Canvis

Des fa uns dies estic a un nou lloc de treball, he deixat el món de les Oficines d'Acció Ciutadana i ara estic a un Casal Cívic.

En un primer moment el canvi em fastiguejava,

em sabia greu deixar l'OAC d'Hostafrancs després d'estar-hi 4 anys i mig, però després de reflexionar molt aquest estiu, de valorar allò de positiu que podia tenir deixar d'estar d'atenció directa al públic en moments tant complicats socialment com ens trobem actualment, finalment el canvi no ha estat tant traumàtic. Fins i tot el trajecte (1h. i 20'), que se'm feia una muntanya només de pensar-hi, no se'm fa tant llarg, aprofitaré per llegir coses pendents...

Pel que fa a l'equipament, hi ha molta feina a fer però si les ganes m'acompanyen intentaré apropar el barri de Pla de Bonaire al Casal, que els veïns d'aquest

barri i de tota Terrassa puguin tirar endavant aquelles propostes lúdiques que tinguin ganes de fer. La meva tasca serà dinamitzar el centre i coordinar-me amb les diverses entitats que fan coses al Casal, sobretot amb el Pla de Desenvolupament Comunitari que té la seva seu allà. De moment la sensació és bona, la gent m'ha acollit molt bé i tots tenen ganes de treballar conjuntament.

Ja us aniré explicant...

Desig

Adrian Lyne sap explorar en les seves pel.lícules com el desig remou per dins a la persona fent-la vulnerable i com pot fer-la arribar a embogir per no deixar de pensar en l'objecte de desig. Ens ho va fer veure a 9 semanas y media i a Atracción fatal, però on realment demostra la seva capacitat a l'hora de dirigir els actors perquè ens facin creïbles les seves sensacions és a Infiel.

Pel.lícula realitzada l'any 2002 amb unes interpretacions brillants de Diane Lane i Richard Gere, l'objecte de desig, Olivier Martínez fa un paper més pla que el dels seus companys de repartiment.

Connie i Edward són un matrimoni de classe mitjana amb un fill de 9 anys. Tenen una vida plàcida, s'estimen i s'entenen. Però tot canvia un dia de tempesta, quan ella cau accidentalment sobre Paul, un jove francés llibreter, i el protagonista d'un fet fortuit es converteix en objecte d'un desig irreflenable per part de Connie.

El director del film utilitza qualsevol gest, mirada o xiuxiueig per fer-nos sentir el que el personatge de Diane Lane viu a cada moment. La utilització dels espais quotidians com a marc per deixar sortir el desig i la invisibilitat de la càmera ens fan molt propera la història, així com la bellesa natural de Lane (s'agraeix que s'hagi escollit aquesta actriu i no una altra de bellesa escultural) qui va aconseguir una merescuda nominació a l'Oscar per aquesta interpretació.

Certes escenes et deixen sense alè. La utilització de plànols curts perquè l'espectador capti cada carícia involuntària, cada paraula no dita, cada mirada furtiva, fa que el guió no siguin només unes línies escrites sobre paper que es tradueixen en imatges sino que esdevingui allò que alguns afortunats han viscut en carn pròpia: el DESIG en majúscules.

Paternalisme necessari?

En el darrer any i mig només sentim parlar de la "crisi", es busca constantment l'opinió dels economistes per saber si es podien preveure les conseqüències perverses d'un enganyós creixement sostingut en un dels sectors que menys valor afegit aporten a un país com és el de la construcció i descuidant l'evolució del sector industrial, veritable creador de riquesa (a banda del sector agrari, perdut en el temps).

Arribem a aquest estiu i el Govern espanyol se n'adona de la precarietat en la que viuen molts ciutadans que no solament estan a l'atur des fa molts mesos sino que els subsidis s'acaben sense entreveure una mínima oportunitat de tornar a entrar al mercat laboral. I com responen els responsables polítics? amb la única solució que són capaços d'aportar: més subsidis, això sí, sense explicar clarament que únicament estan adreçats a aquells qui han finalitzat darrerament la percepció de l'atur.

Jo em pregunto, ningú ha pensat en destinar aquests diners en crear ocupació? Ja sigui creant llocs de treball dins el sector públic (incloent les noves fòrmules de gestió pública com les agències, instituts, empreses públiques, fundacions públiques, ...) o incentivant a les empreses a contractar a persones a l'atur. A més de dedicar recursos econòmics a modernitzar tant les administracions públiques com el sector industrial.

