dimecres, 25 de novembre de 2009

Curtficcions

El festival Curtficcions ha estat lligat sempre als cinemes Icària on es passava un curt davant de cada pel.lícula del darrer passi de la nit, aquest any s'ha fet una aposta per concentrar els curts i visionar-los en una única sessió a diferents ciutats d'Espanya.

A Barcelona, el passi s'ha fet avui al cinema Alexandra amb el títol Los 7 cortos capitales. El nivell de les obres és altíssim, algun d'ells ha estat premiat en altres festivals.

Destacaria Consulta 16 on uns pacients que pateixen depressió reben millor atenció entre ells a la sala d'espera que dins la pròpia consulta. Perder el tiempo retrata com omple el temps un senyor gran, com viu les cues a l'hora d'anar al banc o comprar el pa, la tendresa amb la que es mostren les seves reaccions i la facilitat amb la que la càmera et convida a entrar a la seva vida.

I, en darrer terme, vull comentar un grandíssim curt, On the line, rodat en forma de fals documental ens apropa a la duresa del camí que inicien els mexicans per arribar a la terra promesa, els EUA. Havia sentit parlar dels "espaldas mojadas" que intenten creuar nedant el Río Grande, conec una mica algunes de les dures històries que els porten a prendre la determinació d'arribar a l'altra banda del riu per aconseguir una vida millor, però no sabia que existeixen grups armats de civils que consideren que els cossos de seguretat nordamericans no fan la seva feina com cal i fan de "caçadors d'immigrants". El curt reflexa aquesta realitat d'una forma tant crua que vius la impotència que senten els mexicans que pretenen creuar la frontera a peu pel desert, que van carregats d'il.lusions de millorar la seva vida i la dels que els envolten.
Mentre existeixin aquestes realitats... un altre món haurà de ser possible.

dimarts, 17 de novembre de 2009

Los Santos Inocentes


Acabo de llegir el clàssic Los santos inocentes del gran Miguel Delibes, es poden treure moltes lectures d'aquest llibre, però la més clara és la voluntat de denúncia de l'autor respecte a situcions que es donaven en l'època franquista i que, malaurdament, se segueixen donant ara.

Delibes ens planteja les relacions feudals que es vivien en els "cortijos" i latifundis andalusos i castellans, les relacions de pleitesia dels camperols envers els amos de les finques, el servilisme amb el que tractaven aquests als seus treballadors. Per una altra banda, també es planteja la presència d'aquells que són diferents, aquells que tenen alguna discapacitat que els impedeix comprendre el món en el que viuen. Els personatges de "la niña chica" i Azarías fan més cruenta la història pel tracte que reben per part dels altres, sobretot dels Senyors.
Azarías és un home amb un nivell intel.lectual molt baix, molt primitiu, però que transmet tendresa quan es relaciona amb els animals, especialment amb els ocells. Restaran en la memòria de tots les paraules "Milana bonita" d'Azarías quan s'adreça a les garses a qui alimenta i ensinistra.
Però la paraula garsa té un altre significat a banda de ser un ocell, segons el Diccionari de la Llengua Catalana, garsa és "persona que no pensa sinó a arreplegar per a ell béns, avantatges, etc.", aquesta accepció em ve al cap pel sobrenom que el periodista Ignacio Escolar li ha posat a l'insigne president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps: "Milano bonito". A cada article que escriu en el diari Público fa referència a Camps sota aquest nom, penso que molt ben trobat pel que deia del significat de garsa i per la relació de la ciutat de Milà (Milano, en italià) amb el món de la moda, així com per ser una botiga de roba...

