dimarts, 29 d’abril de 2008

errors

Cometre un error o fracasar és mil vegades millor que no haver-ho intentat mai...

dilluns, 28 d’abril de 2008

Llegir

El dia de Sant Jordi passejant pels voltants de la Rambla, al Palau Moja, seu del Departament de Cultura de la Generalitat vaig fer un descobriment molt interessant... S'ha creat una pàgina web per persones que llegeixen habitualment on es poden trobar jocs, invitacions a la lectura, crítiques de llibres, fòrums de lectors, presentacions de llibres, ... 

Propostes com aquestes fan que un hobby com aquest no sigui quelcom individual sino que es pugui compartir amb altra gent. 

Us convido a ser un més dels malalts de la lectura que ja formem part d'aquesta web... 

diumenge, 27 d’abril de 2008

Drames

Malauradament se segueix valorant més les interpretacions en drames que en comèdies quan és més difícil de construir un personatge còmic que un dramàtic...

Aquest cap de setmana he tingut ocasió de veure dos històries dramàtiques, una en el teatre i una altra en el cinema. Cap de les dues m'han arribat, cap de les dues m'han commogut. Són dos adaptacions lliures i, segons alguns crítics, desconnectades de les obres originals.
En el cas de l'obra de teatre "Espectres" es tracta de l'adaptació de l'obra homònima d'Henrik Ibsen. Emma Vilarassau i Jordi Boixaderas encapçalen el repartiment. I, ni tant sols, la presència d'aquests dos grans actors juntament amb Mingo Ràfols i els joves Ramon Pujol i Queralt Casasayas, aconsegueixen aixecar l'obra.
Vilarassau, en certs moments, està sobreactuada. La narració es torna previsible després del primer acte, perdent el seu interés. Malgrat tot crec necessari veure adaptacions de clàssics del teatre tot i que, en aquest cas, vaig gaudir molt més veient "Un enemigo del pueblo" (comentat en el bloc) del mateix autor.

Pel que fa a la pel.lícula "Elegy", adaptació realitzada per Isabel Coixet de la novel.la El animal moribundo de Philip Roth.
Tal i com em va passar amb l'anterior film d'aquesta directora, "La vida secreta de las palabras", no em va arribar a transmetre els sentiments que transpiren els personatges. En ambdos casos la construcció dels personatges és molt freda.

A "Elegy", el personatge interpretat per Ben Kingsley no té una evolució clara i no ens fa arribar la passió que sent per la seva alumna Consuela (Penélope Cruz), no s'acaba d'entendre del tot què sent per aquesta si és realment passió, fascinació o admiració per la seva bellesa (com li succeix a Gustav Von Aschenbach envers Tadzio). El personate interpretat per Cruz sí mostra una evolució, es veu un canvi en la seva manera de viure la relació i d'adreçar-se al seu professor.
Tot i així la factura de la pel.lícula és molt freda i no arriba a l'espectador. Encara que valoro molt en Coixet els moviments de càmera seguint els personatges sense tallar els plànols, amb zooms; molt encertada la utilització dels clarobscurs per crear una atmòsfera d'intimitat, així com l'elecció de les peces musicals que acompanyen i potencien la relació entre els personatges.

Crec que Coixet, tal i com va fer a "La vida secreta de las palabras", vol introduir massa temes diferents a les seves històries, aquest fet provoca que l'espectador es perdi. Una cosa és fer servir un "MacGuffin", una excusa, per tirar endavant la trama i una altra cosa és afegir a darrera hora altres elements col.laterals que no aporten massa a la història, tot i que podrien ser la base per d'altres històries.

dijous, 24 d’abril de 2008

sant jordi

Sempre és un dia per sortir al carrer, per passejar pel centre de Barcelona, la gent està molt animada. Tot i que s'ha mercantilitzat i finalment a molts només els interessa quins han estat els 10 llibres més venuts del dia, per mi és un dia de celebració. Bé, per mi i per qualsevol a qui li agradi la lectura. 

Poder veure als escriptors i, el fet que puguin ser propers als seus lectors, humanitza el món editorial.
Aquest any, tot i saber des de primera hora del dia quin seria el llibre més venut, a les parades de llibres es podien veure diversitat de propostes, algunes es repetien en diversos stands però molts eren diferents. 
Jo vaig quedar amb una amiga i vam recórrer la Rambla de dalt a baix, de fet, les parades que més ens interessaven estaven a partir del Liceu: les dels moviments socials i llibreries alternatives (com el Lokal i La Ciutat invisible). Es podia circular prou bé, millor que d'altres anys, fet que va fer possible mirar els llibres, no diré que tranquil.lament però amb espai suficient per poder agafar-los i mirar-los.

