dijous, 31 de maig de 2007

gent que dóna una oportunitat a la música

Des de fa un temps i gràcies a una bona amiga he conegut una discogràfica i promotora musical (Batiendo Records), i una entitat (Caminart) preocupades en difondre i promocionar la música de cantautors.

Tot just avui he pogut gaudir d'una jam session de cantautors a l'Orfeó de Gràcia, pel que he pogut saber cada dijous es realitza aquesta activitat a partir de les 21,30h. organitzada per Caminart. També els dilluns a la Sala Monasterio, a partir de les 22h., es fa una trobada de cantautors.

Com veieu no falten propostes tranquil.les, que et fan gaudir d'una mica de música tot prenent una cervesa, és estrany tot plegat, poder trobar un espai de desconnexió de l'estrés al que ens aboca una ciutat com Barcelona...

dimarts, 29 de maig de 2007

què ha passat?

Com pot ser que la meitat dels ciutadans de Barcelona no hagin anat a votar i 90.000 persones hagin votat en blanc a Catalunya? No tenim cultura política, no ens interessa el que fan i diuen els polítics o bé els nostres problemes, necessitats i inquietuds no tenen a veure amb els objectius i les agendes polítiques dels nostres representants.

Per una banda estic preocupada per la manca de legitimitat que otorguen als futurs regidors i alcaldes els resultats, aquests no obtenen un recolzament clar per part dels votants. Però, per una altra banda, me n'alegro que per fi el missatge sigui tant clar, i crec que a tots els líders dels partits amb representació als diferents ajuntaments i consells comarcals els ha quedat clar que estan molt distants de la ciutadania, que la seva tasca que, en principi, s'hauria d'adreçar a millorar la qualitat de vida dels seus veïns, no l'estan fent d'una manera eficient i s'estan perdent en la inauguració de grans infraestructures i en la propaganda com si estiguessin en campanya electoral continuament.

Per sobre de tot desitjo que tot això serveixi perquè els líders del partit a qui estic dedicant els meus esforços, Iniciativa per Catalunya, aprenguin que no es poden fer certes declaracions públiques animant a l'abstenció a aquells qui voten a la dreta, no es poden declarar antisistema quan tenen càrrecs públics (en tot cas es poden declarar inconformistes amb la realitat que veuen) i no poden assumir aquelles competències en les que constantment entraran en contradicció amb les seves idees i amb les seves bases.

S'inicia, doncs, una etapa de profunda reflexió, de canvi en les estratègies polítiques, de tocar de peus a terra i apropar-se als veïns dels barris tot escoltant les seves necessitats, en definitiva i tal i com ha declarat la cap de llista de la nostra formació a Barcelona, Imma Mayol, de viure la quotidianitat amb la gent.

dissabte, 26 de maig de 2007

S'ha d'anar a votar

Sí, vull ser així de contundent... Abans de començar la jornada de reflexió no volia deixar passar el fer algun comentari sobre les eleccions de diumenge.

Estic absolutamnt d'acord amb una reflexió que fa el meu bon amic Andrés Querol en el seu bloc: "què preferim, que guanyi la pseudoesquerra socialvenuda que legitima "aquesta farsa de democràcia" o que guanyi la dreta i fer merder?".

Aquells qui creiem que s'ha d'anar a votar a les eleccions ens trobem moltes vegades defensant aquesta postura davant de gent d'esquerres que utilitza l'argument que l'Andrés satiritza: els partits d'esquerra ja no ho són perquè han entrat dins del sistema i, per tant, ja no poden defensar radicalment certs valors o certes polítiques. Qui pensa això està deixant en safata les mans lliures als partits de dretes que defensen la no intervenció de l'estat en les polítiques socials (educació, sanitat, prestacions socials o serveis socials), privatitzant tots els serveis i fomentant els plans de pensions, el finançament de l'ensenyament privat i les mútues sanitàries.

Si la gent que s'anomena d'esquerres segueixen amb la tàctica de no anar a votar deslegitimen i treuen credibilitat a la tant de moda actualment democràcia participativa

divendres, 25 de maig de 2007

bars musicals que tanquen

Avui he anat al concert d'un cantautor de Tarragona que no havia sentit mai: Paco en la Luna. Ha actuat en una sala petita del barri de Gràcia, l'Astrolabi.
Es tracta d'un bar gestionat en règim de cooperativa amb molta entrega per part dels seus responsables que volen donar veu a aquells músics que per no ser majoritaris ni sortir als "40 ladrones" deixen de tenir qualitat, millor dit, en tenen més que tots aquells que són hiperpromocionats per les grans distribuidores musicals.

