dimecres, 29 d’octubre de 2008

govern o partit

Ara que s'apropa l'Assemblea d'Iniciativa per Catalunya (21 a 23 de novembre) és hora de plantejar-se algunes coses...
En el Document Organitzatiu i d'Estratègia Política, preparatoris de l'assemblea, surten dos conceptes en diverses ocasions que crec que són importants: CREDIBILITAT i UTILITAT POLÍTICA com a aspiracions d'IC-V de cara als propers anys.

L'altre dia vam tenir la presència de Josep Vendrell a l'agrupació d'Horta-Guinardó i va explicar les finalitats dels documents i de l'assemblea: fer un balanç dels darrers 4 anys, des de l'anterior assemblea; decidir l'estratègia política davant el proper cicle electoral (que s'inicia el 2010); reestructurar l'organització de manera que no es noti la càrrega de feina que té el president com a Conseller d'Interior, Relacions Institucionals i Participació i, per tant, el fet que no pot dedicar-se plenament al partit; i fer propostes de cara a afrontar la crisi econòmica en la que es troba el nostre país.

Pel que fa a l'estratègia política aquesta passa per tres elements: el bon govern, ser capdavanters en certes polítiques, i tenir veu pròpia. 
En aquestes dues darreres jo sóc especialment crítica, penso que quan es va formar el darrer govern de la Generalitat es va perdre una bona oportunitat (sent l'únic partit d'esquerres que va pujar en vots i escons) de fer valer l'experiència i les propostes del programa electoral sobre política social i haver agafat el Departament d'Acció Social. Per una altra banda, pel que fa a tenir veu pròpia crec que IC-V ha de fer una aposta clara per distanciar-se de certes opinions o decisions que el partit majoritari del Govern sembla que adopti per si sol. 
Perquè no tenint veu pròpi no es pot tenir credibilitat i sense aquesta no es pot ser útil políticament ni pels militants d'un partit ni pels possibles votants.

Estic il.lusionada en assistir a aquesta Assemblea, és la primera vegada que hi aniré, i desitjo tant sols que Iniciativa canvii algunes coses en el seu funcionament i en els seus plantejaments i prengui força per fer visibles les seves posicions...

dilluns, 27 d’octubre de 2008

Periodisme i cohesió social

Ahir vaig tenir la sort d'escoltar una taula rodona sobre "Periodisme, proximitat i cohesió social" en la que vaig aprendre molt sobre els diferents col.lectius d'immigrants. Aquesta es va celebrar en el marc del Festival Kosmópolis, una festa de celebració de la literatura on han participat escriptors (alguns premis Nobel) de diferents països.Hi ha hagut xerrades, taules rodones, exposicions, concerts, ... tot al voltant de la lectura i dels llibres.

Jo vaig triar ahir al matí anar a la taula rodona que esmentava més amunt. La majoria de ponents eren periodistes o membres d'associacions d'immigrants, únicament el director del diari El Punt a Barcelona, Ferran Espada, i el professor José Manuel Jarque (d
e Ciències de la Comunicació de la UAB) eren catalans; els altres membres eren: el director de comunicació de la Fundació Ibn Batuta, el president de Fedelatina, el fundador i director del diari pakistanés El mirador de los inmigrantes i un periodista de 
Mundo Latino
Es va parlar de la imatge que oferien dels immigrants els mitjans de comunicació, la relació natural que fan aquests entre immigració i delinqüència o terrorisme.
El tractament que en fan els periodistes d'aquells qui han decidit venir a viure al no
stre país o és estigmatitzant o és com
 quelcom aliè, com si no formés part del "nosaltres", com si fos un fenomen extern, quan en el cas de Catalunya és quelcom consubstancial (només cal recordar l'allau de persones que vingueren als anys 60 des d'Andalusia, sobretot, i des d'altres indrets de la resta de l'Estat a treballar a la conurbació barcelonina. Els únics diaris o apartats que donen una visió positiva dels immigrants són els socioeconòmics, que resalten el fet que ens ajuden a pagar les pensions i faciliten el moviment de capital perquè envien diners als seus països.

En un primer moment els mitjans, sobretot escrits, es van apropar d'una manera gairebé antropològica a la realitat dels nouvinguts (com treballaven, perquè venien a Catalunya, quins eren els seus costums, ...), per posteriorment passar a cedir espais marginals en els mitjans generalistes i, a la vegada, paral.lelament, difondre mitjans especialitzats en els diferents col.lectius d'immigrants.