I no parlem del Servicio Público de Empleo Estatal (antic INEM) que ha quedat obsolet com a intermediador laboral, de fet, aquesta competència està transferida a algunes CCAA. En el cas català, el Servei d'Ocupació de Catalunya (SOC) fa aquesta tasca i, malgrat darrerament s'han contractat insertors laborals perquè treballin a les diferents oficines, no se'n surten: no són capaços de fer una recerca adient de llocs de treball, no es fa seguiment de les demandes (segurament pel gran volum de persones aturades) i no s'incentiva la formació i reciclatge dels aturats.

En definitiva, les Administracions Públiques davant el problema creixent de l'atur, sobretot el de llarga durada, han mostrat les seves febleses en no ser capaces d'aturar els Expedients de Regulació d'Ocupació encoberts davant el paper de convidats de pedra dels sindicats, que no han sabut avançar-se a les decisions empresarials...

Sants

Amb la pena que em suposa deixar el barri de Sants com a lloc de treball després de 4 anys i mig, avui he volgut caminar pels seus carrers i viure la seva festa aprofitant un alt en el camí de les meves vacances.

Tot i que pensar en les festes d'aquest barri et fa present les festes de Gràcia, no seria bo fer una comparació entre ambdós esdeveniments. En ser la primera vegada que participo en les festes de Sants tant sols puc dir que he gaudit molt. He visitat alguns dels carrers engalanats (Alcolea de Baix i de Dalt, Valladolid, Vallespir, Robrenyo) i he ballat al so d'una orquestra popular, d'un grup d'havaneres i d'un grup de pop.

Al Carrer Alcolea, de Baix, tenien un ambient molt d'acord amb les havaneres que sonaven i hem pogut prendre un "cremat" molt ben cremat, feia molt de temps que no n'havia pres...

M'ha fet especial il.lusió passejar i veure la feina feta per les entitats i comissions de festes donat que en el temps que he estat treballant a Sants he col.laborat molt estretament amb les associacions que dinamitzen el barri i, fins i tot, he facilitat algun material pel millor desenvolupament de les festes, per aquest motiu retrobar-me amb alguns persones representatives de les entitats avui m'ha fet adonar-me que ha valgut la pena poder compartir els seus projectes.

Llarga vida a aquestes festes tradicionals!!

Vacances

Quan arriben les vacances ens hauriem de plantejar perquè ens serveixen, perquè les necessitem, perquè les desitgem tant?

Poden haver-hi diverses respostes: la principal seria per descansar, però també ens han de servir per replantejar-nos el que hem fet al llarg del curs anterior i pensar en introduir canvis en la nostra vida, en els nostres hàbits, a la tornada.

Oxigenar-se, potser aquest seria un bon objectiu, treure's del cap aquelles situacions viscudes que ens han fet mal o que ens han suposat moments d'estrés personal i substituir-les per accions que ens aportin satisfacció i plaer: veure una bona pel.lícula, gaudir d'una cervesa a una terrassa compartida en bona companyia, xerrar fins a les tantes sobre "lo humano y lo divino", sentir les onades com colpegen el teu cos mentre cau el sol a la platja, escoltar un cantautor pels carrers del Gòtic de Barcelona, i passejar, passejar, passejar, tot descobrint espais mil vegades vistos però mai observats...

En fi, esperem poder gaudir de tot això i tornar al setembre sent una altra persona...

joventut perduda...

NO VOLVERÉ A SER JOVEN

Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

Jaime Gil de Biedma

expectatives o creure en el ser humà...

Com pot ser que siguem tant tontos que sempre ensopeguem amb la mateixa pedra... perquè ens generem les millors expectatives sobre aquells qui tenim al voltant, sobretot en l'àmbit laboral, i després ens sentim enganyats, millor dit, estafats per aquells en qui haviem confiat.

Sembla que les actituds honestes i serioses en alguns casos no existeixen, alguns no entenen el que vol dir la paraula "company" i quan veus que la gent va a la seva, viu per garantir-se les millors condicions de vida i de feina, encara que això suposi empitjorar la dels altres, no tenen miraments i, si a més a més, aquests tenen alguna vinculació sindical la situació encara patina més...

En fi, després d'una curta experiència sindical de 6 mesos en la que he viscut amb certa incomoditat la meva tasca i, sobretot, després d'haver perdut la confiança en el ser humà i en la meva secció sindical, deixo de ser delegada.

Experiències teatrals

De vegades una proposta cultural no és només quelcom que fa créixer els teus coneixements perquè té un vocabulari ric, et porta a altres èpoques o perquè et fa imaginar altres móns... També pot ser una experiència viscuda, sentida, en la que tu pots ser el protagonista.

