Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Àmbit social. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Àmbit social. Mostrar tots els missatges

dimarts, 8 d’octubre del 2013

Intervenir per transformar?

Avui he assistit a una jornada relacionada amb la meva feina. Es tractava de la presentació d'una Avaluació participativa de 3 plans de desenvolupament comunitaris a Badia del Vallés, al barri del Poblenou de Barcelona, i al barri de Sant Genís i Santa Eugènia de Girona.
L'Avaluació participativa ha estat realitzada per un equip del Departament de Pedagogia Social de la UAB conjuntament amb investigadors de la UB i de la UdG.

No he pogut assistir a tota la jornada, he pogut veure la presentació de l'avaluació del PDC del Poblenou i, a darrera hora, he pogut assistir al col.loqui en que es comentaven les 3 avaluacions. Els assistents a les jornades eren tècnics de les administracions locals i de la Generalitat, tècnics comunitaris, veïns dels barris avaluats i persones vinculades a la universitat.

En el col.loqui un tècnic comunitari ha qüestionat la metodologia en les presentacions, sembla irònic però no han estat gens participatives, han estat ponències magistrals en les que únicament han parlat els investigadors tot i que a la taula en algun dels casos hi havia també algun tècnic comunitari o membre d'alguna entitat participant en el pla comunitari... El qüestionament de la metodologia ha encetat ampolles, no han deixat parlar al tècnic comunitari, potser perquè el to era beligerant i en to de queixa plantejant algunes les precàries condicions de treball dels tècnics comunitaris (fent mitges jornades i treballant en dos barris diferents o fins i tot de municipis diferents) i es queixava de que en les diferents intervencions no s'ha parlat de com les retallades estan afectant en el dia a dia dels PDCs...

El responsable de la investigació així com altres membres de l'equip han dit que no era el lloc per plantejar aquestes qüestions, que els tècnics comunitaris són un dels eixos d'un PDC i que possiblement els membres de les comunitats dels barris o de les administracions no pensessin de la mateixa manera.

El treball social comunitari ha de ser transformador o aleshores no és tal. La intervenció comunitària comporta un canvi en la comunitat, una millora de les seves condicions perquè es dóna veu a qui normalment no la té, es faciliten les eines perquè les persones s'organitzin i defensin col.lectivament els seus drets, en definitiva es dóna una resposta col.lectiva a necessitats individuals. En els temps que corren és imprescindible aquesta vessant del treball social i els tècnics comunitaris fan una funció esencial, sempre i quan treballin per tota la comunitat per igual i no facin tasques de secretaris d'una entitat a la que estiguin vinculats laboralment perquè l'administració no els contracta directament.
Aquí hi ha un altre element que fa pensar en si realment les administracions es creuen el treball comunitari, quan subcontracten entitats perquè tirin endavant un pla de desenvolupament comunitari sense que els tècnics tinguin cap relació directa amb l'administració que finança.

Molts dels que fa uns anys ens vam formar com a treballadors socials o educadors socials veiem en el treball comunitari (que en aquell temps provenia d'Amèrica Llatina, especialment de l'Argentina) un model d'intervenció que ens il.lusionava i desitjàvem treballar algun dia en un PDC, quan finalment ho hem fet ens adonem que estem a anys llum de la teoria del desenvolupament comunitari.

Seria injusta si no parlés d'algunes experiències que sí són positives. Per la meva experiència actual coordinant i fent seguiment de programes comunitaris, he tingut la fortuna de prendre contacte amb projectes en alguns barris que sí estan aconseguint formes de treballar que s'aproparien a aquest model, els barris del Carmel i de Sagrada Família, amb una visió que va més enllà de la lluita contra la pobresa i la resposta a les necessitats bàsiques, aconseguint implicar a molts agents que intervenen en el territori: personal sanitari dels CAPs i els Centres d'Atenció Social per drogodependents, escoles, AMPAs, biblioteca, centres cívics, entitats diverses, ... projectes com "Rutes de salut", punt d'informació de voluntariat, camí escolar, formació per millorar les oportunitats d'accés al mercat laboral, i d'altres que fan protagonistes als membres de la comunitat especialment a aquells que tenen una situació de vulnerabilitat social, projectes com aquests són els que donen sentit a la intervenció comunitària, de fet, quan les persones estan organitzades i saben com defensar els seus drets, el paper del tècnic comunitari desapareix, aquesta és la finalitat de la seva feina: ser prescindible.

DEFENSEM L'ACCIÓ COMUNITÀRIA!!

dijous, 7 de febrer del 2013

Treballadors socials

Ja portem més d'un any amb les retallades, amb la reducció o, fins i tot, desaparació de certs serveis públics,  especialment els que tenen a veure amb l'atenció a les persones, no paren de sortir casos de corrupció i aprofitament en benefici privat d'aquests serveis, ... en fi, el panorama és desalentador.
Però davant tot això els treballadors d'aquest sector s'estan organitzant per defensar el manteniment de la qualitat dels serveis públics. Primer van ser els professionals de l'àmbit educatiu amb la denominada "marea groga", després els de l'àmbit sanitari amb la "marea blanca" i ara, finalment, els treballadors dels serveis socials també s'estan organitzant al voltant de la "marea taronja".


El col.lectiu DASC, Defensem l'Acció Social i comunitària, va néixer fa un any per denunciar la precarització  de les condicions de treball dels professionals de l'àmbit social i, sobretot, l'empitjorament de les condicions en l'atenció als ciutadans usuaris dels serveis socials... exemples com Centres Residencials d'Acció Educativa (CRAE) on no es pot comprar roba als menors acollits o on la qualitat de l'alimentació diària d'aquests nens ha minvat per les retallades, així com la impossibilitat de realitzar activitats extraescolars en els centres educatius on segueixen la seva escolarització per manca de diners de les entitats que gestionen els CRAEs; altres exemples com centres d'atenció a persones amb discapacitat que no poden oferir totes les activitats terapèutiques necessàries perquè no tenen liquidesa per pagar els professionals que les desenvolupen, ... així podríem seguir parlant de cada col.lectiu que atenen els serveis socials especialitzats, sense entrar en el paper que estan jugant els treballadors i educadors socials dels serveis socials bàsics que estan "ajudant a governar", fent un paper de contenció de la misèria, i no realitzant les funcions que, en un principi, haurien de desenvolupar d'orientació i empoderament de les persones perquè puguin aconseguir autonomia a l'hora de prendre decisions sobre la seva vida.

