dissabte, 31 de desembre de 2011

les meves pel.lícules del 2011

Aquest any, com d'altres, ha estat carregat de bon cinema i d'altre obviable, això és així perquè respon a l'eterna discussió del que és el cinema si art o indústria. Com que crec que ha de tenir part d'ambdues condicions ha d'haver lloc a tot tipus de films tot i que s'han de destacar sempre els que per tu han estat millors.

Us deixo un llistat amb les pel.lícules que m'han fet sentir i gaudir més... compareu-la amb la vostra i ja em direu si hi ha coincidències o no.

  • The artist
  • Cisne negro
  • La fuente de las mujeres
  • Primos
  • Winter’s bone
  • Chico & Rita
  • ¿Para qué sirve un oso?
  • Happythankyoumoreplease
  • En un mundo mejor
  • Pequeñas mentiras sin importancia
  • Hanna
  • Un cuento chino
  • Win win
  • El caso Farewell
  • Gianni y sus mujeres
  • La deuda
  • El árbol de la vida
  • No habrá paz para los malvados
  • El ilusionista
  • Another year
  • Un Dios salvaje
  • Margin call
  • Pepe & Rubianes
  • La deuda


 Bon cinema pel 2012!!

dilluns, 26 de desembre de 2011

com vivim el Nadal?

Quan arriben aquestes dates, hi ha gent que es planteja què significa per ells el Nadal i de quina manera el volen viure. Molts de nosaltres ens deixem portar per la manera de fer que ens envolta, això vol dir compres, menjars i més menjars, sense pensar en el significat de compartir un àpat amb la família i els amics.
Aquests dies haurien de servir per conviure amb la família que normalment no veiem, per oferir mostres d'estimació i carinyo a aquelles persones per les que tenim un gran afecte, i per viure moments de tranquil.litat com si fos un oasi dins la voràgine del dia a dia a que ens aboca la vida la resta de l'any.
En un moment de crisi tant profund com estem vivint, crisi d'idees, crisi de valors, no està de més poder aturar-nos i viure els moments compartits intensament, nudrint-nos del carinyo dels qui ens estimen i estimem.
Àlex Rovira i Francesc Miralles ens ho diuen en el seu article "Un oasis navideño" (El País Semanal, 11-12-11).
'Además de un tiempo para compartir, estas fiestas son el momento perfecto para crear un refugio donde recargar las pilas y las ideas'.
'Hace mucho más ruido un árbol cayendo que mil árboles creciendo. Hace mucho más ruido una bomba que mil caricias, pero hemos llegado a creer que el mundo está lleno de árboles cayendo y bombas, obviando todo lo bueno. El mundo sigue avanzando a pesar de lo que oímos en los medios de comunicación.
Por eso es bueno regalarnos por Navidad un oasis de lentitud y desconexión de las noticias catastrofistas. Debemos disfrutar de estos días con la espontaneidad y la pureza de los niños, que tienen la capacidad de jugar con las cajas que envuelven los regalos más que con los objetos mismos'.

dimecres, 14 de desembre de 2011

Per la defensa dels servidors públics


MANIFEST 14 DESEMBRE 2011 

Tots nosaltres, treballadors i treballadores de la Generalitat de Catalunya, 

DENUNCIEM 

Que el govern del senyor Mas vol reduir llocs de treball dels serveis 
públics de Catalunya. 
Que el govern del senyor Mas vol reduir la massa salarial en 625 M€, un 
12%, sobre els salaris ja retallats. 
Que el govern del senyor Mas vol aquestes retallades es facin als 
treballadors i treballadores de la Generalitat de Catalunya, i també al 
conjunt de les Administracions Públiques i al conjunt dels serveis públics. 


Nosaltres, que treballem a les administracions i als serveis públics, 

VOLEM DIR A L’OPINIÓ PÚBLICA 

Que el govern del senyor Mas menteix quan diu que la retallada és 
inevitable. Amb la supressió de l’impost de successions ha deixat 
d’ingressar 500M€ que fins fa dos anys pagaven els rics hereus.  
Que el govern del senyor Mas és injust, perquè, per equilibrar els 
comptes, ara pren 625M€ a les persones que treballen.  
Que el govern del senyor Mas és ineficient quan diu que les retallades 
ens trauran de la crisi. A quin país han creat riquesa les mesures 
d’austeritat? Quines accions està fent el govern per crear indústria, per 
crear coneixement, per crear activitat econòmica? 

Els sindicats CCOO, IAC i UGT, com a representació legal dels empleats i les 
empleades de la Generalitat,  

DEFENSEM 

Cada lloc de treball. A Catalunya no sobren llocs de treball als serveis 
públics sinó que en falten. 
El manteniment íntegre de la massa salarial, dels salaris i dels drets 
laborals. 
Serveis públics moderns i professionals. El reconeixement que la 
salut, l’educació, la seguretat, els serveis a la dependència, a la 
mobilitat, al medi, a la justícia... són la riquesa dels que no som rics i 
la garantia dels drets dels ciutadans. 
La riquesa del país, la riquesa que s’està regalant “als mercats”, 
L’obligació del govern és fer política econòmica per promoure el 
treball i la riquesa, no promoure l’atur i la pobresa. 



CCOO     UGT      IAC

dissabte, 10 de desembre de 2011

escollir com volem que sigui la nostra vida

Aquests dies he estat fora de Barcelona aprofitant el pont de la "Immaculada Constitució", he anat a terres murcianes i he tingut oportunitat de poder passejar per l'horta murciana i descobrir que hi ha gent que troba el seu lloc al món per increïble que sembli.
Feia temps que no el veia i aquests dies he tingut ocasió de passar un dia amb ell i dinar un deliciós arròs amb verdures. La persona en qüestió que ha convertit la seva passió pel Barroc i les imatges religioses en part de la seva vida i seguint una d'aquestes verges, Nuestra Senyora del contra Pasmo, ha trobat el lloc on establir-se prescindint d'algunes comoditats. Ha convertit casa seva en un zoològic en petit, amb una ruca, una cabra, dos gossos, guatlles, galls i gallines, un lloro, una gata, ... i l'amor amb que tracta els animals, la cura que té d'ells, només pot tenir la recompensa de la companyia i l'agraïment per part d'aquests.

Tornant a Barcelona he reflexionat molt sobre com entenc jo la vida i què m'il.lusiona i fa que la roda segueixi girant... el que tinc clar és que hi ha algunes coses que he de canviar i espero que a partir del gener comenci a aclarir-me en com vull viure la meva vida i què és esencial i què no.

dissabte, 12 de novembre de 2011

cinema d'aventures

Els qui vam viure l'entrada a l'adolescència i primera joventut a la dècada dels 80 vam poder gaudir de pel.lícules que s'han convertit en icones del cinema d'aventures i, en el cas de la saga Star Wars i de Blade Runner, del cinema de ciència ficció.
Un clar exemple és les sèries sobre "Indiana Jones", "Regreso al futuro" o "Tras el corazón verde", "Els Goonies",  o la gran "Cazafantasmas", i moltes altres. La majoria d'aquests films porten el segell de Steven Spielberg que es va convertir, conjuntament amb Georges Lucas, en un referent en el gènere d'aventures modern.

