Barcelona

Alguns dels que em llegiu sabeu que no vaig néixer a Barcelona, sóc de la Imperial Tarraco, però des que tenia 4 anys que visc en aquesta ciutat i, de fet, sempre dic que sóc de Barcelona.

Sempre he tingut una relació d'amor amb aquesta ciutat, m'agradava passejar pel centre de Barcelona, gaudir de la seva activitat cultural, entretenir-me a les seves llibreries, ... però des de fa uns anys no reconec aquesta ciutat, sembla un miratge d'ella mateixa. S'ha convertit en un reclam turístic, tot s'hi val per atraure a tots aquells que vulguin envair-la. Alguns em diran que altres ciutats europees tenen un volum de turisme superior al nostre i no hi ha una sensació d'invasió, però, tal com s'ha demostrat, Barcelona no és París o Londres, llocs on mantenen les seves normes i costums encara que els turistes no s'adaptin a elles. A la nostra ciutat permetem que destrossin el centre, que embrutin la Plaça Reial o les Rambles amb els tetrabricks de Don Simón (que veuen al carrer contravenint la "famosa" Ordenança Cívica), que se'ls atengui als establiments públics abans que ningú altre, que els autocars parin a les parades d'autobusos de línia impedint que aquests puguin recollir o deixar passatgers, ... en fi que Barcelona s'ha rendit als peus dels turistes.

Vull pensar que tot això és herència "Clos" i que a partir d'ara això canviarà, que deixarem de rendir pleitesia a tot aquell que ens pugui ser util per fer de reclam... En definitiva, que la nostra ciutat deixarà de ser la "marca" Barcelona per convertir-se en la ciutat de la gent, de la qualitat de vida i la igualtat d'oportunitats per tothom. No tinc clar quan canviarà aquesta imatge donat que darrerament hem vist com els nostres polítics es rendien als peus de Woody Allen pel rodatge d'un film que aquest farà a la ciutat.
No vull dir que no estigui d'acord en que el Sr. Allen vingui a realitzar un film però totes les facilitats que li han donat podrien fer-se extensives a d'altres directors potser no tant coneguts i reconeguts.

El meu desig és que Barcelona es converteixi en la ciutat de les coses petites, de la quotidianitat, de la cultura i dels valors.

el pati de casa

Fa temps que vaig veient com l'administració pública s'ha convertit en el pati de casa dels partits polítics, arribant al punt de confondre's algun partit amb institucions públiques com la Generalitat, els ajuntaments o diputacions. Fins quan aquesta situació? Fins quan el fet de treballar a l'administració equivaldrà a militar en algun partit? Fins quan l'accés a la funció pública no es regirà pels principis constitucionals de transparència, mèrit i capacitat?

Espero veure-ho algun dia i, sobretot, veure com el partit al que jo estic vinculada, Iniciativa per Catalunya, denuncia situacions clares de nepotisme i favoritisme en l'accés a l'administració, afavorint la igualtat d'oportunitats a tots els ciutadans a l'hora de treballar per les institucions públiques.

cultura catalana

Ja fa molts mesos que ha sorgit la polèmica envers què es pot considerar cultura catalana... Allò que es fa a Catalunya?, allò que es fa en català? Aquesta polèmica s'ha agreujat amb la tant comentada, publicitada, utilitzada, polititzada Fira del Llibre de Frankfurt.
A mi m'ha arribat a avorrir aquest tema de tant manit que està. Sembla que a certs polítics, catalans?, només els interessen aquests esdeveniments per portar-los al seu terreny. Recordem que a la Fira de Frankfurt la cultura catalana va com a convidada aquest any però algú ha decidit que certs autors com Juan Marsé, Enrique Vila-Matas, Eduardo Mendoza, o Javier Cercas i Carlos Ruiz-Zafón i ja no parlem de Vázquez Montalbán, no formen part de la cultura catalana. I, per tant, se'ls convida a darrera hora i per parlar dels que sí formen part de la cultura catalana, els que escriuen en català. M'ha semblat una falta de respecte cap a aquests autors qui, encertadament, han declinat anar a Frankfurt, i també cap als seus lectors de tot el món.

Per sort, en altres disciplines com el cinema no hi ha hagut tant d'enrenou i hi haurà la presència, entre d'altres, d'Isabel Coixet (les seves pel.lícules són rodades en anglés), Vicente Aranda o Bigas Luna (utilitzen el castellà en els seus films).

