dimarts, 31 de juliol de 2007

com nens

No hi ha res com el circ per retornar-te a la infantesa, no hi ha res com la ironia i allò que et provoca un somriure per tocar la felicitat per uns instants.

Aquest any el Festival Grec ha volgut incloure en la seva programació una proposta basada en tècniques de circ en la que han participat artistes de diversos indrets, molts d'ells acostumats a espectacles de carrer.

Tot i el desconcert inicial en veure que les entrades no estaven numerades i que vam haver de fer una cua de mitja hora de durada, en veure la qualitat d'alguns dels participants la incertesa es va esvair.

A l'encert d'ubicar algunes de les propostes en els jardins del Teatre Grec s'ha de retreure potser el fet que no fossin simultànies i amb diversos passis per poder gaudir de totes elles, si volies veure-les bé havies d'esperar una bona estona al passi següent.

Dels espectacles que vam poder veure cal destacar les titelles d'Armando Rissotto (de Txo Titelles), espectacle del que vaig poder gaudir en part al Trapezi de Reus, a l'originalitat dels seus personatges cal afegir que van més enllà de políticament correcte (infantilment parlant) i transformen una cantant dels anys 50 que ens deleita amb "Puff era un drac màgic" en una rockera i en el propi drac tot versionant la lletra fent-la menys "nyonya".
Un altre espectacle destacable és el "Concert Spectaculaire" oferit pels francesos Le quntet de boeufs, artistes polifacètics que utilitzant la ironia no van parar de tocar i actuar, amb diferents disciplines circenses, fent que el públic infantil no baixés en cap moment l'atenció.

Em sembla molt positiu que el circ tingui el reconeixement com a art escènica que mereix i que un Festival com el Grec dediqui algunes de les seves sessions a aquesta disciplina.

dijous, 26 de juliol de 2007

Barcelona apagada però no callada


Quan sembla que les coses tornen a una precària normalitat, arriba l'hora de demanar explicacions i sortir al carrer per fer sentir la nostra veu.
Avui a les 19,30h. la FAVB ha convocat una concentració a la Pl. Sant Jaume, com que la convocatòria s'ha fet d'un dia per un altre no han assistit més d'un centenar de persones, és una llàstima i esperem que això no signifiqui que la gent no reivindicarà millores en la distribució de la llum i exigirà responsabilitats als dirigents de les dues empreses implicades en l'apagada general.

Tant sols desitjo que quedi en la memòria col.lectiva la situació viscuda a la nostra ciutat i no sigui recordada com una anècdota entre d'altres sino com un fet que transformi la passivitat dels ciutadans en acció, que transformi la resposta ineficaç de les empreses que ofereixen serveis públics en un funcionament garantidor de qualitat, i que desperti els nostres polítics de la constant hivernació en la que es troben.

dimecres, 25 de juliol de 2007

apaga y vamonos


Sembla ser que a l'hora de guanyar diners totes les empreses, fins i tot les que ofereixen un servei públic, no filen prim i apliquen el tot s'hi val... i als polítics del nostre "Estat del Benestar" els preocupa més si l'OPA contra una empresa ve de Catalunya o dels alemanys. Estic parlant, evidentment, d'ENDESA.
Fins fa uns mesos no es parlava de la manca d'inversió en infraestructura elèctrica o dels dèficits en el manteniment dels elements de distribució de l'electricitat a Catalunya, tant sols preocupava si qui llançava l'OPA contra Endesa era Gas Natural (participat per La Caixa i, per tant, en mans catalanes) o era la italiana ENEL o ...

I ara on és aquesta discusió que ha tingut entretinguts als polítics, sobretot del Partit Popular, a Madrid? Ara resulta que els catalans aportem el 25% dels ingressos de l'empresa hidroelèctrica i només rebem a canvi el 15% de les inversions, i després ens diuen insolidaris per reclamar tenir competències en la gestió dels tributs, taxes i aportacions que fem a les arques de l'Estat.