El professor Jarque va explicar que els mitjans són mecanismes de cohesió ideològica (que no social), és a dir, tot el que conforma una opció minoritària és ignorat.

Des de Mundo Latino s'expressava la preocupació per la immediatesa de la informació en detriment del periodisme d'investigació, i la manca de formació a les facultats sobre la societat diversa. 
Si se segueix contraposant el NOSALTRES enfront ELLS s'impedeix la cohesi
ó social.

Mentre el periodista actui com un mediador entre el polític i el ciutadà per convèncer a aquest darrer de la bondat de les decisions polítiques, se seguirà incentivant la DESINFORMACIÓ.

A banda d'aquesta taula rodona també vaig poder visitar l'exposició Kosmotica, continuació de Lector Mundi, exhibida l'any passat en el mateix Kosmópolis. Kosmotica
mostra les noves eines de lectura, les noves maneres de llegir i compartir la literatura a través del món virtual: la revolució dels suports, la interactivitat, la creació col.lectiva, noves eine
s per a l'escriptura (poesia electrònica)... tot això facilitarà l'accés a alguns col.lectius que ara per ara tenen moltes dificultat
s per fer-ho com, per exemple, les persones amb diversitat funcional.

diumenge, 26 d’octubre de 2008

Rosario Endrinal

Fa unes setmanes el bon amic Guillem Espriu recordava al seu bloc a Sonia Rescalvo, la transexual assassinada l'any 1991 al Parc de la Ciutadella, a la darrera setmana també hem pogut tornar a reviure un crim esgarrifós, el de Rosario Endrinal, una indigent que vivia a un caixer del barri de Sant Gervasi. 
Què pot tenir al cap, perquè al cor tinc clar que no té res, algú que és capaç d'apallissar a una persona indefensa, ruixar-la amb disolvent i prendre-li foc. 

El pitjor de tot és que els mitjans de comunicació tant en el moment de l'assassinat com ara amb el del judici han destacat únicament la trajectò
ria de la Rosario, el com va acabar vivint al carrer com si això tingués alguna importància en relació a la seva mort, en canvi dels joves que la van agredir ben poc se sap, tant sols que les seves paraules al judici han estat "no voliem fer-li mal" com si això s'ho cregués algú, o bé, acusar al tercer jove, que ja està a un centre de menors complint condemna perquè en el moment del crim era menor d'edat.

Tot plegat ens hauria de fer reflexionar sobre la societat en la que vivim, quins valors transmet i quina educació estem donant als joves i, sobretot, quin futur els hi estem mostrant...

Us deixo un article del periodista Arturo San Agustín qui va escriure un llibre dedicat a la Rosario, La noche en que mataron a la mendiga:

"Rosario"
Había decidido no hablar nunca más en público de Rosario Endrinal, la mujer que fue quemada viva en un cajero automático. Incluso me negué a aceptar la propuesta de rodaje de una película o serie de televisión basada en mi libro La noche que quemaron a la mendiga.
Hay historias que no son de quien las escribe. Pero ese verdadero periodista que es y demuestra ser Josep Cuní y la invitación que también me hizo el martes la colega Gemma Nierga me han impedido ser coherente. No obstante, sigo siendo fiel a mi promesa: solo hablo de la víctima. Solo hablo de aquella mujer que leía poemas de Amado Nervo y que en su adolescencia de monjas y barrio de Sants solía escuchar muchas veces aquella canción que susurraba Jeanette. Hablo de Cállate niña.
Pero si hoy vuelvo a escribir de Rosario es porque hace unos días Olga García, una colaboradora de Arrels, fundación que se ocupa de ayudar a los llamados sin techo, se dirigió a mí muy amablemente a través de su blog. Y porque en el mismo colgó, ay, una foto de Rosario en la plenitud de sus ilusiones. Una foto que demostraba que no exageré cuando escribí de ella que, antes, mucho antes del desamor, mucho antes de los tragos amargos, los portales, los bancos de las plazas y los cajeros automáticos, Rosario se parecía aClaudia Cardinale. A aquella Cardinale, también Cenicienta, cisne entre patos, vital y luminosa, que invitaba a bailar una mazurca a cierto príncipe siciliano, quizá masón. Hablo de El gatopardo, claro.
Yo no sé, Rosario, si acerté a contar bien tus cosas en mi libro, algunas de tus cosas. Sí sé que mientras escribía de ti se produjeron algunas circunstancias que yo quise interpretar como signos. Creo que siempre he sabido interpretar bastante bien los signos. Y solo digo lo que digo, lo que fue. Y, hoy, nuevamente, miro tu fotografía morena, "cállate niña, no llores más," y recuerdo dos cosas: que confiaste en los demás hasta el último momento y que plantaste cara a quienes te arrebataron la vida.
Tienes razón, querida Olga: qué guapa era Rosario.


