divendres, 29 de gener de 2010

vull ser familiar de Fèlix Bitllet


Cada cop que van sortint notícies sobre el cas del Palau de la Música em pregunto: què han fet les administracions en els darrers anys? m'és indiferent si la Generalitat estava governada per CIU o pel tripartit, qualsevol dels dos governs van mirar cap a una altra banda... sino com es pot entendre que el frau hagi estat tant gran perquè malgrat parlem d'una entitat privada, la seva gestió estava en mans d'un Consorci en el que hi eren presents el Ministerio de Cultura, la Generalitat i l'Ajuntament. Un Consorci se suposa que es regeix pel dret administratiu i totes les seves despeses han de ser intervingudes per la Intervenció General, dins del Departament d'Economia i Finances de la Generalitat. Com pot ser aleshores que ara surtin totes les malversacions de fons que en els anys anteriors no s'han trobat.

La notícia que s'ha publicat a la premsa avui que un dels interventors assignats al Palau és parella de la filla de Jordi Montull i, tot i que, des que es va saber aquest fet se'l va destinar a intervenir d'altres entitats, es va aprofitar dels diners del Palau per reformar la casa que comparteix amb Gemma Montull a Teià. Des fa uns mesos se l'estava investigant per part de la Generalitat i se l'ha rellevat de la seva tasca d'interventor.

Amb l'obertura de diligències pel Tribunal de Cuentas les administracions comencen a plantejar la revocació de les subvencions atorgades els darrers anys a través de convenis o transferències directes, com pot ser que ara que la pilota s'ha fet gran prenguin aquestes mesures i no les hagin pres abans?
Els qui coneixem la gestió de subvencions sabem que si les entitats, petites o grans, no justifiquen fins al darrer euro tenen el perill de veure-les revocades parcial o totalment i que en la convocatòria següent vegin reduïda la quantia atorgada.

Com pot ser que cap dels implicats en el control dels comptes del Palau hagi actuat anteriorment? Les irregularitats en aquest control venen donades no tant sols pel que fa a les subvencions i transferències rebudes sino també pel fet que el Palau de la Música té darrera una Fundació i totes les fundacions compten amb dues figures de direcció: un patronat i un protectorat.
En el cas de Catalunya, el protectorat sobre les fundacions l'exerceix la Generalitat. Totes les fundacions han de presentar el balanç i l'estat de comptes cada mig any al protectorat i aquest ha de revisar aquests documents.

Què s'ha fet fins ara en el cas del Palau? la meva indignació ve donada perquè el "cas Millet" pot crear desconfiança en els ciutadans respecte a les fundacions i associacions i no hauria de ser així, la majoria d'entitats fan una bona tasca social i cultural i no provoquen fraus tant flagrants com els que han causat Fèlix Millet, Jordi Montull i el seu entorn.

Esperem que les administracions i els partits que les dirigeixen aprenguin la lliçó i que no segueixin amb els diners públics.

Us deixo un article de El País que explica els darrers aconteixements sobre aquest tema...

dimarts, 19 de gener de 2010

el amor pels llibres


Els lletraferits sempre tenim algun llibre que llegim i rellegim periòdicament perquè a cada moment que el tenim a les mans ens torna a fer vibrar, torna a connectar amb el nostre jo més profund i torna a dialogar amb nosaltres. En el meu cas, una de les històries que em produeix més emoció tornar a llegir és 84 Charing Cross Road

Novel.la autobiogràfica escrita per Helen Hanff, ens fa participar de la relació epistolar d'un alter ego de l'autora, de fet té el personatge té el mateix nom, i un llibreter de vell britànic, Frank Doel. L'amo
r pels llibres recorre tota la novel.la, el gran coneixement que té l'escriptora dels clàssics és aclaparador, la seva ironia quan rep els enviaments de Doel re
specte al tracte que els amos anteriors d'aquells llibres li han donat és exquisita i, sobretot, l'amistat epistolar entre dues persones que comparteixen la mateixa passió és entranyable.


Vaig tenir la sort fa un temps de veure les versions cinematogràfi
ca i teatral d'aquesta novel.la. En el cas del film, dirigit per David Hugh Jones el 1987, el seu productor, el director Mel Brooks, li va oferir com a regal a la seva dona Anne Bancroft pel seu aniversari de tal manera que li va regalar el paper de la irònica escriptora americana Helen Hanff, Frank Doel va ser interpretat pel gran Anthony Hopkins.
En el cas de l'obra de teatre, va estar dirigida per Isabel Coixet l'any 2004 i interpretada per Carme Elias i Josep Minguell. L'escenografia va ser un encert: una taula molt llarga amb una muntanya de llibres al terra que dividien l'escenari en dos parts, i feien creïble que els dos personatges coincidissin en l'espai encara que es trobaven en dos ciutats a banda i banda de l'Atlàntic, Hanff ocupava la part esquerra de la taula i Doel la part dreta.

Us engresco a llegir aquesta petita joia de poc més de 100 planes (en la versió catalana), us farà riure, us entretindrà i, sobretot, us descobrirà que darrera de cada llibre hi ha les sensacions, el riure i l'emoció, que cada lector ha sentit en tenir-lo a les mans.

dimecres, 13 de gener de 2010

El millor del cinema espanyol del 2009?


