dissabte, 28 de juny de 2008

Retorn al segle XIX

Des fa més de 20 anys formem part de l'Olimp dels Deus, almenys això és el que ens han fet creure els nostres polítics, em refereixo a pertanyer a la Unió Europea. Semblava que aquest fet ens feia ser moderns, civilitzats, enfront els països que fins fa uns mesos no en formaven part, l'anomenada "Europa de l'Est", ara com que som tolerants i volem fer una macro-regió econòmicament forta enfront els Estats Units hem deixat que aquests altres països s'integrin a la Unió.

Però aquest toc de modernitat i civilització sembla que l'anem perdent darrerament. Per una banda, els ministres de treball de la UE acorden l'ampliació de la jornada laboral a 65 hores setmanals, Espanya s'ha abstingut tot i que podia haver votat en contra, recordant temps passats. Amb aquesta mesura es passaria a deixar de contractar dues persones fent aquest còmput d'hores.
Per una altra banda, el projecte de Directiva europea sobre la detenció i expulsió de les persones estrangeres en el territori de la Unió. Aquesta contempla com a primera mesura el tancament per un període de 6 a 18 mesos a aquells estranger que es trobin en situació irregular; preveu també una prohibició d'entrada al territori europeu per un període de 5 anys per aquells qui hagin estat expulsats; i per acabar-ho d'adobar, els menors no tindran un tractament diferenciat, estiguin o no acompanyats, se'ls internarà als Centres d'Internament per Estrangers (CIE) i expulsats com els adults, fet que suposa no respectar el principi de l'interés superior de l'infant.

Per tot això, demanaria una mica de sensatesa als polítics que representen els nostres interessos als organismes europeus i, sobretot, que no retornin al segle XIX...

dijous, 26 de juny de 2008

Espanya i l'Eurocopa

En un dia com avui en que molts estaran davant de la tele a partir de les 20,45h.

LUIS GARCÍA MONTERO EUROCOPA 2008 - La otra mirada
Mi copa
El pais, 24/06/2008
Por las calles del barrio en el que crecí, que no tenían coches y se convertían con facilidad en campos de fútbol. Por la marrana de don Alfonso, el vecino que se compró el primer coche y salía al balcón y nos gritaba "no me jodáis la marrana" cada vez que le pegábamos un balonazo a su flamante Gordini. Por el niño que se quedó afónico en Granada la noche en que el Real Madrid ganó su sexta Copa de Europa. Por la banda de Gento. Por el padre Juan Manuel, que se arremangaba la sotana y se jugaba con los alumnos a un penalti la misa del miércoles. Por el comunista Jorge Semprún, infiltrado en la España franquista, que aprendió quién era Di Stéfano para discutir de fútbol en los bares y no levantar sospechas. Por la ley de la ventaja cuando se corre hacia el futuro. Por la final de la Copa del Rey de 1928, disputada entre la Real Sociedad y el Barcelona, que provocó la Oda a Platko de Rafael Alberti. Por el tiempo de descuento y las ocasiones en el último minuto para los que van perdiendo. Por Maradona y Cruyff, que sabían soñar con los pies. Por los defensas que dan un paso y dejan fuera de juego al enemigo. Por Alfredo Bryce Echenique, que descubrió su estilo literario oyendo a los locutores que cantaban en la radio "avanza Perú, avanza Perú, gol de Brasil". Por una pared entre Villa y Torres. Por una conversación entre Pepe y Cannavaro al borde del área. Por los coches con radio en los viajes de domingo. Por el año en que Porta, delantero del Granada, fue Pichichi.

Por el cantante Joaquín Sabina, que es partidario de los goles con la lengua muy larga y la falda muy corta. Por el editor Chus Visor, empeñado en que pierda España porque el seleccionador no ha convocado a jugadores del Atleti olvidándose de que Luis y Torres son la historia del Atleti. Por Almudena, que me perdona mi madridismo. Por el poeta Benjamín Prado, que ha visto conmigo abrirse las aguas del Bernabéu para que pase Zidane con el balón controlado. Por los directores Azucena Rodríguez y Fernando León de Aranoa, que saben controlarse y no gritan, ellos que pueden, "¡corten, corten!", cuando se acerca a nuestra área el peligro. Por el novelista Eduardo Mendicutti, que es abstemio, pero llega siempre puntual y con una botella de whisky. Por el periodista Javier Rioyo, que no llama a la mañana siguiente cuando pierde mi equipo. Por el pintor Juan Vida, que debería aprender de Javier. Por los que saben jugar sin balón y crean espacios en el campo. Por los que tienen un buen toque y no son demasiado chupones. Por un juego en donde todavía es posible aplaudir y animar a alguien sin mala conciencia. Por un juego capaz de sobreponerse a los negociantes y a las recalificaciones. Por mi hija Elisa, que se quedó afónica cuando le ganamos a Italia. Por Italia, que ya era hora. Y por todos los aficionados al fútbol, yo levanto mi copa. El fútbol no es el mar, lo sé. No es cuestión de vida o muerte. Es, si acaso, una tormenta en un vaso de agua. Pero a mí me ha quitado muchas veces la sed.