El Teatro de los Sentidos és una companyia que pretén això, que et converteixis en protagonista del que ells volen transmetre, que visquis el que els actors viuen, que "sentis" a la teva pell, que vegis amb els teus ulls, que oloris amb el teu

nas i que escoltis el que els actors senten, veuen, oloren i escolten...

L'obra que he tingut ocasió de veure en els darrers dies p

orta per títol Filatura, nom molt adequat per estar representada dins del marc de l'antiga fàbrica

de fils Fabra i Coats. Els fils esdevenen el leit motiv de l'obra, des d'una escena amb una filadora a una gran construcció feta a partir de fils de cotó. Filatura vol també transmetre'ns com es construeixen les ciutats des de les pròpies vivències, com "vivim" cadascú de nosaltres les ciutats que conformen el nostre horitzó, si confiem o no en els qui ens envolten o si aprofitem la part lúdica d'aquestes...

Bé, això és el que em va arribar a mi d'aquesta experiència que recomano a tots els qui entenguin l'art com a participació de l'espectador, perquè sense ell no té sentit cap proposta artística.

Per una altra banda, volia també parlar d'una comèdia protagonitzada per un molt bon amic, David Font, es tracta de ¿Quién yo?, un judici una mica surrealista on les paraules es converteixen en un altre personatge més, recordant els divertidíssims jocs de paraules dels grans Les Luthiers. La podeu veure a la sala Elenko (C/ Consell de Cent, 472) els dijous al vespre, i fins el 26 de juliol en David participa també a l'obra Lucano.

Finançament

Després d'estar gairebé dos anys negociant un nou model de finançament autonòmic sembla que finalment ha arribat. Des de l'any 1980 en que es va definir el model a la LOFCA, Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (CCAA), a partir de l'article 157 de la Constitució en que es parla dels recursos de les CCAA, hi ha hagut dues modicacions en el 1996 i a l 2001; modificacions relatives a la cessió parcial d'alguns tributs (IRPF, IVA), cessió total d'altres (successions, actes jurídics documentats) i la gestió dels tributs propis.

La negociació actual també portarà a aprovar-se una llei orgànica per part de les Corts Generals (necessita una majoria qualificada per ser aprovada, veurem com respon el PP després que les CCAA governades per aquest partit s'abstinguin i no votin en contra al Consejo de Política Fiscal).

Crec que s'ha fet un esforç per part del Govern d'Entesa català per exigir el que es marca a l'Estatut de 2006 respecte al finançament de la Generalitat, però també per fer propostes de millora del sistema per totes les CCAA.

Un exemple d'aquestes millores seria l'increment en la cessió de certs impostos: hem passat de la cessió del 30% de l'IRPF l'any 1996, al 33% l'any 2001, al 50% actual; de no haver cessió de l'IVA, al 35% del 2001, al 50% actual; de la cessió del 40% dels impostos especials del 2001, al 58% actual...

Pel que fa a Catalunya, amb una redistribució més justa dels impostos que recapta, deixarà de patir el desnivell respecte a altres Comunitats Autònomes pel que fa al dèficit fiscal.

A més es crea el fons de garantia de serveis públics fonamentals, al que aportaran diners tant les CCAA (75%) com l'Estat (5%), aquest fons garantirà que tots els espanyols tinguin el mateix accés als serveis públics bàsics visquin on visquin. El principal criteri de distribució d'aquest fons serà el de la població, reconeixent l'heterogeneitat geogràfica i social de les Comunitats Autònomes es tindran en compte varibales com la dispersió territorial, la baixa densitat de població, la insularitat, l'envelliment de la població, l'atenció sanitària (segons diferents grups d'edat amb diferent grau de protecció) i la població en edat escolar.

L'aportació solidària interterritorial suposarà que cada territori gastarà en sintonia als seus ingressos, dependrà menys de l'Estat i més dels recursos propis, disposant de major capacitat normativa sobre aquests...

Per corregir les desigualtats entre territoris es creen dos fons més, el de suficiència que cobrirà les despeses en competències pròpies no comuns a totes les CCAA com el bilingüisme, justícia, policia pròpia o habitatge. L'altre fons és el de convergència, dividit en dos conceptes: competitivitat, beneficiarà als territoris que realitzen un major esforç fiscal, i el de cooperació, que ajudarà a les comunitats amb menor riquesa relativa, per pal.liar la desaparició dels Fons de Cohesió de la UE.

Per tot plegat crec és un bon acord, més just amb tots els territoris i, sobretot, farà que Catalunya deixi de tenir dèficit fiscal respecte a les altres Comunitats Autònomes.