Spielberg, després d'haver realitzat altres films que no responen a aquest gènere, com "El color púrpura", "El imperio del sol", "La lista de Schindler" o "Salvar al soldado Ryan", retorna al cinema d'aventures més pur a través d'un dels personatges més coneguts del còmic com és Tintín.
Fusionant dos de les històries escrites per Hergé, "El secreto del Unicornio" i "El cangrejo de las pinzas de oro", el creador d'Indiana Jones ens apropa al món del celebrat reporter belga.
"Las aventuras de Tintín. El secreto del Unicornio" és pur entreteniment amb els elements del millor cinema dels 80 que van donar el seu reconeixement a Spielberg. Des dels brillants títols de crèdit s'intueix que no desviaràs la mirada de la pantalla en tot el metratge de la pel.lícula. Utilitzant elements molt consistents per donar continuïtat a la història i amb un ritme trepidant ens va desvetllant les aventures de Tintín per desxifrar els secrets amagats des fa segles al voltant d'un vaixell. La presència del maldestre Capità Haddock dóna un toc d'humor necessari per gaudir d'aquest exercici d'entreteniment que ens proposa el director.

En el meu cas, tot i ser una gran fan del còmic i la novel.la gràfica, mai he estat seguidora de les aventures de Tintín, a partir de veure la pel.lícula ja m'he comprat el meu primer llibre d'aquest personatge. L'aventura està servida!!

dimecres, 19 d’octubre de 2011

canvis

Sembla que la vida es posa d'acord per posar-te a prova en diversos àmbits de la teva vida a l'hora... Les coses poden ser casuals o no, quan ho són resulten molt curioses aquestes casualitats.

Ara que estic en un moment de canvi ha coincidit que he començat un curs de "Adaptació al canvi i creativitat". Estem treballant diversos aspectes al voltant dels canvis vitals, ja siguin laborals, familiars o personals. Podem distingir entre canvis que són desitjats i provocats per nosaltres d'aquells que ens venen imposats i amb els que no hi comptàvem. En els primers som actors donat que hem provocat l'acció del canvi, en els segons passem de ser espectadors a convertir-nos en protagonistes i de com vivim aquest pas dependrà la nostra salut emocional i mental posterior.
L'actitud davant d'allò inesperat ens farà afrontar d'una manera o d'una altra una situació i el prendre consciència dels nostres estats emocionals ens ajudarà a superar la frustració i la impotència que podem arribar a sentir davant un canvi no desitjat. Si ens quedem en la immobilitat i no ens permetem sentir ira, angoixa, tristor i posteriorment mirar de treure alguns elements positius amb els que avançar i assumir la nova situació, ens quedarem ancorats en el passat, en allò que va ser i ara no és i, creieu-me "cualquier tiempo pasado no siempre fue mejor".

Davant un canvi sempre hi ha elements interns i externs que el condicionen i fan que sigui més fàcil d'assimilar o menys. Depen del moment, de com estiguem emocionalment, si disposem d'una certa estabilitat personal o no, ... el que sí he pogut comprovar és que un canvi comporta molts altres, com si fos un efecte domino, i hem de saber posar el fre i anar-los assumint poc a poc per tal d'aprendre de tots ells i créixer.
En el pitjor dels casos, en que no siguem capaços de fer front a la nova situació, sempre podem esperar a provocar-ne una altra que ens sigui més beneficiosa, ser pacients i observar quin és el millor moment per tornar a fer girar la roda i buscar sentir-nos millor amb una altra situació diferent.

dissabte, 15 d’octubre de 2011

causa o conseqüència

La vida et porta a anar decidint coses a mesura que vius. Tot allò que decidim té unes conseqüències, algunes buscades i d'altres no però hem de ser conscients que totes les accions que duem a terme afecten a d'altres o a nosaltres mateixos.
En certs moments no ens adonem d'aquest fet i patim les conseqüències sense saber com ni perquè: perquè allò que havia de ser bo per nosaltres esdevé un malson, perquè allò que hem escrit o dit ha estat malentés i ha comportat que algú s'enfadi amb nosaltres. Hem de ser responsables dels propis actes però això no vol dir que renunciem a fer, que deixem d'actuar per evitar un desenllaç no desitjat. En la mesura del possible ens hem d'avançar als nostres actes però molts cops ens hem de deixar anar encara que no arribem a mesurar els efectes del que fem perquè, com diuen, "no s'equivoca aquell qui no fa", si fas sempre tens la possibilitat d'equivocar-te i a partir d'aquí hem de comptar amb la comprensió dels altres...



dimecres, 28 de setembre de 2011

No son buenos tiempos para la lírica...

Periòdicament el món pateix crisis, però això no vol dir que sigui quelcom negatiu, en algunes ocasions esdevé una oportunitat de canvi per avançar i deixar de fer les coses d'una manera automàtica, sense pensar. Però quan una crisi es deté en el temps i no ens deixa continuar, quan posa en perill la qualitat de vida de la gent, quan qui ha permès que les causes d'aquesta anessin creixent i s'ha desentés de les conseqüències deixant que d'altres les rebin d'una manera salvatge... quan tot això passa, aleshores la crisi no és una pedra en el camí sino un mur que hem de trobar la manera de saltar, però no amb un llit elàstic que ens fa rebotar constantment i no poder arribar a l'altra banda del mur, hem d'agafar embranzida i salvar-lo amb els nostres propis mitjans.

Al llarg de molts mesos els ciutadans espanyols havien comfiat en el que el president Zapatero deia, obviant el que estava a punt d'arribar i fent creure que només era una recessió i un alentiment econòmic. Quan la crisi ha arribat amb tota la seva força ni el país ni els ciutadans estaven preparats per enfrontar-se a ella.
Els 8 anys de tripartit a Catalunya van servir per potenciar les polítiques socials, per superar el populisme i  posar per endavant sempre la defensa dels drets, malgrat això PSC-ERC-ICV no van ser capaços de contenir la despesa i preveure que al final de la seva segona legislatura les coses anirien maldades. I els nostres conciutadans van decidir votar en massa a CIU tant en les autonòmiques del novembre de 2010 com a les municipals de maig de 2011. Tot i que en el cas de la Generalitat no tenen majoria absoluta i necessiten el recolzament d'altres partits per tirar endavant algunes de les seves decisions, sembla que als seus diputats i consellers se'ls hi ha oblidat i a la ciutadania també. De moment no estan fent cap proposta legislativa, tot s'aprova per Decret de presidència o conselleria.
Malgrat que desde Convergència sempre s'ha defensat que les decisions s'havien de consensuar amb els interlocutors socials i s'han omplert la boca de la importància del teixit associatiu en la construcció d'un país com Catalunya, ara sembla que s'han oblidat de tot això. Ahir mateix, a dos dies vista d'acabar el mes, comuniquen a les entitats socials que ofereixen serveis d'atenció a persones (gent gran, persones amb transtorns mentals, persones amb disminucions), suplint el que l'administració hauria d'oferir, que el 65% de l'aportació mensual de setembre i octubre que havien concertat amb l'ICASS no el rebran fins el mes de novembre.
Jo em pregunto: en el cas que aquestes entitats puguin aconseguir algun crèdit per tenir liquidesa aquests dos mesos per sufragar les despeses de menjar, manteniment, nòmines, i altres, la Generalitat els hi pagarà els interessos? la resposta sé que és negativa.
Conec algunes entitats petites que fan veritables jocs de mans per mantenir-se i que els retalls de les subvencions que aquest any estan patint ja les deixava en una mala posició si, a més a més, no els hi paguen al dia aquells serveis que ofereixen en concert amb l'administració (parlem de places concertades, equivalents a places públiques) es trobaren en situacions de fallida.

