diumenge, 21 de juliol de 2013

El govern de la zona alta

Fa 2 anys que a Barcelona hi ha hagut un canvi de govern, sembla poc temps però per Convergència i Unió ha estat prou temps per girar gairebé tots els projectes que els 30 anys anteriors s'havien dut a terme pel govern anterior i introduir unes polítiques que no tenen res a veure amb la Barcelona real, amb els veïns i els barris.
Es condonen deutes a la Generalitat, es regalen diners a l'amo de la Fòrmula-1, es converteix el Port Vell de Barcelona en una marina de luxe, s'obre la mà a nous hotels de luxe a Ciutat Vella, l'àrea d'Hàbitat Urbà sembla que no n'encerti ni una (errors en la construcció dels Encants Nous, tornar al projecte ja pactat entre veïns i Ajuntament en època socialista després de gastar-se gairebé 100.000€ en nous projectes en el cas del cobriment de les vies de Sants, reducció del projecte de la nova estació de la línia d'alta velocitat de la Sagrera per manca d'inversió de l'Estat, ...

El nou govern de Barcelona és el de l'1%, el de la zona alta de Barcelona, el de la remodelació del Passeig de Gràcia, el dels creuers de luxe, el dels iots, però no pas el de la Barcelona popular, dels barris. Els nous regidors i consellers no trepitgen els barris, no escolten als veïns, no saben qui són ni quines necessitats tenen.
El model de Serveis Socials que es va implantar en els darrers anys ideat per Ricard Gomà (ex-regidor de Benestar Social, d'Iniciativa per Catalunya), en el que l'atenció social a persones i famílies es complementava amb el treball social comunitari i es donava recolzament tècnic a les iniciatives ciutadanes s'està perdent; als professionals de l'àmbit social cada cop se'ls hi restringeix més el temps que han de dedicar al treball comunitari.

La ciutat real cada cop s'allunya més dels qui la governen, l'activisme als barris no troba el seu ressò en el govern municipal, però què esperem d'un alcalde que els únics carrers de Barcelona que trepitja són la Diagonal i els voltants del Turó Park i per sota d'aquests carrers utilitza el cotxe oficial sempre.

Esperem que aquesta desconnexió amb la Barcelona dels barris els hi passi factura i d'aquí a dos anys tot això quedi com un mal record en la memòria.

diumenge, 14 de juliol de 2013

Un Deu Salvatge

Fa uns anys que segueixo a una companyia amateur de teatre, El Grup de Teatre l'Horitzó, a aquells qui ens agrada el teatre el fet que es posi l'etiqueta d'amateur encara ens encurioseix més i es poden fer grans troballes que malauradament no sortiran mai a la premsa.

Anteriorment ja havia pogut gaudir de bones estones veient com aquest grup teatral representava obres com: Políticament incorrecte, Família, La Ruïna o El Coronel Pájaro.

Aquesta temporada s'han atrevit amb un texte que ha triomfat en els darrers anys tant a nivell teatral com al cinema (Roman Polanski en va rodar una versió), es tracta d'Un Deu Salvatge. Un text que comença com una comèdia amable i que acaba traient el pitjor de cada personatge i de cadascun dels espectadors que ens veiem reflexats en el que els personatges diuen i criden en escena.

Obra de quatre personatges que interactuen al llarg de tota la representació, comporta una certa dificultat a l'hora de mostrar el pitjor de cada personatge i de cada persona, els intèrprets esdevenen un prototipus d'individu que ens podem trobar en qualsevol sopar familiar o entre amics.
En aquest cas, Anna Fernández com a Veronique i Jordi Ferrer com a Michel, i Montse Puigdemont com a Annette i Abraham García com a Alain  interpreten els dos matrimonis que es troben un vespre per solucionar un incident que s'ha donat entre els seus fills, dos nens d'11 anys que s'han barallat a la porta de l'escola i, com a conseqüència, un ha agredit a l'altre.

La trobada entre les dues parelles s'inicia de forma civilitzada, els quatre personatges volen mantenir les formes però després van sortint els instints més baixos de cadascun a partir dels diferents models de vida i maneres d'entendre el conflicte. Per una banda, els pares del nen agredit, especialment la mare, està obsessionada amb que el nen agressor demani perdó al seu fill, per l'altra banda, l'Alain, pare del nen agressor entén que és una baralla entre nens en la que un ha marcat terreny sobre l'altre i que si vol, el seu fill demanarà perdó.

Com en altres ocasions, Abraham Garcia interioritza molt bé el seu personatge i fa creïble aquest executiu pendent de la seva feina a tota hora i que entén la societat com la lluita per la supervivència.L'Annette, interpretada per Montse Puigdemont, està una mica cansada del cinisme del seu marit a l'hora d'enfrontar les coses però finalment acaba donant-li la raó pel que fa a l'educació del seu fill. La parella formada per Veronique, Anna Fernández, i Michel, Jordi Ferrer, que semblen uns imitadors de Gandhi, mantenen les formes bona part de l'obra fins que finalment surt la mala llet que porten dins.

Agraeixo, com sempre, a aquest grup de teatre que m'hagi fet passar una bona estona i que hagin fet la seva pròpia versió de l'obra, prenent en alguns moments distància especialment amb la versió cinematogràfica del mestre Polanski, mèrit de la Directora Tania Merino, qui ha sabut donar-li el toc de distinció respecte a les representacions anteriors realitzades per actors molt mediàtics com Maribel Verdú o Antonio Molero.

Esperarem amb ànsia la propera proposta que ens vulguin fer des del Grup de Teatre l'Horitzó.