dimecres, 25 de juny de 2008

Frivolitat i glamour

En alguna altra ocasió he parlat en aquest bloc de les Quick Flick, aquelles pel.lícules pensades principalment per dones, acostumen a ser històries romàntiques i alguns actors i actrius icones d'aquest gènere són: Hugh Grant, Julia Roberts, Rupert Everett, ... 

Acaba d'estrenar-se un film basat en una exitosa sèrie de televisió i que va una mica més enllà en aquest gènere, mostrant una imatge de la dona no tant submissa a la figura de l'home, una dona professional, amb un nivell econòmic elevat i que sap el que vol, millor dit el que no vol. Sexo en Nueva York mostra la vida de quatre amigues al voltant dels 40 anys, desinhibides i liberals, envoltades de luxe (només cal veure l'hotel de 5 estrelles en el que passen uns dies a Mèxic). Tot i la frivolitat que seria esperable d'una pel.lícula com aquesta, va més enllà del tòpic i aprofundeix en els sentiments i les expectatives d'aquestes dones i, sobretot, presenta una relació d'amistat entre elles clarament envejable. 

Per aquells que volgueu passar una bona estona, divertida, i, sobretot, us agradi estar al dia del més inn i el que és out actualment, no deixeu de veure aquest film.

dissabte, 21 de juny de 2008

Temps

"Hay que trabajar ocho horas y dormir ocho horas,  ¡pero no las mismas!"

Woody Allen



dijous, 19 de juny de 2008

Vacances

No sé com però a aquestes alçades de l'any sempre arribem sense forces, sembla que la màquina vagi al.lentint el pas i només pensem en una terrasseta on prendre una cervesa o un mojito en bona companyia, millor si pot ser a la vora del mar, o bé en les pel.lis que podrem anar a veure, els llibres i revistes que podrem llegir sense tenir un rellotge que ens limiti el temps, en les nits que podrem allargar sense pensar que al dia següent hem de matinar i, sobretot, una cosa que a mi em costa molt de fer, millor dit no fer... no fer res, asseure't al sofà i deixar passar el temps sense pensar en la roba que tens per rentar, els e-mails per mirar i contestar, les trucades a fer, ... 

Si us plau, que algú avanci el temps i que faci desaparéixer el mes de juliol!! Esto no se puede aguantar!! vull ser un turista a Barcelona i perdrem de nit al Parc de la Ciutadella o passejar per la Barceloneta quan em vingui de gust...

Quién dijo agosto? dónde está? cuándo llega? 

Com deien els nois de Mecano, literalment (sobretot després de passar el cap de setmana que he passat)... HOY NO ME PUEDO LEVANTAR!!


dimarts, 17 de juny de 2008

Un cop a l'estòmac

Fa uns dies en Roger em demanava què era per mi el cinema... li vaig dir que era art, expressió, entreteniment i aprenentatge. 

Seguint aquest darrer terme, aprendre es pot fer de moltes maneres, una d'elles és rebent un cop a l'estòmac i despertant del somni en el que vius. Les dues darreres pel.lícules que he vist són dos exemples d'aquest despertar violent.