Vaig tenir diverses sorpreses al llarg del dia totes agradables excepte una relacionada amb la meva feina que demostra una vegada més que Espanya és el país del Lazarillo de Tormes i la picaresca. 
Però, com deia, vaig tenir sorpreses que em van fer molt agradable el dia... en primer lloc, la meva mare em va convidar a dinar pel centre de manera improvisada. Tot i estar molt ple, amb cues per tot arreu, després de mitja hora d'espera vam poder dinar a El Viejo Pop a la Via Laietana, restaurant molt recomanable per la seva qualitat-preu, tenen un menú de 8,50 € que està força bé, no és "fritanga". Mentre estavem esperant vaig tenir la segona sorpresa, hi havia una parella esperant per dinar davant nostre, la noia anava en cadira de rodes i en El Viejo Pop els menjadors estan en una planta més amunt o més avall de l'entrada, en principi jo pensava que tenien una plataforma preparada per poder pujar a la noia al pis de dalt però no servia per cadires de rodes, un dels cambrers no va dubtar ni un minut, va agafar la cadira per darrera i entre ell i el noi que acompanyava a la noia discapacitada van pujar la cadira. Em va alegrar molt veure com tot i no comptar amb els mitjans tècnics adients, això no presuposa que algú que té problemes de mobilitat no tingui dret a accedir a una taula per dinar en condicions.

La darrera sorpresa té a veure amb un vell conegut, en Salvador, un poeta amb qui coincidia a les festes de l'Autònoma, a la Fira de Santa Llúcia, alguns Sant Jordis, però que ara feia temps que no veia perquè en anar fent-se gran ja no posava la seva parada amb postals amb frases belles, amb poemes que transmeten valors, al llarg de molts anys he tingut les seves frases molt presents i, de fet, alguna de les seves postals la tinc penjada al suro de la cuina per no oblidar algunes de les seves paraules:

"Diguis el que diguis, procura ser l'amo de la teva paraula". 

dimecres, 23 d’abril de 2008

Talent


Reconec ser una "Vidiota" perquè sóc una teleadicta però, de tant en tant, no massa sovint, trobem algun programa que ens sorpren i ens aporta alguna cosa.

Actualment la televisió és una fàbrica de reality shows, amb diferents excuses: conviure i fer tonteries, construir una casa, cantar, ballar, ser una supermodel, sobreviure en una illa, ... però en les darreres setmanes al canal Cuatro hem pogut veure veritables virtuosos de la música i la dansa en el programa "Tienes talento", persones que transmetien sentiments i emoció a l'hora d'interpretar el seu art. Ens han descobert noves formes d'entendre la música i la dansa, anant més enllà del clàssic.
A mi m'ha impactat especialment un saxofonista de nom artístic Pedro Saxo, que assajava en el traster de casa seva, és capaç de fer tres veus diferents a l'hora entre la gola, la veu i el so del saxo. A banda de la dificultat que comporta realitzar una peça amb aquests elements, el més valorable és la innovació en la música contemporània que suposen les seves composicions.
Un altre dels participants, va ser un dels més votats a la final, és un chelista de nom Guillermo que, tal i com van expressar els membres del jurat, interpreta la música clàssica com si fos un rocker.
Una altra de les disciplines que hem pogut veure és la dansa, ballarines amb una gràcia en els moviments capaces de transmetre els sentiments més purs o la passió més extrema... i un dels grups més professionalitzats, els Momentum Crew, van demostrar que són els millors ballarins de break dance del món. A cada fase que passaven han preparat un número encara més espectacular.
També hem pogut veure concursants que provenien de disciplines lligades al circ, com les acrobàcies, el contorsionisme o el trapezi. Alguns d'ells demostrant que a la senzillesa es pot trobar l'elegància.

És cert que també hi ha hagut molts freaks, sobretot entre els que pretenien fer un espectacle còmic, però això no desmereix el talent de molts dels que han passat per aquest programa.

El jurat penso que ha estat a l'alçada, en cap moment s'ha faltat al respecte a cap dels concursants i es veia l'honestedat en les seves valoracions, especialment quan valoraven intervencions que tenien a veure amb les seves disciplines artístiques: Josep Vicent como director i intèrpret de música clàssica i contemporània, Natàlia Millán com a ballarina i actriu, i Miqui Puig com a cantant pop i dj.

I , el millor de tot, el guanyador ha estat un jove cantaor de 16 anys, d'ètnia gitana, que el dia de la gala final va interpretar la cançó de Lorca "La leyenda del tiempo" recordant com ho feia Camarón de la Isla. Amb la seva interpretació va aconseguir emocionar tant a algun dels membres del jurat com al públic. Guanyar amb una cançó que forma part del nostre bagatge cultural del segle XX i no amb la darrera novetat efímera dels 40 principals té molt de mèrit.

