divendres, 30 de gener de 2009

Ràbia i tristesa

Perquè hi ha gent que creu tenir sempre la raó, perquè hi ha gent que no pot contenir la seva ràbia i l'avoca sobre els qui té més propers, perquè no entenen que es pot ser beligerant en el contingut i no en les formes a l'hora de defensar els teus principis, perquè malgrat tenir gent al nostre voltant que actuen d'aquesta manera ens seguim implicant en el que els hi passa?

Serà que la manera com encarem les nostres vides és el que ens fa diferents...

dilluns, 26 de gener de 2009

Un cap de setmana accidentat

Dissabte matí, sortida de Barcelona cap a l'Alt Camp, autobus, turbulències, vent, arbres caiguts, passos tancats, trajecte que s'allarga, arribada a Valls, cotxe que arriba, trasllat a Vilabella, més vent... entrada al poble, carrers deserts, apagats, entrada a la casa, notícia!!: no hi ha aigua, no hi ha llum, dinar a fora, visita a Montferri, el vent se'ns emporta, sopar compartit, beguda i joc a la llum de les espelmes, rialles, una gran nit, dormir, aixecar-se tard, segueix l'absència d'electricitat i aigua, comarca apagada, decisió ràpida, dinar a Tarragona, tornada a Barcelona... Satisfacció per viure un accidentat cap de setmana.

Gràcies KASSIA!!

divendres, 23 de gener de 2009

Quan les coses surten bé

Poques vegades aquells qui treballem a l'Administració Pública podem dir que les coses es fan bé però quan això succeeix s'ha de dir i fer-ho públicament.

Fa 4 anys que treballo a una Oficina d'Acció Ciutadana (antigues Oficines de Benestar Social) que es va crear ja fa uns 15 anys. En
 aquest temps les parets han passat a ser grisses, el mobiliari està malmès i s'ha quedat obsolet, i no parlem ja del taulell... acabes amb l'esquena en forma de rampa de la inclinació que has de posar per atendre a la gent. Però en el darrer any hem tingut dues grates sorpreses: per una banda, ens han posat aire condicionat (després d'estar-ho demanant 3 anys) i, per una altra banda, ENS REFORMEN L'OFICINA!!!

Les meves companyes i jo estem que no ens ho creiem, com si tots els regals de Nadal, Reis, aniversari... ens els donessin tots junts, com a nenes amb sabates noves. I contentes per l'esforç fet, per ser una resposta desitjada a tots els nostres escrits, trucades i insistència en la millora de l'Oficina.

Ahir vaig tenir ocasió de parlar amb el Subdirector d'Equipaments Cívics i el cap de servei de Coordinació i Suport Tècnic per comentar els plànols i el projecte que han fet els arquitectes, i us puc avançar que l'OAC quedarà xul.líssima!! Ara només cal esperar a que es liciti l'obra i suposem que cap a l'estiu s'iniciarà la reforma.

Vull aprofitar també per agrair el tracte amable amb el que els actuals responsables de la Secretaria d'Acció Ciutadana es relacionen amb les persones que estem treballant als equipaments, molt disposats a atendre't i escoltar-te, quina dirència amb altres temps anteriors en els que les coses es feien de forma autoritària i sense consultar a ningú i sense tenir en compte que els qui estem atenent directament als ciutadans som la cara amable, o no, de l'Administració...

dissabte, 17 de gener de 2009

Crisis... What crisis?

De tant repetir que estem en crisis, que hi ha hagut una davallada a tot el món, que els bancs no tenen liquidesa i tenen dificultats perquè la gent retorni els prèstecs i hipoteques, ... en fi, tots aquests missatges catastròfics que en els darrers mesos rebem continuament per part dels mitjans de comunicació, de tant repetir-los potser no ens ho acabem de creure (a no ser que estiguem patint-ne les conseqüències d'una forma flagrant).

