diumenge, 14 de novembre de 2010

Habitatge

Quan llegeixes a la premsa constantment els problemes d'accés a l'habitatge de gran part de la població i veus al teu entorn que a la gent li costa molt arribar a final de mes perquè paguen preus de lloguer molt elevats o quotes d'hipoteca que cada cop, amb la pujada dels interessos, se'ls hi dupliquen o tripliquen no pots sentir més que indignació en saber que ADIGSA, l'empresa pública depenent de la Generalitat, té molts pisos de protecció oficial desocupats per la lentitud burocràtica.

Com pot ser que l'Administració tingui pisos buits quan hi ha gent que es veu abocada a viure al carrer o a okupar pisos per no poder pagar un lloguer? com pot ser que no hi hagi més agilitat a l'hora d'atorgar aquests pisos buits?

Quan vaig treballar a Sant Cosme vaig conéixer de primera mà aquesta situació irònica... per una banda, hi havia gairebé un centenar de pisos que estaven sense ocupar perquè la persona a qui feia uns anys se li havia atorgat el pis havia mort o havia marxat i deixat el pis... com que l'adjudicació per segona vegada a d'altres famílies trigava molt, hi havia veïns del barri que havien okupat els pisos donant una puntada de peu a la porta, els hi deien els pisos de "la patá". Jo vaig entendre i continuo entenent que es faci això davant la ineficàcia de l'administració.

De veritat es pot creure algú que amb la llista d'espera que hi ha de gent demandant d'habitatge no es puguin tornar a adjudicar immediatament en el moment que es quedin buits per la raó que sigui? és absolutament intolerable que es doni aquesta situació. No sé de qui és la responsabilitat si dels funcionaris que tramiten els expedients o dels responsables públics que signen les adjudicacions però tot això hauria de canviar...

I ja no parlem de la qualitat dels materials i dels acabats en la construcció dels pisos de protecció oficial, quants casos coneixem de pisos acabats d'adjudicar i que ja tenen fuites d'aigua, es cau guix del sostre o li manca una capa de pintura, o bé, escales en les que l'ascensor no funciona, els interfons no obren o la porta d'entrada del carrer no tanca bé.

Per acabar, també es podria parlar de la ubicació d'aquests pisos, conec diversos casos de gent jove a qui es va atorgar un pis de lloguer per joves i que no van renovar els contractes passats uns anys perquè el lloc on vivien els hi feia por a la nit.

Penso que l'habitatge és un dret prou seriós perquè els responsables polítics i càrrecs públics juguin amb ell.

Més eficàcia en la gestió de l'habitatge públic i més inspeccions a les constructores per fer les coses en condicions i garanties de qualitat!!

dimarts, 9 de novembre de 2010

Visita del Papa


Després de 28 anys hem tornat a rebre la visita d'un Papa a la ciutat de Barcelona. Per aquells qui som creients té una significació més profunda que per aquells qui no ho són o, si més no, l'hauria de tenir, però quan el Pontífex comença a fer declaracions abans d'aterrar a Espanya qüestionant el laïcisme i carregant contra qüestions que ja haurien d'estar superades (com l'avortament, el divorci o els matrimonis homosexuals), la significació religiosa que podria tenir la seva visita s'esvaeix.

Malgrat tot, la celebració eucarística que es va viure a la, ara ja, Basíl.lica de la Sagrada Família va ser una festa compartida entre catòlics i no catòlics, entre religiosos i laics, i un homenatge a la figura d'un home que el pas del temps ha demostrat la seva genialitat i el seu coneixement de la simbologia cristiana i el seu amor per la natura. Parlo, naturalment, d'Antoni Gaudí, qui va saber crear una obra per ser contemplada i sostinguda per les generacions futures i que va deixar les pautes perquè altres artesans poguessin continuar-la.

La sensació que es viu cada vegada que un entra a la Sagrada Família, el diumenge 7 de novembre va esdevenir catàrtica en veure com han avançat les obres i com la llum natural que entra a través dels vitralls provoca un sentiment d'estar al centre del món, de ser el centre del món. Compartir amb gent vinguda d'altres parts de Catalunya i de la resta de l'Estat, que es va aplegar al voltant d'aquest monument, una estona de reflexió i emoció ja era prou motiu per sortir al carrer i viure l'ambient festiu que es vivia.

Al costat de l'alegria per viure un moment màgic com aquest també hi ha elements amargs, millor dit, amargants, com: la despesa que ha suposat pels ciutadans de Barcelona, el paper de la dona a l'església, la visió rígida i conservadora de l'evangeli que es fa des de l'església més institucional, ...

Esperem que els creients que poden aportar una vivència més contemporitzadora amb els temps que corren provoquin canvis en la manera de fer dels qui dirigeixen l'església.