En el concert en Paco de la Luna ha fet un comentari sobre els bars amb actuacions en directe a la ciutat de Tarragona, dels 3 que hi havia han tancat en el darrer mes tots tres. És molt trist escoltar que en una ciutat on el terme cultura s'utilitza constantment: patrimoni de la Humanitat, una de les ciutats romanes més importants, la catedral, la Part Alta, ... com pot ser que en una ciutat, repeteixo, en la que els polítics s'omplen la boca amb el seu bagatge cultural es quedi sense cap espai on aquells que amb la seva veu fan una radiografia de la societat en la que vivim puguin tenir el seu lloc.
Per sort, a Barcelona, no hi ha aquesta situació, sembla que s'està recuperant la tradició molt arrelada en l'època dels nostres pares de compartir una estona amb elsamics tot prenent una cervesa escoltant una veu tranquil.la i una guitarra.

Crec que aquells qui et fan pensar, aquells qui et fan observar la realitat que t'envolta amb ulls crítics constitueixen una recepta imprescindible per qualsevol que vulgui tenir una bona salut emocional i intel.lectual.

dimecres, 23 de maig de 2007

què és la vida?

Quan te n'asseventes de morts sobtades de persones que coneixes, que et són properes, penses... perquè ara? perquè aquesta persona? alguns diran que és la predestinació, que cadascú de nosaltres té una data per néixer i una per morir i que això no es pot canviar, els creients diran que Déu ha cregut convenient per tu i pels teus familiars que marxessis en un moment determinat o, com deien a una sèrie de televisió fa uns dies, tots hem de fer aquest darrer viatge i quan arriba el moment es tracta de fer-ho amb la major tranquil.litat possible.

Però malauradament els que ens quedem no ens acostumem a veure com la gent que ens envolta va marxant, ens fa mal pensar que mai més podrem veure a aquella persona tot i que hi ha una dita que diu "una persona mora quan no hi ha ningú que la recordi", per tant, sempre que quedi algú que hagi conegut a aquella persona hi serà present.

En moments com aquest reflexiones sobre el que ha estat la teva vida, sobre el que has fet, les relacions que has mantingut, com has actuat amb la gent i sobre tot allò que et queda per viure... i, per sort, veus que sempre queden coses per viure.

dissabte, 12 de maig de 2007

Yo, me, mi, conmigo


Ja fa temps que m'estic adonant que la gent va a la seva, són ells i les seves circumstàncies. Però potser darrerament se'm fa cada cop més real i, en certs moments, difícil de portar i reconec que em fa perdre una mica els nervis.

Us mostraré uns exemples viscuts en els darrers dos dies. Us poso en situació:

1.- concert a l'Auditori (celebració del 20è aniversari de Catalunya Ràdio), diferents peces de diversos compositors al voltant del foc, la meva mare i jo segudes seguint el concert i, de sobte, en els aplaudiments després de cada peça sentim uns crits i un allargament dels aplaudiments encara que tot el públic ha acabat d'aplaudir, ens girem i veiem un senyor segut darrera nostre cridant les següents expressions: "collons!! què ve toquen", "Òstia, tu, són fantàstics!", o comentaris al voltant del desenvolupament de cada peça adreçats a la seva dona que està seguda davant seu. Tot això a viva veu. Quan va acabar el concert vaig pensar que a la seva dona se l'hauria de canonitzar, perquè només un sant pot aguantar aquestes bajanades.

2.- el mateix concert a l'Auditori, a la sortida. La meva mare i jo com que estàvem al 3r pis decidim agafar l'ascensor, esperem a que arribi amb un grup de 5 persones més i pugem. L'ascensor va baixant, en el segon pis s'obren les portes i no hi ha ningú per entrar, segueix baixant i en arribar al primer pis es tornen a obrir les portes i hi ha tres persones esperant, dues d'elles entren i els que ens trobem a dins aconsellem a la tercera persona que no pugi i s'esperi perquè ja som prous i pot haver perill que es quedi aturat, a més a més, era una persona especialment grassoneta, i pel pes que ja hi havia dins l'ascensor era millor que no pugés en aquell moment. La senyora va decidir que de totes totes baixava en aquell moment amb l'ascensor, cosa que va fer que finalment jo baixés caminant perquè vaig pensar que es quedaria penjat entre dos pisos. Quan vaig retrobar-me amb la mare a la planta baixa, vaig demanar-li quins comentaris havien sorgit dins l'ascensor i es veu que algú va fer referència a alguna altra vegada en un altre lloc on es va quedar penjat dins l'ascensor, comentari al que la senyora que es va emperrar en pujar va respondre dient que ja trucarien perquè els vinguessin a treure de l'ascensor.

