dissabte, 27 d’octubre de 2007

Violència

Aquesta setmana ens hem horroritzat amb les imatges gravades per una càmera de seguretat dins d'un vagó dels Ferrocarrils Catalans on se'ns mostra una seqüència de fets violents ocasionats per un jove de 21 anys atacant a una jove d'origen equatorià.
El més greu és que situacions com aquestes no són puntuals, el fet que en aquest cas hi hagués una càmera de seguretat facilita la denúncia pública i ajudarà a posar en evidència l'existència de racisme entre nosaltres.

A banda de la situació en sí mateixa, hi ha alguns fets tant o més reprobables que aquesta... al llarg de la setmana hem vist com els mitjans de comunicació convertien en un circ mediàtic un episodi tant desagradable, fent un us abusiu de la utilització de les imatges, escarvant en la vida de l'agressor, qüestionant i fent protagonista un noi que també estava en el vagó i que va preferir no intervenir (donen igual les raons per les que ho va fer, la seva opció mereix tot el respecte), i assetjant a la víctima a la sortida dels jutjats.
Afegit al paper dels mitjans de comunicació podem parlar de la intervenció absolutament populista del govern equatorià que aprofitant que la seva ministra d'exteriors estava a Madrid per qüestions oficials, va fer que anés a visitar a la noia i li prometés "el oro y el moro". I què podem dir de l'actuació judicial: el jutge va deixar l'agressor en llibertat amb càrrecs per no comparéixer cap representant de la fiscalia al jutjat de Sant Boi.

Com es pot veure seguim sent un país de "pandereta" i no sabem veure quina societat hem construït i quins monstres produïm...

divendres, 26 d’octubre de 2007

Mataharis

Em produeix un gran plaer quan surto del cinema havent viscut les emocions tal i com les viuen els personatges que formen part d'una història, això només s'aconsegueix quan la direcció i els actors aconsegueixen que les sensacions i els sentiments traspassin la pantalla i facin que l'espectador es col.loqui en la pell de l'actor, que empatitzi amb ell.

A Mataharis trobem un molt bon exemple del que unes bones interpretacions gràcies a una molt bona direcció d'actors, sobretot d'actrius, pot produir en l'espectador, fent que aquest se n'oblidi que està segut en el seient d'un cinema i formi part de la història que s'explica, que es converteixi en un observador observat com els hi passa a les protagonistes d'aquest magnífic film.

He seguit la trajectòria de Icíar Bollaín com a directora, com a actriu no em mereix el mateix interés, i crec que aconsegueix en cada pel.lícula que històries quotidianes, que ens podem trobar al costat de casa nostra o, fins i tot, que hem viscut nosaltres mateixos es transformin en un aconteixement mereixedor de ser explicat a través d'una càmera, malgrat que algunes de les seves històries malauradament no haurien de ser tant quotidianes com és el cas de "Te doy mis ojos".
Un altre element resaltable de les pel.lícules de Bollaín és la presència de les dones, giren al voltant de situacions on les dones prenen el protagonisme, aquest fet dóna peu a comprovar el bon moment que viuen algunes de les nostres actrius... En el cas de Mataharis tenim la fortuna de veure un canvi de registre en Núria González (actriu habitual de comèdies televisives), un paper d'una profunda emocionalitat en Najwa Nimri, i el primer paper amb cert protagonisme de la jove Maria Vázquez.

Espero que tingui una bona carrera comercial pensant en que serà una de les pel.lícules amb nominacions als Goya.

dimarts, 23 d’octubre de 2007

Sempre Silvio

Quan vaig estudiar Treball Social hi havia tres elements que conformaven la "Biblia" dels estudiants d'aquesta carrera: Eduardo Galeano i les seves "Venas abiertas de América Latina", la pel.lícula "Un lugar en el mundo" d'Adolfo Aristarain i, com no podia ser d'una altra manera, Silvio Rodríguez.

Per què Silvio? doncs, per la dimensió política de les seves cançons per la reivindicació constant de la llibertat que transmetia, i per la identificació amb el poble cubà. Segurament ara molts dels que admiràvem aquest cantautor per aquests motius hem pres una mica de distància i al crit de "Viva Cuba!" no afegiriem "Viva Fidel!" però sí continuem tenint a Silvio en el nostre imaginari col.lectiu.

Avui he anat a sentir-lo 16 anys després d'haver-ho fet per primera vegada a la meva primera Festa Avant i sense gairebé conéixer res de la seva discografia, però us puc assegurar que és un dels concerts que recordo amb més tendresa i emoció, sentiments que avui he tornat a reviure amb una de les persones amb qui vaig anar a aquell mític concert i qui me'l va descobrir.