Si programes com aquests han de servir per donar a conéixer diverses disciplines artístiques o apropar la música en majúscules als joves, tot veient com d'altres joves dediquen una part important de la seva vida a esforçar-se per aconseguir viure de la seva vocació, tant de bo n'hi hagin més com "Tienes talento".

diumenge, 20 d’abril de 2008

Amb què poc es pot passar un bon dia!!

Avui és d'aquells dies en els que me n'aniré al llit amb la satisfacció d'haver gaudit molt. Tot i haver estat passat per aigua, amb 20 persones més hem organitzat una barbacoa aprop de Matadepera, al començament del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac.

Quan vius a Barcelona és obligat sortir de tant en tant per poder veure el color verd en el seu estat natural, més enllà dels mal cuidats parcs que trobem als barris de la nostra ciutat.

La mala sort, en forma de mal temps, ha fet que no poguessim fer una excursió en condicions i tant sols hem pogut caminar una hora pels voltants de l'àrea d'esbarjo on hem dinat.

Tot i la dificultat de conjuntar els interessos de cadascú quan es tracta d'un grup gran, hem pogut compartir unes hores que ens han servit per conéixer-nos més i per saber les especialitats culinàries dels presents: en el cas d'uns, especialistes en preparar el foc per poder fer la carn (tot i que la pluja ha fet de les seves fent més lenta la seva feina), en el cas d'altres, preparant unes variades amanides i en d'altres casos unes bones torrades...

Però el millor de tot, l'ingredient que no pot faltar en aquest tipus de jornades , és el riure sa, la broma constant, l'humor en estat pur. Però per això necessites tenir un nivell de complicitat amb l'interlocutor, cosa que poques vegades succeeix i quan és així, el riure et surt sol com si estiguessis davant d'una sitcom.

Tant sols desitjo que pugui gaudir de moltes trobades com aquestes i que no passi tant de temps entre una i una altra.

dissabte, 19 d’abril de 2008

humor intel.ligent?

Quan es diu que un còmic utilitza humor intel.ligent, a què ens estem referint? 

En principi, jo entenc que hauria de ser aquell humor que no utilitza els tòpics, que no serveix per menysprear a aquells que són diferents sigui quina sigui la raó: orientació sexual, gènere, color de la pell, característica física... i, evidentment, que no utilitza el tant infantil "caca, culo, pedo, pis".

Darrerament he tingut ocasió de veure un espectacle de teatre i una pel.lícula que comercialment es defineixen d'aquesta manera però en un dels casos no és així.
Començaré parlant de l'espectacle teatral, exemple del que no és humor intel.ligent... es tracta del monòleg "La apoteosis necia", interpretat per l'ara famós Berto Rodríguez (el "nebot" del Buenafuente). Tot i que reconec que en certa mesura pot resultar entretingut, a mi m'ha decebut enormement. Suposo que les expectatives són molt altes quan el veus al programa de l'Andreu Buenafuente, però hem de pensar que els guionistes d'aquest programa, comandats pel gran Jordi Évole (el "follonero"), són molt hàbils a l'hora de plantejar els gags. En canvi, quan en Berto s'ha hagut d'enfrontar al seu propi guió potser ha baixat el llistó...
La utilització de tòpics, la no unitat del texte: per una banda, un acudit ja conegut sobre Crist, per una altra, referències alternades i desordenades a la biografia d'ell com a personatge, en un altre moment intentant fer broma amb les característiques físiques d'algun altre personatge de la seva suposada història de vida, ...
Amb tot això no vull dir que no tingui moments d'un humor excel.lent, sobretot quan interpreta algunes cançons amb unes lletres delirants mentre balla en postures ridícules fins arrivar gairebé al break dance.
No gosaria recomanar-la, però aquells que sentiu curiositat per com és en directe algú que surt a la televisió, endavant, aneu a veure en Berto.

Pel que fa al que sí seria per mi humor intel.ligent, us recomano el film Fuera de carta. tracta d'una pel.lícula espanyola que no utilitza l'astracanada per fer riure. Amb uns actors en estat de gràcia, especialment Javier Cámara (recentment guardonat per aquesta interpretació al Festival de cinema espanyol de Málaga) i la sempre solvent Lola Dueñas. 
Rodada al voltant d'un restaurant que aspira a una estrella Michelin, ens mostra la vida d'uns personatges que, en un cas per ser massa sincers i en d'altres per no ser-ho, provoquen situacions grotesques. 
El guió té uns diàlegs que t'agradaria memoritzar per ser utilitzats en situacions compromeses, i demostra que les històries senzilles, sense massa complicacions són les que funcionen en el cinema.
Es nota que tant el director com els guionistes (entre ells el propi director) provenen d'escriure sèries de televisió, la rapidesa en els diàlegs i el ritme de les escenes recorden a sèries com "Siete Vidas" o "Aída".