divendres, 24 d’octubre de 2008

Fora del comú

Avui sortint del cinema discutia amb un grup de cinèfils sobre la verosimilitud de la darrera pel.lícula de Woody Allen, en principi un triangle amorós pot ser real, però això no fa millor aquest film.

Happy, un cuento sobre la felicidad pot tenir per alguns un punt d'inverosimilitud en el personatge protagonista, Poppy Cros, segurament argumentaran: com pot ser que algú sempre estigui alegre, com pot ser que algú visqui situacions conflictives amb un somriure, com algú, en els temps que corren, vol fer feliç als altres?
Però tal i com està narrada la història, la consistència del personatge, fa que se'ns faci verosímil el que viu aquesta professora d'una escola de primària que viu una vida d'una jove de 30 anys: li agrada sortir els caps de setmana a ballar, compartir estones amb els amics i, sobretot, ser lliure.

Explicada en to de comèdia, ens planteja alguns dels dubtes existencials que per la generació de gent entre els 30 i els 40 cobren molt de sentit: comprometre's o no amb la vida, actuar de forma responsable a la feina i amb els altres, ...
Ens mostra un Londres de gent treballadora, de cases baixes, de gent que circula en bicicleta i en tranvia, i allà sorgeix un personatge ple de color en el seu vestit, en el seu somriure... 

Quan surts de veure la pel.lícula et quedes pensant... què necessari que és tenir al nostre costat algú com la Poppy Cros que ens ensenyi que els conflictes es resolen parlant i, sobretot, amb sentit de l'humor.

Algunes de les escenes seran llargament recordades, destaquen per sobre de totes les que fotografien a la protagonista fent classe amb els nens o interrelacionant-se amb ells i, especialment, l'escena en la que dialoga amb un indigent, com es posa al seu nivell  des del respecte i fent que aquest no perdi la dignitat tot i que aquest té dificultats per hilvanar frases amb un cert sentit, absolutament fantàstica!!

Sé que alguns la compararan amb Amélie, no, si us plau, el surrealisme del film francés i, aquí sí, la inverosimilitud del personatge no tenen comparació amb el de Happy, un cuento sobre la felicidad.

dimarts, 21 d’octubre de 2008

Pèrdues

La vida és una contínua pèrdua, tot i que ens ofusquem a intentar conservar el que ens envolta, ja siguin persones o elements materials, la majoria de vegades els acabem perdent i tant sols romanen uns pocs... d'això tracta el darrer llibre de David Trueba (guionista de cinema i escriptor).
El seu anterior llibre, Cuatro amigosera un pur entreteniment adreçat a nois entre els 20 i els 30 anys. Explicava les peripècies de tres amics camí d'un casament. Narrat en forma de road movie, plantejava situacions esperpèntiques i esbojarrades ratllant en certs moments el mal gust. En canvi, en el seu darrer llibre, Saber perder, canvia de gènere i ens mostra la visió de la pèrdua per part de quatre personatges, relacionats entre ells en tres casos per llaços familiars i en un darrer per un fet fortuit: una adolescent, un home en la quarentena, un avi de 70 anys i un jove jugador de futbol de 20 anys.

A mesura que anava llegint el llibre m'anava sorgint una pregunta... com Trueba pot conéixer què pensa i sent una adolescent en un moment de profunds canvis vitals que la faran madurar en un any? com pot saber què pensa un home proper als 50 anys que ha perdut la feina i la dona i s'enfronta a la vida sol? com pot posar-se en el lloc d'un avi que veu com se li escapa la vida inexorablement? com pot imaginar el que sent una jove promesa del futbol en un país estrany i abandonat als capricis d'una afició voluble a cada moment?
No sé la resposta però us puc assegurar que aconsegueix en els 4 casos posar-se en la pell dels personatges... 