Segurament trobariem moltes altres coses que es poden retallar, dins del mateix àmbit hi hauria l'exemple de la Feria de Abril, activitat amb veritable afany de lucre que rep una de les subvencions més suculentes del Departament de Benestar Social i Família, a banda de les que rep d'altres Departaments (com Cultura) o d'altres administracions.

En fi, que després de la broma pesada de la RMI aquest estiu, feta amb nocturnitat i alevosia, ara toca jugar amb les entitats socials i, en definitiva, amb els col.lectius amb situacions de més necessitat social...

diumenge, 25 de setembre de 2011

Mercè de nou

Torno del Piromusical, magnífica cloenda d'una altra Mercè. Molts anys de gaudir de les festes de la ciutat on visc i on en uns mesos tornaré a treballar... aquest any s'han escorçat els dies i el volum de propostes ofertades ha estat menor però la qualitat s'ha mantingut. He pogut veure el toc d'inici amb projeccions a la façana de l'Ajuntament. El Parc de la Llum amb idees molt originals al voltant de la llum, mims amb les m ans, pintura feta amb sorra i llum, un piano que treu aigua... 
Per una altra banda, vaig descobrir al gran Javier Ruibal, havia escoltat alguna de les seves cançons però no el coneixia massa, a partir d'ara miraré de seguir-lo. 
La Fira dels Vins i Caves, un clàssic de la Mercè, aquest cop amb moltes caves de denominacions d'origen de les comarques de Tarragona. 
Participar a la Fira d'entitats, on una d'elles es posava de llarg, parlo d'Oratge, una entitat exemplar en la tasca de cura d'infants i adolescents amb disminució que viuen en pisos d'acollida.
Poder veure el Palauet Albéniz, només es pot visitar en un dia com avui perquè està tancat al públic habitualment, amb uns jardins i unes fonts espectaculars.
I, per acabar, el Piromusical amb un final apoteòsic a ritme de Beethoven i la seva 9a Simfonia (rebatejada popularment com a "Himne a l'alegria"... què més es pot demanar? sí, solament una cosa, l'any vinent més...

diumenge, 18 de setembre de 2011

Grans amistats

Entre aquest any i l'anterior hem arribat als 40 alguns dels meus amics i jo mateixa. Alguns de nosaltres vam voler fer una festa per celebrar-ho, d'altres no van fer res especial. Ahir vam voler homenatjar els 40 anys d'una de les millors persones que conec. L'admiro per la seva generositat, per la seva honestedat i, sobretot, per ser consequent amb el que pensa. Malgrat posar en perill en algun moment la continuïtat en el seu lloc de treball mai ha deixat d'expressar el que pensa, sobretot, si podia tenir conseqüències en el desenvolupament de la seva feina.
Persona amb una vocació extraordinària per la seva professió, el magisteri, creu que el sistema educatiu imposa un model que aliena als infants i busca la manera d'obrir la porta a altres models molt més participatius pels nens i les seves famílies, en els que l'evolució de l'aprenentatge dels infants sigui més important que abarcar un programa predeterminat pel Departament d'Educació, allunyat del dia a dia dels nens...

A l'hora de preparar el seu regal (bé, els 40 regals que representaven els seus 40 anys), me n'he adonat del molt que he après al llarg dels 20 anys que fa que la conec i, sobretot, de com és per mi d'important perquè de ben segur jo seria una altra sense haver compartit una bona part de la meva vida amb ella.

Persones com ella ens fan millors cada dia que passem al seu costat. Em sento molt orgullosa de ser amiga seva.

Per molts anys més, Susanna!!

dimarts, 6 de setembre de 2011

Por qué quieren ser políticos?

Us convido a llegir aquest article de Javier Marías, queda molt clar que la majoria de persones que es dediquen a la política no ho fan per voler ser servidors públics... per sort queda una minoria que sí.

"A nadie, más que a los propios políticos (bueno, a los más tontos), le ha podido sorprender a estas alturas la aversión que gran parte de la población siente hacia ellos y que se ha manifestado de manera vehemente a raíz de la ocupación de las plazas de toda España. Quienes intentan etiquetar a estas gentes están fracasando: no todas son "jóvenes", ni "antisistema", ni siquiera "de izquierdas" (o no al modo tradicional del término), ni desde luego "rubalcábidas", como se han atrevido a sostener la prensa y los tertulianos más obtusos, que ven al Vicepresidente Rubalcaba como a un "Criminal Mastermind", que era el título que se confería a sí mismo el maquiavélico Profesor Moriarty, archienemigo de Sherlock Holmes y forjador de desgracias y catástrofes para su propio placer malsano (copias de este Profesor las ha habido a decenas, desde el Lex Luthor de Supermán hasta el Joker de Batman, por mencionar a dos bien conocidos). Los componentes del llamado "Movimiento 15-M" son en su mayoría personas normales, con y sin estudios, de diferentes clases sociales y edades; más o menos como los ciudadanos que llevan ya tiempo señalando, en las encuestas, a los políticos como el segundo o tercer mayor problema de España. Con ser en sí mala la cosa, lo peor es que éstos no reaccionan ni hacen limpieza en sus filas. Más bien se les ve una tendencia a atrincherarse y a proclamarse "sacrosantos", como se comprobó en los sospechosos altercados habidos en Barcelona hace unas semanas: unos se montaban con aparatosidad en helicópteros para sortear a las "turbas" y otros -Felip Puig, el insidioso y taimado conseller de Interior de la Generalitat- poco menos que alentaban a esas "turbas" con su dejadez y tal vez -tal vez- con sus agitadores mossos infiltrados, para poder poner luego el grito en lo más alto del cielo y demonizar a los manifestantes en general, cuando resultó obvio que los agresivos fueron una minoría, reprendida además en el acto por la mayoría.