En definitiva, si voleu gaudir d'una estona molt agradable sense mirar el rellotge per veure quan acaba, no us perdeu aquesta pel.lícula.

dijous, 17 d’abril de 2008

Fahrenheit 451

L'any 1953 Ray Bradbury va escriure una alegoria sobre com la banalització de la cultura conduïa a una dictadura de la incultura, algunes parts del seu texte semblen ser premonitoris del que succeiria 50 anys després... us deixo les seves paraules perquè hi reflexioneu, no calen comentaris...

"Parlem ara de les minories a la nostra civilització, d'acord? Com més població, més minories. Has de mirar de no trepitjar l'ull de poll dels amants dels gossos, dels amants dels gats, dels metges, dels advocats, dels comerciants, dels directors, dels mormons, dels baptistes, dels suecs, dels italians, dels alemanys, dels texans, dels de Brooklyn, dels irlandesos, de la gent d'Oregon o de Mèxic. La gent d'aquest llibre, d'aquesta obra, d'aquesta sèrie de televisió, no pretén representar cap pintor, cartògraf o mecànic actual ni d'enlloc del món. Recorda això, Montag: com més gran és el teu mercat, menys controvèrsies tens. Totes les petites, petites minories amb els seus melics que han d'estar nets (...)".

"Ja ho veus, Montag. No va ser una imposició del Govern. No hi va haver, al començament, cap sentència, cap declaració, cap censura. Van ser la tecnologia, l'explotació de la massa i la pressió de les minories, gràcies a Déu, les que van tirar endavant aquest procés(...)" - es refereix a la desaparició dels llibres, tots són cremats. 

"Has de comprendre que la nostra civilització és tan vasta que no podem tenir trasbalsades o agitades les minories. Pregunta't a tu mateix: què volem, per damunt de tot, em aquest país? La gent vol ser feliç, oi? No és el que has sentit a dir sempre? Vull ser feliç, diu la gent. I bé, no ho són? No els mantenim en moviment, no els donem entreteniments? És per això que vivim, oi? Pel plaer, per ser estimulats. I has d'admetre que la nostra cultura hi respon amb abundància." 

"Els clàssics escurçats per omplir un programa de ràdio d'un quart d'hora, després tornats a escurçar per fer-los cabre en una columna d'un llibre que s'ha de poder llegir en dos minuts i finalment acabant en forma de resum en deu o dotze línies de diccionari. Evidentment, exagero. Els diccionaris eren obres de referència. Però n'hi havia molts que l'única cosa que sabien de Hamlet era el resum d'una pàgina d'un llibre (...)
Ho veus? Del parvulari a la universitat per tornar al parvulari: heus ací el patró intel.lectual de ben bé els darrers cinc-cents anys".



dimarts, 15 d’abril de 2008

Polítics sense bagatge

Avui parlant amb una amiga que treballa al Departament d'Acció Social i Ciutadania, ens hem adonat del poc bagatge dels polítics que ens governen, la poca capacitat de lideratge que tenen. 

Dins aquest Departament i degut a que l'ICASS, organisme que suposa el 80% del pressupost i és la base de la tasca de la conselleria, està dirigit per una persona imposada per José Montilla i, per tant, de l'òrbita socialista i la consellera és membre d'ERC, hi ha una paral.lització pel que fa a la resolució d'expedients relacionats amb la Llei de Dependència, no se sap si sortiran les ajudes per disminuïts (PUA), sembla que no s'obriran els programes de vellesa, ... i l'ICASS porta un any per definir la figura de l'assistent personal, un dels recursos més importants per les persones a qui se'ls reconeix un barem III de dependència.

Amb quin objectiu assumeixen la cadira els nostres polítics, per escalfar-la? en el cas dels dos càrrecs dels que parlo al paràgraf anterior, la directora general de l'ICASS i la Consellera d'Acció Social i Ciutadania, sembla que l'aprovació de la nova Llei de Serveis Socials (caracteritzada per garantir el dret a l'accés als serveis socials com un dret subjectiu, superant l'assistencialisme d'etapes anteriors) no les ha fet posar-se mans a l'obra i procurar un canvi en el sistema d'intervenció social: segueix ampliant-se dia a dia el volum de persones que cobren una pensió no contributiva o una Pirmi (si això no és paternalisme...), segueix creixent la llista d'espera per una plaça de residència per gent gran finançada amb fons públics, els recursos per malalts mentals o disminuïts brillen per la seva absència, els Centres Residencials d'Acció Educativa (CRAEs) per infants tutelats per la Generalitat estan desbordats, ... i no parlem de la manca d'inspeccions dels serveis i establiments col.laboradors o finançats amb fons públics, molts d'ells susceptibles de ser tancats. 