Escrita com si d'un guió de cinema es tractés, intercal.lant cadascuna de les històries narrades en primera persona, amb constants avançaments i retrocessos en el temps (com si de flashbacks cinematogràfics es tractés), tot i el seu volum (520 pàgines), esdevé una necessitat anar avançant en la història, saber què espera als personatges a cada paràgraf, a cada frase, amb cada paraula... I, quan has arribat al final i surts al carrer i observes la gent que camina per la vorera, identifiques a Silvia, Lorenzo, Leandro i Ariel en alguns dels transeunts que passegen davant teu.

Ha estat un veritable plaer llegir aquest llibre. Imprescindible.

Us deixo algunes línies transcrites perquè veieu el poder de la paraula de David Trueba:

"Me robó la suerte, se decía Lorenzo. Llegó a mi vida y me robó la suerte. Porque Lorenzo sin Paco era un hombre obligado a empezar de cero pero ahora sin suerte, las puertas no se abrían como antes. Todas las cartas favorablesya  parecían repartidas..." (pg.61)

"Tiene prisa el invierno, oyó Sylvia decir a un hombre mayor que se subía al tren cargado de bolsas de verdura. La gente mayor habla a menudo del tiempo, a ella no ha conseguido interesarle jamás la temperatura que hará al día siguiente ..." (pg. 124)

"No está nuevo. Alguien lo ha leído antes. A Sylvia le gustan los libros usados. Los libros nuevos tienen un olor agradable, pero dan miedo. Es como avanzar por una carretera por la que nadie ha pasado nunca..." (pg. 125)

"Yo creo que en la infancia, dijo Leandro, nos marcamos los retos inconfesables de nuestra vida y que la respuesta a la felicidad consiste en la culminación más o menos cercana o más o menos lejana de ese reto infantil, puede que no del todo articulado ni claro, pero evidente para uno mismo. Aunque ahora me escuches como si lo que yo digo no fuera más que un oscuro recuerdo, sé que tienes clarísimo cómo era y cómo pensaba el niño que eras tú..." (pg. 377)

"Un rato después, cuando se durmió Aurora, se refugió en el baño y lloró frente al espejo, con amargura, al contrario de como lloran los bebés, con esa desesperación de los que saben que van a ser calmados. No, lloró con la sorda contención de los que ya no esperan consuelo de nadie..."

diumenge, 19 d’octubre de 2008

El poder de la veu

Sempre he estat fan de la música "a capel.la", aquella que no té cap acompanyament instrumental perquè les veus fan d'instrument en moltes ocasions, aquella en la que trobem una barreja de veus greus i agudes en un mateix grup i que a cada peça musical s'organitzen per fer una harmonia equilibrada entre els diferents tons i, en molts casos, sonant com un canon.

El primer grup que vaig escoltar que cantava d'aquesta manera van ser Flying Pickets que amb la seva versió de "Only you", de Yazoo, es van fer molt coneguts i van obrir la porta a d'altres grups com Housemartins qui, amb el seu single "Caravan of love", van omplir les nostres cintes de k7 als anys 80; o el solista Bobby McFerrin que amb el seu "Don't worry, be happy" ens va fer cantar a tots...

Pel que fa a casa nostra, són grups de dones els que han mostrat una altra manera de cantar, sense instruments. Primer van ser Stupendams, un grup composat per noies de diverses nacionalitats, i després Gema 4, grup de noies d'origen cubà que omplen de "sones" i "boleros" l'escenari quan actuen. I no ens oblidem dels mediàtics i divertits Golden Apple Quartet, que amb les seves tornades fàcils de recordar intervenien en programes televisius i radiofònics als anys 90.

Existeix una iniciativa d'unir els grups que es dediquen a aquesta disciplina musical, es tracta de BACAP, Barcelona A Capel.la, que té l'objectiu de promocionar concerts per tota Catalunya.