Haver pres contacte amb la gent de DASC m'ha fet tornar a recordar el perquè vaig voler dedicar-me al treball social, perquè crec en el treball comunitari als barris, i com s'ha pervertit la intervenció social amb l'externalització dels serveis a entitats que esdevenen lobbies de poder i que permeten que els seus directius tinguin sous insultants quan els professionals d'atenció directa no arriben a ser mileuristes.

El reconeixement de la tasca que realitzen els professionals dels serveis socials (en sentit ampli, a més a més dels treballdors i educadors socials també trobem psicòlegs, pedagogs, psicopedagogs, terapeutes ocupacionals, treballadors familiars, integradors socials, ...) passa per pagar el sou que es mereixen, per acollir-se als convenis laborals sectorials pertinents i amb les categories que corresponen.
L'administració té l'obligació de pagar els concerts que té establerts amb les entitats que gestionen serveis públics, abans de retornar, per exemple, els bonus patriòtics dels  qui varen voler invertir en deute públic fa un parell d'anys (que de ben segur no necessiten aquests diners per viure), la Generalitat ha de assegurar que les entitats a qui contracta per l'externalització dels serveis socials rebin els diners en els terminis pactats en el contracte, no pot ser que pugui arribar a un any d'endarreriment en alguns casos donat que aquestes entitats han de pagar nòmines i subministraments per mantenir aquests serveis.

Esperem que les "marees" de professionals facin prendre consciència als usuaris dels serveis públics, en definitiva a tots els ciutadans, de la situació en que es troben aquests serveis i surtin al carrer massivament per plantar cara als qui prenen les decisions a nivell polític com si fos la seva pròpia empresa o amb l'objectiu d'obtenir algun benefici propi...


Salvem els serveis públics!!

divendres, 14 de setembre del 2012

pobresa

Malauradament ara la paraula pobresa corre en boca de tots i és més present que mai. Abans pensàvem en els països del Tercer Món i en nens buscant entre la brossa un mos que portar-se a la boca o alguna cosa que es podés revendre en un mercat de tercera o quarta mà... I ara, quan pensem en la pobresa què ens ve al cap?
Doncs, segurament, en gent gran i famílies regirant els contenidors buscant menjar caducat llençat a la porta dels supermercats, els qui demanen almoïna a la porta de les esgléssies i a moltes cantonades del centre de Barcelona, els qui es troben amb els seus mobles i pertinences al carrer després d'un desnonament, els qui han de recórrer a la família per poder sobreviure a final de mes, ... cada cop gent més propera, gent com tu i com jo.
Però quan parlen els programes de televisió o els partits polítics de la pobresa ho fan com si fos quelcom aliè com si no tingués a veure amb ells: nosaltres estem en aquest costat i els qui no tenen les condicions de vida adients estan a l'altre. Avui a la primera reunió de la Xarxa de serveis socials impulsada per IC-V, plantejava aquesta qüestió... cada cop més professionals del sector social es troben al límit de la pobresa perquè l'administració, especialment la Generalitat, no paga les factures derivades de contractes de serveis a les entitats en les que treballen els professionals, això comporta que no es puguin cobrir les nòmines ni les despeses quotidianes del manteniment del servei. Quan es treballa en l'atenció a persones, el no pagament d'aquestes factures suposa no poder mantenir despeses tant simples com el menjar, productes higiènics o subministraments de centres de dia i residències de gent gran, centres de menors o centres d'acollida de dones maltractades... Potser el Govern s'haurà de plantejar a quanta gent vol deixar fora del sistema i que mori d'inanició per no tenir les condicions de vida adients... quin percentatge? Abans de la crisi ja es parlava d'una pobresa estructural del 18% i les previsions són que es podria arribar a un 30% de la població. Aquest és el país que volem?

Sembla que totes les decisions polítiques ja siguin per part de la Generalitat (retall de prestacions) com de l'Estat (que vol reduir el nombre de municipis i regidors, això suposarà que alguns serveis bàsics que aquests estaven oferint desapareixeran o es concentraran en grans municipis), sembla, doncs, com dic que les decisions que es prenen van encaminades a fer més gran l'escletxa entre rics i pobres i que la part de dalt de la piràmide sigui menys nombrosa i la de baix cada cop sigui més nombrosa.

Fins quan aquesta situació?

diumenge, 6 de maig del 2012

Bons professionals, malgrat tot

Ara que s'està parlant tant de retallades, de disminució en la qualitat dels serveis públics, de minoració de les polítiques socials, és quan podem comprovar què implica realment la professionalitat dels treballadors públics. Els retalls a la sanitat pública i, en el model català, també en la concertada, estan posant al límit la capacitat d'atenció dels treballadors dels serveis sanitaris. L'augment en el volum de pacients a conseqüència del reajustament de plantilles i la reducció en les despeses de material sanitari fan que el dia a dia en els centres sanitaris sigui un pèl més difícil que fa un temps.

Malgrat tot això, he pogut comprovar de primera mà que la vida en els grans hospitals segueix comptant amb la professionalitat del seu personal. En els serveis d'urgències potser sí  que es nota un nivell d'estrés pel volum de feina que en certes ocasions provoquen que el malalt se senti desemparat, però pel que fa als qui es troben a planta, l'amabilitat i seriositat en l'atenció estan fora de cap de dubte. Sí és cert que el temps en l'atenció, degut a l'augment de malalts per professional, és superior, però també podem valorar com a relatiu la noció de temps de resposta donat que per un/a auxiliar o infermera és un, i pel pacient n'és un altre encara que la quantitat de temps sigui la mateixa.

Podem estar tranquils, seguim en bones mans, tot i que l'insigne conseller Boi Ruiz (ex-gerent de la patronal de mutues catalanes), estigui provocant que aquestes mans deixin de sostenir el sistema sanitari.

