dijous, 27 de novembre de 2008

Cinema d'interpretació

Quan una proposta ha tingut èxit i aquest ha esdevingut per la seva qualitat es pot pensar en no imitar-lo, en no fer una readaptació d'allò que va funcionar molt bé. 

Però una altra opció és fer una aproximació a la versió original dotant-la d'una altra forma estètica. Aquest és el cas de la pel.lícula Retorno a Brideshead. Si, en el seu moment, als anys 80, ja era difícil adaptar l'excel.lent obra literària d'Evelyn Waugh, ara era gairebé impossible superar la que és una de les millors sèries de la història de la televisió.
Malgrat tot crec que la versió de 2008 no és tant pretenciosa, no penso que vulgui imitar a la sèrie, simplement vol actualitzar la història de Charles Ryder i la seva relació amb la família Flyte amb els recursos audiovisuals i la manera d'entendre el cinema d'ara.

Amb una ambientació i unes localitzacions que fan que l'espectador visqui a l'Oxford dels anys 30-40, utilització de plànols curts (primers plans) quan els personatges participen en escena i plans llargs (obertura de l'objectiu) quan la càmera enfoca la impressionant mansió, protagonista del film, i els colleges d'Oxford, el director ens resitua en els convencionalismes religiosos d'una família aristocràtica i la confrontació constant amb l'ateïsme d'un estudiant de classe mitja-baixa que té la gosadia d'establir-ne una relació.

Si recordem els grandíssims intèrprets de la versió televisiva (Jeremy Irons, Anthony Andrews, Laurence Olivier o John Gielgud, entre d'altres) podem pensar en que la versió cinematogràfica es queda una mica justa en les interpretacions però, tot i que no són aquells actors, els actuals també fan un paper digne... A destacar, com sempre, l'excel.lent Emma Thompson qui es creix en les escenes en que increpa al personatge de Charles Ryder.

És un film recomanable per aquells qui aprecien el cinema d'interpretació i, sobretot, el cinema clàssic anglés.

dimarts, 25 de novembre de 2008

IC-V

Quan fa 2 anys vaig afiliar-me a Iniciativa em sentia una mica estranya... això de participar activament a un partit polític se'm feia molt lluny de mi, molt lluny de la gent que m'envolta i de la meva experiència anterior.
Tot i que des que tenia 15 anys estic vinculada d'una manera o altra al moviment associatiu i a moviments socials, això d'implicar-te en la política més formal se'm feia una mica estrany. La veritat és que entre els meus amics i familiars no va suposar gaire sorpresa, de fet ho veien com una evolució natural de la meva trajectòria personal.

Raons no m'han faltat per fer aquest pas: les associacions estan bé però arriben on arriben i qui realment pot, si vol, canviar les coses són els partits polítics, i el que més s'aproxima a la meva manera d'entendre el món i que té com a prioritat programàtica la defensa de la igualtat d'oportunitats en l'accés als recursos i enten la intervenció de l'Administració Pública en la societat i en el mercat és quelcom necessari per garantir l'Estat del Benestar.

Aquest cap de setmana he vist com se'm disipaven tots els dubtes del perquè  formo part d'IC-V. He tingut l'oportunitat de participar a la 9a Assemblea d'aquest partit celebrada a Sabadell. En ser tres dies seguits i intensos es pot pensar que es va fer pesat però no és així. Vam tenir oportunitat de veure autèntics debats ideològics, perspectives molt crítiques a la participació d'Iniciativa en el Govern, a la gestió que s'ha fet de les dues Conselleries que estan encapçalades per membres del partit, a la relació entre el partit i el Govern, al desgovern que viu IC-V pel fet que els seus dirigents estan ocupant càrrecs públics, ... han sortit a la llum grups de militants descontents que han fet propostes que faran avançar a Iniciativa cap a la visualització d'una veu pròpia que la farà marcar perfil de manera més contundent i l'assumpció del plantejament sobiranista que feia un grup d'afiliats encapçalat per Raül Romeva.