      • "No tienen la admiración de nadie; se los acusa de corruptos y de títeres del poder económico"

      Nuestros políticos gozan de muy mala fama desde hace mucho. Tan mala que lo que cabe preguntarse es por qué quieren serlo. No tienen las simpatías ni la admiración de nadie -quitando a los militantes ciegos de cada partido-; se los culpa de todos los males; reciben insultos constantes de sus rivales y últimamente también de la ciudadanía; se los acusa de ladrones y corruptos con excesiva frecuencia; se los percibe como a individuos vagos o incompetentes o malvados, cuando no como a puros idiotas; se les reprocha procurar su propio beneficio o el de sus partidos y casi nunca el de sus gobernados; cada vez más se los considera títeres del poder económico. Trae tan poca cuenta y tantos sinsabores ser hoy político que uno no entiende cómo es que hay tantos aspirantes a hacer de muñeco de las bofetadas. A mi modo de ver hay cinco grupos: a) sujetos mediocres que nunca podrían hacer carrera -ni tener un sueldo- si no fuera en un medio tan poco exigente como la política (sé de algún alcalde de ciudad conocido en ella, sobre todo, por ser un completo iletrado y darle a la frasca); b) sujetos que ven un modo de enriquecerse (así lo explicó sin tapujos uno que no quedó lejos de llegar a ministro); c) sujetos que sólo ansían tener poder, es decir, mandar y que la gente les pida favores; tener potestad para denegar o dar y salir en televisión; en suma, ser "alguien" (recuerdo haberle oído contar a mi padre que, apenas quince días antes de la derrota -ya segura- de la República en la Guerra Civil, había tortas para ser nombrado ministro de lo que fuese en la última remodelación gubernamental, cuando ocupar un cargo así sólo iba a traer muy graves problemas a quienes los ocupasen, al cabo de dos semanas: la vanidad no sabe de cálculos); d) fanáticos de sus ideas o metas que sólo aspiran a imponerlas; e) individuos con verdadera vocación política, con espíritu de servicio, buena fe y ganas de ser útiles al conjunto de la población y de mejorarle las condiciones de vida, de libertad y de justicia.

      No hace falta decir que, de estos cinco grupos (expuestos -me disculpo- con la grosería inherente a toda simplificación), el único que merece respeto, vale la pena y resulta beneficioso y necesario es el último, que quizá por eso sea el menos nutrido. Lo llamativo es que los votantes no parezcan saber distinguir a los pertenecientes a cada grupo. Acaso no sea fácil, dado que los de los cuatro primeros fingen y engañan, copian y adoptan las maneras y los discursos de los del quinto, se presentan invariablemente como personas desinteresadas y abnegadas. Si en cada legislatura cambiaran las caras, podría entenderse que les diéramos siempre un voto de confianza y nos colaran gato por liebre. Pero esta ingenuidad no es admisible con los políticos veteranos, porque nadie es capaz de fingir bien mucho tiempo. Fingir es difícil y cansa, y el zafio, el oportunista, el tonto, el bruto, el aprovechado, el ladino, el ladrón, el engreído, el fanático, el déspota, todos acaban por parecer lo que son, y sin tardanza. ¿Cómo es que no lo vemos año tras año, legislatura tras legislatura? ¿Cómo es que no sabemos distinguir a los del quinto grupo -que los hay- ni eliminar poco a poco a los de los otros cuatro? Tal vez sería algo a lo que se podrían aplicar los integrantes del 15-M: no a descalificarlos a todos, que es lo que Franco hacía para justificar su prohibición de los partidos; sino a ir señalando, con nombres y apellidos si hace falta, a la enorme cantidad de mediocres, codiciosos, corruptos, fanáticos y engreídos que se han hecho con tanto poder en España."

      diumenge, 3 de juliol de 2011

      "quien parte y reparte..."


      La SGAE des fa un temps està en el punt de mira de molts ciutadans que no entenen molt bé fins on arriben els denominats "drets d'autor"... els informes i treballs que fem qualsevol de nosaltres a la feina també serien susceptibles de ser enregistrats de manera que poguessis rebre una compensació econòmica quan els teus caps els volguessin utilitzar?

      Bé, jo sí defensaria els drets d'autor si el que l'SGAE recaptés anés íntegrament als propis autors, ja fos com a compensació directa a la seva creativitat, o bé, per facilitar i millorar les oportunitats per poder desenvolupar la seva carrera. Però malauradament ni el canon digital ni el pagament dels drets per reproduir o utilitzar una obra musical o audiovisual van a parar en molts casos als propis autors. No s'entén el perquè de les inversions de la Societat d'Autors en la construcció i posterior gestió de teatres, ni els sous desorbitats dels seus directius. Cal crear diverses entitats i fundacions, com la Fundació Autor, creant un entramat poc transparent? A més a més, perquè aquesta societat defensi els drets d'autor aquests han de ser socis i formar part de la mateixa, això vol dir que no es defensen els drets de qualsevol artista.

      Les darreres notícies sobre la detenció dels màxims responsables de l'SGAE per desviament de fons i apropiació indeguda encara donen més la raó a la inversemblança de la recaptació per la recaptació... ja ho diuen: "quien parte y reparte se lleva la mejor parte".

      dilluns, 13 de juny de 2011

      El Montsant

      Per molta gent les comarques de l'interior de Tarragona són grans desconegudes, el Baix i l'Alt Camp, el Priorat, la Conca de Barberà, ... darrerament, però, comencen a explotar alguns dels seus atractius ja siguin els seus monuments, els seus paisatges o la seva gastronomia.

      Aquest és el cas de la Serra del Montsant, Parc natural a cavall entre el Priorat i el Baix Camp. Pobles com La Vilella Baixa i la Vilella Alta, Margalef, Cornudella de Montsant i Morera de Montsant conformen part del recorregut del parc natural. Es poden seguir itineraris naturals tot seguint els cingles, barrancs i congostos típics d'aquesta zona.

      Escala Dei, nucli agregat a La Morera de Montsant, és la porta d'entrada al Priorat, té en la Cartoixa de Santa Maria el seu principal interés turístic, però els cellers on es pot comprar vi i oli, i alguns recorreguts per la flora i el paisatge, al voltant de La Cartoixa, esdevenen elements a tenir molt en compte si volem apropar-nos a aquest llogaret.

      dimecres, 1 de juny de 2011

      la cosa es mou

      Déu n'hi do com estan les coses!! en les darreres setmanes la participació política ens ha donat alegries i tristeses... alegries per la sortida al carrer de gent anònima per defensar altres formes de participació més enllà d'unes eleccions i, sobretot, un canvi de model econòmic en el que no paguin aquells que no tenen cap responsabilitat sobre les causes de la crisi. Tristesa per l'eufòria de la dreta espanyolista i catalanista i l'augment de vots i de representació tant a Catalunya com a la resta de l'estat.

      Sembla que per fi la gent ha tingut motius per queixar-se i mostrar la seva INDIGNACIÓ en les places i carrers de les ciutats, persones de diferents edats i origens s'han trobat per visibilitzar allò que no funciona en el nostre sistema de partits i posar noms i cognoms als causants de l'index d'atur més alt de la història d'aquest país i l'entrada a la pobresa cada cop de forma més indiscriminada...