Sr. Conseller el dret a una atenció sanitària de qualitat deixarà d'estar garantit per la Generalitat? Ens hem de començar a preocupar? Hi haurà ciutadans de primera i de segona en l'atenció sanitària depenen del teu lloc d'origen?

dimecres, 28 de setembre del 2011

No son buenos tiempos para la lírica...

Periòdicament el món pateix crisis, però això no vol dir que sigui quelcom negatiu, en algunes ocasions esdevé una oportunitat de canvi per avançar i deixar de fer les coses d'una manera automàtica, sense pensar. Però quan una crisi es deté en el temps i no ens deixa continuar, quan posa en perill la qualitat de vida de la gent, quan qui ha permès que les causes d'aquesta anessin creixent i s'ha desentés de les conseqüències deixant que d'altres les rebin d'una manera salvatge... quan tot això passa, aleshores la crisi no és una pedra en el camí sino un mur que hem de trobar la manera de saltar, però no amb un llit elàstic que ens fa rebotar constantment i no poder arribar a l'altra banda del mur, hem d'agafar embranzida i salvar-lo amb els nostres propis mitjans.

Al llarg de molts mesos els ciutadans espanyols havien comfiat en el que el president Zapatero deia, obviant el que estava a punt d'arribar i fent creure que només era una recessió i un alentiment econòmic. Quan la crisi ha arribat amb tota la seva força ni el país ni els ciutadans estaven preparats per enfrontar-se a ella.
Els 8 anys de tripartit a Catalunya van servir per potenciar les polítiques socials, per superar el populisme i  posar per endavant sempre la defensa dels drets, malgrat això PSC-ERC-ICV no van ser capaços de contenir la despesa i preveure que al final de la seva segona legislatura les coses anirien maldades. I els nostres conciutadans van decidir votar en massa a CIU tant en les autonòmiques del novembre de 2010 com a les municipals de maig de 2011. Tot i que en el cas de la Generalitat no tenen majoria absoluta i necessiten el recolzament d'altres partits per tirar endavant algunes de les seves decisions, sembla que als seus diputats i consellers se'ls hi ha oblidat i a la ciutadania també. De moment no estan fent cap proposta legislativa, tot s'aprova per Decret de presidència o conselleria.
Malgrat que desde Convergència sempre s'ha defensat que les decisions s'havien de consensuar amb els interlocutors socials i s'han omplert la boca de la importància del teixit associatiu en la construcció d'un país com Catalunya, ara sembla que s'han oblidat de tot això. Ahir mateix, a dos dies vista d'acabar el mes, comuniquen a les entitats socials que ofereixen serveis d'atenció a persones (gent gran, persones amb transtorns mentals, persones amb disminucions), suplint el que l'administració hauria d'oferir, que el 65% de l'aportació mensual de setembre i octubre que havien concertat amb l'ICASS no el rebran fins el mes de novembre.
Jo em pregunto: en el cas que aquestes entitats puguin aconseguir algun crèdit per tenir liquidesa aquests dos mesos per sufragar les despeses de menjar, manteniment, nòmines, i altres, la Generalitat els hi pagarà els interessos? la resposta sé que és negativa.
Conec algunes entitats petites que fan veritables jocs de mans per mantenir-se i que els retalls de les subvencions que aquest any estan patint ja les deixava en una mala posició si, a més a més, no els hi paguen al dia aquells serveis que ofereixen en concert amb l'administració (parlem de places concertades, equivalents a places públiques) es trobaren en situacions de fallida.

Segurament trobariem moltes altres coses que es poden retallar, dins del mateix àmbit hi hauria l'exemple de la Feria de Abril, activitat amb veritable afany de lucre que rep una de les subvencions més suculentes del Departament de Benestar Social i Família, a banda de les que rep d'altres Departaments (com Cultura) o d'altres administracions.

En fi, que després de la broma pesada de la RMI aquest estiu, feta amb nocturnitat i alevosia, ara toca jugar amb les entitats socials i, en definitiva, amb els col.lectius amb situacions de més necessitat social...

diumenge, 14 de març del 2010

Dones

Tot i que no em considero especialment feminista i moltes propostes que tenen a veure amb aquest àmbit no acostumen a despertar el meu interés, en els darrers dies he pogut gaudir de dos activitats que giraven al voltant de les dones.

Per una banda, el primer film del Cicle Mirades organitzat pel BEC, aquest cop dedicat a documentals realitzats per dones. Sisters in law ens apropa a l'esforç continuat d'una jutge, una fiscal i una advo
cada que han decidit dedicar la seva tasca a la defensa de les dones al Camerún.
Aquestes professionals suposen un raig d'esperança en una societat tradicional basada en el poder de l'home, tant si es tracta del pare com del marit, sobre la dona; la tasca d'aquestes tres professionals està encaminada a denunciar els abusos de tot tipus dels homes sobre les dones, ja sigui en forma de violació, maltractament, matrimonis convinguts, ...
Els dijous 18 i 25 de març es projectaran a la Casa Elizalde uns altres dos documentals dirigits per dones: Alhambra (el meu cine), de Meritxell Soler, dedicat a un cinema desaparegut a La Garriga; i Màscares, d'Elisabet Cabeza i Esteve Riambau, que fa un seguiment de la preparació d'una obra, la seva representació i tot el que envolta una gira, posant els ulls en la figura del gran Josep Maria Pou.

Per una altra banda, divendres vaig poder participar en el sopar de dones del districte d'Horta-Guinardó, una celebració lúdica i una demostració de la vida associativa que es mou al districte. Hi participen els col.lectius de dones que treballen a Horta-Guinardó, així com les dones que ocupen càrrecs institucionals en aquest territori.

diumenge, 10 de maig del 2009

la importància de la intervenció social

En un moment com el que estem vivint a nivell econòmico-social aquells qui han defensat llargament la no intervenció de l'Estat, entés com l'Administració pública, en favor del "laissez-faire" del mercat recordant les tesis liberals de finals del segle XIX-principis del XX, a hores d'ara s'atreveixen a exigir al Govern una major presència d'allò públic per resoldre la situació de profunda crisi amb la que la societat espanyola i catalana ens enfrontem.

