diumenge, 28 de març de 2010

l'ofici d'actor


Fins ara potser no era del tot conscient del que volia dir l'expressió "actor d'ofici" però darrerament he tingut oportunitat de veure dues pel.lícules que giren al voltant d'aquest tema ho he vist molt clar.

Màscares ens apropa a la creació d'un personatge teatral, a les primeres lectures del llibret, al procés de memorització del texte, a l'evolució dels assajos, a la introducció del vestuari, de l'escenografia per acabar d'integrar el personatge per part de l'actor, ... és un luxe poder copsar cada detall del treball d'un dels més grans actors d'aquest país, de la seva generositat en deixar-se gravar en tota aquesta tasca, mostrant les seves imperfeccions i els seus dubtes, les seves aportacions per millorar el texte... Aquest gran actor del que parlo és Josep M. Pou qui va permetre que els professors Elisabet Cabeza i Esteve Riambau (director de l'obra de teatre) gravessin tot aquest procés al llarg de 7 mesos i ens el presentessin a aquells qui estimem el cinema i el teatre.
Per una altra banda, Pájaros de papel, ópera prima d'Emilio Aragón ens apropa a les vicisituds dels membres d'una companyia de còmics al final de la guerra civil i inici de la postguerra, el control per part dels militars de totes les seves actuacions, la preparació de les seves rutines, el companyerisme i suport mutu, ... però sobretot és un cant als còmics i actors que treballaven en condicions míseres i que comptaven únicament amb la seva creativitat i imaginació. L'ofici familiar i les anècdotes viscudes per Aragón impregnen tot el film. El gran Luis San Narciso (director de casting) i el seu equip han aconseguit una selecció d'actors en estat de gràcia que recreen uns personatges a qui extreuen tota la seva gràcia i màgia malgrat les situacions difícils que viuen, a destacar Lluís Homar i Carmen Machi.

Salut als còmics i actors!! que ens facin seguir compartint les seves actuacions i, en definitiva, part d'ells en cadascuna d'aquestes.

dijous, 25 de març de 2010

intensitat dramàtica

Podem trobar actualment en la cartellera de teatre barceloní una obra plena de moments d'intensitat dramàtica, es tracta de La función por hacer, al Teatre Villarroel.

Basada en Sis personatges en busca d'un autor de Luigi Pirandello, fa una reflexió sobre el fet d'interpretar o de viure les situacions, de l'existència dels personatges i la seva vida pròpia més enllà de la interpretació de l'actor, de sentir o fer-ho veure, de tenir la capacitat d'emocionar o de deixar indiferent.
Malgrat en més d'una ocasió s'utilitza en excés el crit per transmetre l'emoció del moment, els actors arriben a l'espectador amb la seva força dramàtica, aconseguint moments de gran intensitat.

Les interpretacions estan a un altíssim nivell, es nota que els actors tenen ofici i experiència (tres d'ells s'han fet coneguts a la televisió), destacaria per sobre de tots Barbara Lennie, amb una de les escenes on he vist millor representada la sublimació de la passió, i Miriam Montilla mirant d'entendre qui són aquells personatges que irrompen a la seva vida d'una manera tant brutal...

Si voleu veure una bona reflexió sobre el fet d'actuar i fer arribar l'emoció no us podeu perdre aquesta obra.

dilluns, 15 de març de 2010

Identitat

"Al fin y al cabo. Somos lo que hacemos para cambiar lo que somos. La identidad no es una pieza de museo, quietecita en la vitrina, sino la siempre asombrosa síntesis de las contradicciones nuestras de cada día."

(El libro de los abrazos, Eduardo Galeano)

diumenge, 14 de març de 2010

Dones

Tot i que no em considero especialment feminista i moltes propostes que tenen a veure amb aquest àmbit no acostumen a despertar el meu interés, en els darrers dies he pogut gaudir de dos activitats que giraven al voltant de les dones.

Per una banda, el primer film del Cicle Mirades organitzat pel BEC, aquest cop dedicat a documentals realitzats per dones. Sisters in law ens apropa a l'esforç continuat d'una jutge, una fiscal i una advo
cada que han decidit dedicar la seva tasca a la defensa de les dones al Camerún.
Aquestes professionals suposen un raig d'esperança en una societat tradicional basada en el poder de l'home, tant si es tracta del pare com del marit, sobre la dona; la tasca d'aquestes tres professionals està encaminada a denunciar els abusos de tot tipus dels homes sobre les dones, ja sigui en forma de violació, maltractament, matrimonis convinguts, ...
Els dijous 18 i 25 de març es projectaran a la Casa Elizalde uns altres dos documentals dirigits per dones: Alhambra (el meu cine), de Meritxell Soler, dedicat a un cinema desaparegut a La Garriga; i Màscares, d'Elisabet Cabeza i Esteve Riambau, que fa un seguiment de la preparació d'una obra, la seva representació i tot el que envolta una gira, posant els ulls en la figura del gran Josep Maria Pou.

Per una altra banda, divendres vaig poder participar en el sopar de dones del districte d'Horta-Guinardó, una celebració lúdica i una demostració de la vida associativa que es mou al districte. Hi participen els col.lectius de dones que treballen a Horta-Guinardó, així com les dones que ocupen càrrecs institucionals en aquest territori.

dilluns, 1 de març de 2010

cine, cine i només cine


Després de passar tres dies envoltada de cinema... què més puc demanar!! Vaig començar el dijous veient A single man, una obra poètica d'un nouvingut al cinema com és el dissenyador Tom Ford. Aquest director novell aconsegueix envoltar-nos de glamour i bellesa a cada escena, amb un Colin Firth en estat de gràcia que ens emociona amb la seva evocació constant de l'amor romàntic. El color de la imatge, en una escala de grissos, ens fa situar-nos més fàcilment en els anys 60. Un film molt recomanable...

En segon lloc, vaig anar divendres a veure Nine, de Rob Marshall, un homenatge en tota regla al gran Federico Fellini:
dones plenes de carnalitat, un protagonista influenciat per la mare, i l'amor pel cinema italià des del primer fotograma. No puc valorar si és

una gran pel.lícula, crec que hi ha altres musicals que han tingut més qualitat, però és un film que et fa passar una bona estona, amb unes bones interpretacions femenines, especialment Penélope Cruz (aquest cop sí, no en el cas de Vicky Cristina Barcelona) i amb imatges de
Roma que et fan venir ganes d'anar-hi...

I, finalment, el festival ANIMAC d'animació que se celebra des de fa 14 anys a la ciutat de Lleida. Aquest any han inclós altres gèneres a banda de l'animació i s'han pogut visionar veritables joies de l'art audiovisual. A les sessions que vaig tenir la sort de poder assistir, vam visionar The Sandman, dels germans Quai, animadors anglesos que aquest cop fan una incursió en el món de la dansa i en un migmetratge sense diàlegs, tant sols amb el moviment i la música ens expliquen la història d'aquest personatge creat per E.T.A. Hoffman que deien que prenia els ulls de la gent.
En aquest festival hem pogut descobrir una obra amagada al nord d'Europa i que els organitzadors del festival han tingut l'encert de mostrar-nos, es tracta de Dreams that money can buy de Hans Richter, creador alemany de principis del segle XX que va comptar amb la col.laboració d'alguns dels artistes més representatius del surrealisme i el dadaisme com Alexander Calder, Marcel Duchamp, Fernand Léger i el gran Man Ray. El film ens transmet l'evocació dels somnis en diferents formes i textures, amb una excel.lent factura plàstica.

Com veieu han estat uns dies per gaudir plenament d'una de les arts més completes.