Esperem que totes les propostes i resolucions que van sortir tant en la preparació de l'Assemblea com en el seu desenvolupament siguin assumides per la seva Comissió Executiva Nacional. De moment una de les propostes sorgides de l'Assemblea és el replantejament del Pacte d'Entesa per respondre a l'actual context de crisi.

Esperem que Iniciativa recuperi la salut per continuar sent capdavantera de les polítiques socials i ecologistes. I aprofito per desitjar-li a Joan Herrera la millor sort del món tant en el Congrés de Diputats com en el seu nou paper dins el partit, com a Secretari General, i com a relleu natural de l'actual president, Joan Saura, de cara a la propera assemblea d'aquí a 4 anys. Aquells que hem compartit amb Joan Herrera debats i lluites ell des de Joves amb Iniciativa (ara Joves d'Esquerra Verda) i d'altres des d'associacions juvenils (en el meu cas el SIPAJ o Món-3) ens fa il.lusió que persones de la nostra generació estiguin assumint responsabilitats polítiques com és el cas del Joan o la Dolors Camats.

dimecres, 19 de novembre de 2008

Fàbula

"Hi havia un vell camperol que tenia tres fills. Vivien dins una cabana humil, tota la vida havien estat pobres. Just tenien per menjar allò que conreaven en unes petites terres eixorques. Un dia, el vell camperol va posar-se malalt. Va passar el temps i els fills van veure que l'ancià no es recuperava. El vell es va adonar que li havia arribat l'hora de morir. Cridà els fills a la capçalera del llit, i els va dir: 
- Fills meus, acosteu-vos; abans de morir us he de confessar una cosa: a les nostres terres hi ha enterrat un tresor. Esperava poder donar-vos- el jo, però la malaltia m'ha agafat de sobte. Busqueu-lo.

I, sense dir res més, el vell es va morir. Els fills van enterrar-lo i l'endemà
 mateix van començar a buscar aquell tresor. Van regirar tota la terra, van fer clots i més clots, obriren una infinitat de rases, van 
remoure cada pam, aixecaren cada pedra, ho acanalaren tot i no trobaren res. Res de res. Del tresor, ni rastre. S'acostava el temps d'ensementar. Els fills sabien que havien de sembr
ar les terres per poder menjar, que si continuaven cavant no serien a temps per a les collites i passarien gana. Per això decidiren abandonar, per aquella anyada, la recerca. I van començar a escampar la llavor.
Aquell any van recollir la millor collita que havien tingut mai. Fins llavors, sempre el fruit havia estat magre, però, aquella anyada van tenir un esplet extraordinari. No passaren gens de gana, van poder 
vendre una part de la collita i van guanyar alguns diners. I saps per què? Perquè la terra estava remoguda. Buscant el tresor havien capgirat tot el terreny i ara, aquest blat, era molt més productiu. Any rere any van regirar la terra, buscant el tresor, any rere any les collites anaren millor. Cada cop van tenir més esplet i més llavor i van sortir de la misèria. Cada any buscaven i sembraven. No trobaven el tresor. Cada any la collita era més bona..."

La perseverància és convertir l'impossible en possible...

dimarts, 18 de novembre de 2008

Plaers

Ens hem de guiar pels propis desitjos o hem de racionalitzar i pensar cada passa que donem? Hem de buscar la plena satisfacció personal o quedar-nos insatisfets amb les decisions que prenem? 

Aquestes qüestions són plantejades per la meva darrera lectura: El llibre dels plaers immensos de Melcior Comes. Narrada en primera persona, és un divertiment que ens apropa als anys de joventut d'un noble mallorquí, la seva recerca del plaer, l'amistat i l'amor, la vocació i, en definitiva, el seu lloc en el món.

Us deixo algunes reflexions extretes del llibre...