La primera, dirigida per un mestre
 del cinema, Sidney Lumet, s'inicia amb una de les frases més contundents que he llegit 
darrerament: "Ojalá puedas estar media hora en el cielo Antes de que el diablo sepa que has muerto", precisament la segona part de la frase és la que dóna títol al film. Amb aquest inici es desenvolupa una història narrada en diacro
nia, amb anades i vingudes sobre la mateixa situació segons els diferents personatges que intervenen. És una lliçó de cinema en majúscules, basant-me en els següents elements: la profunditat de camp, on poden haver dos personatges dins del mateix pla però un més endavant i un altre més enrere depenent de la importància que el director vol donar a l'acció de cadascun d'ells; la possibilitat de veure diferents tipus d'enquadraments i plànols, així com la destresa en la utilització del zoom i obertura de l'objectiu a l'hora de fer-nos partíceps del que els germans Hanson pensen i finalment fan. 
Vull destacar el guió, que trenca amb la narració continuada de la història i juga amb el trencament del temps per portar-te allà on necessita la història. I, un altre factor que farà que la pel.lícula sigui recordada és la magnífica interpretació de tots els actors que intervenen, començant pel gran Philip Seymour Hoffman (sempre encerta amb els personatges que escull per interpretar), Albert Finney, Ethan Hawke (en un paper de fracassat que viu sotmès al seu germà, la seva ex-dona i la seva filla, paper que el distancia una mica d'altres que ha fet), Marisa Tomei...
I recordeu això: què estarieu disposats a fer per diners?

En segon lloc, voldria comentar una pel.lícula de la que no tenia gaire coneixement i que ha estat una sorpresa per mi. És un cop de puny a la il.lusió d'una societat benestant, on no existeixen problemes, millor dit, aquests no es veuen.
Basada en un cas real i rodada més com a documental que com a ficció
 (tot i que hi ha una narració ficcionada), reprodueix el patiment i la mort (en aquest cas us ho puc anunciar perquè el film s'inicia amb un imatges del judici que resol el cas) de Sylvia Likens, una nena de 16 anys, 
a mans de la família a càrrec de qui la deixen, a ella i a la seva germana Jennie, els seus pares temporalment. 
L'atmosfera que es crea al llarg de tot el film, la perversió en la que cau tota una família (sobretot per la utilització de nens com a torturadors), la presència constant de la religió com a excusa, i les magnífiques interpretacions de Ellen Page (com a Sylvia Likens) i Catherine Keener (com a Gertrude Baniszewsky), fan que quan arriben els títols de crèdit finals no siguis capaç d'aixecar-te del seient pel pes que portes a sobre...

En la següent frase es resum molt bé la intenció del film:
"Es una película necesaria en tiempos en los que la tortura y la vejación son justificados con fines políticos y se da por sentado que lo éticamente correcto siempre mora en occidente, aunque viéndola se nos revuelva el estómago y sacrifiquemos la cena." (Adrian Bravo)

dilluns, 16 de juny de 2008

Estupidesa

"Sólo dos cosas son infinitas: el universo y la estupidez humana. Y no estoy seguro de lo primero."

Albert Einstein

Res a afegir...


divendres, 13 de juny de 2008

Les segones oportunitats

Fa gairebé un any us vaig parlar d'una pel.lícula petita, sense efectes especials, tranquil.la, que ens parla de segones oportunitats, de persones que són perdedors a la vida però que ens donen lliçons de coratge per seguir endavant introduint un punt d'ironia a les seves vides. El film en qüestió era Bajo las estrellas, òpera prima de Félix Viscarret, i que es va emportar dos goyas a la darrera gal.la del cinema espanyol: un pel sempre encertat Alberto San Juan pel paper de Benny Lacun, i l'altre pel guió adaptat.

Bajo las estrellas adapta el llibre El trompetista del utopía, de Fernando Aramburu. En el moment de veure la pel.lícula no havia tingut ocasió de llegir el llibre i, normalment, quan es tracta d'una adaptació cinematogràfica acostumo a llegir el llibre primer i veure el film després.

Ara que m'he llegit el llibre, entenc el premi al millor guió adaptat per Félix Viscarret. Crec que ha estat molt fidel no solament a les paraules sino també al clima, als sentiments i la intensa emoció que Aramburu pretenia transmetre en les seves pàgines. Viscarret ha aconseguit mostrar en imatges el que el lector havia imaginat llegint el llibre, encara que hi ha una mica de trampa donat que l'escriptor va estructurar el llibre de manera que et pots imaginar les diferents escenes, intercal.lant diàlegs i monòlegs interiors de Benny Lacun dins la narració, elements que constitueixen una bona base pel missatge cinematogràfic.

Reitero la meva recomanació sobre el visionat de la pel.lícula i afegeixo també a aquesta la lectura del llibre, en ambdos casos fareu un retorn a la vida senzilla, a la relativitat de les coses, al discerniment entre el que ens ha de preocupar i el que és superflu...


dimecres, 11 de juny de 2008

Despiste

Quan perdem alguna cosa pel carrer ens adonem del poc que depenem de les coses materials, encara que en certs moments sí pensem que les necessitem però realment després veiem que hi ha coses més importants i a les que moltes vegades no tenim presents. 