      Però aquestes mostres d'afartament per part de la població no s'han transformat en un gir a l'esquerra, a la demanda d'un sector públic fort i responsable que respongui acuradament a les necessitats socials; ans al contrari, ha suposat un gir a la dreta, a deixar la porta oberta a la intervenció privada amb afany de lucre.

      Per primera vegada en 32 anys l'Ajuntament de Barcelona, el més important de Catalunya, estarà en mans de CIU els propers 4 anys. On quedarà el nou model de serveis socials impulsat per Ricard Gomà en la darrera legislatura? on quedarà la universalització de l'accés als serveis de teleassistència per part de la gent gran? el programa d'Acció Social contra la pobresa i la vulnerabilitat social es guardarà en un calaix?

      A veure com es planteja el nou govern de la ciutat l'afrontament dels problemes socials i de convivència que hi ha a la nostra ciutat... quin model de ciutat tindrà al cap el nou alcalde, Xavier Trias?

      Cap on es mourà Barcelona a partir d'ara...?

      diumenge, 15 de maig de 2011

      troballa

      Quan quedo per anar a veure una pel.lícula als cinemes Verdi sempre intento arribar una mica abans per tenir temps d'entrar a la llibreria Taifa i mirar llibres. Les primeres estanteries a les que m'atanço són les de cinema i repasso les possibles novetats o aquells llibres editats per editorials poc conegudes i que probablement no podré trobar en altres llibreries.

      Fa uns dies vaig fer una troballa magnífica, es tracta d'un llibre editat el 2007 en el que es fa un
      retrat del crític i locutor de radio, reconvertit després en show-man, Carlos Pumares. Per tots aquells que enyorem el seu entretingut programa de ràdio "Polvo de estrellas" a Antena 3 Radio pot significar una forma d'omplir aquest buit després de més de 10 anys de la seva desaparició de les ones, encara que després l'hem pogut veure a certs programes de televisió creant un personatge ridícul, cridant i discutint a totes hores (com Crónicas Marcianas o ara a La Noria).

      En el llibre "Carlos Pumares: un grito en la noche", Iván Reguera i Juan José Aparicio ens apropen als seus inicis com a crític, els seus anys a la ràdio i, sobretot, ens recorden perquè a molts cinèfils ens enganxaven els seus programes...

      dijous, 28 d’abril de 2011

      l'esquerra

      Fa uns mesos vaig llegir un article de David Trueba en el que fa una anàl.lisi de l'eix esquerra-dreta que val la pena llegir...



      "Parlar d'esquerres i dretes no està de moda. Sona a antic. La gent s'espanta. Els resulta aspre mirar l'organització del món com una lluita ideològica. Els que vam créixer, almenys els primers pams, durant el franquisme recordem el comportament extravagant de molts adults espanyols. Es deien apolítics. Apolític volia dir conformista, ni de bon tros neutral. Contínuamnet sentim allò que tots els polítics són iguals. És un placebo que ha fabricat una nova generació d'apolítics conformistes. Passa una cosa més aparatosa, la sensació que els poders econòmics manen sobretot amb un mandat fred i numèric que a vegades es disfressa de mercat, altres de carrusel financer i la majoria de llosa inamovible que perpetua les desigualtats. Però esquerra i dreta segueixen existint, per més que els partits transformin o traeixin les idees bàsiques per adequar-les a la possible victòria electoral.


      Una gran virtut de la dreta és haver-se tret de sobre, com els agrada dir als seus teòrics, els complexos de culpa. Un ja no s'ha de sentir malament per defensar el thatcherisme, el neoliberalisme o la desaparació de l'Estat com a protector. Al mateix temps l'esquerra modera la seva afició a la utopia en vista de les sagnants pràctiques estatalistes. Les dues coses són bones. No obstant, en els últims temps, hi ha hagut un corriment de terres que no deixa de ser divertit d'observar. L'esquerra ha deixat de ser divertida, enginyosa, transgressora. L'esquerra s'ha carregat de responsabilitat i la socialdemocràcia gairebé sempre va unida a una càrrega de correcció i pusil.lanimitat inaguantable.

      Mentre que rellevants polítics i personalitats de la dreta es poden permetre una vida privada plena de luxes i llicències, la nova moral de l'esquerra és gairebé mongívola. Primer va assumir la representació d'una certa bondat universal, després la del llenguatge acurat i eufemístic i més tard la de la vigilància de la conducta particular. L'esquerra ja no es permet alegries ni pixar fora de test. L'esquerra, i això és una traïció inacceptable, s'ha posat intensa i s'ha carregat de moralina com una pel.lícula de sants d'aquelles que ens projectaven en la infància. Els sants de l'esquerra acostumen a ser personatges depriments, tristos, plens de bondat forçada, gairebé Chanquetes bronca. Un enveja com han aconseguit acomodar-se en la doctrina cristianoconservadora les injeccions al fal.lus i les orgies de Berlusconi, l'amistat d'Aznar amb Briatore i els seus iots poblats de tangues. No sé si aquests paios són tant divertits com aparenten, però han empès l'esquerra a assumir un paper que no li correspon històricament, el de beat.



      És fonamental que l'esquerra rebaixi les seves pretensions prohibicionistes i que recuperi la diversió com un factor de seducció. L'esquerra no pot renunciar a les conquistes hippies, dels antisistema, dels artistes, de tots aquells que van ajudar a relaxar els costums, a fer del món un lloc més agradable, més lliure, més obert. L'esquerra ha d'alliberar-se del seu nou vestit de sacerdot purità. Observin com l'esquerra ha assumit el perfil de l'avorriment seminarista i al mateix temps comprovin com l'hedonisme conviu sense traumes amb el pensament més reaccionari. Una autèntica tragèdia".

      (David Trueba, Dominical El Periódico, 27/2/11)

      dimarts, 26 d’abril de 2011

      sempre s'ha de celebrar

      El meu pare em va ensenyar que totes les dates assenyalades s'han de celebrar: aniversaris, sants, dia del pare i de la mare, sant jordi, Pàsqua, aniversari de casament, ... i jo he fet meva aquesta filosofia i m'agrada compartir amb alguna persona estimada aquestes dates.

      Els darrers dies hem tingut dues dates per celebrar (a banda de la setmana en si per aquells que som creients), per una banda Sant Jordi i per l'altra el dilluns de Pasqua.

      Era la segona vegada que he viscut a Tarragona el dia de Sant Jordi, normalment sempre estic aquell dia a Barcelona. Quina diferència!! Tot i que hi ha molta gent al carrer, sobretot a la Rambla Nova, no és comparable amb l'allau que trobem a la Rambla de Catalunya o les Rambles de Barcelona.
      A Tarragona les llibreries tradicionals, l'Adserà, la Llibreria de la Rambla o la Capona, treuen les seves parades al mig de la Rambla Nova, els estudiants universitaris dels darrers cursos venen roses per finançar-se els viatges de fi de carrera. Al vespre, al final de la jornada, les 4 colles castelleres de Tarragona van fer diversos pilars estenent la senyera.