Jo que treballo en el món del treball social i que cada dia tinc l'oportunitat d'escoltar el que a la gent li passa, darrerament surto molts dies de la feina amb el cor encongit pel que m'expliquen. I, sobretot, per dos casos que he vist en les darreres setmanes, sóc conscient del que ens ve a sobre... Totes dues persones eren dones al voltant dels 50 anys, totes dues autònomes i amb parades al mercat. Una d'elles tenia una parada de sabates al mercat de Sants i l'havia de tancar perquè les obres que s'han fet i actualment estan en peu al voltant d'aquest mercat per l'arribada de l'AVE han desincentivat a la gent del barri de Sants ha anar al mercat, molta població d'aquest barri són persones grans amb dificultats de mobilitat, i a més de les obres s'ha d'afegir que la gent no compra tant. Aquesta persona es trobava que després de 16 anys de tenir un negoci propi l'havia de tancar i "buscar-se la vida", però amb la seva edat qui la contractaria?
L'altra persona tenia una parada al mercat d'Hostafrancs que no pot mantenir perquè no cobreix despeses i a més comença a generar deutes per sobre dels beneficis. Amb 52 anys, havia anat a l'OTG de Sants per preguntar si tenia dret a cobrar alguna prestació però com que el règim d'autònoms no cotitza per
 l'atur no tenia dret a cobrar atur (després de portar 30 anys cotitzant, 24 anys en el règim general i els 6 darrers com a autònoma), en tot cas si una empresa la contractava 3 mesos podria cobrar atur, i tampoc tenia dret a percebre la Renda Activa d'Inserció (adreçada a persones de la seva edat que tenen dificultats per inserir-se laboralment i es pot percebre al  llarg d'un any per ajudar-los mentre busquen feina) pel mateix motiu...
A més a més se senten enganyades perquè darrerament havien cotitzat més cada mes perquè des del govern es volia incloure l'atur dins les cotitzacions.
On va aquesta gent? quines possibilitats tenen? amb la seva edat estan fora del mercat laboral, no tenen dret a cap prestació que pal.lii les seves necessitats com a mínim temporalment.

I, no ens enganyem, els que han aixecat Catalunya i l'han mantingut en el nivell en el que es trobava fins ara han estat les petites i mitjanes empreses i això vol dir els autònoms, els tant anomenats "botiguers".

Per una altra banda, què passarà quan els qui sí tenen dret a cobrar prestació d'atur acabin aquesta i no hagin trobat feina en el temps en el que han estat en atur?

diumenge, 11 de gener de 2009

Els actors més petits del món

Certa gent s'omple la boca al parlar de cultura: grans pintors, grans literats, grans músics que han esdevingut clàssics i s'estudien a totes les escoles del món... però la cultura la conformen molts elements i alguns d'ells c0mporten una senzillesa que de vegades els fa passar desapercebuts: capacitat d'adaptació, rapidesa per comprendre i aprehendre coneixements i experiències, i imaginació, molta imaginació.

En el món del teatre podem trobar diversos tipus de propostes: obres de gran format amb actors mediàtics i d'autors clàssics, obres contemporànies amb molt impacte visual, o obres petites plenes d'originalitat. Això és el que proposa en Jordi Bertran a cada espectacle que ofereix amb la seva companyia, companyia plena d'actors petits, amb decorats que no ens arriben ni al genoll, i amb atrezzos que podrien utilitzar els barrufets.
Però, és clar, estem parlant dels actors més petits del món, les titelles... fetes amb esponja, titelles de fil o titelles de guant, qualsevol d'aquestes ens plantegen móns plens d'històries que ens fan desenvolupar la nostra imaginació i fan sortir la nostra tendresa.

Al llarg d'un mes a l'Espai Escènic Brossa la Companyia de Jordi Bertran ha oferit tres espectacles de titelles, jo he tingut ocasió de veure'n dos d'aquests: Poemes visuals, i L'Alè dels fils.
El primer està protagonitzat per lletres (tretes dels poemes d'en Joan Brossa), elaborades amb esponja, que cobren vida i es comuniquen amb els seus manipuladors i amb el públic. Té alguns moments veritablement hilarants que fan que cada cop que els recordes et vingui un atac de riure... us deixo aquí un video d'un d'aquests gags...

En segon lloc, L'Alè dels fils, planteja diverses escenes amb titelles de fil que encarnen diversos personatges, alguns coneguts (com Edith Piaff o Charles Chaplin) i d'altres anònims, que estableixen un diàleg amb el públic amb la paraula, amb el so de la música o amb una coreografia. Personatges que a través de l'humor plantegen algunes crítiques a situacions que trobem en el nostre dia a dia com és el racisme o les guerres, personatges que fan sorgir la nostra tendresa i ens conviden a imaginar altres móns que caben en un metre quadrat.

Deixem-nos seduir per aquests petits actors, diuen que "en el pot petit trobem la bona confitura".

dissabte, 10 de gener de 2009

ser conscients ...