Entono un mea culpa per la poca capacitat d'observació que tinc i per les vegades que se'm perden els petits detalls que donen sentit a la vida: l'anar i venir de les ona
des a la platja, el despertar amb el so dels ocells, el somriure del passatger que es posa al nostre costat en el metro, l'acudit que ens explica un amic, tancar els ulls mentre escoltes aquella cançó que tantes coses et diu, la llàgrima que rodola per la nostra galta en el climax d'una obra de teatre, ...

Deixem de banda tot allò que ens pesa, que ens distreu i no ens deixa veure i sentir els instants que ens donen la força per tirar endavant. Sense ells, la vida seria una càrrega molt feixuga de portar.

dimarts, 10 de juny de 2008

música en viu


Per aquells que ens agrada gaudir de la música en directe, agraïm les iniciatives que la promouen. En aquests dies coincideixen dos festivals de cantautors que tenen una certa trajectòria i reconeixement per part dels professionals i del públic: Concurs de Cantautors/es d'Horta-Guinardó, i Certamen de Cantautors de Viladecans.

La generació dels meus pares es pregunten moltes vegades on van quedar aquells recitals d'en Raimon, la Maria del Mar, la Marina, ... on està aquella "cultura" de reivindicació, on aquells bars on podies asseure't amb els amics i tocar la guitarra mentre prenies una beguda.

Ara ja tinc arguments per respondre'ls, potser les lletres no contenen la profunditat política dels 60, però els nous cantautors també transmeten molt amb les seves cançons, també creuen que "un altre món és possible", i també enfronten l'art amb el negoci, perquè es mouen fora dels circuits comercials. Encara que hi ha excepcions i alguns es converteixen en personatges mediàtics i arriben a influir socialment més per sortir als mitjans que no pas pel que realment són: poetes de la música.

Us convido a conéixer a Dani Flaco, Rafa Pons, Deluxe, El Sobrino del Diablo, Cuni Massa, i molts d'altres que actuen en petits locals com el Santutxo (cada dimarts hi ha concert), l'Astrolabi, el Col.leccionista.

Volia aprofitar aquesta entrada per convidar-vos a anar al Jazz Sí Club, bar promogut i dinamitzat pel Taller de Músics. Cada dia de la setmana podeu trobar una proposta musical interessant, alguns dels intèrprets són alumnes o exalumnes del Taller, ahir vaig anar amb un amic a veure un grup de jazz, Fan Club, i ens vam quedar bocabadats del altíssim nivell que tenien, ens van transportar al Soho de Nova York amb la seva música.

dissabte, 7 de juny de 2008

Amants del cinema

Els que fa temps que em coneixeu, sabeu la passió que sento pel cinema, passió que supera el simple hobby. Però avui me n'he adonat que hi ha gent que va més enllà, que dediquen bona part del seu temps de lleure a fer arribar aquest amor pel cinema a d'altra gent, que promouen les versions originals en poblacions a les que no arriben o, simplement, que porten el cinema a llocs on no en tenen cap.
Estic parlant dels que formen part dels cineclubs. Alguns d'ells van ser creats fa 50 anys, com el deVic, amb les dificultats que suposava en aquells anys fer alguna cosa que pogués qüestionar el règim i els seus sistemes de propaganda audiovisual...
A Catalunya es calcula que hi ha al voltant de 40 cineclubs, la majoria d'aquests formen part de la Federació Catalana de Cineclubs que ha celebrat la seva assemblea anual.


La sessió matinal ens ha portat a descobrir eines per incloure arxius d'audio i video als blocs i com fer que d'altres es subscriguin al teu bloc. Després hem pogut conéixer algunes propostes interessants de fons de materia audiovisual: la Fàbrica de Cinema Alternatiu, organitzadors del Festival de Cinema Independent L'Alternativa; Observatori de Video no Identificat; i Casa Amèrica Catalunya; així com Cinesud.

Per la tarda s'ha desenvolupat l'assemblea pròpiament dita, finalitzant amb l'espectacle Chomón Embruixat, amb un passi de curts muts de Segundo de Chomón, acompanyats per la música de de Josep Maria Baldomà.