Jo he estat una de les afectades per l'apagada de llum, a més a més, per partida doble: jo no podia dir allò de "deixaré els congelats a la nevera de la meva mare fins que tot torni a la normalitat", la meva mare també ha estat afectada. Jo he estat dos dies sense llum, fins aquest matí no n'he tingut i la meva mare en va tenir ahir al migdia però aquest matí ha tingut una altra tallada de tres hores.
No vull dramatitzar perquè benauradament estem a l'estiu i en no necessitar les estufes, tots els altres aparells, a banda de la nevera, són prescindibles al llarg d'alguns dies, però havent llegit i escoltat als mitjans de comunicació persones que no podien sortir de casa per tenir problemes de mobilitat i no poder utilitzar els ascensors, o diabètics que no han pogut posar-se la insulina perquè ha d'estar refrigerada, o tots els comerços, restaurants i establiments que han tingut pèrdues de milers d'euros i que no recuperaran en la seva totalitat (i el poc que recuperin haurà d'esperar un llarg període de temps).

La única cosa positiva que veig en tot això és que persones que mai es mobilitzarien per cap raó han sortit al carrer a protestar i han escoltat les històries d'altres afectats i, en alguns casos, almenys la primera nit, la gent s'ha pres la situació amb un cert humor.
Vaig tenir ocasió d'observar, des de casa la meva mare, d'observar com uns 40 veïns es concentraven a la Ronda Guinardó amb Castillejos, al voltant de les 10 de la nit, per fer una cassolada finalitzant-la en un tall al tràfic de la Ronda en sentit Lesseps. Eren famílies amb nens, joves, avis, ... van fer un cert rebombori i amb un ambient festiu reivindicaven un generador i el retorn immediat de la llum. Tal era l'ambient que, fora d'algun encarament per part d'alguns conductors que van haver de recular, no hi va haver cap situació que comportés algun signe de violència, de tal manera que van venir dos patrulles de la guàrdia urbana i una parella de mossos per mirar de tornar a obrir al trànsit la Ronda Guinardó i, en veure que els veïns mantenien la seva postura, es van limitar a organitzar el tràfic al Carrer Cartagena perquè no accedissin a la Ronda. Cap a les 12,30 de la nit, moment en que vaig anar a dormir, la situació era aquesta, suposo que en el moment que la gent anés desfilant cap a casa seva per anar al llit es va tornar a normalitzar la situació.

Esperem que tant els responsables d'ENDESA i REE com els qui ens governen prenguin les mesures oportunes perquè això no torni a succeir. Pel que he pogut veure des de Madrid estan prenent nota del descontent dels catalans cap a la ignorància sistemàtica que pateixen per part del Govern Espanyol, sobretot en els oblidables 8 anys de presidència del senyor Aznar. Per part meva donaré un darrer vot de confiança al Senyor Zapatero i els seus ministres perquè d'aquí a 8 mesos es juguen la continuïtat en el Govern de l'Estat.

experiencia gairebe mistica

Poques vegades una activitat cultural aconsegueix que te n'oblidis totalment d'on vens, què has fet aquell dia o quins problemes familiars tens, ahir vaig tenir ocasió de viure aquesta experiència... Vaig tenir la molt bona sort d'aconseguir una entrada per anar al concert "Els treballs i els dies" que oferien M. del Mar Bonet i e gran Miguel Poveda. Reconec que el meu interés venia més per escoltar a aquest darrer que no pas a la M. del Mar, però finalment em vaig deixar portar per la veu tendra i a la vegada ferma de la cantant mallorquina.

L'espectacle va ser rodó, malgrat els problemes de so que van patir els protagonistes. Estava plantejat com un descobriment de les músiques del mediterrani i, com aquestes, són molt properes als ritmes flamencs que en Poveda interpreta tant bé.

Hi va haver una primera part on cadascun dels cantants va actuar sol amb els seus músics, destacant Chicuelo en l'acompanyament amb la guitarra a Poveda, i Dani Espasa al piano i acordió acompanyant la M. del Mar Bonet. En aquesta part tots dos van interpretar, versionant, cançons d'altres contrades en català/mallorquí. La segona part va permetre comprovar el grau de complementarietat de les dues veus, interpretant cadascú en la llengua que acostuma a utilitzar (ella el mallorquí i ell el castellà), ambdos junts a l'escenari i empastant de tal manera les veus que en molts moments creies que aquelles peces estaven composades perquè les cantessin junts. També van homenatjar-se mutuament cantant cançons l'un de l'altra. Finalment, vam tenir el privilegi d'escoltar les seves veus a capel.la, sense instrumentació, al llarg de gairebé 15 minuts van anar intercal.lant les seves veus com si d'una picabaralla es tractés.

