dissabte, 26 de desembre de 2009

La buidor social

L'any passat va tenir un cert ressó la novel.la "L'elegància de l'eriçó", de Muriel Barbery, ara es presenta la versió cinematogràfica.
Tota la història està gravada en un edifici, per tant, la majoria de plànols són interiors. Un edifici senyorial del centre de Paris on podem veure els pisos d'una família burgesa, d'un ric japonès i, contrastant, amb aquests l'auster racó on viu la portera.
Tant el llibre com la pel.lícula fan una crítica a la societat burgesa, que crea persones envoltades materialment més enllà del que necessiten però buides interiorment, i que necessiten els ansiolítics i la psicoanàl.lisi per poder tirar endavant. La crítica social ve donada per la descripció dels personatges de la portera, la nena Paloma i el ric japonès, i, sobretot, la interrelació entre ells.

La inconformista, amb una imaginació desbordant, Paloma fa d'eix narratiu i amb la recança i la ironia ens apropa a la seva deprimida i infeliç família burgesa de qui rep la incomprensió més absoluta sent tractada per ells com una excèntrica. Paloma troba en la portera Renné la comprensió i la salut emocional que la seva família no li sap donar.

Tot i que els primers 15 minuts són una mica avorrits per l'èmfasi que dóna a la descripció visual dels personatges, els altres 85 minuts són molt entretinguts amb les ocurrències de Paloma i la deliciosa relació entre Renné i Kakuro. Un bon film per reflexionar sobre la buidor social.

diumenge, 20 de desembre de 2009

brindis per la vida

A vegades trobes a gent pel carrer que et fan reflexionar i et donen un impuls per continuar vivint.Ahir vaig anar pel barri amb la mare a comprar regals de Nadal (s'ha de "fer barri" perquè els botiguers de tota la vida puguin continuar treballant i no se'ns omplin els carrers de "todo a 100" regentats per xinesos o bars de kebabs fent perdre la fesomia tradicional del comerç català...), tinc la sort que l'Avinguda Gaudí i els seus voltants són carrers molt animats i plens de botigues. Vam baixar fins a la Sagrada Família i em vaig passejar per la Fira de Nadal que posen cada any allà, tot i ser més petita que la de Santa Llúcia a la Catedral a mi em resulta més tranquil.la i agradable, i al final vam anar a buscar el bus 10 per anar a casa la mare a dinar.

Quan estàvem a la parada del bus es va seure una noia que duia un gosset ficadet a una bossa perquè el conductor no li digués res quan accedís al bus, es va adreçar a nosaltres i va
iniciar una conversa al voltant del valor de la vida, del regal que suposa la possibilitat de viure el temps que sigui, cadascú un de diferent. La mare li feia veure que els nens petits i la seva força sí eren un regal, però la noia deia que qualsevol edat és un regal.
La conversa amb aquesta noia em va fer pensar en com entenem la vida cadascú de nosaltres, hi ha gent que pensa que és un camí com el calvari de Crist i que hem vingut a patir, d'altres passen per la vida sense asseventar-se de res, com si flotessin, i d'altres gaudeixen dels moments bons al màxim i intenten superar els entrevancs de la millor manera possible. Aquest seria el meu cas, penso que allà on siguis, en el moment que sigui, has de viure plenament les coses i hi ha un temps per patir i un altre per gaudir i de qualsevol d'aquests s'aprenen coses. No ens hem de deixar caure en les depressions perquè són molt difícils de remuntar i no ens deixen veure cap futur perquè ens fan assentar-nos en el passat, i el passat ens ha de servir com a aprenentatge i impuls pel futur però no per mantenir-nos en ell.

Espero poder tenir presents aquests pensaments més enllà d'aquests dies que venen, especialment reflexius...

divendres, 11 de desembre de 2009

Ètica

Recordo quan els de la generació del BUP feiem l'assignatura d'Ètica. Amb alguns elements de reflexió teòrica ens feien pensar en temes relacionats amb la moral, els tabús, i ens ajudaven a trencar amb els tòpics.
Però al llarg de la nostra joventut i l'arribada a l'edat adulta, en què s'ha convertit per nosaltres aquesta gran assignatura? en el meu cas, intento aplicar allò que vaig aprendre en el seu moment i d'altres coses que aquells qui m'envolten m'han ensenyat en tots aquests anys per posar el meu gra de sorra per fer més fàcil la vida a la gent. Segurament amb errors, amb decisions precipitades, però en la majoria d'ocasions pensant en "els altres" (sembla el títol de la pel.li d'Amenábar), suposo que per aquest motiu vaig triar com a professió el treball social.

En els darrers dies he tingut coneixement d'actuacions d'una falta d'ètica absoluta, ja no dic moral perquè és quelcom subjectiu, pel que fa a "servidors públics"
(aquesta hauria de ser la denominació dels funcionaris i personal al servei de les administracions públiques). Ja no parlo dels casos més mediàtics de corrupció, sino de petites corrupcions i malversacions de fons públics...
El fet de formar part d'un partit polític ha de donar-se per convicció i no per aprofitar-te d'unes sigles determinades, ocupant un lloc de treball immerescudament o utilitzar-lo per fer la guitza a un altre aprofitant-te de la seva sabiesa, del seu treball i tenint la poca honestedat de no fer constar el seu nom en la difusió que es fa d'aquell treball. I ja no parlem de cobrar dietes dues vegades o de mentir sobre una altra persona per poder trepitjar-lo tranquil.lament sense cap conseqüència...

Vull pensar que aquestes situacions no són habituals perquè si aquestes expressions de manca d'ètica esdevenen el dia a dia dels qui han de millorar les condicions de vida a la gent des d'un partit polític o des de l'administració pública, millor emigrem d'aquest país.

dijous, 3 de desembre de 2009

BRAZUCA

Quan tens una afició molt arrelada i trobes a gent que la comparteix amb tu dóna molta satisfacció. En el meu cas, com molts de vosaltres sabeu, la meva més gran afició és el cinema. He llegit molt sobre cinema, he vist moltes pel.lícules i he rebut formació sobre guió, crítica, llenguatge cinematogràfic o realització de curtmetratges.

Fa tres anys vaig prendre contacte amb l'únic cineclub que hi ha a barcelona, el BEC (Barcelona Espai de Cinema), que està federat a la Federació Catalana de Cineclubs. El BEC es va crear fa 6 anys i aplega un centenar de socis que volen aprofundir en la seva afició. Bàsicament el que pretén aquest cineclub és difondre la riquesa del cinema a través de participar en festivals, organitzar activitats al voltant del 7è art o, simplement, anar al cinema.

Aquests dies s'està celebrant la mostra de documental brasiler BRAZUCA, organitzada pel BEC. Alguns membres d'aquest cineclub hem estat visionant curts i llargs documentals fets a Brasil, seleccionant els que podien ser més interessants, escrivint els fulls de sala per cada dia de la mostra, fent-ne la màxima difusió... han estat unes setmanes de força treball que ara donen el seu fruït.

Espero que tots els qui han passat per la Casa Amèrica o la Casa Elizalde aquests dies hagin gaudit com nosaltres ho hem fet amb els documentals brasilers i, sobretot, amb el debat que han generat al seu voltant. Els qui no hagueu pogut anar, encara hi sou a temps, us convido a passar-vos per la Casa Elizalde dissabte 5 de desembre a partir de les 17,30h., es visionaran dos documentals i assistiran el director i protagonista de Chivo a Baco.