Us deixo aquí una part de l'article que ha fet Escolar avui a Público:
"A falta de camioneta, Milano Bonito se dio el domingo un paseo en Ferrari mientras el presidente de su partido intentaba mostrar unidad en Barcelona. En Génova ha sentado fatal la foto de Camps a lo Miami Vice, no sólo por el plante a Rajoy. También demuestra otra vez que el president ha perdido la conexión con la realidad, que no es consciente de las repercusiones de sus palabras y actos. La responsabilidad no es sólo suya: 54 diputados y miles de militantes valencianos viajan con él en Ferrari y camioneta. De momento, sólo le dicen al señor conductor que acelere, que acelere…"

dijous, 12 de novembre de 2009

Impunitat

Estic llegint un clàssic de la literatura espanyola del segle XX, Los santos inocentes, i en el moment polític que estem vivint em venen al cap algunes de les situacions que planteja Miguel Delibes.
La novel.la està ambientada a principis del segle XX, en un latifundi extremeny en el que les diferències de classe estan marcades per la impunitat amb la que el "Señorito Iván" tracta als seus subordinats amb despreci i aprofita la seva ma d'obra malpagada, o no pagada, per enriquir-se cada cop més.

Comparant amb l'actualitat veiem com els anomenats "senyors" o representants de la burgesia catalana s'aprofiten dels nostres impostos, o sigui de la mà d'obra dels treballadors i assalariats, per enriquir-se encara més del que ho estan i embrutar amb les seves accions el concepte "SERVIDOR PÚBLIC". Tant els qui paguen favors com els qui es deixen comprar són còmplices d'una de les malalties més greus que pateix la democràcia, la corrupció.
Com podem seguir confiant en qui es presenten davant els ciutadans i votants com els grans solucionadors quan en alguns casos no saben del que parlen perquè només han viscut en la "bombolla" del seu partit polític i no coneixen la realitat, no han estat mai a l'atur, no han hagut de passar mai una entrevista, no han hagut de lluitar per tirar endavant. Què poden saber aquells qui han aconseguit les coses per ser "fill de", "nebot de", o "net".

Unes paraules del periodista Josep Puigbó m'han fet reflexionar: com pot ser que el 66% dels diputats del Parlament de Catalunya no tinguin cap altra professió que viure de la política, que no hagin treballat mai abans en un altre àmbit... així serà molt difícil que hi hagi renovació en el si dels partits.

diumenge, 8 de novembre de 2009

Ruïna

Fa uns mesos vaig descobrir un grup de teatre amateur del barri del Clot, el Grup Horitzó, avui he pogut gaudir d'una altra obra d'aquest grup. I dic gaudir perquè això és el que m'han fet viure els actors i l'equip tècnic d'aquesta companyia.

Gaudir en el sentit d'oferir i sentir plaer, de compartir un sentir i una forma d'entendre el teatre.

En aquesta ocasió el Grup Horitzó ha escollit una obra representada l'any passat a la Sala Villarroel per la Companyia Flyhard, dirigida pel seu autor, el jove Jordi Casanovas. La ruïna ens apropa a l'època en la que estem vivint, a les crisis personals, laborals, econòmiques i a la manera que cadascú de nosaltres les afrontem: enfonsant-nos, evadint-nos de la realitat, emborratxant-nos, treient la ràbia que portem dins, violentant als qui tenim al nostre costat...

Malgrat el decorat recordava altres temps, degut potser a que l'obra està ambientada a la casa de l'àvia del personatge de Silvia, l'obra és absolutament contemporània i ens fa pensar en com vivim nosaltres les situacions de caos i crisi.
Pel que fa a les interpretacions, es notava l'esforç per memoritzar el texte per part de tots els actors, encara que han tingut alguns moments d'inseguretat en l'inici de les frases. En certs moments han abusat de l'elevació del to de veu per emfasitzar el seu estat d'angoixa, però aquest recurs ha proporcionat moments especialment hilarants.
A destacar els personatges de Laura, interpretat per Anna Belén Paredes, per la seva frescura; Ricky, interpretat per Jaume Núñez, per la seva naturalitat a l'hora d'apropar-nos a l'amic jeta que ve a menjar-se les nostres patates i jugar a la nostra Play Station; i als personatges d'Abel, interpretat per Abraham Garcia, i Toni, interpretat per Oscar Blesas, per la seva solvència a l'hora de recitar el texte.

Per molts anys de teatre!!


dissabte, 7 de novembre de 2009

d'ajudant de direcció a actor

Quan llegeixes entrevistes a actors o llegeixes les seves biografies trobes que de vegades estaven predestinats a ser-ho o la mera casualitat els va portar a fer un petit paper inicialment i a convertir-se en estrelles un temps després...