      El dilluns de Pasqua és el dia dels padrins, aquests han de comprar la mona als seus fillols. En el meu cas, dels dos fillols només puc fer-ho amb un, el Xesco, que té 3 anys i mig, el Guillermo, que en té 26, poques vegades ha pogut gaudir de la mona o algun pastís o regal
      que substitueixi la mona, donat que viu a Múrcia, però sempre rep el meu carinyo des de la distància.

      A banda d'aquests dos dies, la Setmana Santa tarragonina també ens ofereix altres aconteixements molt tradicionals com els armats i la processó del Sant Enterrament. Aquest any he pogut viure-la amb una companyia molt especial. Encara que
      divendres va estar plovent tot el dia, finalment el temps va donar una treva a darrera hora i la processó va poder sortir. Vam veure com s'apropaven els passos a la plaça del Rei, des d'on sempre surten tots junts. I vam anar seguint el recorregut en aquells llocs en els que és més espectacular, ja sigui per les ombres que projecten les figures o per la dificultat que té un determinat carrer (com la Baixada de la Misericòrdia).
      Algú podrà dir que no és una de les processons més maques, o que és massa llarga, o que alguns dels passos no tenen la qualitat dels castellans de Berruguete o Juan de Juny, o dels Salzillos de múrcia, però pels tarragonins és la més bonica del món i segurament una de les més participatives: des dels pescadors, passant pels alumnes i ex-alumnes de
      la Salle, fins als tarragonins que viuen a Barcelona (els "maginets")...

      diumenge, 17 d’abril de 2011

      bodeguetes

      Aquest cap de setmana he gaudit d'una activitat que feia temps que enyorava i que té llarga tradició en altres parts d'Espanya: vermutejar o anar de vins o fer uns pinxos (així se li diu a Euskadi).

      Dues amigues han organitzat una ruta de bodeguetes per Gràcia, hem anat a 5 bodegues i després hem dinat. Un bon vermut, unes patates, unes olives i bona companyia: això és el que ens hem trobat les 15 persones que hem fet aquesta particular ruta. Ja espero amb delit la següent.

      A la zona de Castella, a Salamanca i Zamora, "ir de vinos" és una activitat habitual, la gent es troba als bars i tasques per compartir una estona, abans de dinar o sopar, amb la família i els amics. A una ciutat com Barcelona potser és més complicat poder fer això degut a que les distàncies són majors i de vegades no trobes 2 o 3 bars en condicions que es trobin aprop, però a Sants o Gràcia us puc assegurar que aquest no és el cas.
      En la ruta de bodeguetes que hem fet aquest cap de setmana les bodegues no estaven a més de 10 minuts de distància una de l'altra.

      Llarga vida a les bodeguetes i tasques!!

      diumenge, 3 d’abril de 2011

      faula

      El cinema espanyol és prolífic amb les comèdies, en molts casos esperpèntiques, histriòniques i amb personatges absolutament oblidables, però en alguns casos fem una troballa que ens retorna la confiança en el cinema realitzat al nostre país.

      Aquest és el cas de "¿Para qué sirve un oso?", premiada al darrer Festival de Málaga pel treball que fa el seu director, Tom Fernández, el muntatge i a la millor actriu de repartiment, Geraldine Chaplin.
      Es tracta d'una faula al voltant de la preservació de la natura i la defensa del planeta que, en tenir forma de comèdia es fa més propera a l'espectador. Els dos personatges protagonistes són dos germans biòlegs qui cadascú des del seu mètode de treball, en un cas molt bàsic i infantil i en l'altre amb forta base científica, treballen per la conservació del nostre entorn tal i com el coneixem avui dia i per la prevenció de qualsevol acció que pugui malmetre'l.
      Gonzalo de Castro i Javier Cámara desenvolupen molt bé els seus personatges, donen credibilitat a la relació entre ells i malgrat en algunes escenes poden semblar d'ingenus, en cap cas resulten ridículs o esperpèntics.

      Penso que és un film necessari, ple de bones intencions (i actualment ens fan molta falta), que ens fa veure d'una forma molt senzilla en què s'estan convertint els nostres boscos... La fotografia esdevé una de les protagonistes del film, convidant-nos a passejar i admirar la bellesa de Teverga i Somiedo.

      Tant sols desitjo que es faci un forat en una cartellera atapeïda de còpies de Torrente 4, invasions extraterrestres i piranyes...

      dissabte, 26 de març de 2011

      insubmissió

      Fa uns dies vaig anar a un concert de Celtas Cortos i, encara que no era un concert per recordar les seves cançons més conegudes sinó per reivindicar els seus origens celtes, van cantar una cançó que reivindicava la insubmissió: "Qué voy a hacer yo"... semblava com si mai s'hagués hagut de reivindicar un dret com és el de no militaritzar la societat i obligar als joves a fer la instrucció militar.
      Vaig pensar en com certes lluites socials acaben a bon port, aquest és un molt bon exemple. Vaig recordar quants dels meus amics van haver de fer un servei substitutorial militar per objecció de consciència i destinar uns mesos de la seva vida a fer una activitat social de forma obligada i no voluntària que seria l'opció desitjada.
      Quants nois van passar per la presó per reivindicar la no obligatorietat del servei militar o el servei social substitutori, gent que ja participava activament en entitats socials i, per tant, ja feien tasques socials de forma voluntària però entenien que ningú els hi havia de dir què o com ho havien de fer.

      Algunes entitats van participar en la desaparació de la prestació social substitutòria de
      clarant-se "entitats insubmisses" i no acceptant a joves que realitzessin aquest servei en el si de
      la seva organització.

      Mica en mica va anar perdent el sentit tant el servei militar com la pss i, finalment, el 2001 desapareixien efectivament ambdós deures, fita aconseguida per la llarga reivindació del moviment pacifista i les entitats juvenils.

      Diversos artistes es van sumar a aquestes reivindicacions composant cançons que es convertirien en himnes del moviment pacifista: Sau amb "Jo no vull ser militar", Celtas Cortos amb "Qué voy a hacer yo", Kojón Prieto y los Huajolotes amb "Insumisión", Lluís Llach amb "Insubmís", ...

      diumenge, 20 de març de 2011

      cadascú a casa seva i Deu a la de tots...

      No acabo d'entendre el perquè la gent s'atorga drets i competències que no li pertoquen, perquè es creuen amb la potestat de poder interferir en la vida dels altres, ja sigui en la vessant personal com en la professional. Encara més, perquè per salvar-se ells han de deixar el que fan altres en entredit o en mal lloc.
      Si cadascú de nosaltres assumissim les responsabilitats que ens pertoquen i deixessim d'estar pendents del que fan els altres segurament tot aniria millor. Tant sols hauriem de donar l'opinió si ens la demanen i, en tot cas, oferir un cop de mà quan observem que els altres el necessiten i, si no el necessiten, saber retirar-nos a temps.