Una disciplina germana de la música a capel.la la podriem dir que és el Gospel. Ahir es va celebrar a Barcelona el VII Festival de Gospel, organitzat per l'Institut de Gospel, va mostrar-nos la gran quantitat de seguidors que té aquesta vessant del cant i, sobretot, que estan molt vius...
Cada divendres davant de la catedral, de 18,30 a 20h., us sorprendrà trobar un grup molt nombrós, potser 40 o 50 persones, cantant Gospel simplement amb la finalitat de compartir-ho amb la gent. Us animo a escoltar-los.

En el Festival d'ahir vam poder escoltar a 150 cantaires formant part del St. Ferran's Gospel Choir, vaixell insignia de l'Institut de Gospel de Barcelona, qui han participat en alguns espectacles al Palau Sant Jordi aquest any. Un altre grup que va actuar, i que també surt de l'Institut de Gospel, és Morningsingers in the fields, grup de 8 noies que omplen l'escenari amb les seves veus i els seus moviments. En tercer lloc, van actuar les grans Gema 4, qui han superat l'ensurt de perdre un dels seus membres fa uns anys, i que van omplir d'alegria amb la seva ironia la sala Luz de Gas. I, en darrer terme, vam poder escoltar By the Gospel River, quartet de veus masculines que van sorprendre'ns amb la potència de la seva veu...

Intentaré anar descobrint altres grups que amb el poder de la seva veu omplen l'escenari, sense necessitat d'acompanyament.

dimecres, 15 d’octubre de 2008

Cartera de serveis socials

L'11 d'octubre de 2007 el Parlament de Catalunya va aprovar la molt esperada Llei de Serveis Socials, vigent des de l'1 de gener de 2008. Aquesta Llei regula i posa les bases del que seran el serveis i recursos socials tant públics com privats dins el territori català. 
Parteix de dues premises molt importants i que van més enllà del que l'anterior llei de 1985 proposava: la universalitat en l'accés als serveis socials, i la participació dels ciutadans en la millora dels serveis que els atenen.

He tingut ocasió d'escoltar a l'actual Consellera d'Acció Social i Ciutadania, Carme Capdevila, diverses vegades, abans i després de l'aprovació i entrada en vigor de la llei, i en una ocasió vaig qüestionar el tema de la participació pel fet que les prestacions que es deriven d'aquesta llei (incloses en la cartera de Serveis socials) i en d'altres relacionades amb aquest àmbit el que fan és fomentar el paternalisme i la passivitat per part dels que s'adrecen a aquests serveis... no segueixen aquell proverbi que diu: "al qui té gana no li donis el peix, ensenya'l a pescar".

Participo activament a l'Espai de Debat Permanent sobre l'Acció Social (EDPA) i a l'àmbit social d'Iniciativa per Catalunya i, en els dos espais, s'està debatent sobre el contingut de la cartera de serveis socials (la 2ª perquè la primera, pel 2008-09, es va aprovar el 31 de juliol d'enguany sense comptar pràcticament amb la participació dels professionals i entitats vinculades a aquest tema), cartera que no carta perquè suposaria un compromís més gran amb la ciutadania (una carta de serveis et compromet a oferir un nivell de qualitat exigible posteriorment). 
En la 2a cartera de serveis socials es defineixen una sèrie de prestacions bàsiques i especialitzades que s'han d'oferir per part de les administracions públiques, però no s'estableixen les ràtios de professionals que han de treballar en els centres, no es defineix la seva formació, i no s'obren noves prestacions, tant sols és un recull del ja existent fins ara i anterior a la Llei de Serveis socials actual.

Per l'EDPA és un motiu de preocupació el fet que no es defineixin les ràtios de professionals donat que la frase "els que siguin necessaris" no implica cap obligació, i només cal mirar com es troben de col.lapsats els Equips d'Atenció Primària municipals. 
El tema de la formació dels professionals no és tant preocupant en els perfils que requereixen titulació universitària donat que aquesta està molt definida: educació social, treball social, psicologia, ... però pel que fa als Serveis d'Ajuda a Domicili o els cuidadors que es finançaran a partir de la Llei de Promoció de l'Autonomia Personal i Atenció a les Persones amb Dependència sí que es genera un greu problema donat que la formació que reben, en el cas que la rebin, aquests professionals té a veure amb formació ocupacional no reglada i en molts casos ni això donat que els perfils dels que provenen aquestes dones (la majoria són dones) són de baixa formació i majors de 45 anys, això suposa serioses dificultats per poder assolir una formació reglada com seria un cicle formatiu de grau mitjà o superior.