En fi, el tant desitjat per alguns govern d'esquerres, on està? què defensa? cap on van els recursos econòmics que s'haurien d'adreçar a la implementació de les darreres lleis socials: llei de prestacions econòmiques de caràcter social, llei de serveis socials, llei de dependència, ... 

O es posen les pil.les o Convergència anirà guanyant terreny, de fet un dels diputats que més preguntes parlamentàries està fent al voltant d'aquests temes és en Josep Lluís Cleries, ex-director general d'Acció Cívica, i demostra tenir molta informació...

La realitat del carrer

Avui mirant el correu electrònic de la feina m'he trobat amb un article de la web Canal Solidari que m'ha fet pensar en la desconeixença que tenim sobre la gent que viu al carrer, millor dit, com els ignorem com si fossin part del mobiliari públic. Una vegada vaig tenir l'oportunitat de col.laborar puntualment en un pis albert gestionat per la Fundació Arrels i vaig poder compartir alguns sopars amb persones que passaven les seves hores habitualment als carrers del Raval i va ser una experiència molt enriquidora. 

L'article en qüestió, titulat "L'hivern ha acabat, viure al carrer no", fa una reflexió sobre la poca previsió que tenen els polítics a l'hora d'intervenir en l'àmbit social... L'Ajuntament de Barcelona cada any pels volts del mes de desembre inicia la campanya per combatre el fred i facilita nits d'alberg o habilita el Pavelló de la Mar Bella perquè persones que viuen al carrer puguin dormir aixoplugats però, què passa la resta de l'any? perquè ja no s'ofereixen aquests recursos més enllà del mes d'abril ...? 

Els professionals de serveis socials que intervenen en la realitat dels indigents o rodamóns des quina perspectiva ho fan, amb el respecte que aquestes persones es mereixen sense voler indagar en la seva vida passada més enllà del que ells (com qualsevol altra persona) permetin o volen "redimir-los" per la seva trista vida... si entreu en el bloc del Miquel i l'Anna (educador i treballadora social), "todo el tiempo del mundo" comprovareu l'honestedat i professionalitat amb la que treballen i com preserven la dignitat d'aquells amb qui treballen.

Professionals com aquests fan que la feina d'aquells que ens hem volgut dedicar a donar suport i facilitar el desenvolupament vital dels altres tingui tot el seu sentit...

diumenge, 13 d’abril de 2008

Una bona nit

Aquesta nit he sortit pel Barri Gòtic i he recorregut aquells llocs als que anava quan tenia 20 anys i, per sort, no han canviat gaire. El Tropezón i El Agüelo segueixen oferint les mateixes tapes i segueixen tenint les taules igual de brutes (et pots enganxar els braços a la taula) però segueixen tenint el caliu de fa 15 anys i L'Avesta segueix oferint la "Llet pantera" com abans. A la vegada hi ha d'altres llocs per descobrir, on prendre un bon mojito o un combinat.

Què seria la nostra vida sense una nit de gresca per poder desconnectar de les nostres preocupacions i poder xerrar i riure amb d'altres que no tenen a veure amb la nostra quotidianeitat. Què seria de nosaltres si, de tant en tant, no poguessim alliberar-nos de les tensions i les preocupacions del dia a dia...

Brindem per aquestes nits en bona companyia i on tot surt rodat...

divendres, 11 d’abril de 2008

Les mines de l'oblit

Moltes vegades girem la vista per no mirar quan passem per un carrer i veiem un indigent dormint en un portal, o bé canviem de canal quan en la televisió ofereixen un reportatge sobre certes situacions que ens poden incomodar. Això és el que passa amb els conflictes oblidats i amb les conseqüències de les guerres pretesament acabades però que no acaben mai donat que la gent dels països que les han patit segueixen vivint seqüeles per tota la vida.