"... el que és terrible és pretendre que allò que és de segona és de primera. Pretendre que no et cal l'amor quan et cal; o que t'agrada la teva obra quan saps prou bé que ets capaç de fer-ho millor..." 
(Doris Lessing. El quadern daurat)

dijous, 8 de gener de 2009

Homenatge als clàssics

Quantes tardes de bon i gran cinema clàssic a la televisió compartides amb la meva mare, sobretot a la Setmana Santa o a les vacances de l'estiu... La llàstima és que aquestes pel.lícules tant sols es poden revisionar a la televisió o ocasionalment a la Filmoteca. Però de tant en tant els cinèfils ens portem una grata sorpresa, algun director o alguna productora s'engresca a fer una producció amb una factura clàssica.
Aquest Nadal ens ha arribat Australia, film que recorda clàssics com Mogambo, Gigante, Lo que el viento se llevó, o Memorias de Africa, per posar alguns exemples.

Té tots els ingredients per obtenir reconeixement: dos bons actors en un moment dolç de la seva carrera (Nicole Kidman i Hugh Jackmann), una bona ambientació (finals dels anys 30, IIa Guerra Mundial), una fotografia molt ben realitzada per Mandy Walker (director de fotografia de Lantana) i, sobretot, la mà del director, Bahz Luhrman.

La narració gira al voltant de l'arribada d'una Lady anglesa a terres australianesi l'epopeia que viu per mantenir la seva propietat en peu i la seva ramaderia intacta.

Tot això acompanyat d'una història d'amor clàssica, la presència del "malo" de la pel.lícula, la veu en off d'un nen aborígen, ... en fi, elements suficients per convertir-la en un dels films del 2009.

A mi personalment m'ha agradat molt per les imatges d'una Austràlia salvatge, amb grans extensions i, sobretot, per les excel.lents coreografies en el trasllat del ramat i els bombardejos dels japonesos sobre Darwin i la illa de Mision, es nota la professió anterior de Luhrman. La conjunció de música i imatge és un regal per la vista i la oïda.

Si sou dels que no us impacienteu i gaudiu amb films de gran format i no us fa res que tingui un metratge superior als habituals 90 minuts, us animo a veure-la, es convertirà en tot un clàssic...

dissabte, 3 de gener de 2009

Un bon cap d'any...

Realment aquest cap d'any l'he viscut amb moltes ganes... als darrers anys m'havia fet mandra sortir perquè el celebrava amb una bona part de la meva família i d'altres afegits... Però aquest any l'he viscut més que d'altres tot i que per sopar estava només amb la meva mare.

La celebració ja va començar per la tarda, amb la mare vam anar a comprar algunes cosetes bones per sopar. Ella ja havia preparat el segon plat i a mi em tocava escollir el que fariem de primer plat. Vam comprar algunes delicatessen (bé, res de l'altre món: paté de bona qualitat, vi rosat bo, ...) i quan pujàvem per anar a casa la mare a preparar el sopar quina va ser la sorpre
sa: un trenet patrocinat per l'agrupació de comerciants de l'Av. Gaudí i Sant Pau iniciava el seu recorregut a la parada del bus número 10 que anàvem a agafar en aquell moment. 
Vam veure alguns nens a la parada i vam demanar si s'havia de comprar un bitllet, quan els que portaven el trenet van arribar a la parada per de
ixar baixar i pujar viatgers i vam mostrar el nostre interés, ens van animar a pujar i no ens van demanar ticket ni res perquè era la darrera volta
 que feia.
Quina il.lusió més gran poder pujar!!, veient les cares dels nens, escoltant Nadales pels altaveus i recorrent l'Avinguda Gaudí i els carrers que l'envolten d'una altra manera.

Després de sopar, de prendre el raïm i de veure Fama a la Cuatro (sense dubte el millor programa que es podia mirar aquella nit donada la manca d'imaginació de les altres cadenes, amb l'excepció de l'especial del Polònia que el vaig gravar per veure'l amb calma un altre dia) i fent el salt a TVE1 pel que fa a les campanades... cap allà la 1 em vaig encaminar cap a Gràcia.
Quina bona pensada vam tenir el grupet de Ludicum que vam decidir anar al Café Salambó al C/ Torrijos!! la música excel.lent (van posar fins i tot algunes cançons de The Boss, entre d'altres) el grupet que ens vam trobar vam divertir-nos molt i el poder de les Caipirinhes ens va seduir a uns quants fins a la matinada...

Res millor que bona música, bona companyia i una mica d'alcohol per començar l'any amb ganes... I FINS L'ANY QUE VE!!!