No es pot permetre que en un moment com aquest impostos directes que gravaven la riquesa en favor d'una major redistribució de la mateixa, com són el de patrimoni i el de societats, desapareguin o es rebaixin i es deixi com a principal font d'ingressos de l'Estat a l'IRPF donat que aquest està relacionat amb les rendes del treball i amb l'atur actual (16% a Catalunya i 17% a Espanya) no garanteix ingressos suficients per pal.liar les necessitats socials de la població.

Com que aquest impost no serà suficient existeix el perill que els impostos indirectes facin una pujada imprevisible (gravamen sobre alcohol, tabac, hidrocarburs, ...), o bé, que l'Estat s'endeuti trencant amb la regla del "dèficit zero" que ha imperat en els darrers anys i que ha vingut imposada per la UE.

Tot el que té a veure amb la resposta a les necessitats socials ha de respondre a dos principis: eficiència i equitat. Eficiència en el sentit d'una utilització dels recursos el més racional possible per arribar a pal.liar les situacions de precarietat que viu la població actualment; i Equitat, en el sentit de justícia social com a garantia d'igualtat. Aquests dos elements no tenen cap sentit sense el concepte de responsabilitat tant per part dels càrrecs públics com dels ciutadans, els primers pel que fa a la gestió dels serveis i recursos públics i els segons pel que fa a la seva vida i la de la seva família...

Per una banda, m'alegra llegir articles al diari que parlen de les mesures que el Govern proposa per respondre a la crisi des d'una major intervenció social pública però, per una altra banda, em sap greu que ningú s'enrecordi de la importància d'aquesta intervenció quan la situació es va trampejant i només es parli als diaris dels grans beneficis dels presidents i consells d'administració dels bancs i grans empreses constructores.

Espero que aquest moment tant difícil socialment que estem vivint serveixi, un cop superat, per tenir sempre present que els Governs i l'Administració Pública tenen com a finalitat garantir la igualtat en l'accés als recursos públics en tot moment i no només quan hi ha processos electorals en l'horitzó.

RESPONSABILITAT, RESPONSABILITAT, RESPONSABILITAT

dimarts, 4 de novembre del 2008

Al carrer

Avui he viscut una de les experiències professionals més difícils de la meva trajectòria... per injusta, per ser una conseqüència perversa de les incongruències del sistema de prestacions socials, per no poder entendre res...
Explico una mica els fets: 
El primer trimestre de cada any els perceptors de pensió no contributiva tenen l'obligació (encara que ells no ho sàpiguen) de fer la "declaració individual del pensionista" on han d'assenyalar si hi ha hagut algun canvi en la seva situació familiar i econòmica. Bona part dels pensionistes d'aquest tipus de prestació són persones que no tenen un domicili fixe perquè amb 328 € (+ 95,80€ de complement que aporta la Generalitat) amb prou feines els hi dona per poder pagar una habitació, quan no viuen al carrer o en albergs municipals.
Si en el primer trimestre de l'any no signen aquesta "declaració individual del pensionista", o bé, no ho fan després que la Generalitat els hi reclami en dues ocasions (encara que no tingui constància que han rebut les cartes), els hi suspenen la pensió.
Quan dic que és surrealista és pel cas que m'he trobat avui i d'altres dels que he tingut coneixement en les darreres setmanes (hi ha més de 1000 persones a qui se'ls hi ha suspès la pensió en els darrers mesos). Una dona ha vingut a la meva Oficina d'Acció Ciutadana aquest matí assenyalant que a finals d'octubre no havia rebut la pensió, al mirar l'expedient ens hem adonat que la tenia suspesa. Està vivint en una habitació rellogada, en un pis del que no es pot empadronar perquè la propietària no la deixa, per aquest motiu consta al padró municipal com a persona sense domicili. L'adreça que constava a l'expedient correspon a Can Plana, alberg municipal on aquesta dona va estar uns mesos quan per mala sort va anar a parar perquè es va trobar al carrer. Va estar vivint a diversos albergs municipals i del SIS de Meridiana la van adreçar al pis on està vivint ara.

Com pot ser que no es tinguin en compte les circumstàncies de la gent, el "merder" en els que els fiquem quan els aboquem de nou a la precarietat social? Quan aquesta persona ha sabut que tenia suspesa la pensió i, per tant, aquest mes no cobrarà se li ha desencaixat la cara i tant sols ha dit: "la dueña me echará a la calle". L'hem adreçat a Caritas, havent parlat abans amb la treballadora social d'aquesta entitat que treballa a la zona de Sants, perquè li cobreixin un parell de mesos i que no es torni a trobar al carrer.

Aquest cas m'ha generat preocupació perquè és molt fàcil arribar a viure al carrer i molt difícil sortir-ne i quan veus que algú se n'ha sortit i ha encaminat una mica millor la seva vida, veure com pot tornar a una situació de risc a mi em remou i em fa sentir impotència.

dilluns, 27 d’octubre del 2008

Periodisme i cohesió social

Ahir vaig tenir la sort d'escoltar una taula rodona sobre "Periodisme, proximitat i cohesió social" en la que vaig aprendre molt sobre els diferents col.lectius d'immigrants. Aquesta es va celebrar en el marc del Festival Kosmópolis, una festa de celebració de la literatura on han participat escriptors (alguns premis Nobel) de diferents països.Hi ha hagut xerrades, taules rodones, exposicions, concerts, ... tot al voltant de la lectura i dels llibres.

Jo vaig triar ahir al matí anar a la taula rodona que esmentava més amunt. La majoria de ponents eren periodistes o membres d'associacions d'immigrants, únicament el director del diari El Punt a Barcelona, Ferran Espada, i el professor José Manuel Jarque (d
e Ciències de la Comunicació de la UAB) eren catalans; els altres membres eren: el director de comunicació de la Fundació Ibn Batuta, el president de Fedelatina, el fundador i director del diari pakistanés El mirador de los inmigrantes i un periodista de 
Mundo Latino. 
Es va parlar de la imatge que oferien dels immigrants els mitjans de comunicació, la relació natural que fan aquests entre immigració i delinqüència o terrorisme.
El tractament que en fan els periodistes d'aquells qui han decidit venir a viure al no
stre país o és estigmatitzant o és com
 quelcom aliè, com si no formés part del "nosaltres", com si fos un fenomen extern, quan en el cas de Catalunya és quelcom consubstancial (només cal recordar l'allau de persones que vingueren als anys 60 des d'Andalusia, sobretot, i des d'altres indrets de la resta de l'Estat a treballar a la conurbació barcelonina. Els únics diaris o apartats que donen una visió positiva dels immigrants són els socioeconòmics, que resalten el fet que ens ajuden a pagar les pensions i faciliten el moviment de capital perquè envien diners als seus països.