3.- avui al tren de tornada de Reus a Barcelona, darrera hora de la tarda, començo a sentir un so repetitiu en la filera de seients de l'altra banda del passadís, miro i veig un ciutadà xinés amb el seu mòbil polsant les tecles. Passada una estona, no és un so, ja és una musiqueta també repetitiva, el mateix xinés jugant al llarg de pràcticament la resta del trajecte (gairebé una hora) amb jocs del mòbil. De fet, he d'aclarir que la musiqueta s'ha interromput en certs moments pels crits del mateix viatger adreçats a un compatriota seu segut al seu davant.

Bé, i quan no et trobes a dues senyores grans que van cap a tu com una bala si has tingut la gosadia de seure't, dins del bus, en els seients reservats a persones amb dificultats de mobilitat en un moment en que no hi havia ningú de peu en aquestes condicions, cridant-te que aquells seients són "els seus seients". O bé, a jubilats que venen a l'Oficina d'Acció Ciutadana on treballo després d'anar a comprar al mercat, al voltant de les 11h. (moment en que l'Oficina està a reventar de gent), i van directes al taulell sense agafar número de torn ni demanar permís als altres usuaris i, evidentment, sense mirar si estàs en aquell moment atenent a algú o no, i et demanen si han arribat les sol.licituds pels viatges de l'IMSERSO o et pregunten sobre alguna cosa relativa a la seva pensió, o qualsevol altra qüestió, i com que no els respons immediatament perquè estàs atenent una altra persona i tens el cap en mil coses en aquell moment, donen cops al taulell per cridar la teva atenció i quan l'han aconseguida i els hi dius que esperin un moment, com a mínim, a que acabis d'atendre a l'altra persona, comencen a cridar-te i a qüestionar la teva professionalitat.

En fi, com està el pati!!... Vull desaparéixer i no trobar-me amb ningú!!

dimecres, 9 de maig de 2007

Ernest Lluch i els politics com cal

En un dels capítols del llibre d'Isabel Coixet "Mi vida es un guión", llibre que recomano llegir, fa referència als polítics i a la relació que ha tingut amb algun d'ells, i en el darrer paràgraf tot fent al.lusió a Ernest Lluch es pregunta: "... ¿Dónde están los políticos como él, nobles, cultos, contradictorios, inteligentes, estimulantes, arriesgados, honrados?..."

Jo, de tant en tant, també em faig aquesta reflexió, tot veient el pati de col.legi en el que s'ha convertit la política a Catalunya i Espanya on el nepotisme i el "¿qué pasa con lo mío?" es el que prima en les relacions entre els polítics i els ciutadans i entitats. Suposo que els nostres polítics són fidel reflexe del "Lazarillo de Tormes" que tot espanyol porta a dins. Però d'un país on es valora més sortir a la televisió i fer-se famós per les relacions sexuals que tens o per les relacions interessades que estableixes i mantens sempre i quan t'aportin alguna cosa (un bon lloc de treball, un nivell econòmic i social determinat, ...), que aconseguir els teus objectius pels teus propis mèrits i actuar amb honestedat i segons els teus principis, bé, hi ha molta gent que no sap què són aquests, d'un país com aquest què es pot esperar...

Vaig sentir la mort d'Ernest Lluch a mans d'ETA el novembre de l'any 2000, a part de la seva valua professional, crec que com a polític va donar lliçons de saber estar i de coherència i, sobretot, és d'admirar la seva posició clarament favorable al diàleg a Euskadi implicant-se en el moviment Elkarri (ara Lokarri). La sort és que va deixar el seu llegat, principalment recollit per la seva família (només cal veure el curt realitzat per la seva filla Mireia dins el film col.lectiu "Hay motivo") i per la Fundació que porta el seu nom.

La llàstima és que persones com ell siguin reconegudes després de la seva mort, espero que, ara que m'inicio en això de la política trobi polítics com ell i jo mateixa aprengui que qui es vol dedicar a la política ho ha de fer per millorar la vida dels altres i no per lucrar-se ell i la seva família.

diumenge, 6 de maig de 2007

Sunshine


M'havia fet el propòsit de fer crítiques, en aquest bloc, de pel.lícules que m'haven resultat interessants i que m'havien agradat, però ahir una persona em va aconsellar que escrivís també sobre aquelles que no m'havien fet del tot el pes.

Aquest és el cas de "Sunshine", dirigida per Danny Boyle, a qui no se li pot negar la seva versatilitat, realitzant films sobre històries d'amor (com "Una historia diferente"), de terror (com "28 días después), films amb contingut social (com la molt coneguda i aclamada "Trainspotting"), i ciència ficció, cas de la pel.lícula que ens ocupa.

Tot i ser un gènere que no acostumo a veure, un grup d'amants al cinema em van animar i, com que crec que un cinèfil ha de conéixer tots els gèneres, finalment em vaig decidir.