Ara per ara les empreses que estan contractant aquest tipus de personal i que estan homologades per oferir el servei d'atenció domiciliària són empreses de neteja que fan contractes laborals per realitzar tasques de neteja de la llar, afegint temes tant delicats com la cura d'una persona amb gran dependència o una persona gran, o grans constructores que si per alguna cosa no es caracteritzen és per la seva sensibilitat social.

Estarem pendents de l'evolució de la llei de serveis socials i d'altres normes que afecten l'àmbit del benestar social i farem les aportacions necessàries a l'elaboració de la cartera de serveis socials, però no espero grans canvis estructurals en el sistema actual de Serveis Socials...

diumenge, 12 d’octubre de 2008

les coses petites

Què seria de la nostra vida sense les petites coses que ens omplen de mica en mica de moments grats? per sort una ciutat com Barcelona ens ofereix moltes possibilitats de gaudir d'aquestes petiteses que ens fan molt agradable la nostra vida.

En els darrers dies he pogut gaudir d'alguns d'aquests moments: un concert d'en Rafa Pons, en acústic, a l'auditori de l'Obra Social Cajamadrid; els sons d'instruments hindús, com el sitar, a la Plaça Sant Iu; passejar a la nit pels carrers del Barri Gòtic i sentir els seus empedrats sota els peus; seure a l'Av. Gaudí el diumenge a una terrassa per llegir el diari mentre esmorzes, i passejar per aquest carrer tot escoltant una cobla que toca sardanes i veure com un grup de gent ballen a partir del so dels instruments...

Aquestes petites coses i moltes més són les que fan que em senti viva, en certs moments m'emocionen i en d'altres em fan venir un somriure, tant de bo que la nostra ciutat ens pugui seguir sorprenent amb aquests petits plaers... 
Potser hem d'aprendre a no esperar grans aconteixements, grans avenços en la nostra vida sino viure el dia a dia, la quotidianeitat i, d'aquesta manera, no patir l'amargor de no aconseguir les nostres grans expectatives...

divendres, 10 d’octubre de 2008

El passat

No deixis que el passat dicti com ets, deixa'l que formi part del que vols ser...

dimarts, 7 d’octubre de 2008

Sitges 08

Pels cinèfils sempre és un aconteixement poder assistir a algun festival de cinema: poder veure projeccions de pel.lícules que després no arribaran a la cartellera, fer grans descobriments d'algun director o actor, veure l'ambient del festival, el seu "merchandising", els altres freaks com tu que es queden embadalits davant la presència d'algun cineasta...

Per aquest motiu cada any em reservo algun dia per anar al Festival de Sitges, especialitzat en ciència ficció (i no festival de Catalunya com ens el volen vendre...). No és un gènere que m'entusiasmi però quan vaig a Sitges aprofito per veure films que al llarg de l'any no tinc ocasió o intenció de veure.

Aquest any he pogut veure dues pel.lícules:
- Your name here, on el protagonista és un alter ego de Philip K. Dick. Explica la història d'un escriptor de ciència ficció que s'enfronta a les situacions que ha 
pensat en els seus llibres, confonent fantasia amb realitat i fent confondre també a l'espectador.
- Freedom, diversos capítols d'una sèrie d'animació japonesa que recorda una mica 2001 Una Odisea del espacio en el tractament de la història: la Terra s'ha tornat inhabitable per un desastre mediambiental i els humans colonitzen una part de la Lluna i s'instal.len allà, enganyats pels qui els governen pensen que la Terra segueix sense poder ser habitada fins que dos joves descobreixen que no és així...

A banda de l'interés que puguin suscitar unes pel.lícules o unes altres, pels cinèfils acaba sent un ritual anual assistir a aquest festival i veure les sales plenes de gent, intentar col.lar-se en una roda de premsa o veure algun actor o director passejant pels carrers de Sitges.
Ara toca estar atents al veredicte del jurat i esperar a l'any vinent per tornar-hi.

divendres, 3 d’octubre de 2008

Talent

A vegades la gent s'autoenganya pensant que el talent es pot aprendre, que a base de repetir i repetir una determinada acció s'aconsegueix una genialitat però jo crec que el talent o es té o no es té, és quelcom innat.
Cadascú de nosaltres té talents, no un, més d'un. Alguns d'aquests poden passar desapercebuts per nosaltres mateixos però no als ulls dels altres i, encara que no tinguem un reconeixement públic constant d'allò que sabem fer molt bé, que ens quedi clar que allò ho tenim i no ens ho pot treure ningú.