En un primer moment els mitjans, sobretot escrits, es van apropar d'una manera gairebé antropològica a la realitat dels nouvinguts (com treballaven, perquè venien a Catalunya, quins eren els seus costums, ...), per posteriorment passar a cedir espais marginals en els mitjans generalistes i, a la vegada, paral.lelament, difondre mitjans especialitzats en els diferents col.lectius d'immigrants.

El professor Jarque va explicar que els mitjans són mecanismes de cohesió ideològica (que no social), és a dir, tot el que conforma una opció minoritària és ignorat.

Des de Mundo Latino s'expressava la preocupació per la immediatesa de la informació en detriment del periodisme d'investigació, i la manca de formació a les facultats sobre la societat diversa. 
Si se segueix contraposant el NOSALTRES enfront ELLS s'impedeix la cohesi
ó social.

Mentre el periodista actui com un mediador entre el polític i el ciutadà per convèncer a aquest darrer de la bondat de les decisions polítiques, se seguirà incentivant la DESINFORMACIÓ.

A banda d'aquesta taula rodona també vaig poder visitar l'exposició Kosmotica, continuació de Lector Mundi, exhibida l'any passat en el mateix Kosmópolis. Kosmotica
mostra les noves eines de lectura, les noves maneres de llegir i compartir la literatura a través del món virtual: la revolució dels suports, la interactivitat, la creació col.lectiva, noves eine
s per a l'escriptura (poesia electrònica)... tot això facilitarà l'accés a alguns col.lectius que ara per ara tenen moltes dificultat
s per fer-ho com, per exemple, les persones amb diversitat funcional.

diumenge, 26 d’octubre del 2008

Rosario Endrinal

Fa unes setmanes el bon amic Guillem Espriu recordava al seu bloc a Sonia Rescalvo, la transexual assassinada l'any 1991 al Parc de la Ciutadella, a la darrera setmana també hem pogut tornar a reviure un crim esgarrifós, el de Rosario Endrinal, una indigent que vivia a un caixer del barri de Sant Gervasi. 
Què pot tenir al cap, perquè al cor tinc clar que no té res, algú que és capaç d'apallissar a una persona indefensa, ruixar-la amb disolvent i prendre-li foc. 

El pitjor de tot és que els mitjans de comunicació tant en el moment de l'assassinat com ara amb el del judici han destacat únicament la trajectò
ria de la Rosario, el com va acabar vivint al carrer com si això tingués alguna importància en relació a la seva mort, en canvi dels joves que la van agredir ben poc se sap, tant sols que les seves paraules al judici han estat "no voliem fer-li mal" com si això s'ho cregués algú, o bé, acusar al tercer jove, que ja està a un centre de menors complint condemna perquè en el moment del crim era menor d'edat.

Tot plegat ens hauria de fer reflexionar sobre la societat en la que vivim, quins valors transmet i quina educació estem donant als joves i, sobretot, quin futur els hi estem mostrant...

Us deixo un article del periodista Arturo San Agustín qui va escriure un llibre dedicat a la Rosario, La noche en que mataron a la mendiga:

"Rosario"
Había decidido no hablar nunca más en público de Rosario Endrinal, la mujer que fue quemada viva en un cajero automático. Incluso me negué a aceptar la propuesta de rodaje de una película o serie de televisión basada en mi libro La noche que quemaron a la mendiga.
Hay historias que no son de quien las escribe. Pero ese verdadero periodista que es y demuestra ser Josep Cuní y la invitación que también me hizo el martes la colega Gemma Nierga me han impedido ser coherente. No obstante, sigo siendo fiel a mi promesa: solo hablo de la víctima. Solo hablo de aquella mujer que leía poemas de Amado Nervo y que en su adolescencia de monjas y barrio de Sants solía escuchar muchas veces aquella canción que susurraba Jeanette. Hablo de Cállate niña.
Pero si hoy vuelvo a escribir de Rosario es porque hace unos días Olga García, una colaboradora de Arrels, fundación que se ocupa de ayudar a los llamados sin techo, se dirigió a mí muy amablemente a través de su blog. Y porque en el mismo colgó, ay, una foto de Rosario en la plenitud de sus ilusiones. Una foto que demostraba que no exageré cuando escribí de ella que, antes, mucho antes del desamor, mucho antes de los tragos amargos, los portales, los bancos de las plazas y los cajeros automáticos, Rosario se parecía aClaudia Cardinale. A aquella Cardinale, también Cenicienta, cisne entre patos, vital y luminosa, que invitaba a bailar una mazurca a cierto príncipe siciliano, quizá masón. Hablo de El gatopardo, claro.
Yo no sé, Rosario, si acerté a contar bien tus cosas en mi libro, algunas de tus cosas. Sí sé que mientras escribía de ti se produjeron algunas circunstancias que yo quise interpretar como signos. Creo que siempre he sabido interpretar bastante bien los signos. Y solo digo lo que digo, lo que fue. Y, hoy, nuevamente, miro tu fotografía morena, "cállate niña, no llores más," y recuerdo dos cosas: que confiaste en los demás hasta el último momento y que plantaste cara a quienes te arrebataron la vida.
Tienes razón, querida Olga: qué guapa era Rosario.


dimecres, 15 d’octubre del 2008

Cartera de serveis socials

L'11 d'octubre de 2007 el Parlament de Catalunya va aprovar la molt esperada Llei de Serveis Socials, vigent des de l'1 de gener de 2008. Aquesta Llei regula i posa les bases del que seran el serveis i recursos socials tant públics com privats dins el territori català. 
Parteix de dues premises molt importants i que van més enllà del que l'anterior llei de 1985 proposava: la universalitat en l'accés als serveis socials, i la participació dels ciutadans en la millora dels serveis que els atenen.