Quan tens la immensa fortuna de poder ser partícip, dic partícip literalment pel grau de comunió entre ells i amb el públic que van tenir, d'una proposta com aquesta el seu record roman amb el temps. No es donen gaires ocasions com aquesta, en el meu cas puc posar dos exemples: Bebo Valdés i el Cigala amb l'espectacle "Lágrimas negras" també al Grec fa tres anys, i els concerts de Bruce Springsteen a Barcelona.

diumenge, 22 de juliol de 2007

Tabús en democràcia

Com molts de vosaltres haureu escoltat i llegit als mitjans de comunicació, el divendres passat el jutge de l'Audiència Nacional Juan del Olmo, a petició de la Fiscalia General de l'Estat, va prohibir la venda del darrer número de la revista El Jueves instant a retirar tots els exemplars dels quioscs i llibreries. Sembla ser que en el nostre país encara hi ha tabús que una revista d'humor no pot tocar i un és la família real.

A banda del mal gust que, personalment, puc trobar en la vinyeta crec que no s'ha tingut en compte el tipus de mitjà en el que s'ha publicat: la única revista satírica de gran tirada que queda a Espanya i, evidentment, als seus editors i dibuixants se'ls facilita la feina donant-los múltiples idees per fer més portades i tires còmiques.

El rebombori que s'ha generat al seu voltant penso que és una cortina de fum per amagar algun altre assumpte que pot tenir molta més importància, d'aquí uns dies veurem de què es tracta.

Paupaterres

Els que vivim a una gran ciutat pensem que som el centre del món i que només als nostres municipis podem gaudir de bons concerts i festivals però, evidentment, anem molt errats, en d'altres contrades també ofereixen propostes tant o més interessants que les que pot proposar l'ajuntament de la "moderna" barcelona.



Aquest cap de setmana s'ha celebrat a la ciutat de Tàrrega el 10è festival Paupaterres, festival que vol difondre les músiques del món, ètniques i tradicionals. He tingut ocasió d'assistir-hi aquest any i poder escoltar les actuacions d'Eliseo Parra, cantant que recupera el folclore castellà i del centre peninsular (maragateries salmantines, "la braña" lleonesa, "las sayas" oliventines d'Extremadura, ...); i del grup gadità Ea! que amb ritmes de rumba ens transmet unes lletres plenes de vida i de reflexions sobre aquesta.


A més a més d'aquestes actuacions musicals també hem pogut gaudir de números teatrals i, com en molts festival alternatius, podies menjar productes de diversos llocs del món: falafels, mutabal, humus, taquitos mexicans, creps, ...
De tant en tant, fer aquests descobriments culturals ens fan veure la diversitat que existeix més enllà del nostre melic.

divendres, 20 de juliol de 2007

conviure amb la violència

Actualment en moltes pel.lícules trobem mostres de violència, sobretot en el cinema americà i japonés, i les tolerem perquè sempre ens remeten a la ciència ficció, al gènere fantàstic o als blockbusters, però quan aquesta violència és present en films rodats amb un cert realisme o, fins i tot, se'ns mostra de manera subtil ens resulta insuportable.

Aquest és el cas de 'A Guide to Recognizing your Saints', títol original del film en anglés i del llibre en el que està basada 'Memorias de Queens'. Una història gairebé autobiogràfica de l'escriptor, guionista i director Dito Montiel que mostra les seves vivències d'adolescent, situant-les en els darrers dies en que va viure en el districte de Queens de Nova York, moment en que decideix marxar a Califòrnia. Veiem, doncs, dos actors que representen el mateix personatge, Robert Downey Jr. interpreta al Dito que s'apropa als 40 anys i recorda la seva adolescència, en una interpretació molt mesurada i seriosa, i Shia Labeouf, interpreta al Dito de 16-17 anys amb una relació molt complicada amb el pare i el reduït i violent món que l'envolta, així com les relacions que manté tant amb els amics com amb la seva primera núvia.