Però, com he dit abans, hi ha talents més visibles que d'altres i acostumen a ser els d'aquells que adquireixen fama per un descobriment científic o per una obra d'art.
Del talent artístic és del que volia parlar, de la veu d'una cantant i d'un grup que han aconseguit des fa uns anys fer-se un lloc en el difícil panorama musical del nostre país. Es tracta d'Eva Amaral i el grup que porta el seu nom.

És un veritable luxe poder escoltar els seus discos, llegir i aprendre's les seves lletres, lletres que et remeten a un dia a dia, a una quotidianeitat, a unes vivències generacionals que descriuen "fil per randa" moltes de les coses que molts de nosaltres, generació que estem entre els 30 i 40, hem viscut en algun moment: amor i desamor, el valor de l'amistat, les dificultats del món laboral actual, en definitiva la lluita per la vida. Històries explicades en primera persona com si de tu mateix es tractés, acompanyades de tonades i ritmes que faciliten el  memoritzar les lletres.

Amaral tenen un dels directes més potents dels grups espanyols actuals, i amb això no vull dir espectacular, tot al contrari, de la seva senzillesa es despren la seva potència. Tant de bo segueixin així, recordant les seves arrels i oferint el que tenen, que és molt, amb generositat i recordant-nos que perquè ells estiguin dalt d'un escenari i es pugui escoltar la seva música en condicions, a darrera hi ha un treball d'equip.

Us deixo aquí la lletra i la música d'una de les cançons amb les que més m'identifico...




MARTA, SEBAS, GUILLE Y LOS DEMáS (PáJAROS EN LA CABEZA)

Marta me llamó a las seis hora española
sólo para hablar, sólo se sentía sola
porque Sebas se marchó
de nuevo a Buenos Aires
el dinero se acabó
ya no hay sitio para nadie

Dónde empieza y dónde acabará
el destino que nos une
y que nos separará

Yo estoy sola en el hotel
estoy viendo amanecer
Santiago de Chile
se despierta ante montañas
Aguirre toca la guitarra en la 304
un gato rebelde
que anda medio enamorao
de la señorita Rock'n'roll
aunque no lo ha confesado
eso lo sé yo

Son mis amigos
en la calle pasábamos las horas
son mis amigos
por encima de todas las cosas

Carlos me contó
que a su hermana Isabel
la echaron del trabajo
sin saber por qué
no le dieron ni las gracias
porque estaba sin contrato
aquella misma tarde fuimos a celebrarlo
ya no tendrás que soportar
al imbécil de tu jefe
ni un minuto más

Son mis amigos
en la calle pasábamos las horas
son mis amigos
por encima de todas las cosas
son mis amigos

Lidia fue a vivir a Barcelona
y hoy ha venido a mi memoria
Claudia tuvo un hijo
y de Guille y los demás
ya no se nada

Son mis amigos
en la calle pasábamos las horas
son mis amigos
por encima de todas las cosas

Son mis amigos
en la calle pasábamos las horas
son mis amigos
por encima de todas las cosas

Son mis amigos

dijous, 2 d’octubre de 2008

Passió

Avui, en un curs que estic fent sobre "Qualitat en l'atenció a l'usuari" per la meva feina, una persona m'ha dit que era molt passional, que defenso les coses amb molta convicció, i el dia del meu aniversari una persona a qui estimo molt em va enviar un missatge dient-me que era afortunada per sentir passió per la meva feina.

Molts cops no som conscients de com actuem, almenys jo no ho era. Ara m'ho hauré de creure que la vida no passa desapercebuda per mi i que la visc intensament... No sé si és bo o dolent viure les coses apassionadament, moltes vegades això et comporta endur-te molts mals de cap i tenir el risc que et surti una úlcera d'estòmac. 
La solució és respirar a fons, observar i pensar molt el que farem  i el que direm a cada moment, perquè... Vivim el que decidim viure o vivim el que ens toca viure?