He tingut ocasió d'escoltar a l'actual Consellera d'Acció Social i Ciutadania, Carme Capdevila, diverses vegades, abans i després de l'aprovació i entrada en vigor de la llei, i en una ocasió vaig qüestionar el tema de la participació pel fet que les prestacions que es deriven d'aquesta llei (incloses en la cartera de Serveis socials) i en d'altres relacionades amb aquest àmbit el que fan és fomentar el paternalisme i la passivitat per part dels que s'adrecen a aquests serveis... no segueixen aquell proverbi que diu: "al qui té gana no li donis el peix, ensenya'l a pescar".

Participo activament a l'Espai de Debat Permanent sobre l'Acció Social (EDPA) i a l'àmbit social d'Iniciativa per Catalunya i, en els dos espais, s'està debatent sobre el contingut de la cartera de serveis socials (la 2ª perquè la primera, pel 2008-09, es va aprovar el 31 de juliol d'enguany sense comptar pràcticament amb la participació dels professionals i entitats vinculades a aquest tema), cartera que no carta perquè suposaria un compromís més gran amb la ciutadania (una carta de serveis et compromet a oferir un nivell de qualitat exigible posteriorment). 
En la 2a cartera de serveis socials es defineixen una sèrie de prestacions bàsiques i especialitzades que s'han d'oferir per part de les administracions públiques, però no s'estableixen les ràtios de professionals que han de treballar en els centres, no es defineix la seva formació, i no s'obren noves prestacions, tant sols és un recull del ja existent fins ara i anterior a la Llei de Serveis socials actual.

Per l'EDPA és un motiu de preocupació el fet que no es defineixin les ràtios de professionals donat que la frase "els que siguin necessaris" no implica cap obligació, i només cal mirar com es troben de col.lapsats els Equips d'Atenció Primària municipals. 
El tema de la formació dels professionals no és tant preocupant en els perfils que requereixen titulació universitària donat que aquesta està molt definida: educació social, treball social, psicologia, ... però pel que fa als Serveis d'Ajuda a Domicili o els cuidadors que es finançaran a partir de la Llei de Promoció de l'Autonomia Personal i Atenció a les Persones amb Dependència sí que es genera un greu problema donat que la formació que reben, en el cas que la rebin, aquests professionals té a veure amb formació ocupacional no reglada i en molts casos ni això donat que els perfils dels que provenen aquestes dones (la majoria són dones) són de baixa formació i majors de 45 anys, això suposa serioses dificultats per poder assolir una formació reglada com seria un cicle formatiu de grau mitjà o superior.

Ara per ara les empreses que estan contractant aquest tipus de personal i que estan homologades per oferir el servei d'atenció domiciliària són empreses de neteja que fan contractes laborals per realitzar tasques de neteja de la llar, afegint temes tant delicats com la cura d'una persona amb gran dependència o una persona gran, o grans constructores que si per alguna cosa no es caracteritzen és per la seva sensibilitat social.

Estarem pendents de l'evolució de la llei de serveis socials i d'altres normes que afecten l'àmbit del benestar social i farem les aportacions necessàries a l'elaboració de la cartera de serveis socials, però no espero grans canvis estructurals en el sistema actual de Serveis Socials...

divendres, 18 de juliol del 2008

Grates sorpreses

Fa uns dies vaig tenir coneixement d'una notícia que em va sorprendre gratament... 

Tot i que no compro gairebé mai a les botigues del grup Inditex (Zara, Pull and Bear, Massimo Dutti, ...) perquè segons quina roba no m'entra ni pel braç, he sabut que tenen una àrea de Responsabilitat Corporativa i que darrerament ha obligat a una planta d'una empresa proveidora a Bangladesh a que tanqués per les males condicions laborals en que treballava el seu personal.

Dóna una certa alegria llegir aquestes notícies en un món com l'actual on hi ha una manca de respecte envers els altres i, sobretot, en l'àmbit laboral on es demana moltes vegades esforços gairebé sobrehumans per les condicions en les que es treballa.

dimarts, 15 de juliol del 2008

responsabilitat

En dies com avui te n'adones de la responsabilitat que comporten les feines que estan adreçades a l'atenció de persones, ja sigui en l'àmbit social, sanitari o escolar...

En el meu cas, la intervenció amb persones en situacions de dificultat social o personal, quan un tràmit, una informació, una orientació no es dóna de manera adequada pot comportar que es malmetin els drets d'algú, que perdi la possibilitat de rebre un ajut o el rebi més tard del que seria raonable. 
Aquesta situació es pot donar per un error en la tra
mitació, per no donar la informació adient o per fer-ho en un llenguatge que a l'interessat li sona a xinés... Hem de ser molt acurats a l'hora de respondre a les necessitats de la gent, ser conscients dels seus drets i, sobretot, no decidir mai per ells què és el que han de fer amb la seva vida. Hem d'informar, oferir totes les possibilitats, assegurar-nos que el ciutadà rep adequadament la informació, i deixar que es pensi com resoldre la seva situació.

Per treballar a qualsevol recurs relacionat amb els serveis
 socials, sobretot els que estan a peu de carrer i que reben el primer contacte amb el ciutadà, s'ha de ser una persona resolutiva i tenir un cap molt ben "amoblat" i amb la informació en di
ferents calaixos per ser capaços d'oferir la resposta més adequada i encertada a la demanda que et fa aquell qui ve amb una situació una mica complicada.
Avui un usuari em deia que es notava que feiem la nostra tasca amb vocació, per la paciència i capacitat d'apaivagar els ànims de la gent que tenim tant les meves companyes com jo a l'hora d'atendre les necessitats dels altres i l'habilitat per oferir la millor resposta. Evidentment ens ha afalagat i, en el meu cas, m'ha omplert d'orgull pel que té de reconeixement a la feina que faig i tot el bagatge que porto al darrera...

dimarts, 15 d’abril del 2008

Polítics sense bagatge

Avui parlant amb una amiga que treballa al Departament d'Acció Social i Ciutadania, ens hem adonat del poc bagatge dels polítics que ens governen, la poca capacitat de lideratge que tenen. 