Potser pel moment personal en el que estic m'ha arribat més la violència que envolta tota la pel.lícula i, sobretot, crec que la manera com està rodada, mostrant però no ensenyant explícitament tant els interiors com els exteriors transmet una sensació una mica claustrofòbica, en paraules del director: "mostrar el que és menys obvi pot ser a vegades la millor descripció".

Tot i que a mi no m'ha acabat d'agradar reconec que és un film a tenir en compte perquè et fa pensar en la incomunicació, l'agressivitat amb la que establim les nostres relacions i, sobretot, les conseqüències dels nostres actes, de les que moltes vegades no som massa conscients.

dijous, 12 de juliol de 2007

les nits de l'art

Les nits de l'art és una productora que té com a objectiu promoure la música de cantautor, creada artesanalment, sense artificis, i que dóna importància tant a la melodia com a la lletra.

Avui han celebrat el 6è aniversari del seu naixement amb un concert a la Sala Bikini on actuava com a "estrella convidada" Quique González i on també han intervingut Rafa Pons, Alejandro Martínez i Lucas Masciano.

Si teniu ocasió d'escoltar alguna cançó d'en Quique González és molt recomanable que ho feu, les seves lletres ens porten a somniar en històries de carretera, amors impossibles, i ens fan recordar algunes imatges cinematogràfiques de "road movies".

crisi de participació

Aquesta setmana s'està desenvolupant la Universitat Progressista d'Estiu organitzada pel Moviment Laïc i Progressista. Ahir vaig tenir ocasió de participar a la sessió que girava al voltant de "Crisis de participació: fallida de representació o normalitat democràtica?". Entre els ponents hi havia tres catedràtics de ciència política, un assessor en temes de comunicació i una membre de Ciutadans pel Canvi.

M'interessava molt conéixer l'opinió dels experts sobre la participació política i més veient el resultat de les darreres eleccions municipals i l'alt índex d'abstenció a la ciutat de Barcelona, on va superar el 50%.
Hi va haver alguns desencontres sobre la importància de l'abstenció, algun dels ponents li treia dramatisme comparant amb els índex de participació dels Estats Units o Japó que acostumen a ser baixos i no per això els seus governs perden legitimitat. D'altres ponents sí es mostraven preocupats per l'abstenció perquè
afavoria clarament a les opcions de dretes i el fet de no anar a votar té conseqüències en les polítiques que es duran a terme en cada legislatura. Julián Santamaría (catedràtic de Ciència Política a la Universitat Complutense de Madrid) afirmava que "el principal perjudicado por la abstención es el sistema democrático".

El que és cert és que la gent va a votar quan creu que el seu vot canviarà alguna cosa, quan veu que hi ha molt en joc en el resultat, com va passar a les legislatives de l'any 2004 on va augmentar la participació un 8,5% respecte a les anteriors de l'any 2000. En canvi quan es preveu que el partit al govern serà el mateix i el fet d'anar a votar no es veu com a necessari la gent no s'apropa als col.legis electorals. Per tant podriem parlar d'eleccions de canvi o de continuïtat.

La participació també varia en funció del tipus d'eleccions, no és la mateixa quan el que es tracta és d'escollir la constitució del Congrés de Diputats i el Senat i, per tant, del president del Govern de l'Estat, que quan el que es decideix és la constitució del Parlament de la comunitat autònoma o de l'ajuntament. Hi ha, per tant, eleccions d'alta, mitja i baixa participació, segons la importància que el ciutadà dóna a la institució a escollir. I ja no parlem dels referèndums que en el nostre país estan molt devaluats i acostumen a tenir una participació molt baixa.

Segons això no hi ha un declivi de la participació sinó respostes diferents a situacions diverses.

La gent que em coneix sap que sempre els animo a anar a votar, encara que sigui en blanc, però jo sí crec en la transcendència d'aquest petit gest. Gest que, evidentment no ha de quedar aquí sinó que ha d'anar acompanyat d'una implicació de les persones a nivell social i polític al llarg dels quatre anys que hi ha entre elecció i elecció, buscant la màxima informació sobre les polítiques que es duen a terme en els àmbits que els interessin i denunciant aquelles accions, o inhibicions, que els nostres representants puguin dur a terme.

dilluns, 9 de juliol de 2007

Woody Allen a Barcelona

Fa uns dies ja vaig fer un comentari en una altra entrada al voltant de la pleitesia que li han rendit els nostres polítics al director novaiorqués però veient que han arribat al paroxisme no puc estar-me de tornar a incidir en el tema.

