dimarts, 25 de maig del 2010

L'amor com a identitat

De tant en tant la cartellera ens depara sorpreses plenes de sentit, que ens fan aprendre, que ens fan pensar... aquest és el cas de Io sono l'amore de l'italià Luca Guadagnino qui en el seu segon llargmetratge aconsegueix recordar-nos als retrats de la societat del segle XIX i principis del XX del gran Visconti.

Ambientada a l'actualitat ens situa davant una família burgesa al Milano actual, en el moment de fer el traspàs en la direcció de l'empresa de teixits familiar per part de l'avi al seu fill i nets... tot això serveix d'excusa Guadagnino per fer un retrat d'aquesta família, de les relacions entre ells i, sobretot, del que representa formar part de la família Recchi, què conforma la identitat de cadascun d'ells i com l'amor (en totes les seves vessants: mare-fill, parella, amistat, ...) i la passió poden retornar aquesta a qui l'ha perduda o la poden fer perdre per sempre...
El paral.lelisme final que un dels personatges fa entre la possible venda de l'empresa familiar i un element compartit entre dos que deixa de ser-ho, és d'una subtilesa meravellosa.

Tots els actors estan molt ben triats destacant per sobre de tots Tilda Swinton en el paper de Emma, la mare russa que ha perdut el seu nom des del moment que coneix a qui és el seu marit. Swinton ens regala alguns dels plànols més fascinants de la pel.lícula, gairebé sense maquillar se'ns presenta com una dona que vol recuperar l'alegria de viure i, sobretot, com he esmentat més amunt, la seva identitat.
En els darrers plànols del film podem trobar una de les imatges del dolor per la pèrdua més impactant dels darrers anys en el rostre de Ida, la incondicional minyona, que sap tot el que passa i s'avança al que vindrà...

El contrast entre la fredor de Milà i els boscos de San Remo, amb imatges emboirades, ens condueixen a través de l'amor i la passió entre la dona madura que no sap qui és i el jove emprenedor que té molt clar el que vol ser.