament per defensar el thatcherisme, el neoliberalisme o la desaparació de l'Estat com a protector. Al mateix temps l'esquerra modera la seva afició a la utopia en vista de les sagnants pràctiques estatalistes. Les dues coses són bones. No obstant, en els últims temps, hi ha hagut un corriment de terres que no deixa de ser divertit d'observar. L'esquerra ha deixat de ser divertida, enginyosa, transgressora. L'esquerra s'ha carregat de responsabilitat i la socialdemocràcia gairebé sempre va unida a una càrrega de correcció i pusil.lanimitat inaguantable.

Mentre que rellevants polítics i personalitats de la dreta es poden permetre una vida privada plena de luxes i llicències, la nova moral de l'esquerra és gairebé mongívola. Primer va assumir la representació d'una certa bondat universal, després la del llenguatge acurat i eufemístic i més tard la de la vigilància de la conducta particular. L'esquerra ja no es permet alegries ni pixar fora de test. L'esquerra, i això és una traïció inacceptable, s'ha posat intensa i s'ha carregat de moralina com una pel.lícula de sants d'aquelles que ens projectaven en la infància. Els sants de l'esquerra acostumen a ser personatges depriments, tristos, plens de bondat forçada, gairebé Chanquetes bronca. Un enveja com han aconseguit acomodar-se en la doctrina cristianoconservadora les injeccions al fal.lus i les orgies de Berlusconi, l'amistat d'Aznar amb Briatore i els seus iots poblats de tangues. No sé si aquests paios són tant divertits com aparenten, però han empès l'esquerra a assumir un paper que no li correspon històricament, el de beat.



És fonamental que l'esquerra rebaixi les seves pretensions prohibicionistes i que recuperi la diversió com un factor de seducció. L'esquerra no pot renunciar a les conquistes hippies, dels antisistema, dels artistes, de tots aquells que van ajudar a relaxar els costums, a fer del món un lloc més agradable, més lliure, més obert. L'esquerra ha d'alliberar-se del seu nou vestit de sacerdot purità. Observin com l'esquerra ha assumit el perfil de l'avorriment seminarista i al mateix temps comprovin com l'hedonisme conviu sense traumes amb el pensament més reaccionari. Una autèntica tragèdia".

(David Trueba, Dominical El Periódico, 27/2/11)

dimarts, 26 d’abril de 2011

sempre s'ha de celebrar

El meu pare em va ensenyar que totes les dates assenyalades s'han de celebrar: aniversaris, sants, dia del pare i de la mare, sant jordi, Pàsqua, aniversari de casament, ... i jo he fet meva aquesta filosofia i m'agrada compartir amb alguna persona estimada aquestes dates.

Els darrers dies hem tingut dues dates per celebrar (a banda de la setmana en si per aquells que som creients), per una banda Sant Jordi i per l'altra el dilluns de Pasqua.

Era la segona vegada que he viscut a Tarragona el dia de Sant Jordi, normalment sempre estic aquell dia a Barcelona. Quina diferència!! Tot i que hi ha molta gent al carrer, sobretot a la Rambla Nova, no és comparable amb l'allau que trobem a la Rambla de Catalunya o les Rambles de Barcelona.
A Tarragona les llibreries tradicionals, l'Adserà, la Llibreria de la Rambla o la Capona, treuen les seves parades al mig de la Rambla Nova, els estudiants universitaris dels darrers cursos venen roses per finançar-se els viatges de fi de carrera. Al vespre, al final de la jornada, les 4 colles castelleres de Tarragona van fer diversos pilars estenent la senyera.

El dilluns de Pasqua és el dia dels padrins, aquests han de comprar la mona als seus fillols. En el meu cas, dels dos fillols només puc fer-ho amb un, el Xesco, que té 3 anys i mig, el Guillermo, que en té 26, poques vegades ha pogut gaudir de la mona o algun pastís o regal
que substitueixi la mona, donat que viu a Múrcia, però sempre rep el meu carinyo des de la distància.