Arriba el mes de gener i arriben també els premis Goya, aquest any la collita és força equilibrada. Els cinèfils una mica mitòmans com jo esperem aquestes dates amb ànsia encara que no estiguem del tot d'acord amb la selecció final que fa la Academia de las Artes y Ciencias Cinematográficas.

Sóc conscient que no totes les pel.lícules que són estan finalment nominades ni totes les que estan són els millors films de l'any malgrat tot aquest cop he vist tres de les
películes nominades a millor film i sí entenc que són bones pel.lícules: Celda 211 et manté en tensió al llarg de tot el metratge i tant sols per introduir el tema dels pressos FIES ja mereixeria el premi, El secreto de sus ojos és per mí un dels millors guions de l'any, i Agora val la pena per la seva espectacularitat i la dificultat que comporta la direcció de la gran quantitat d'actors que surten en pantalla. De El baile de la Victoria no puc parlar perquè no l'he vista. Trobo a faltar altres films que podien haver arribat a ser finalistes com: Tres dies amb la família, Cosas insignificantes o La vergüen
za.
El premi a la millor direcció normalment coincideix amb la nominació a millor pel.lícula, aquest any és el cas.

Pel que fa a millor guió original potser el més interessant per mi és el de Gordos per atrevir-se a entrar en un tema tant delicat amb ironia i sortir-se'n força bé, encara que li costi mantenir l'equilibri entre la comèdia i la reflexió. Àgora pateix de manca d'aprofundiment en la reflexió sobre l'enfrontament entre religions i cultures. Los abrazos rotos no crec que es mereixi la nominació, ja sabem que si d'alguna cosa podem caracteritzar les històries d'Almodóvar és d'originalitat però quan aquest director ha creat un món propi que va impregnant tots els seus treballs, l'originalitat es perd. Trobaria a faltar Tres dies amb la família perquè una història d'interiors en tots els sentits i que succeeix en tres dies ens explica moltes coses...

Els millors guions adaptats per mi no hi ha dubte que són Celda 211 i El secreto de sus ojos.

Pel que fa a les interpretacions protagonistes: per mi no hi ha dubte que la millor interpretació masculina hauria de ser per Luis Tosar, la seva composició del pres Malama
dre és de les que quedaran en les nostres retines al llarg de molt de temps; la millor interpretació femenina suposo que la que més impacte social ha tingut és la de Lola Dueñas a Yo también, no crec que Penélope Cruz es mereixi estar a la terna finalista, i trobo a faltar a Barbara Mori per Cosas insignificantes i, sobretot, a Elena Anaya a Hierro.

Els premis a actors de repartiment: me n'alegro molt per les dues nominacions de Celda 211 a Carlos Bardem i Antonio Resines, així com el gran Raúl Arévalo a Gordos. Trobo
a faltar entre els finalistes a Pablo Rago a El secreto de sus ojos i Juan José Ballesta a La casa de mi padre.
Nominades a millor actriu de repartiment: absolutament d'acord amb les dues nominacions de Gordos a la sempre encertada Pilar Castro i Verónica Sánchez, i a la nominació de Marta Etura per Celda 211, em sap greu no veure a Emma Suárez per La casa de mi padre i Mar Sodupe per Hierro.

Per volum de nominacions podem dir que és l'any de Celda 211, amb 16 nominacions diverses d'elles als actors, El secreto de sus ojos ha estat també una sorpresa aquest any,
mereixeria també premis per utilitzar el flashback de la manera tant adient com ho fa. I, com ja va passar amb la seva primera pel.lícula, Azul oscuro casi negro, Daniel Sánchez Arévalo ha aconseguit que tots els actors estiguin nominats a Gordos.

Bé, ara tant sols queda esperar al proper diumenge 14 de febrer per veure qui són els premiats i, sobretot, per gaudir amb l'humor del gran Buenafuente...


divendres, 1 de gener de 2010

Que tornin els clowns

La figura del pallasso ha estat present sempre en els espectacles de circ, és un dels números que més agraden als nens i desperten molta tendressa en els adults. Però poques vegades podem veure l'actuació d'aquests artistes fora d'una carpa de circ, no pensem en els clowns com a actors que poden interpretar una història, que poden fer en definitiva teatre.

Ara tenim l'oportunitat de veure una reflexió sobre el treball dels pallassos a l'obra "Petita feina per a pallasso vell" que es representa a la Sala Muntaner. Interpretada per tres actors (un d'ells, és més conegut com a actor, Jordi Martínez, els altres dos són molt coneguts com a clowns, Monti i Claret Clown) la història et situa en una sala d'espera abans d'entrar a una entrevista de feina en la que es busca un pallasso vell, en aquesta sala coincideixen els tres pallassos i, més enllà de la competència a l'hora de qui entrarà primer a l'entrevista amb la que comencen l'obra, van recordant glòries passades i, sobretot, moments compartits. Especialment brillant és el número de la diana.
Al llarg d'una hora i mitja van mostrant la realitat d'aquests artistes que, encara que desperten molta tendresa i admiració per la seva capacitat de fer-nos riure, en ocasions són poc reconeguts i malviuen del seu art. Perquè com ens fan entendre aquests magnífics actors en aquesta obra: un bon gag és art, fer riure a algú és art, fer creure allò que no és és art... i, per sobre de tot, fer-nos oblidar per uns instants la nostra existència, és ART.