Les lletres d'algunes de les seves cançons han conformat part del que sóc i, sobretot, en el que crec, tot i que ara potser he canviat una mica la perspectiva i per mi actualment ser progressista i d'esquerres segurament no és el mateix que fa 15 anys. Tot i així, crec necessari que tothom escolti alguna vegada cançons com Ojalá, Óleo de mujer con sombrero, El elegido, o Rabo de nube... perquè:

"... y comprendió que la guerra
era la paz del futuro:
lo más terrible se aprende enseguida
y lo hermoso nos cuesta la vida".

diumenge, 21 d’octubre de 2007

Memòria històrica

En els darrers temps s'ha generat un gran interés per trobar informació sobre la Guerra Civil i els desapareguts que hi va haver, però sembla que només són recuperables aquelles morts i desaparicions a mans del bando nacional, com si en una guerra només morin els que es troben en un poble o ciutat determinat i vesteixen un determinat uniforme. Sembla que els partits polítics i organitzacions que estan recuperant l'anomenada "Memòria històrica" s'hagin oblidat (quina paradoxa) que molts per circumstàncies no desitjades es van trobar immersos en una lluita que no entenien: adolescents que van ser obligats a agafar una arma quan encara jugaven a caniques, pagesos que van ser obligats a anar al front sense saber perquè o per qui lluitaven, ...


Per tots aquells qui van perdre la vida, aquells qui van perdre un familiar, aquells qui van passar gana, aquells qui van perdre la seva llar i van haver de començar de nou..., es trobessin en el lloc que es trobessin, entenguessin perquè lluitaven o no, vagi el meu record més sentit.

dissabte, 20 d’octubre de 2007

Com es construeixen les tiranies?

"La tirania totalitària no s'edifica sobre les virtuts dels totalitaris, sinó sobre les faltes dels demòcrates..."

Maruja Torres, citant Albert Camus

divendres, 19 d’octubre de 2007

Nova llei de serveis socials

Ahir 18 d'octubre es va publicar al DOGC la nova Llei de Serveis Socials aprovada pel Parlament de Catalunya, transcorreguts 22 anys de l'aprovació de l'anterior crec que és un pas endavant per l'actualització de l'oferta de recursos i serveis relacionats amb la política social que el Govern de la Generalitat i els ajuntaments catalans han d'oferir als ciutadans. Mancarà l'aprovació d'un Decret que aprovi el Reglament per desplegar la llei, on es defineixi clarament el mapa de recursos socials, però ja és una victòria que després de 4 anys, temps dedicat a l'elaboració de la llei per part de la Conselleria de Benestar i Família (ara Acció Social i Ciutadania) conjuntament amb les entitats i Col.legis Professionals que treballen en aquest àmbit, aquesta llei pugui veure la llum.

En un debat-col.loqui amb la Consellera d'Acció Social, Carme Capdevila vaig tenir l'ocasió d'interpel.lar-la al voltant de la dependència de certs col.lectius amb els serveis i recursos socials, ella comentava que aquesta llei pretenia superar el paternalisme que fins ara suposava la relació entre els usuaris dels serveis socials i els professionals d'aquests; jo segueixo pensant que mentre el ciutadà que demana orientació per afrontar una situació de conflicte personal que està vivint en un moment donat no pugui participar en la resolució d'aquest conflicte, no se superarà el paternalisme.

Aquesta llei promou el reconeixement del dret a l'accés als serveis socials com un dret subjectiu de caràcter universal, orientat a la igualtat d'oportunitats i al progrés social, esperem que això sigui cert i tothom qui en un moment donat no sàpiga com respondre davant una situació de dificultat tingui la informació adient per adreçar-se als recursos socials que l'administració ha de posar al seu abast.

dimarts, 16 d’octubre de 2007

tengo una pregunta para usted

Aquesta nit a Televisió Espanyola han ofert la tercera edició del programa "Tengo una pregunta para usted" on han participat, després de fer-ho el president del Govern i el líder de l'oposició, Gaspar Llamazares, Josep Anton Duran i Lleida i Josep Lluís Carod-Rovira.