Dins aquest Departament i degut a que l'ICASS, organisme que suposa el 80% del pressupost i és la base de la tasca de la conselleria, està dirigit per una persona imposada per José Montilla i, per tant, de l'òrbita socialista i la consellera és membre d'ERC, hi ha una paral.lització pel que fa a la resolució d'expedients relacionats amb la Llei de Dependència, no se sap si sortiran les ajudes per disminuïts (PUA), sembla que no s'obriran els programes de vellesa, ... i l'ICASS porta un any per definir la figura de l'assistent personal, un dels recursos més importants per les persones a qui se'ls reconeix un barem III de dependència.

Amb quin objectiu assumeixen la cadira els nostres polítics, per escalfar-la? en el cas dels dos càrrecs dels que parlo al paràgraf anterior, la directora general de l'ICASS i la Consellera d'Acció Social i Ciutadania, sembla que l'aprovació de la nova Llei de Serveis Socials (caracteritzada per garantir el dret a l'accés als serveis socials com un dret subjectiu, superant l'assistencialisme d'etapes anteriors) no les ha fet posar-se mans a l'obra i procurar un canvi en el sistema d'intervenció social: segueix ampliant-se dia a dia el volum de persones que cobren una pensió no contributiva o una Pirmi (si això no és paternalisme...), segueix creixent la llista d'espera per una plaça de residència per gent gran finançada amb fons públics, els recursos per malalts mentals o disminuïts brillen per la seva absència, els Centres Residencials d'Acció Educativa (CRAEs) per infants tutelats per la Generalitat estan desbordats, ... i no parlem de la manca d'inspeccions dels serveis i establiments col.laboradors o finançats amb fons públics, molts d'ells susceptibles de ser tancats. 

En fi, el tant desitjat per alguns govern d'esquerres, on està? què defensa? cap on van els recursos econòmics que s'haurien d'adreçar a la implementació de les darreres lleis socials: llei de prestacions econòmiques de caràcter social, llei de serveis socials, llei de dependència, ... 

O es posen les pil.les o Convergència anirà guanyant terreny, de fet un dels diputats que més preguntes parlamentàries està fent al voltant d'aquests temes és en Josep Lluís Cleries, ex-director general d'Acció Cívica, i demostra tenir molta informació...

La realitat del carrer

Avui mirant el correu electrònic de la feina m'he trobat amb un article de la web Canal Solidari que m'ha fet pensar en la desconeixença que tenim sobre la gent que viu al carrer, millor dit, com els ignorem com si fossin part del mobiliari públic. Una vegada vaig tenir l'oportunitat de col.laborar puntualment en un pis albert gestionat per la Fundació Arrels i vaig poder compartir alguns sopars amb persones que passaven les seves hores habitualment als carrers del Raval i va ser una experiència molt enriquidora. 

L'article en qüestió, titulat "L'hivern ha acabat, viure al carrer no", fa una reflexió sobre la poca previsió que tenen els polítics a l'hora d'intervenir en l'àmbit social... L'Ajuntament de Barcelona cada any pels volts del mes de desembre inicia la campanya per combatre el fred i facilita nits d'alberg o habilita el Pavelló de la Mar Bella perquè persones que viuen al carrer puguin dormir aixoplugats però, què passa la resta de l'any? perquè ja no s'ofereixen aquests recursos més enllà del mes d'abril ...? 

Els professionals de serveis socials que intervenen en la realitat dels indigents o rodamóns des quina perspectiva ho fan, amb el respecte que aquestes persones es mereixen sense voler indagar en la seva vida passada més enllà del que ells (com qualsevol altra persona) permetin o volen "redimir-los" per la seva trista vida... si entreu en el bloc del Miquel i l'Anna (educador i treballadora social), "todo el tiempo del mundo" comprovareu l'honestedat i professionalitat amb la que treballen i com preserven la dignitat d'aquells amb qui treballen.

Professionals com aquests fan que la feina d'aquells que ens hem volgut dedicar a donar suport i facilitar el desenvolupament vital dels altres tingui tot el seu sentit...

dimecres, 9 d’abril del 2008

Vull ser una "colifata"

En els darrers anys hem vist diverses campanyes d'ONGs en contra de les discriminacions i a favor de la diversitat (tots podem recordar la campanya endegada per la Comunitat Europea: "Som diferents, som iguals" i d'altres que han fet entitats com SOS Racisme).

Quan parlem de discriminació ens referim al diferent tracte que donem en funció de paràmetres com el gènere, l'edat, el color de la pell, l'origen geogràfic, el nivell econòmic, ... en fi, podriem omplir pàgines i pàgines. A totes aquestes podem afegir-ne una que comporta la desconnexió social: el despreci i la ignorància volguda cap a les persones que pateixen una malaltia mental o una disminució.

Avui he tingut l'enorme fortuna d'anar a veure una magnífica pel.lícula que va més enllà d'un documental: LT22 Radio la Colifata. Reflexa la història des l'any 1991 fins l'actualitat d'una ràdio que compta amb el protagonisme de malalts mentals d'un hospital psiquiàtric de Buenos Aires.

Film realitzat a partir de materials gravats al llarg de tots aquests anys, ens fa veure que tothom tant els que estan dins d'una institució psiquiàtrica com els que estem fora necessitem dues coses bàsiques: ser estimats i sentir-nos útils. Com s'estableixen els límits de la cordura o la bogeria? Vagi la meva més sincera admiració per Alfredo Olivera psicòleg que va començar fa 16 anys aquest projecte quan encara era un estudiant i ha tingut la intel.ligència d'extreure l'art que porten tots els col.laboradors de la ràdio dins seu i també la meva admiració per tots ells per la lliçó de dignitat i capacitat de superació que demostren i, evidentment pel seu art i imaginació perquè, de tot això, ens fa falta a tots en molta quantitat...