Quan es parla de voluntariat es pensa moltes vegades amb el voluntariat social, aquell que està destinat a acompanyar o ajudar a les persones que tenen una situació de dificultat, però s'oblida que hi ha altres maneres de col.laborar i millorar la nostra societat. El voluntariat cultural, i el cineclubisme en especial, fan que coneguem on està assentada la nostra cultura, proporcionen estones d'entreteniment i gaudi sense cap cost i, el més important, ens ensenyen com omplir el nostre temps de lleure.

dijous, 5 de juny de 2008

Tancant cercles

"Siempre es preciso saber cuándo se acaba una etapa en la vida.
Si insistes en permanecer en ella más allá del tiempo necesario, 
pierdes la alegría y el sentido del resto.
Cerrando círculos, o cerrando puertas o cerrando capítulos.
Lo importante es poder cerrarlos y dejar ir momentos de la vida
que se han ido terminando.

No podemos estar en el presente añorando el pasado.
Ni siquiera preguntándonos porqué.
Lo que sucedió, sucedió, y hay que soltarlo. 
No podemos ser niños eternos, ni adolescentes tardíos,
ni empleados de empresas que ya no existen, 
ni tener vínculos con quien no quiere estar vinculado a nosotros.

Tú ya no eres el mismo que fuiste hace dos días, tres meses o un año.
No hay nada a qué volver.
Cierra la puerta, pasa la página.
Ni tú serás el mismo, ni el entorno al que regresas será igual,
porque en la vida nada se queda quieto, nada es estático.

Cierra, clausura, limpia, tira, oxigena, despréndete, sacúdete,
SUÉLTATE!!"

Claudio Coelho

dimecres, 4 de juny de 2008

Amor pel cinema

Em fa molt feliç descobrir que en el cinema encara existeix originalitat, encara hi ha guions que no es basen en d'altres anteriors o que no adapten llibres, que encara hi ha maneres de fer diferents.
Fa uns anys vam descobrir un director que ofereix aquestes característiques, Michel Gondry. Director francés que treballa a Estats Units, s'ha curtit en el món dels videoclips on ha treballat amb estrelles de la talla de Björk, Kylie Minogue, Paul McCartney, The Rolling Stones, ... I la manera de dirigir dels videos musicals es veu en les seves pel.lícules on pren alguns dels elements experimentals com la perspectiva, la poca utilització d'efectes digitals, el muntatge dels escenaris o els planols llargs...

El seu segon llargmetratge, Olvídate de mi, va ser guardonat amb l'Òscar al millor guió original, premi molt merescut donada l'originalitat d'aquest, guió que gira al voltant del flashback constant i de la contraposició de dues visions, les dels dos personatges principals, sobre un mateix procés vital.
Fa dos anys va dirigir La ciencia del sueño, potser no és un film tant aconseguit com l'anterior però l'originalitat, en aquest cas de la iconografia, segueix estan present.

En aquest any 2008 ens sorpren amb una pel.lícula que és un cant a la màgia del cinema, als origens del cinema, quan no existien els efectes especials ni la possibilitat del muntatge digital. Rebobine, por favor ens situa en un videoclub de barri en el que per un fet fortuit s'esborren les cintes de video i un empleat amb un amic decideixen rodar ells mateixos versions "a la sueca" de les pel.lícules. 
Veure com realitzen, amb decorats i atrezzo de cartró pedra i amb càmera a l'espatlla, films dels 80 i 90 que s'han convertit en clàssics de videoclub (com Cazafantasmas, Robocop, Hora punta, Paseando a Miss Daisy, ...), esdevé un premi per aquells qui estimem al cinema.

Els actors es fan molt creïbles, fins i tot, Jack Black en un paper menys histriònic del que és habitual i un Danny Glover envellit per requeriment del seu paper.

dimarts, 3 de juny de 2008

Prendre partit

Fa uns mesos escribia en aquest bloc sobre una pel.lícula que m'havia arribat molt, Lo mejor de mí, aquest film tracta sobre el que algú està disposat a fer per una altra persona a qui estima, encara que després l'abandoni o no estigui d'acord amb ell.



De vegades ens signifiquem per altres, defensem a d'altres, ens identifiquem amb altres, però tenim tota la informació? actuem amb parcialitat? o ens exposem massa sense tenir en compte que hi ha diverses visions d'una mateixa situació, que mai la realitat és una.



Tant de bo poguessim tenir les diferents versions d'un mateix problema i actuar amb equanimitat, però ens perden els sentiments perquè volem creure, necessitem creure a qui estimem.
Malgrat tot, jo no confio en aquells qui no prenen partit i es mostren neutrals davant un conflicte, no me'ls crec.