He seguit amb molt d'interés les preguntes per part dels ciutadans que formaven part del públic i les respostes per part dels polítics. En el cas de Llamazares, les qüestions han girat al voltant dels temes socials i d'altres que estan presents actualment en els mitjans de comunicació com l'eutanàsia, molt en la línia del que la coal.lició Izquierda Unida-Iniciativa per Catalunya defensa. Pel que fa a Duran i Lleida, ha centrat les seves intervencions al voltant de la mala imatge de Catalunya, el boicot al cava i d'altres productes catalans, i els temes que són innegociables en un possible pacte entre Convergència i Unió i el partit que tregui més vots en les properes eleccions generals, com: l'educació, les cessions en l'àmbit d'infraestructures a la Generalitat, ... ha tingut, no obstant un moment de tensió amb una dona marroquina que ha fet referència al fet que les joves d'origen marroquí, però nacionalitat espanyola, per portar vel són discriminades a l'hora d'accedir al mercat laboral. Penso que Duran i Lleida no ha estat encertat en la resposta donat que volent difernciar entre la llibertat de portar el vel per pròpia voluntat o per obligació cultural ha acabat contradint-se amb el que defensava.
Però, sens dubte, qui més ha patit ha estat Carod-Rovira en el sentit de l'agressivitat amb la que s'han adreçat a ell els interlocutors del públic, en especial dos persones que eren castellano-leoneses i que han mostrat cert despreci cap a aquest polític tant sols començar les seves intervencions (adreçant-se a Carod-Rovira castellanitzant el seu nom). Totes les preguntes que li han adreçat han girat al voltant del possible referèndum per l'autodeterminació que Carod ha plantejat pel 2014: en quina lliga jugarien Barça i Espanyol si Catalunya fos independent, si acceptaria el resultat del referèndum en el cas que fos negatiu, ... Crec que Carod-Rovira s'ha mostrat més pacient i tranquil del que jo podia esperar.

"Tengo una pregunta para usted" és un bon format donat que, en no estar pactades les preguntes, dóna marge a que el ciutadà pregunti allò que vulgui sense que hi hagi algú pel mig, tot i que les preguntes estan prèviament preparades i, per tant, no hi ha massa improvisació.

dijous, 11 d’octubre de 2007

provincianisme

A vegades la gent no sap el perquè es fan les coses, l'objectiu d'un aconteixement, ... Aquest és el cas dels nostres estimats polítics qui presos d'un provincianisme sense precedents han convertit una Fira eminentment comercial, punt de trobada dels editors de tot el món amb autors per tal de descobrir aquell qui els garantirà un número u en vendes, en un circ mediàtic i en motiu de comtessa política.

El director de la Fira, els reporters i públic alemanys no entenen res i no sembla que se'ls hi hagi despertat gaire interés per la presència catalana: les rodes de premsa i els espectacles no tenen gaire assistència d'alemanys.

Anar fent seguiment dels moments previs de la Fira Internacional del Llibre de Frankfurt així com del seu desenvolupament té un punt de "voyeurisme" en el sentit de veure als polítics catalans tal qual són, despullats dels artificis políticament correctes i veure com fiquen la pota. Un exemple clar el tenim en el Sr. Carod-Rovira que no perd ocasió per fer de "bufó de la Cort", en aquest cas comparant als autors catalans en llengua castellana amb els turcs que han emigrat a Alemanya... En fi, no tinc paraules més enllà de dir que mentre aquest senyor representi a alguns catalans continuarem fent el ridícul allà on anem.

Des del moment en que es va saber que Catalunya era país convidat a la Fira de Frankfurt i el posterior bloqueig a la participació d'autors, o la seva obra, tant significatius com Vázquez Montalbán, Mendoza, Cercas, Ruiz Zafón, Vila-Matas, ... vaig pensar que la cosa no aniria bé. Com es pot polititzar i negar tant una realitat tant present al nostre país com és el bilingüisme? Sincerament, no sé en quin món pensen que viuen els nostres representants, sobretot els que militen a ERC, en el món de "yupi"? Tant diferents pensen que som els catalans de la resta dels membres de l'Estat, quin fet diferenciador hi ha en que el programa líder en audiència cada dia a Catalunya sigui un dels més casposos i masclistes emès mai com "Escenas de un matrimonio"? I la televisió més vista a Catalunya és Tele 5, la ràdio líder és la Ser i els films amb més volum d'espectadors són els blockbusters americans com a tot arreu?

Malgrat tot espero que treiem alguna cosa bona del dispendi de diners que ha comportat l'abans i el després, pel que sembla el conseller Tresserras ha vist la realitat tal qual és i se n'ha adonat que a Catalunya el 60% de la població no llegeix i, si ho fa, majoritàriament és en llengua castellana. Esperem que quan torni promogui seriosament la lectura tant en català com en castellà.

Ah! i per cert, per quan el subtitulat de les pel.lícules en català?

dilluns, 8 d’octubre de 2007

Festival Internacional de Cinema de Sitges

Per tots aquells que ens considerem cinèfils i una mica mitòmans, en realitat tots els cinèfils ho som, els festivals són un moment idoni per refermar la nostra identitat... com que a casa nostra en tenim un molt reconegut, és una bona ocasió per veure aquelles pel.lícules que saps que després no trobaràs als cinemes ni podràs aconseguir en DVD a no ser que busquis en botigues d'importació.
Ahir vaig passar tot el dia a Sitges, sempre hi ha algun motiu per anar a passejar a la vora del mar, pels seus carrers, visitar el Museu Romàntic o, simplement, seure a una terrassa del Carrer del Pecat i veure passar a la gent; però si, a més a més de tot això, el dia que vas s'està celebrant el Festival Internacional de Cinema Fantàstic (a mi això que li hagin canviat el nom i ara es digui Festival Internacional de Cinema de Catalunya em sembla d'un provincianisme absolut, no es tracta d'un vi al que se li ha de garantir la denominació d'origen) ja tens el dia complet.