Per cert, a Barcelona ha sorgit una filla de La Colifata, es tracta de ràdio Nikosia...

dilluns, 7 d’abril del 2008

Percepció de les drogues

Per la meva professió en molts llocs de treball he tingut contacte amb persones consumidores habituals de drogues, sempre he intentat prendre distància i no fer una valoració moral (com socialment s'imposa) d'aquest fet donat que les denominades "drogues legals", com l'alcohol i el tabac, estan ben vistes (almenys fins fa poc) i es posava una càrrega moral a les denominades drogues dures.
Tant és, pel que he anat veient aquells que porten molt temps consumint heroïna, cocaïna o drogues de disseny van patint conseqüències físiques i psíquiques en el seu estat de salut, així com canvis en la seva percepció de la realitat i la seva vivència de les relacions socials, en molts moments aquestes es fan utilitàries, només es mantenen aquelles relacions que poden aportar un benefici ja sigui econòmic o perquè proporcionen la manera d'aconseguir més droga per mantenir la seva addicció.

Tot això em fa plantejar: tenim la legitimitat de fer que aquests malalts s'enfrontin a la seva situació? podem controlar el que fan? qui som nosaltres per fer res quan moltes vegades les drogues suposen una forma de sortir de la realitat que ens envolta, d'una societat que provoca una angoixa constant perquè no accepta el fracàs o un entrevanc en la teva trajectòria. 

Però si t'importen les persones que tens aprop i amb les que tractes habitualment, siguin amics o no, suposo que se't fa difícil no intentar pal.liar el deteriorament que suposa el consum habitual de drogues, impedint que puguis treballar o agafar les regnes de la teva vida.

I quan parlo de drogues també em refereixo al tabac, alcohol o psicofàrmacs (antidepressius, ansiolítics, ...) principals fonts d'addicció al nostre país. Mentre no tinguem clar com abordar aquest tema des de totes les vessants: sanitària, educativa, ocupacional, ... no s'hauria de jutjar a aquells qui, moltes vegades sense adonar-se'n, acaben depenent d'una substància o element extern...

diumenge, 20 de gener del 2008

Fòrum Social Català

En resposta a una proposta d'una Jornada d'Acció Global el dia 26 de gener convocada pel Fòrum Social Mundial celebrat a Nairobi al gener de 2007, els moviments socials han volgut organitzar, a banda de la jornada, una sèrie de seminaris i tallers així com una manifestació el cap de setmana vinent 25, 26 i 27 de gener.
A la vegada, de manera descentralitzada arreu de Catalunya, en d'altres indrets aquest cap de setmana s'han organitzat diversos actes. He tingut ocasió de participar a l'Àgora oberta que s'ha realitzat al Passeig de les Palmeres de Tarragona on hem pogut sentir diferents veus de les diferents associacions i organitzacions que es mouen a la Imperial Tarraco. Els debats han girat al voltant de quatre eixos: drets socials, laborals i econòmics; defensa del territori i medi ambient; antimilitarisme; democràcia, poder i repressió als mitjans de comunicació. La jornada s'ha tancat amb un concert de la cantautora Alexia i un dinar popular.


De tant en tant, va bé que ens recordin que "Un altre món és possible" i que despertin en nosaltres la nostra consciència crítica, per poder mantenir viva la nostra disconformitat amb la societat i el món que ens envolta. Tant de bo propostes com aquesta ens facin impedeixin ser tant acomodaticis.

diumenge, 30 de desembre del 2007

Accés als serveis socials

Fa uns dies una usuària de l'Oficina d'Acció Ciutadana on treballo em comentava que la treballadora social que té assignada per la zona on viu no considerava que tingués cap necessitat econòmica i, per tant, no la va informar de les ajudes o serveis als que tindria dret, fins i tot la treballadora social de Cáritas de la seva parròquia va dubtar quan va anar a demanar joguines pels seus fills pel dia de Reis.
Quin perfil ha de tenir una persona per accedir als serveis socials? Ha d'anar vestit amb roba de segona mà, provocant la llàstima dels professionals de l'acció social, o bé, l'accés als serveis socials ha de ser universal (com propugna la Llei de Serveis Socials darrerament aprovada al Parlament de Catalunya).

És cert que s'ha creat una "picaresca" dels recursos socials i algunes persones estan cobrant la renda mínima d'inserció al llarg de tota la seva vida activa (quan hauria de ser un impass fins entrar al mercat laboral) o bé una pensió no contributiva i estan treballant en negre; i també és cert que s'ha generat una certa dependència dels serveis socials per part d'alguns. Però això no vol dir que qualsevol de nosaltres en qualsevol moment no necessitem que ens assessorin i ens ajudin a solventar aquelles situacions de necessitat personal o familiar que poguem viure.

Aboguem, doncs, per un accés universal als recursos socials, sense estigmatitzacions.

dimarts, 27 de novembre del 2007

Vida independent

Darrerament es predica el respecte a la diversitat i a les diferències, especialment en l'àmbit educatiu, però com passa amb altres termes a certs conceptes se'ls buida de contingut, la majoria de vegades s'utilitzen sense pensar realment el seu significat.

Avui he tingut ocasió de veure un documental sobre "L'experiència de la independència" on s'explica el dia a dia de quatre persones disminuïdes: una persona sordcega, un sord bilateral profund, una persona en cadira de rodes, i una noia amb discapacitat intel.lectual. Tant al film com en el col.loqui posterior, conduït per una persona membre del Foro de Vida Independent, he pogut conéixer què vol dir sentir com la societat fomenta la dependència d'aquells que són diferents perquè tenen dificultats de mobilitat o de comunicació o perquè són més lents a l'hora de fer les coses.Els membres del Moviment de Vida Independent defensen l'autodeterminació com a millora de la qualitat de vida, la capacitat de poder prendre decisions sobre la pròpia vida. Però malauradament el sistema de serveis socials, l'Estat del Benestar tal i com el coneixem, fomenten el paternalisme, l'assistencialisme, en definitiva, no permeten que 
aquestes persones, millor dit qualsevol persona o família que tingui una situació de conflicte, puguin participar en la resolució de la seva situació, puguin decidir per elles mateixes com respondre i actuar.

També s'ha editat un llibre amb el contingut del documental.