Només puc pensar en com algú pot tenir tant poca humanitat per elaborar, distribuir, vendre i, el que és pitjor, utilitzar mines antipersona ni que sigui en temps de guerra. 
En l'exposició del CCCB, finalitza diumenge 13 d'abril així que afanyeu-vos, "Vides minades. 10 anys després" ens mostren imatges realitzades pel fotoperiodista Gervasio Sánchez, fetes a persones que han patit l'amputació d'alguna part del seu cos degut a l'explosió d'una mina antipersona pel sol fet de travessar un camp de conreu, o bé, de jugar a pilota en un tros de terra.
La diferència entre un ferit de guerra i un amputat per una mina és que el ferit és molt probable que recuperi la seva normalitat física en un temps encara que les seqüeles psíquiques es mantinguin d'una manera apaivagada, però en el cas d'una amputació el record del que ha passat es manté per sempre amb la mateixa intensitat donat que mai arribaran a recuperar la part del cos que han perdut.

Com pot ser que països considerats civilitzats com EUA i Xina no vulguin signar la Convenció sobre la Prohibició de'Us, Emmagatzematge, Producció i Transferència de Mines Antipersonals? bé, hi ha una raó, són alguns dels màxims fabricants d'aquestes armes juntament amb Rússia.


dijous, 10 d’abril de 2008

Qui ens acompanya

Avui estic una mica trista perquè una companya que ha estat fent una substitució a la meva oficina al llarg de 3 mesos se'n va, demà serà el seu darrer dia, i torna la persona a la que substituia perquè s'ha recuperat d'un procés de malaltia. Tinc sentiments enfrontats, per una banda, me n'alegro que la companya que estava malalta torni a treballar amb mi però per una altra banda em sap greu que l'altra companya se'n vagi, encara que sé que mantindrem el contacte perquè hem treballat molt a gust juntes i hem connectat molt.

Comentant tot això amb una persona m'ha dit una cosa que m'ha semblat genial. Sembla ser que en una entrevista a la Paulina Rubio, en un moment on va deixar la frivolitat de banda, va comentar que cada vegada es feia més llarga la llista de gent que estimava perquè cada cop anava incorporant a més gent... Estic molt d'acord amb aquesta afirmació tot i que també veig que pel camí vas perdent gent, suposo que perquè te'n vas adonant que certes persones han format part de la teva vida en una etapa però no poden continuar estant presents, en canvi d'altres amb qui has compartit els millors i pitjors moments i que es converteixen en còmplices romanen... Solament aquells que et faciliten la vida són els que val la pena conservar.

Com diu José Hierro: "De qué sirve nuestra vida sino enriquece otras vidas".


dimecres, 9 d’abril de 2008

Vull ser una "colifata"

En els darrers anys hem vist diverses campanyes d'ONGs en contra de les discriminacions i a favor de la diversitat (tots podem recordar la campanya endegada per la Comunitat Europea: "Som diferents, som iguals" i d'altres que han fet entitats com SOS Racisme).

Quan parlem de discriminació ens referim al diferent tracte que donem en funció de paràmetres com el gènere, l'edat, el color de la pell, l'origen geogràfic, el nivell econòmic, ... en fi, podriem omplir pàgines i pàgines. A totes aquestes podem afegir-ne una que comporta la desconnexió social: el despreci i la ignorància volguda cap a les persones que pateixen una malaltia mental o una disminució.

Avui he tingut l'enorme fortuna d'anar a veure una magnífica pel.lícula que va més enllà d'un documental: LT22 Radio la Colifata. Reflexa la història des l'any 1991 fins l'actualitat d'una ràdio que compta amb el protagonisme de malalts mentals d'un hospital psiquiàtric de Buenos Aires.

Film realitzat a partir de materials gravats al llarg de tots aquests anys, ens fa veure que tothom tant els que estan dins d'una institució psiquiàtrica com els que estem fora necessitem dues coses bàsiques: ser estimats i sentir-nos útils. Com s'estableixen els límits de la cordura o la bogeria? Vagi la meva més sincera admiració per Alfredo Olivera psicòleg que va començar fa 16 anys aquest projecte quan encara era un estudiant i ha tingut la intel.ligència d'extreure l'art que porten tots els col.laboradors de la ràdio dins seu i també la meva admiració per tots ells per la lliçó de dignitat i capacitat de superació que demostren i, evidentment pel seu art i imaginació perquè, de tot això, ens fa falta a tots en molta quantitat...

Per cert, a Barcelona ha sorgit una filla de La Colifata, es tracta de ràdio Nikosia...

dilluns, 7 d’abril de 2008

La calma que persegueix la tempesta

Com diu el meu cosí Carlos: dedicada a totes i tots els que s'alteren... o sigui, dedicat a mi mateixa.