Com podeu entendre com a cinèfila que sóc i amant de la manera de dirigir de Woody Allen, sobretot per ser un gran director d'actors i un bon guionista, estic molt contenta que en Woody Allen vingui a la meva ciutat a rodar el seu pròxim film. El que no em sembla bé és que a més a més de les facilitats que normalment es donen a qualsevol rodatge que es fa a Barcelona a través de Barcelona Plató, empresa municipal, se li doni el volum de diners màxim que es pot donar en una subvenció tant per part de l'Ajuntament de Barcelona com del Departament de Cultura de la Generalitat, a més a més, del 15% de taquilla que pagarà el Ministeri de Cultura, i encara no s'ha pronunciat el Departament de Presidència de la Generalitat. A tot això s'afegirà el que pagui TV3 pels drets d'antena. En total podria arribar a rebre 2 milions d'euros per part de les autoritats catalanes.

Critico aquests fets perquè conec les dificultats amb les que es troben els directors novells que volen tirar endavant qualsevol projecte de llargmetratge, i em sap greu quan penso que molta de la inversió que es faci a nivell de producció en el film d'Allen es recuperarà en taquilla.

El que sí es pot dir és que Mediapro ha fet una gran tasca de producció aconseguint aquests diners i d'altres inversions en espècie (localitzacions, facilitats en l'assegurança i els permisos per rodar, ...).

Ara només ens queda desitjar que sigui un bon rodatge i que la imatge que doni de Barcelona sigui la d'una ciutat Mediterrània, on conviuen diversitat de cultures i que té una història que s'inicia a l'època neolítica i arriba fins el segle XXI i no solament té vestigis del Modernisme, també n'hi han de l'època romana, medieval, ...

I no sé si desitjar que cridi més turisme, penso que estem arribant al límit en els llindars de tolerància ciutadana, si més no del turisme de borratxera i depredació. Esperem que els espectadors del film de Woody Allen que decideixin conéixer la nostra ciutat s'interessin per la gran oferta cultural que proporciona.

dissabte, 7 de juliol de 2007

Manufacturació del consens

Noam Chomsky i Eduard S. Herman van teoritzar fa un temps sobre la "manufacturació del consens", això vol dir que quan les lluites populars guanyen més llibertat i presència pública, aquells qui ostenten el poder busquen maneres d'enfrontar-les: anul.lant-les o canalitzant-les cap a on ells volen.

En altres temps la resistència popular era contrastada amb la força, actualment el poder té altres mecanismes molt més silenciosos per enfrontar les disidències... portar-les al seu terreny i vendre "cortines de fum" ajudat pels mitjans de comunicació.
Per tot això hem de construir-nos un esperit crític que sàpiga discernir què hi ha de cert en el que ens ven la premsa, en què ens vol amagar realment quan ens ven "cortines de fum"... Que ara toca parlar de terrorisme perquè no volen que es parli del desenvolupament de l'estatut català, doncs parlem de terrorisme, que toca parlar dels excesos en les demandes dels polítics catalans per amagar que hi ha problemes greus a l'economia espanyola, posem de volta i mitja als catalans, que toca parlar del "problema de la immigració" i relacionar-lo amb la inseguretat ciutadana perquè no es parli de l'enviament de soldats a Irak, doncs parlem-ne... en fi, exemples en trobem i en trobarem.

Ens falta molt per veure i molt per llegir per adonar-nos de l'oportunitat de moltes notícies, de la conveniència que surtin a la llum en un moment o un altre i, sobretot, de com estan narrades.

divendres, 6 de juliol de 2007

pel.lícules petites

De vegades, quan anem al cinema definim les pel.lícules com a grans o petites en funció del format i de l'impacte que ens causen: les grans pel.lícules serien les que tenen molts efectes especials, molta acció, les que no ens deixen cap moment de respir i ens fan estar atents tot el metratge. Però què seria una pel.lícula petita? potser aquella que es desenvolupa amb un ritme tranquil, que a cada escena ens fa reflexionar, de la que sortim una mica millors persones quan l'acabem de veure?