El dia que el fet d'utilitzar una llengua o una altra com a forma d'expressió artística o cultural no sigui utilitzat políticament crec que tots gaudirem sense complexos de la "cultura" en majúscules que, per sort, està per sobre de tot això. I més tenint les traduccions, en el cas dels llibres, o bé, els subtítols, en el cas del cinema.

Només hi ha dos camins: obrir la nostra cultura al món o quedar-nos a casa fent el ploramiques i culpant a Madrid i Espanya de tots els nostres mals.

quina policia tenim i quina volem?

Em comentaven fa uns dies que els nostres "estimats" mossos d'esquadra han adoptat la moda, importada de Madrid, d'acordonar les manifestacions i dirigir-les per on ells creuen que han d'anar i quan pensen que no han d'avançar més no deixar sortir a ningú dels que s'han trobat a dins, siguin o no participants de la manifestació... això ha passat el diumenge a la tarda, en la mani convocada precisament amb aquest lema: "pel dret a manifestar-se" i per la llibertat d'expressió, convocada per diversos col.lectius al voltant de les 6 de la tarda a la Pl. Universitat i que va ser "obligada" per les forces d'ordre públic a allargar-se fins a les 10 de la nit per si el Barça guanyava la lliga i els seus seguidors també decidien concentrar-se a Canaletes.

El cert és que els mossos van encerclar als manifestants (i no manifestants, gent que sembla ser no té dret a passejar pel centre de Barcelona un diumenge a la tarda) i no els van deixar marxar fins a la nit (gent que venia de fora de Barcelona al dia següent no van poder anar a treballar perquè no van poder tornar a casa per manca de transport).

Darrerament he perdut la confiança en la policia, ja no ser si puc adreçar-me a ella quan tingui un problema o acabaré amb un casc al cap i suportant vexacions verbals en el recinte d'una comisaria pel simple fet de no portar el DNI a sobre. Espero que les coses canviïn i tinguem uns mossos d'esquadra propers, que ens donin un cop de mà quan els necessitem, en fi, uns servidors públics que és el que són. I, sobretot, confio en que els responsables del Departament d'Interior, molts d'ells vinculats a Iniciativa per Catalunya, transmetin els valors progressistes i d'esquerra i donin un gir a l'actuació de la policia catalana, recuperant la idea del policia de proximitat.

Biblioteques

Una de les millors opcions per gaudir de la cultura són les biblioteques, a la província de Barcelona s'han convertit en veritables centres culturals. No solament es poden portar llibres, CDs o DVDs a casa, o llegir el diari sinó que, a més a més, pots gaudir de moltes activitats com xerrades, visionats de pel.lícules o curtmetratges, trobades literàries, ...

He tingut l'oportunitat aquest any de participar en un Club de lectura al voltant del cinema a la Biblioteca Xavier Benguerel (especialitzada en cinema). Cada mes hem llegit un llibre, hem visionat una pel.lícula que adaptava el llibre i un cop al mes hem comentat ambdues coses. Ha estat una experiència força enriquidora, en primer lloc, perquè m'ha obligat a llegir com a mínim un llibre cada mes, en segon lloc perquè he pogut veure films que no he vist i, en tercer lloc, perquè he pogut comentar tot plegat amb d'altres amants del cinema.

Cada biblioteca està especialitzada en un gènere literari i tenen un club de lectura relacionat amb aquest, ja sigui poesia, novel.la negre, ... podeu triar el que més us agradi. Si sou amants de la lectura, ja sabeu on podeu anar...

Zodiac

Quan em pregunten quins gèneres cinematogràfics m'agraden més responc que la comèdia, el cinema de tipus social i, sobretot, el thriller. Quan una pel.lícula aconsegueix que, malgrat la seva durada més enllà del que és habitualment suportable (90-100 minuts), no perdis ni un segon de concentració i se't passin els 158 minuts com el primer... per mi vol dir que ha complert un dels seus objectius que és l'entreteniment. Si a més d'això li afegim que la reconstrucció de la història real d'un assassí en sèrie està feta d'una manera acurada, amb unes interpretacions brillants d'actors que no són els que habitualment omplen pantalles i amb un ritme fàcil de seguir, també podem dir que compleix l'altre objectiu del cinema que és constituir una obra d'art.