Ara toca ser responsables i eficients i utilitzar els diners per millorar els serveis públics bàsics com són la sanitat, l'educació i els serveis socials, així com fer una política d'habitatge real. Resta molt per fer i al Govern d'Entesa li queda un any i mig per endavant per demostrar que les dures negociacions amb l'Estat no han estat en va...

unanimitat?

Aquests divendres i dissabte passats s'ha celebrat la 6a Assemblea d'IC-V Barcelona, era la primera vegada que jo hi participava.

Per una banda s'ha escollit el nou secretariat i la nova Comissió Executiva. Prèviament a l'Assemblea s'havia escollit el president, de fet es reelegia a en Quim Mestre, president sortint. Crec que per salut democràtiva s'hauria d'haver presentat un candidat alternatiu per poder triar i veure una cara diferent com a possible president...

Per una altra banda, es van presentar diversos documents que, prèviament, s'havien discutit a les agrupacions dels diferents districtes i aquestes havien aportat esmenes. A la vegada, també es van presentar 11 resolucions per ser votades pel plenari de l'Assemblea, algunes d'aquestes resolucions havien estat proposades per alguna agrupació, o bé per Dones amb Iniciativa, Joves d'Esquerra-Verda o la Comissió Política de Barcelona.

La majoria d'aquestes resolucions van ser aprovades per unanimitat però hi va haver d'altres que ho van ser per majoria, amb alguna abstenció i algun vot en contra. Jo em vaig abstenir a les resolucions que tenien a veure amb el tema de Dones i pel que sé va sorprendre molt que ho fes, no sé si perquè els/les qui les proposaven pretenien la unanimitat, o bé, els va sorprendre que fos jo l'única abstenció... el cas és que em van demanar el perquè i, com va dir un company, malament anem quan algú demana el perquè de no votar favorablement alguna cosa...

El divendres va haver intervencions de cada agrupació, totes van ser massa autocomplaents llevat les de Nou Barris, Ciutat Vella i Horta-Guinardó.

Pel que fa a la intervenció del president de l'agrupació d'Horta-Guinardó, agrupació on jo participo, va tenir un contingut altament polític, amb una part de valoració positiva pel fet de tenir la Regidoria del Districte, liderada per l'Elsa Blasco i el seu equip, en mans d'Iniciativa des fa 6 anys, temps en el que s'han desbloquejat alguns temes que portaven molts anys endarrerits com l'enderrocament del viaducte del Guinardó o la recuperació del Mas Guinardó per oferir espais a les entitats; d'altres temes que han estat molt traumàtics però que finalment s'han resolt bé demostrant que era una bona aposta de futur com el Centre d'Atenció Social a drogodependències de la Vall d'Hebrón o el centre integral per a persones sense sostre; i, sobretot, la resposta davant l'esfondrament del barri del Carmel.

En Jordi Fornés, president de l'agrupació també va afegir algunes propostes de millora en relació a l'àmbit més institucional, com la manca d'eficàcia en la resposta a les necessitats socials creixents per part de l'Ajuntament, on Iniciativa té un paper important per liderar la Regidora d'Acció Social, o en relació al propi partit, com el no tenir en compte massa sovint la crítica dins la pròpia organització...

Però de totes les intervencions la que més em va fer reflexionar va ser la de Nou Barris, districte obrer per excel.lència on Iniciativa treia fins ara bons rèdits electorals, van expressar que estaven en hores baixes perquè havien marxat alguns dels històrics de l'agrupació i tenien manca de relleu generacional. Algunes idees que van sortir en el discurs de la Mònica Palet, representant de l'agrupació, tenien a veure amb la manca de formació dels consellers de Districte quan inicien la seva activitat política, el poc coneixement entre agrupacions, la concentració de càrrecs i responsabilitats tant institucionals com de l'organització en les mateixes persones, i problemes de comunicació dins l'organització...

El tema de la comunicació també va ser expressat pels companys de Ciutat Vella, tant pel que fa dins l'organització com, especialment, de cara a la gent dels barris. Mostraven el seu desacord en la utilització exclusivament de les noves tecnologies per publicitar la tasca d'IC-V, pel fet que molta gent no hi té accés, així com el llenguatge utilitzat per comunicar, massa elevat, poc planer, aquests dos elements poden fer que la gent no se senti propera a Iniciativa...

Espero que en els propers anys les coses dins el partit canviïn i es potenciï l'existència d'un sentit crític, que l'organització sigui més flexible i que el Secretariat i la Comissió Executiva tot just escollits estiguin més propers als afiliats i afiliades, donat que si no hi ha un sentiment de formar part de la mateixa organització la gent que participa a les agrupacions deixarà de fer-h0 i són qui realment donen sentit a un partit petit com IC-V.