Darrerament he tingut ocasió de veure dos exemples d'aquests films "petits", un el van passar fa una setmana a la televisió (com no, a TV2) i l'altre està en cartellera actualment. Es tracta de El hada ignorante y Bajo las estrellas. Ambdues són de factura europea, una italiana i l'altra espanyola i es nota en la manera de situar la càmera i en el format en que estan rodades: realisme en les imatges, utilització dels primers plans, posició de la càmera per donar més naturalitat a les situacions narrades...

Tenen similituds també en la construcció dels personatges i en la interacció entre ells, tant en el cas de la vídua recent Antonia (interpretat per Margherita Buy), de la pel.lícula italiana, com en el cas del "jeta" Benito (Alberto San Juan), de l'espanyola, la ironia i la malenconia hi són presents a cada frase que diuen.

Les dues històries són properes i ens proposen reflexionar sobre el nostre quotidià:
El hada ignorante ens mostra les diferents vides que caben en una persona i que a vegades les descobrim quan ja no és amb nosaltres. Bajo las estrellas ens parla de com aconseguir segones oportunitats i de quina manera s'estableix una connexió amb algú encara que sigui un infant.

El cinema és entreteniment per sobre de tot, però aquest pot venir de moltes maneres i una d'elles és amb la interpel.lació directa del metratge a cada espectador.

dimecres, 4 de juliol de 2007

nimby i nimtoo


Ahir vaig anar a una taula rodona al voltant de "la construcció de capital social" des del tercer sector. Estava organitzada per l'Observatori del Tercer Sector i hi van haver intervencions de 5 minuts (cronometrats) de dotze representants d'entitats d'aquest sector de diferents àmbits: ambiental, educació en el lleure, pacifisme, cooperació al desenvolupament, ...

Més o menys tots van dir coses ja sabudes sobre com les entitats creen capital social en el sentit que generen discursos, opinió, i com aquests possibiliten canvis socials i la inclusió en l'agenda política de certs temes que segurament sense l'actuació del tercer sector mai haguessin estat tinguts en compte pels nostres representants. Exemples en podem trobar molts: la supressió del servei civil obligatori, els matrimonis homosexuals, el reconeixement de les entitats de lleure com a elements importants en l'educació, ... Però hi va haver una intervenció que em va resultar molt enriquidora pel que tenia de crítica: es tracta d'Eva Fernández, presidenta de la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona.

Aquesta va reivindicar el paper polític del moviment veïnal i es va mostrar reticent a que les associacions de veïns fossin considerades tercer sector per aquesta vessant mobilitzadora de caire més crític. L'Eva Fernández va parlar de la generació de capital social per part del moviment veïnal com a creador d'opinió en els barris a l'hora de fer propostes de millora, però també va parlar de la vessant negativa d'aquest capital social quan el que es fa és oposar-se a la instal.lació d'un equipament social en una zona determinada, en aquest cas ens trobariem davant l'efecte "Nimby" (not in my back yard, no en el meu pati de darrera). Un exemple flagrant d'això l'hem trobat en els darrers anys en el districte d'Horta-Guinardó amb tot el moviment d'oposició que es va crear al voltant de la sala de venopunció de la Vall d'Hebrón i dels altres equipaments per persones sense sostre i joves en risc que s'obriran a Horta.
Per sort, hem tingut uns polítics que, vés per on, quina casualitat, són d'Iniciativa per Catalunya, com són l'Elsa Blasco (des de la Regidoria del Districte), Ricard Gomà (des de l'Àrea de Benestar Social) i Imma Mayol (com a presidenta de l'Institut Municipal de Salut) que s'han sabut enfrontar amb aquest moviment contestatari i no han respost amb un "Nimtoo" (not in my term of office, no al llarg de la meva gestió), no han amagat el cap sota l'ala i han tirat endavant, perquè estaven convençuts, aquests equipaments. I, el més important, ho han fet malgrat el cost polític que això els podia suposar.

Segurament hi haurà altres exemples de polítics que han sabut estar i defensar les intervencions socials o polítiques en les que creien però jo parlo del que sé i he conegut de primera mà.