      De fet, crec que la maduresa és això, saber posar-te al lloc de l'altre i saber fer-te present i oferir la teva mà, però sobretot la maduresa és acceptar que l'altre no et necessita i... VIURE i DEIXAR VIURE!!

      dissabte, 12 de març de 2011

      Dones d'Horta-Guinardó

      Ja fa uns anys que participo en el sopar de dones del Districte d'Horta-Guinardó. Ara ja no em sorpren tant veure a tantes dones de diferents edats que celebren la feina feta en la millora dels barris d'aquest districte des de la perspectiva femenina però el primer any que hi vaig assistir em va sorprendre molt gratament veure quanta gent treballa dia a dia des del seu entorn, quantes dones participen de la vida associativa de barri ja sigui des d'entitats veïnals, culturals o polítiques.
      No sé si hi ha una determinada manera de veure la participació per part de les dones diferent a la dels homes, el que sí sé és que cada cop les dones estan més presents en la vida quotidiana del nostre entorn més pròxim i que col.laboren en la millora de la qualitat de vida de la nostra ciutat.

      Ahir per 4t any consecutiu vaig assistir al sopar de dones d'Horta-Guinardó organitzat pel Consell de Dones del Districte, altres anys s'havia celebrat a l'Hotel Alimara, a la Vall d'Hebron, ahir es va fer al Foment Hortenc. Crec que aquest any ha estat molt bé que se celebrés en una de les entitats amb més bagatge del barri d'Horta.

      Que per molts anys poguem celebrar la bona feina feta al districte d'Horta-Guinardó!!

      divendres, 4 de març de 2011

      podré tornar enrera...

      "Podré tornar enrera quan estigui massa lluny, podré tornar enrera quan sigui massa tard..." parafrasejo a Sopa de Cabra amb motiu de la bona notícia que ens han donat als seguidors d'aquest grup amb l'anunci d'un concert en el que celebraran que fa 25 anys van començar la seva carrera i que fa 10 anys que van deixar d'actuar junts...

      Per tots aquells que vam viure l'adolescència i la joventut entre finals dels 80 i els 90 Sopa de Cabra es va convertir en una part de la nostra banda sonora, moltes de les seves cançons han quedat en el nostre cap i tararegem les seves tornades sense pensar-hi. No sé si musicalment eren molt brillants o si les seves lletres són poesia, el que sí sé és que van saber arribar a tota una generació i van convertir-se en símbols del naixement del "rock català" juntament amb Sangtraït, Els Pets o Lax'n Busto.

      Ja tenim les entrades per veure'ls el 9 de setembre vinent!!

      dissabte, 12 de febrer de 2011

      gran festa del cinema espanyol

      Estem a un dia de la gran festa del cinema espanyol, la entrega de Goyas, i havent vist les 4 pel.lícules nominades aquest any als premis més importants (film, guió, direcció, actors, ...) la meva aposta és "Pa negre".

      És un film fet amb molta cura on des de les localitzacions, la variant dialectal del català d'Osona, el guió, ... tot és molt cuidat per reproduir el més fidelment possible la posguerra civil a les comarques de l'interior de Catalunya. Podem veure com es vivia aquell moment en les zones rurals, com les diferències de classe eren molt marcades i com les odis i diferències personals van motivar molts crims o denúncies falses a la guàrdia civil, com la venjança era un dels motors per seguir endavant.
      Les interpretacions de Nora Navas, Laia Marull i els nens Francesc Colomer i Marina Comas estan a un nivell extraordinari, transmetent-te en certs moments el seu dolor o la seva fredor com si fossis tu mateix qui ho vius en la seva pell.

      "Buried" és una pel.lícula que comporta un cert risc però ha estat ben resolta per Rodrigo Cortés... tenir 93 minuts de metratge un únic actor (Ryan Reynolds) i un sol escenari (un taüt de fusta) en pantalla i mantenir l'atenció de l'espectador en tot moment és quelcom excepcional en el cinema contemporani que procura mostrar canvis constants d'escenes, moviments de càmera, guions àgils i plens de girs. És una ferma contrincant per "Pa negre".

      "También la lluvia", una altra de les pel.lícules nominades seria mereixedora d'algun premi per l'espectacularitat del seu rodatge però penso que és una mica tramposa i buscant el posicionament de l'espectador envers un conflicte que sent local es podria fer extensiu globalment. La primera part del film és força brillant però decau en el moment que el cinema dins del cinema es converteix en una suposada presa de consciència sobre el genocidi que va suposar la conquesta d'Amèrica, visualitzant-se a través d'una relació d'amistat una mica forçada entre el personatge de Luis Tosar, Costa, i l'indígena Daniel, interpretat per Juan Carlos Aduviri. És probable que Luis Tosar aconsegueixi el seu 4t goya (després de "Los lunes al sol", com a actor de repartiment, i "Te doy mis ojos" i "Celda 211" com a principal).

      Sobre "Balada triste de trompeta" diria que no entenc com està nominada a 15 goyas, com està a la terna amb aquestes altres 3 bones pel.lícules, sobretot amb les dues primeres, i que espero que si guanya algun sigui per la part artística (maquillatge, vestuari, efectes especials o sonors) però no pels principals. No sé què aporta aquest film al cinema espanyol més enllà de repetir per enèssima vegada les bestieses a les que ens té acostumats Álex de la Iglesia en les seves pel.lícules. Està molt per sota de "El día de la bestia" o "La comunidad".

      dissabte, 5 de febrer de 2011

      frau literari

      Darrerament he llegit dos premis Planeta: "Lituma en los Andes" de Vargas Llosa i "La cruz de San Andrés" de Camilo josé Cela, i l'any passat vaig llegir "Espérame en el cielo" de Maruja Torres, premi Nadal de 2009.

      Com pot ser que aquests tres llibres (per no anomenar d'altres premiats) hagin rebut algun premi? potser en el cas del Planeta queda clar que es tracta d'encàrrecs a figures consagrades i tant sols destinats a vendre exemplars sense fixar-se en la qualitat dels mateixos, en el cas del Nadal és una llàstima que sent un premi prestigiós es permeti la llicència de guardonar llibres menors d'autors coneguts.

      Però dels tres llibres que he esmentat al principi el frau més gran per mi va ser el de Cela, premiar la "verborrea" incontenible d'una dona que escriu en paper higiènic no crec que sigui un tema adient per un premi literari, a banda de la dispersió narrativa, la poca definició dels personatges dels que es parla, ...
      No sé quanta gent va llegir el llibre ni si la pretensió de l'editorial Planeta de vendre molts llibres es va complir, tant sols espero que en properes ocasions el jurat tingui en compte altres mèrits més enllà que siguin de fàcil lectura pel gran públic.

      Ara entenc les polèmiques sorgides en diferents moments pel que fa als jurats del Planeta (decisions no preses per unanimitat, membres del jurat disconformes que expliquen a la premsa com s'han escollit els premiats) i el rumor que des fa 10 anys les obres finalistes són encàrrecs.