Percepció de les drogues

Per la meva professió en molts llocs de treball he tingut contacte amb persones consumidores habituals de drogues, sempre he intentat prendre distància i no fer una valoració moral (com socialment s'imposa) d'aquest fet donat que les denominades "drogues legals", com l'alcohol i el tabac, estan ben vistes (almenys fins fa poc) i es posava una càrrega moral a les denominades drogues dures.
Tant és, pel que he anat veient aquells que porten molt temps consumint heroïna, cocaïna o drogues de disseny van patint conseqüències físiques i psíquiques en el seu estat de salut, així com canvis en la seva percepció de la realitat i la seva vivència de les relacions socials, en molts moments aquestes es fan utilitàries, només es mantenen aquelles relacions que poden aportar un benefici ja sigui econòmic o perquè proporcionen la manera d'aconseguir més droga per mantenir la seva addicció.

Tot això em fa plantejar: tenim la legitimitat de fer que aquests malalts s'enfrontin a la seva situació? podem controlar el que fan? qui som nosaltres per fer res quan moltes vegades les drogues suposen una forma de sortir de la realitat que ens envolta, d'una societat que provoca una angoixa constant perquè no accepta el fracàs o un entrevanc en la teva trajectòria. 

Però si t'importen les persones que tens aprop i amb les que tractes habitualment, siguin amics o no, suposo que se't fa difícil no intentar pal.liar el deteriorament que suposa el consum habitual de drogues, impedint que puguis treballar o agafar les regnes de la teva vida.

I quan parlo de drogues també em refereixo al tabac, alcohol o psicofàrmacs (antidepressius, ansiolítics, ...) principals fonts d'addicció al nostre país. Mentre no tinguem clar com abordar aquest tema des de totes les vessants: sanitària, educativa, ocupacional, ... no s'hauria de jutjar a aquells qui, moltes vegades sense adonar-se'n, acaben depenent d'una substància o element extern...

diumenge, 6 d’abril de 2008

Viure Barcelona!!


Els amics, sobretot, i aquells que fa temps que em coneixeu sabeu la capacitat que tinc per generar activitat per mi mateixa... quantes vegades us he "enredat" per anar a veure a Ismael Serrano o una sessió de curts o aquella pel.lícula de "cine de lo real", ... en fi, que ja se m'havien acabat les frases convincents per arrossegar a la gent amb mi a certes propostes.

Però fa uns mesos vaig fer un dels millors descobriments de la meva vida: a Barcelona hi ha gent que també genera molta activitat!! sí, ja sé que resulta impossible superar-me però és cert, hi ha d'altres bojos de la cultura com jo que no saben estar-se quiets.

Tot i les meves reticències a conéixer gent per internet em vaig engrescar i vaig connectar amb la gent de Ludicum, un lloc que és una veritable mina per aquells qui ens agrada gaudir de la cultura. Ha estat una troballa immillorable. És un luxe trobar gent amb la que compartir les teves inquietuds culturals i socials i passar estones molt agradables.

Sempre queda molt fer fer i molt per gaudir, especialment en una ciutat com Barcelona. Us convido a conéixer-ho...

dissabte, 5 d’abril de 2008

El trist paper de l'exèrcit

Avui he recordat el perquè no parlo mai de l'exèrcit, el perquè és una institució que no reconec i no entenc, tot i tenir família que són o han estat militars.

He anat al Saló de l'Ensenyament i, com d'altra gent, em pregunto què hi fan les Forces Armades amb un stand allà? Les entitats en defensa de la pau han iniciat una campanya per demanar el perquè de la seva presència en un esdeveniment que té a veure amb l'educació i la formació... no tenim prou militaritzada la societat com perquè en una activitat en la que es vol assessorar als joves sobre el seu futur professional també se'ls engresqui a formar part d'una institució cada cop més obsoleta.

Alguna vegada he escoltat que actualment els militars també juguen el seu paper donat que en grans catàstrofes naturals se'ls demana ajuda perquè tenen els enginyers més formats a l'hora de dissenyar intervencions i infraestructures per pal.liar les conseqüències negatives de situacions imprevisibles, però perquè no es crea un cos de protecció civil amb tots els recursos necessaris que pugui respondre en qualsevol circunstància?

Una altra de les raons utilitzades per justificar l'existència de l'exèrcit acostuma a ser la seva necessària participació en "missions de pau", expressió que amaga una paradoxa donat que pau i exèrcit no són paraules properes, són contràries.

Perquè no ens expliquen què amaguen aquestes missions, a quins interessos responen? Mai se'ns explica l'enriquiment de la indústria armamentística i de guerra i com s'escullen les empreses que participen en la reconstrucció dels països que han patit una guerra.