Vaig tenir ocasió de veure dues pel.lícules: Free Jimmy i Senseless. La primera es tracta d'un film d'animació molt gamberro i amb certa dosi d'humor negre, de producció anglesa i noruega, i amb uns personatges molt ben dibuixats, evidentment no era per públic infantil donat que el seu protagonista és un elefant addicte a les drogues.

Senseless, film de producció anglesa que era la primera vegada que es projectava amb públic, vol ser una denúncia a la societat actual, a la seva hipocresia que impedeix reconéixer la seva responsabilitat envers a les desigualtats que hi ha en el món i a la corrupció. Tot això ho presenta en forma d'un reality show que porta l'observació del dia a dia d'una persona fins al paroxisme. Reconec que en certs moments era aconsellable apartar els ulls de la pantalla perquè les escenes són una mica angunioses però, encara que resulta una mica maniquea, us recomanaria veure-la.

Com veieu Sitges sempre és una bona destinació per anar...

dissabte, 6 d’octubre de 2007

Dos pájaros de un tiro

Darrerament, estic tenint l'oportunitat de viure moments inoblidables oferits en forma de regal per alguns dels cantants que han marcat la meva vida. El dijous es va produir un d'aquells moments.

Vaig anar al primer concert que oferien Joan Manel Serrat i Joaquín Sabina al Palau Sant Jordi de Barcelona dins la seva gira "Dos pájaros de un tiro" i veient l'entrega del públic i l'alegria que es transmetia des de l'escenari, dubtava si em trobava en un concert de cantautors o en una gran festa, perquè realment el que semblava era això, una festa per celebrar que per fi aquests dos artistes, companys i amics, havien pogut trobar-se per compartir entre ells i amb el públic les seves cançons. Després d'algun intent fallit de fer algun concert els dos junts (recordo, per exemple, l'homenatge al mestre Bardagí que es va celebrar al juny de 2001 on els dos havien de ser els conductors del concert i el mateix dia en Serrat va patir una angina de pit i Joaquín Sabina va haver de portar el pes de l'espectacle) finalment han pogut treure's aquesta espina i fer tota una gira que els ha portat per Espanya i Sudamèrica i que tancaran amb un triple concert a Buenos Aires al desembre després de 70 concerts.

El concert està plantejat perquè tothom gaudeixi de cançons que són himnes, cançons de referència en moments importants de la nostra vida, poemes que ens venen al cap en moments d'introversió. Perquè si alguna cosa es pot dir d'aquests artistes és que són grandíssims poetes i s'agraeix que en certs moments algú hagi escrit, unint d'una manera harmoniosa, aquelles paraules i aquells pensaments que et venen al cap en situacions on les emocions se't desborden.

la distància

Moltes vegades ens costa posar-nos en el lloc de l'altre perquè no hem viscut el que ell ha viscut, però de tant en tant tenim la sort que algú ens transmet el que ha viscut de tal manera que som capaços d'identificar-nos plenament amb ell.

En els darrers dies he tingut la immensa fortuna de rebre la visita d'un familiar argentí, el seu pare i tiets van viatjar a l'Argentina als 50 i 60 i, amb més o menys sort, han desenvolupat la seva vida en aquest país. Parlant amb ell entreveies sentiments contraposats, per una banda, la seva vida es troba a l'altra banda de l'Atlàntic però, a la vegada, fa temps s'està plantejant venir a Espanya i retrobar-se amb les seves arrels, sabent que ho té molt difícil perquè actualment les oportunitats per persones vingudes de fora són poques i amb sous molt mísers, ell ja va estar aquí quan l'Argentina va patir el famós "corralito" i no es podien treure els diners dels bancs, i l'experiència no va ser gens bones arribant a patir en certs moments un racisme encobert encara que té doble nacionalitat i, per tant, és espanyol.

Aquesta trobada amb el meu cosí m'ha fet entendre el que viuen les persones que migren per provar de millorar la seva vida i les contradiccions socials i culturals que suposa aquest fet per les generacions següents que, en molts casos, no se senten ni d'un lloc ni d'un altre.

A partir d'ara espero mirar amb uns altres ulls aquells qui han vingut a Barcelona d'altres llocs del món ...