"Això és la vida, aquest desig, la fam per un demà sempre demorat, un cos que es desdobla en altres cossos, ..., i aquest créixer i buscar, continuar i conèixer, saber i alçar-se amb pretensions, engendrar i partir, dubtar i creure, i treball i descans i joventut i vellesa, ..." (pg.37)
"A mi només em preocupava el present, el meu encantament davant cada objecte i cada instant, en tot moment buscava el goig que amagaven les petites coses: res m'agradava més que gaudir de la meva soledat, sentint com a dintre meu el món es creava... palpar la textura del temps, el seu inquiet artifici, els seus infinits replecs, tot el que em feia créixer i m'abocava a descobrir-me com a l'única entitat vertadera. Només podia comptar amb mi mateix: jo era tot el que existia." (pg.39)
"... i em vaig posar a cavil.lar de quina manera els homes i les dones semblaven concebuts per fer-se infeliços, o per donar-se les dosis més grans d'una felicitat enverinada." (pg. 52)
"Vivim perquè veiem viure? Ho dubto. El desig és innat, una empenta ancestral que només necessita una espurna per activar-se." (pg. 180)
"Què som, què fem aquí i què podem fer i podem conèixer? Això que ha preocupat tants, des de fa tants segles, potser té una resposta senzilla: som aquí per impel.lir la vida, per fer-la durar i salvaguardar-la i impulsar-la cap a la completesa." (pg. 185)

UN CANT A LA VIDA!!

dimarts, 11 de novembre de 2008

Madrid

Aquells qui vivim a Barcelona estem en constant competició amb la capital espanyola: que si una té mar i l'altra no, que si una rep menys diners en infraestructures i l'altra més perquè les seves es consideren obres d'Estat i no de Comunitat Autònoma, que si uns no entenen que els altres parlem una altra llengua, que si una rep més seus de grans empreses multinacionals en detriment de l'altra... El cas és que són les dues ciutats espanyoles més importants i, evidentment, tant els seus tarannàs com a ciutats i els d'aquells qui les habiten són ben diferents.
He tingut la sort d'estar 4 dies a Madrid i he gaudit com mai. No sé si vull fer comparances amb la meva ciutat però el que és segur que la "capital del Reino" té molts elements que són altaments atractius per mi:
- L'oferta cultural és impressionant, on es pot trobar un passeig amb 4 museus que recullen tota la història de l'art de forma continuada? 
- La vida al carrer a totes hores, on pots estar tranquil.lament a les 3 del matí prenent una copa sense patir per si tanquen el local? on es poden trobar tanta concentració de bars per metre quadrat destinats a moments diferents del dia o de la nit?
- On pots trobar una Avinguda amb 20 sales de cinema i 8 sales de teatre?
- On tens un parc com el Retiro, tant cuidat, i d'altres places i parcs amb un volum de verd tant gran?

Doncs bé, obvio dir en quina ciutat he trobat tot això... Si voleu us puc fer un resum del que he viscut aquests dies: exposició de Rembrandt al Museo del Prado, dinar a una arrosseria, de tapes per Huertas i per la Latina, un musical a la Gran Via, adquisició d'una samarreta de la Família Telerin a El Rastro (vamos a la cama, que hay que descansar, para que mañana podamos madrugar), compra de diversos llibres sobre cinema (sobretot un que és un veritable tresor sobre els cinemes desapareguts a Barcelona) a una de les llibreries més reconegudes, la Ocho y medio, sortir de farra per Chueca, ... bé i més coses que no us explicaré.

No cal dir que repetiré, una bona amiga em deia que fa un temps va trobar a Madrid el seu lloc en el món, encara que ha tornat a Barcelona, ara entenc el perquè. Com que sempre havia anat de pas per aquesta ciutat i no havia tingut ocasió potser de gaudir tant la ciutat no me n'havia adonat del tot dels seus atractius, però després d'aquests dies tant intensos puc acabar dient... ES MADRID!!