Perquè no es deixa que les ONGs que en saben ajudin a la societat civil a tornar a recuperar una certa normalitat en la seva organització (tenim exemples com el recolzament del Consell de la Joventut de Barcelona a les entitats juvenils de Sarajevo). I, en tot cas, si les institucions públiques volen implicar-se en el "despertar" d'una societat que ha patit un conflicte armat que ho facin d'una manera transparent a través dels organismes dedicats a la Cooperació Internacional (AECI, en el cas de l'Estat, o l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, en el cas de la Generalitat).

He tingut també ocasió (ha estat una casualitat) de veure l'obra de teatre Los persas, dirigida per Calixto Bieito. Es tracta d'una al.legoria contra l'exèrcit, exemplificada en la seva intervenció a Afganistan, substituint el soroll de les bales i les bombes per la bateria i la guitarra elèctrica. Tot i que resulta molt efectista, el texte es fa una mica repetitiu, amb la utilització constant de monòlegs, arribant en certs moments a ser aquests desagradables en el seu contingut (per la descripció que fan de com queden els cossos de pobles sencers que han estat arrassats pel llançament massiu de bombes des dels avions americans).

Trobo necessari que es facin aquest tipus d'obres tot i que segueix sense agradar-me la manera d'entendre el teatre que té Bieito, no cal cridar ni utilitzar les referències sexuals en totes les obres que fa. Malgrat tot a aquells qui no l'hagueu vist, si no us he convençut del contrari en aquestes línies, aneu-hi.


El sultà Knopfler

Els que vam viure la nostra adolescència als 80 podem estar satisfets recordant la banda sonora d'aquells anys: Police, el boom de Queen, Depeche Mode, Genesis, Peter Gabriel i, com no, Dire Straits.
No sé exactament per quina raó es va separar aquest darrer grup, potser perquè Mark Knopfler va iniciar una carrera en solitari en la que, entre d'altres coses, va composar la banda sonora de pel.lícules com Local Hero o The Princess bride, o bé perquè ja no entenien la música de la mateixa manera... tant és, el cas és que com a grup van ser un mite i el seu solista en solitari també ha esdevingut una llegenda viva del pop-rock internacional.

Hem tingut la sort que després de més de 15 anys (a banda de la gira que va fer amb Emmylou Harris l'any 2006) hem pogut gaudir de la música d'aquest gran guitarrista (considerat un dels millors del pop internacional juntament amb Eric Clapton). En el concert ha fet un recorregut per la seva biografia musical, des d'èxits del disc Brothers in arms de Dire Straits, disc que els va llençar a la fama, fins arribar als seus darrers discs en solitari com Golden Heart, o Shangri-la, o bé, el disc que motiva l'actual gira Kill to get crimson.

El músic escocés, en el seu darrer disc, ha anat a buscar els sons tradicionals de la seva terra i també de sudamèrica. Envoltat de grans instrumentistes, incloent alguns ex-membres de Dire Straits com Guy Fletcher als teclats, o Danny Cummings a la percusió... amb el seu so ha connectat amb el públic prou com perquè aquest xiuxiuegés les seves cançons convertint-se un instrument més, en una veu més.

Allò que ha estat al llarg d'uns anys la nostra banda sonora ho continua sent al llarg de la nostra vida.

dijous, 3 d’abril de 2008

El Carmel

Sant tornem-hi, sembla que no acabem mai! després de passar dos anys amb una part del Districte vivint fora de casa seva per l'esborranc, quan es planteja fer una reforma integral del barri perquè fa anys que s'està demanant i està convertint-se en imprescindible pels problemes que tenen certes vivendes i l'espai públic, l'oposició (amb l'aquiescència d'ERC) aprofita l'avinentesa per tornar a encendre la flama.

Semblava, apriori, que l'Elsa Blasco tindria una legislatura més tranquil.la després d'haver resolt el reallotjament dels veïns afectats del Carmel i de l'enrenou de la mal denominada "narcosala", amb talls setmanals de la Ronda de Dalt per part d'uns veïns "hooligans",  i boicotejos a la feina dels professionals que atenien als toxicòmans que eren usuaris de la sala de venopunció. Quan semblava que les aigües tornarien al seu lloc per la bona feina feta tant en una situació com en l'altra, tornen a revoltar-se aquestes.

Esperem que el caràcter dialogant de la nostra Regidora aconsegueixi apaivagar els ànims. Si només es tracta d'implicar a tots els veïns afectats en la millora del barri, acordant els passos a fer i oferint-los la millor solució per a cada situació, em sembla bé aturar les coses i negociar amb calma, però si es tracta d'utilitzar políticament per enèssima vegada qüestions delicades, aleshores per enèssima vegada es veu quina ètica tenen algunes forces polítiques.

(Notícia de El Periódico)