Salvant les convencions del gènere, en aquest cas de ficció, sempre es busca que hi hagi un punt d'originalitat en el guió i en el tractament de la història, en el cas de "Sunshine" aquesta originalitat no hi és, hi ha similituds amb d'altres films com, per exemple, "Contact" de Robert Zemeckis, o les arxiconegudes històries catastrofistes...

Un element a valorar positivament és l'impacte d'alguns plànols, on arribes a sentir l'efecte del sol i la sensació de nebulosa que patim en els dies de calor més intensos dels mesos de juliol o agost. La utilització dels primers plànols també és un encert perquè fa que allò que es troba fora de plànol no es desvetlli ràpidament i et mantingui la incertesa al llarg de bona part del film.

Un altre element positiu és el fet que els actors no siguin massa coneguts, amb excepció potser de Chris Evans (va participar a "Los cuatro fantásticos"), aquest fet possibilita que l'espectador s'endinsi millor en la història, sense tenir interferències mediàtiques afegides...

L'interés sobre la narració, una suposada pèrdua de potència per part del sol originant que la terra es mantingui amb temperatures extremadament baixes i uns astronautes que intenten solucionar aquesta pèrdua de calor, es manté al llarg d'una hora, però en el darrer punt de gir, quan es presenta la part final del film, perd l'interés, confonent la ciència-ficció amb una història de terror, penso que és un error perquè fa una mala versió d'altres excel.lents pel.lis com "Alien".

En fi, que si sou seguidors de la filmografia de Danny Boyle i us agrada el gènere de ficció, potser sí que pot tenir un cert interés per vosaltres, però si no és així, obvieu-la quan mireu la cartellera per escollir una pel.lícula per anar a veure.

divendres, 4 de maig de 2007

Fronteres

“La mirada a les fronteres que proposem en aquesta exposició és una exploració de territoris límit que, en certa manera, expressen les contradiccions d’un món que es mou entre la hipercomunicació i les fractures profundes. A mesura que ens unim, el món esdevé més laberíntic.”

Josep Ramoneda

Director del CCCB


Com deia en un altre article al bloc fa uns dies, s'ha d'agrair que una proposta artística i cultural t'arribi, t'emocioni, t'aporti coneixements. Aquest és el cas de l'exposició "Fronteres" organitzada pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.

Quin gran desconeixement tenim dels conflictes generats al voltant de territoris fronterers a altres llocs del món! com l'enfrontament entre l'Índia i el Pakistán pel Cashemir, o entre Corea del Nord i del Sud... o la magnitud de la tragèdia que suposa el tràfic de persones entre les ciutats de Ciudad Juárez i San Diego (a Mèxic i EUA, respectivament), on es troba la frontera més llarga del món i per la que més persones passen cada dia, legalment o il.legalment.

Una de les parts que més indignació m'han suscitat és la dedicada a Palestina i Israel, quan mires el mapa d'aquests territoris entens el perquè de la situació tant conflictiva en la que es troben, és una veritable bogeria, les zones de control i els assentaments israelians estan per tot arreu dins el territori palestí, a més a més del traçat del mur que es va construir fa un parell d'anys.

I, en darrer terme, Espanya com a protagonista per l'anomenat "problema de la immgració" i el pas per la frontera de Melilla a territori espanyol dels marroquins i subsaharians.

Si m'admeteu un consell, cerqueu informació sobre tots aquests països i situacions abans d'anar a veure l'exposició, sinó pot resultar una mica densa, però no deixeu de veure-la, aprendreu molt i entendreu algunes notícies que haureu escoltat a la ràdio o als informatius televisius.

dimarts, 1 de maig de 2007

Man Ray

La Sala d'Exposicions de la Caixa de Tarragona, a aquesta mateixa ciutat, organitza fns el 13 de maig una exposició al voltant d'aquest artista, dibuixant, pintor, escultor, però sobretot conegut pel seu interés per la fotografia. Va ser un dels precursors de la modernitat a la primera meitat del segle XX. Membre dels moviments surrealista i dadaista, amic de Duchamp o Picasso, contemporani de Dalí i Buñuel. Sempre ha despertat en mi gran interés per la manera com va entendre la fotografia, més enllà d'un mitjà de reproducció de situacions, de document, convertint-lo en un objecte de culte, en art.


És curiós com el paper de qui observa una fotografia es pot transformar des del paper de mer observador d'una situació en la que d'altres participen a ser el protagonista, quan és ell qui ha de donar el punt de vista a la fotografia, qui ha de dotar-la de sentit, aquest seria el cas de les obres de Ray.

A banda de ser considerat el pioner de la fotografia moderna també és un dels primers cineastes, va rodar alguns curts experimentals (que es poden veure en l'exposició).

Espero tenir ocasió de poder visitar d'altres exposicions d'aquest artista, aquesta se m'ha fet curta per tractar-se d'obres d'una col.lecció particular.