dimarts, 4 de novembre de 2008

Al carrer

Avui he viscut una de les experiències professionals més difícils de la meva trajectòria... per injusta, per ser una conseqüència perversa de les incongruències del sistema de prestacions socials, per no poder entendre res...
Explico una mica els fets: 
El primer trimestre de cada any els perceptors de pensió no contributiva tenen l'obligació (encara que ells no ho sàpiguen) de fer la "declaració individual del pensionista" on han d'assenyalar si hi ha hagut algun canvi en la seva situació familiar i econòmica. Bona part dels pensionistes d'aquest tipus de prestació són persones que no tenen un domicili fixe perquè amb 328 € (+ 95,80€ de complement que aporta la Generalitat) amb prou feines els hi dona per poder pagar una habitació, quan no viuen al carrer o en albergs municipals.
Si en el primer trimestre de l'any no signen aquesta "declaració individual del pensionista", o bé, no ho fan després que la Generalitat els hi reclami en dues ocasions (encara que no tingui constància que han rebut les cartes), els hi suspenen la pensió.
Quan dic que és surrealista és pel cas que m'he trobat avui i d'altres dels que he tingut coneixement en les darreres setmanes (hi ha més de 1000 persones a qui se'ls hi ha suspès la pensió en els darrers mesos). Una dona ha vingut a la meva Oficina d'Acció Ciutadana aquest matí assenyalant que a finals d'octubre no havia rebut la pensió, al mirar l'expedient ens hem adonat que la tenia suspesa. Està vivint en una habitació rellogada, en un pis del que no es pot empadronar perquè la propietària no la deixa, per aquest motiu consta al padró municipal com a persona sense domicili. L'adreça que constava a l'expedient correspon a Can Plana, alberg municipal on aquesta dona va estar uns mesos quan per mala sort va anar a parar perquè es va trobar al carrer. Va estar vivint a diversos albergs municipals i del SIS de Meridiana la van adreçar al pis on està vivint ara.

Com pot ser que no es tinguin en compte les circumstàncies de la gent, el "merder" en els que els fiquem quan els aboquem de nou a la precarietat social? Quan aquesta persona ha sabut que tenia suspesa la pensió i, per tant, aquest mes no cobrarà se li ha desencaixat la cara i tant sols ha dit: "la dueña me echará a la calle". L'hem adreçat a Caritas, havent parlat abans amb la treballadora social d'aquesta entitat que treballa a la zona de Sants, perquè li cobreixin un parell de mesos i que no es torni a trobar al carrer.

Aquest cas m'ha generat preocupació perquè és molt fàcil arribar a viure al carrer i molt difícil sortir-ne i quan veus que algú se n'ha sortit i ha encaminat una mica millor la seva vida, veure com pot tornar a una situació de risc a mi em remou i em fa sentir impotència.

dilluns, 3 de novembre de 2008

treballadors

Avui estic una mica nerviosa, és d'aquelles vegades que has de fer un pas endavant i prendre decisions que no solament et condicionen a tu mateix sino a d'altres persones. 

Des fa temps que tinc vinculació amb CCOO, estic afiliada des de fa 7 anys i vaig treballar a Acció Jove al llarg d'un dels millors anys professionals de la meva vida (tot i que va coincidir amb la mort del meu pare). Vaig conéixer gent que havia renunciat a la seva promoció dins la seva empresa per ser delegats sindicals, gent que tenien una gran capacitat de negociació i que eren i són uns "animals polítics".
Ara sembla que arriba el meu torn i la secció sindical del Departament de Governació m'han demanat que sigui delegada sindical LOLS, això vol dir que, tot i que jo en el seu moment, fa un any (a les darreres eleccions sindicals) vaig renunciar a anar a un lloc avançat a la llista de candidats per no sentir-me prou preparada, per la Llei de Llibertat Sindical el propi sindicat pot escollir dins dels seus afiliats una persona que pugui ser present al Comitè d'empresa i d'altres òrgans de representació, que tingui 30 hores de dedicació al mes, que pugui col.lar-se als despatxos i parlar de tu a tu amb els representants de l'empresa, en aquest cas de la Conselleria de Governació.
Al mes de desembre iniciaré aquesta tasca amb la disoposició amb la que assumeixo sempre les coses però amb molt de respecte perquè és una veritable responsabilitat representar els interessos de moltes persones, algunes d'elles amb les que segurament no estaré d'acord amb les seves reivindicacions, i espero fer la meva tasca en les millors condicions i mantenir el sentit de la justícia i l'equitat amb el que intento viure la meva vida.