A banda d'aquests dos dies, la Setmana Santa tarragonina també ens ofereix altres aconteixements molt tradicionals com els armats i la processó del Sant Enterrament. Aquest any he pogut viure-la amb una companyia molt especial. Encara que
divendres va estar plovent tot el dia, finalment el temps va donar una treva a darrera hora i la processó va poder sortir. Vam veure com s'apropaven els passos a la plaça del Rei, des d'on sempre surten tots junts. I vam anar seguint el recorregut en aquells llocs en els que és més espectacular, ja sigui per les ombres que projecten les figures o per la dificultat que té un determinat carrer (com la Baixada de la Misericòrdia).
Algú podrà dir que no és una de les processons més maques, o que és massa llarga, o que alguns dels passos no tenen la qualitat dels castellans de Berruguete o Juan de Juny, o dels Salzillos de múrcia, però pels tarragonins és la més bonica del món i segurament una de les més participatives: des dels pescadors, passant pels alumnes i ex-alumnes de
la Salle, fins als tarragonins que viuen a Barcelona (els "maginets")...

diumenge, 17 d’abril de 2011

bodeguetes

Aquest cap de setmana he gaudit d'una activitat que feia temps que enyorava i que té llarga tradició en altres parts d'Espanya: vermutejar o anar de vins o fer uns pinxos (així se li diu a Euskadi).

Dues amigues han organitzat una ruta de bodeguetes per Gràcia, hem anat a 5 bodegues i després hem dinat. Un bon vermut, unes patates, unes olives i bona companyia: això és el que ens hem trobat les 15 persones que hem fet aquesta particular ruta. Ja espero amb delit la següent.

A la zona de Castella, a Salamanca i Zamora, "ir de vinos" és una activitat habitual, la gent es troba als bars i tasques per compartir una estona, abans de dinar o sopar, amb la família i els amics. A una ciutat com Barcelona potser és més complicat poder fer això degut a que les distàncies són majors i de vegades no trobes 2 o 3 bars en condicions que es trobin aprop, però a Sants o Gràcia us puc assegurar que aquest no és el cas.
En la ruta de bodeguetes que hem fet aquest cap de setmana les bodegues no estaven a més de 10 minuts de distància una de l'altra.

Llarga vida a les bodeguetes i tasques!!

diumenge, 3 d’abril de 2011

faula

El cinema espanyol és prolífic amb les comèdies, en molts casos esperpèntiques, histriòniques i amb personatges absolutament oblidables, però en alguns casos fem una troballa que ens retorna la confiança en el cinema realitzat al nostre país.

Aquest és el cas de "¿Para qué sirve un oso?", premiada al darrer Festival de Málaga pel treball que fa el seu director, Tom Fernández, el muntatge i a la millor actriu de repartiment, Geraldine Chaplin.
Es tracta d'una faula al voltant de la preservació de la natura i la defensa del planeta que, en tenir forma de comèdia es fa més propera a l'espectador. Els dos personatges protagonistes són dos germans biòlegs qui cadascú des del seu mètode de treball, en un cas molt bàsic i infantil i en l'altre amb forta base científica, treballen per la conservació del nostre entorn tal i com el coneixem avui dia i per la prevenció de qualsevol acció que pugui malmetre'l.
Gonzalo de Castro i Javier Cámara desenvolupen molt bé els seus personatges, donen credibilitat a la relació entre ells i malgrat en algunes escenes poden semblar d'ingenus, en cap cas resulten ridículs o esperpèntics.

Penso que és un film necessari, ple de bones intencions (i actualment ens fan molta falta), que ens fa veure d'una forma molt senzilla en què s'estan convertint els nostres boscos... La fotografia esdevé una de les protagonistes del film, convidant-nos a passejar i admirar la bellesa de Teverga i Somiedo.

Tant sols desitjo que es faci un forat en una cartellera atapeïda de còpies de Torrente 4, invasions extraterrestres i piranyes...