      Tant de bo els premis literaris serveixin per descobrir nous talents o obres d'imprescindible lectura...

      dilluns, 31 de gener de 2011

      perquè sóc d'Iniciativa


      Després de passar la ressaca de les eleccions autonòmiques i a l'espera que arribi la campanya de les municipals volia exposar perquè fa 4 anys que formo part d'Iniciativa per Catalunya...

      Als amics més propers poques vegades ha calgut justificar la meva militància donat que molts d'ells han considerat que era una evolució natural de la meva trajectòria personal i la meva implicació social (des dels 15 anys vinculada al moviment associatiu ja fos fent tasques de voluntariat social, en el món de l'esplai, en el de la solidaritat i la cooperació internacional dins la universitat, o bé, en entitats juvenils). Encara que molts no creguin en la política de partit sé que respecten la meva decisió de participar directament en política.

      Però, perquè Iniciativa per Catalunya? en primer lloc perquè és el partit que més defensa les polítiques socials i la millora de la qualitat de vida de la gent; per una altra banda, per alguns dels seus caps visibles, especialment en Ricard Gomà, a l'Ajuntament de Barcelona, i en Joan Herrera al Parlament de Catalunya (i anteriorment al Congrés dels Diputats).

      En Ricard va ser professor meu a la UAB en assignatures relacionades amb les polítiques públiques, és un gran coneixedor de com es prioritzen les polítiques i com s'elabora l'agenda política i ha demostrat que no solament és un bon investigador, també pot ser un bon gestor de les polítiques socials. Ha plantejat un nou model de serveis socials bàsics que vol donar una millor resposta a les necessitats socials garantint equips professionals suficients i més aprop dels ciutadans. Ha sabut guanyar-se la complicitat del tercer sector social a l'hora de tirar endavant les seves propostes.
      Amb en Joan hem coincidit des fa més de 15 anys en diferents espais de debat i plataformes associatives com el Consell de la Joventut de Barcelona o el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya jo provinent del moviment associatiu i ell com a secretari general de les joventuts d'Iniciativa. La tasca que ha realitzat al Congrés de Diputats ha estat reconeguda per molts i ha estat un treballador incansable, sobretot en la legislatura que va començar el març de 2008 en la que es va trobar sol com a únic representat d'IC-V. Ha estat un polític honest i no ha deixat el seu escó a Madrid fins dos mesos abans de les eleccions autonòmiques, tot just per preparar la campanya en la que ha estat cap de llista.

      No em vull deixar tampoc a l'Elsa Blasco, actual regidora del districte d'Horta-Guinardó, vfeïna i amiga, persona que té un carisma especial, propera i entregada, amb qui potser no estàs d'acord amb tot el que decideix però sap explicar el perquè ella ho veu d'aquella manera.
      Per una altra banda, la Dolors Camats, portaveu del grup parlamentari, a qui conec des fa gairebé 20 anys, amb qui hem compartit debats interminables sobre el moviment associatiu juvenil i com augmentar la participació dels joves, va ser presidenta del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (com a membre de RAI) quan jo formava part del SIPAJ i MÓN-3. Ha demostrat saber estar i saber comunicar i ha generat complicitats amb membres d'altres grups parlamentaris quan les postures eren properes...

      I podria parlar de l'Eduard i la Teresa, del Víctor, en Marc, en Jordi, l'Anna, l'Ana i en Gregori, en Josep Maria, en Josep, el Sergi, el David, en Pere, en Joan... companys de la meva agrupació amb els que aprenc cada dia, encara que no estiguem d'acord i ens discutim llargament però amb els que malgrat tenir trajectòries vitals diferents ens uneix una mateixa visió del que és la política i la voluntat de millorar les condicions de vida de la gent del nostre districte i la nostra ciutat.

      dimarts, 18 de gener de 2011

      FARTS!!


      El ciutadà de peu està arribant a un punt de fartament (en castellà "hartazgo" és més clar) per les decisions que se suposa responen a l'interés públic que s'està arribant a nivells de violència verbal i, fins i tot, física que poden arribar a posar en perill la tant malograda democràcia.

      Els darrers exemples els hem tingut a la Comunitat de Múrcia on tant el president Valcárcel, la seva filla com el marit de la seva neboda i conseller de Cultura han patit agressions que en el cas del Conseller de Cultura han comportat lesions.

      No justificaré mai la violència en cap de les seves expressions, crec que els ciutadans han d'expressar el seu descontent de moltes altres maneres com denúncies, queixes per escrit, implicació en òrgans de participació creats per les administracions, vinculació a associacions i ONGs, ... malgrat no justificar la violència sí puc arribar a entendre aquest fartament.
      Els qui arriben a un càrrec públic han de ser conscients que estan de prestat, que no són els amos d'aquell càrrec i que sempre hauran de respondre davant dels ciutadans de tot el que facin i decideixin, a més a més de tenir present sempre el bé públic com a finalitat. En alguns casos se'ls oblida i fan servir el nepotisme per afavorir els seus, a més d'utilitzar l'administració com si fos el pati de casa seva i sortir molt més rics després d'entrar en política, en molts casos ja no en surten mai o si ho fan és per seguir fent efectius els contactes en llocs privilegiats d'alguna gran empresa.
      Això no és la política, si més no, tal i com alguns la entenem. La política vol dir treballar per millorar les condicions de vida de la gent, per millorar les infraestructures, per ampliar les polítiques socials, per garantir els drets i la igualtat d'oportunitats de tots els ciutadans, ... qualsevol altra objectiu que es desvïi d'aquests no té a veure amb la política sino amb el benefici personal.

      diumenge, 2 de gener de 2011

      2011

      Iniciem una nova dècada, ja fa 10 anys que vam iniciar nou segle, què ràpid ha passat el temps!! ara ja hem avançat una dècada més i ja podem sentir-nos plenament en el segle XXI. Malauradament, el començament d'aquesta dècada no està sent tant bo com el de la dècada anterior. Portem més d'un any amb una crisi econòmica i també de valors que ens està impedint créixer personalment i socialment.
      El "campi qui pugui" i "tonto el último" sembla que s'hagin implantat per tot arreu. L'esforç per aconseguir les coses ha deixat pas a l'oportunisme i el trepitjar als altres. Malgrat que no siguin bons temps no hem de deixar de ser persones i recuperar les petites coses que en certs moments ens han fet viure bons moments, hem de deixar de somniar en grans viatges, en regals de molt de valor material, en grans sous, ... i tornar a gaudir d'un passeig per la nostra ciutat, d'una tarda de cinema a casa amb els amics o a algun centre cívic on sigui gratuït, d'un cafè compartit amb bona companyia, d'un club de lectura d'una biblioteca... en fi, activitats i propostes que no facin protestar a la nostra butxaca. Per sort, ciutats com Barcelona ens ofereixen moltes possibilitats de poder gaudir a baix preu...

      Hem de recuperar les trobades amb els amics, hem proposar-nos periòdicament quedar amb algú proper per compartir la nostra vida, per demanar consell i aconsellar, per riure i gaudir de la nostra companyia mútua, perquè tot això no té preu.