Zodiac està basada en la història real (resolta o no, queda en l'aire) d'un assassí que va iniciar els seus crims a finals dels 60 a l'Estat de Califòrnia (EUA) i als anys 80 encara hi havia notícies seves. Abans d'anar a veure-la m'he refiat de la garantia que suposava el seu director, David Fincher, director entre d'altres de Seven i El club de la lucha, i la meva intuició no m'ha fallat. Les interpretacions de Mark Ruffalo com el policia que fa el seguiment de la investigació i Robert Downey Jr. com el periodista (borratxo i impresentable, en un paper que sembla reflectir la vida real de l'actor) que fa les cròniques dels diferents assassinats et fan gaudir quan surten a escena. L'únic però que li posaria és al paper principal, interpretat per Jake Gyllenhaal, actor que no m'agrada gaire tot i que en aquest film fa el que ha de fer, d'un dibuixant d'un diari, boy scout, que no beu, no fuma, ... qui, finalment, acaba escrivint la història.

Concurs de cantautors

Aquest cap de setmana s'ha celebrat l'11a edició del Festival de Cantautors d'Horta-Guinardó. Altres anys havia anat a escoltar alguna semifinal, enguany he anat a la final. Sembla mentida quina embranzida ha agafat degut a que s'ha convertit en una plataforma per donar-se a conéixer, més enllà dels premis que puguin aconseguir els tres guanyadors. S'ha convertit en un referent per aquells que volen dedicar-se a la música professionalment amb un estil de música potser no molt majoritari però que cada vegada va obtenint més adeptes.

Jo sóc una de les més fervents seguidores d'aquest tipus de música on la sensibilitat i l'estar al dia del que passa al teu voltant són condicions imprescindibles.

Sentint aquesta tarda alguns dels finalistes, i encara que desconeixent les seves cançons, hi ha hagut alguns moments molt emotius com en sentir cançons dedicades als avis que acaben la seva vida a una residència sense que ningú els vagi a visitar, històries d'amor explicades d'una manera diferent, records d'infantesa al barri del Carmel, ...

El cap de setmana vinent, 15 i 16 de juny teniu ocasió d'escoltar als semifinalistes i finalistes del XXè Certamen de Cantautors de Viladecans, si podeu fer-ho aneu-hi.

sempre la Sagrada Familia

Un cap de setmana a l'any hi ha jornada de portes obertes a la Sagrada Familia, jo sempre aprofito per visitar-la i així m'estalvio els 8 euros que val l'entrada. Sempre hi ha motius per veure aquest magnífic monument i intentar esbrinar què hi havia en el cap de Gaudí quan imaginava com havia de ser una Església dedicada a la Verge, Sant Josep i Jesús.

Feia dos anys que no hi havia entrat i les obres avancen, ja podem entreveure com serà la nau central, envoltada de columnes, així com l'altar major on estaran representats els quatre evangelistes amb sengles columnes. A la banda esquerra de l'altar ja es poden veure uns vitralls elaborats per Vitralls Bonet. La façana de la Glòria es constituirà com l'entrada principal i es trobarà al carrer Mallorca.

Crec que és un luxe per qualsevol barceloní poder comptar amb aquest símbol i que segueixi per molts anys sense ser acabat, la gràcia d'aquest monument és no veure'l finalitzat i que siguin les generacions futures les que ho facin. Per aquest motiu ahir vaig signar en contra del traçat de l'AVE pel Carrer Mallorca.

Salzillo, testigo de un siglo

Actualment, manifestar-se com a creient sembla anacrònic però la religiositat forma part de la vida com la cultura, el treball, el lleure, ... potser aquest vessant de la nostra vida no hi és tant present com d'altres i se'ns fa estrany compartir-lo amb els altres.

Aquest és el meu cas, poques vegades parlo de religió però en els darrers dies he tingut ocasió de tenir ven present la fe en la figura de Jesus, ha estat gràcies a la visita guiada a l'exposició "Salzillo, testigo de un siglo" a la ciutat de Murcia, en commemoració del III centenari del naixement d'aquest escultor.

Tota la seva obra gira al voltant d'elements religiosos ja sigui en figures de sants, verges o Crists, o bé, en figures del pessebre. Tenir la possibilitat d'observar i entendre el significat de cadascun dels elements de figures que representen moments de la passió de Crist ha estat per mi un petit plaer, copsar les mirades, la posició de les mans, imaginar el pensament o un possible diàleg entre les figures de "La Santa Cena", o bé, "El prendimiento", no tothom té capacitat de fer-ho i s'agraeix quan els que sí la tenen poden transmetre-la. I no parlem del deliciós pessebre de Salzillo on trobem representat el palau d'Herodes, imatges de les diferents ètnies que convivien al Betlem de l'època, ...

L'exposició finalitza el juliol d'enguany, però el museu Salzillo és obert sempre i el divendres sant surt la processó amb els passos elaborats per aquest escultor. Així,doncs, ja teniu un bon motiu per anar a Múrcia.