Gonzalo de Castro va començar com a ajudant de direcció a una de les sèries de referència per aquells qui estem entre els 30 i 40, 7 vidas, fins que un dia repassant una part del guió amb els actors el director es va adonar de la seva gran vis còmica i va decidir introduir un personatge amb el seu mateix nom, Gonzalo, i es va convertir en un tímid i poruc cambrer submís a la seva neuròtica núvia Carlota (interpretada per la gran Blanca Portillo), protagonitzant alguns dels millors moments de la sèrie.
A partir de fer-se conegut gràcies a la seva presència en totes les temporades de la sèrie va participar en algunes pel.lícules com La torre de Suso o Rivales,
però on de veritat ha donat el millor de sí és sobre un escenari, formant part de la interessant companyia Animalario amb la que ha interpretat papers a Las últimas palabras de Copito de nieve, Como en las mejores familias, o Calígula.
Personalment he anat seguint les seves passes i el meu reconeixement pel seu bon treball escenogràfic ha anat creixent, sobretot, pel fet que pugui construir personatges tant diversos. El cas més clar és el de passar del Gonzalo submís de 7 vidas al segur i arrogant Doctor San Cristóbal a Doctor Mateo, darrer treball d'aquest magnífic actor. Aquesta sèrie ens porta a un poble d'Astúries, on tothom es coneix i davant el surrealisme d'alguns dels personatges s'enfronta la racionalitat d'un me
tge que torna a les seves arrels després d'haver assolit l'èxit professional com a cirurgià als EUA.

dijous, 5 de novembre de 2009

els qui estimen la cultura

Fa un parell d'anys vaig conéixer una gent que es dediquen a la promoció de la música en directe, a la difusió de la música de cantautor, són el Rubén i la Vanessa de Les nits de l'art. Per aquells qui gaudim d'un concert tranquil, de la poesia cantada, de paraules que ens fan reviure moments importants, de la calidesa d'unes notes, ... pels amants dels concerts en definitiva, els amics de les Nits de l'Art són un regal perquè ens fan descobrir espectacles i músics que d'una altra manera segurament no arribariem a conéixer.

Darrerament he pogut escoltar a un gran músic gallec, Andrés Suárez, qui amb les seves cançons ens apropa als carrers de Santiago, a l'Atlàntic. I també he pogut disfrutar amb l'espectacle de poemes musicats per Rafa Mora i Moncho Otero, dos bojos per la poesia que han posat notes a grans poetes com Gloria Fuertes, Ángel González, Mario Benedetti o Nicolás Guillén.

Actualment tenim la possibilitat de viure moments màgics gràcies al Festival Acróbatas i l'Esadir.

Per moments com aquests només em resta agrair a promotors culturals com en Rubén i la Vanessa, la gent de l'Astrolabi, la Sala Zacarías o la Sala Vivaldi, i d'altres, que obren la porta a la música en directe.

dimarts, 3 de novembre de 2009

Castanyada

Cada any celebro la castanyada amb els amics i s'havia convertit en una tradició fer el "sopar de la carbassa", darrerament sopàvem a Vilaplana a la vora de la xemeneia de clofolles. Aquest any, amb el canvi de feina, no he pogut anar a Tarragona però ho he celebrat molt ben acompanyada... vam celebrar la castanyada al Casal, síiii! amb tots els nens i nenes que venen cada tarda al Casal. Vam poder fer clauers, escoltar un grup d'animació i menjar castanyes.

Per mi era tot un repte donat, la primera festa organitzada per mi al Casal, la primera activitat gran... i crec que me'n vaig ensortir prou bé, de cara a l'any vinent tindrem noves idees per fer. El proper que organitzem des del Casal és una setmana de Nadal, incloent un concurs de cartes de Reis amb premi a la més divertida i ocurrent, a veure com surt.
Així que ja sabeu, si voleu demanar impossibles o voleu riure una estona amb les vostres ocurrències, us esperem al Casal Cívic Pla de Bonaire!!