La Mercè

Aquest any, i segurament és el primer, el dia de la Mercè he treballat. Al no tenir el lloc de treball a Barcelona avui per mi no era festiu. La veritat és que se m'ha fet estrany donat que cada any he gaudit d'aquest dia amb les diferents propostes que fa l'Ajuntament, o bé, en els darrers anys he passat el dia a Tarragona coincidint amb les festes de Santa Tecla i la baixada dels pilars (espectacular, aneu algun any a veure-ho).

Però cap a les 18,30h. he arribat a Barcelona tornant de la feina i he baixat a Arc de Triomf amb intenció de poder ser una mica partícep de la festa d'enguany. Primer he escoltat un concert de jazz de Porta, un trio que han tocat alguns estandards i clàssics de Gershwin i d'altres que s'han fet famosos per formar part de bandes sonores de pel.lícules. Després he entrat a l'stand de l'APPEC

(Associació de Publicacions Periòdiques en Català), per mirar les revistes que hi ha en català, algunes es venen als quioscos i d'altres són molt especialitzades i no es troben tant a l'abast.

Un cop he visitat l'stand, m'he entretingut mirant un pallasso que actuava enmig del Pg. Lluís Companys, feia malabarismes i ho feia bé, i m'he encaminat cap al Parc de la Ciutadella on al llarg d'aquests dies la Casa Asia ha organitzat el Festival Asia. S'ofereixen diversos tallers per conéixer les diferents cultures d'aquest continent, la majoria són adreçats a la canalla però, tot passejant pel Pg. dels Til.lers, he escoltat una música animada i, de cop i volta, m'he vist

envoltada de gent ballant i dos nois sobre un

escenari que guiaven a la gent en els passos a seguir... estaven ballant Bollywood!! ha estat molt divertit, la música i les ganes dels ballarins que conduïen a la gent et contagiaven... ha estat un moment màgic, d'aquells que desconnectes el teu pensament i et deixes portar. Bé, jo no he ballat gaire, però sí que he deixat que el meu pensament seguís el ritme de la música.

Ara entenc perquè alguna gent al meu voltant estan fent cursos de Bollywood i s'ho passen d'allò més bé, amb aquesta activitat no necessites vitamines ni cap excitant.

A veure què ens depara el cap de setmana, de moment ja sé que aniré a la Fira dels Vins i a veure els castells el diumenge. BONA MERCÈ a tots!!

bona idea

Ahir, dissabte 19 de setembre, la Conselleria d'Interior va oferir una jornada de portes obertes per donar a conéixer la seva seu des fa 1 any. Situada al voltant de l'antiga seu de la Companyia d'Aigües de Barcelona (actualment AGBAR), es va restaurar el Palauet del Marqués de Santa Isabel i es va construir un edifici de 9 plantes al Carrer Diputació. Ocupa 5 edificis amb un volum de 20.000 m2. I conté també, al sòtan del Palau un refugi antiaeri construït pels treballadors de la Companyia d'Aigües als anys 30 amb motiu dels bombardejos a la ciutat de Barcelona a la Guerra Civil.

No solament es podien visitar els edificis sino també veure un cotxe dels mossos o dels bombers per dins i ser espectadors d'un rescat d'un ferit a l'interior d'un cotxe girat cap avall.

És d'agrair als responsables de la Conselleria d'Interior, Relacions Institucionals i Participació que oferissin la possibilitat de conéixer el refugi, el CECAT (centre d'Emergències de Catalunya) o la sala on es realitzen els sortejos de la Loto 6/49, així com els despatxos del Conseller i del Secretari General i Director de Serveis, entre d'altres. Ha estat una manera d'apropar una conselleria que sempre està al mig de la tempesta als ciutadans, en un intent de desmitificar alguns rumors sobre la despesa que va suposar la restauració del Palau i el disseny dels despatxos dels alts càrrecs del Departament (corria la veu que s'havien instal.lat fins un jardí o una font dins, quan l'únic jardí que hi ha és el de l'Hivernacle que s'ha restaurat instal.lant plantes que requereixen poca aigua per mantenir-se).

Enhorabona als responsables de Comunicació perquè han fet una tasca excel.lent, tot i que la difusió va ser limitada als barris propers, va superar amb escreix el volum de visitants que esperaven (això és el que van comentar els voluntaris que atenien a la gent). Aquests gestos valen molt més que qualsevol campanya publicitària.

somniar

Sempre pensem que els somnis que tenim a la infantesa, quan creixem deixen de tenir el mateix sentit i ens oblidem d'ells, però això és un error perquè moltes vegades la imaginació d'un nen omple de màgia la seva vida.

Això és el que planteja la meravellosa faula dels reis actuals de l'animació, Pixar.

Up ens situa, en uns primers 20 minuts de lliçó de cinema, en la vida de Carl Fredriksen des la seva infantesa fins que és un avi i com manté les mateixes il.lusions de la seva infantesa compartides amb la seva imaginativa esposa.

La consistència de les seves escenes i del guió fa que cada situació que es planteja faci admirable la capacitat creativa de l'equip d'art i els dibuixants del film. El fet que el protagonista sigui venedor de globus, amb la connexió que té aquesta feina amb els nens, i el desenvolupament de la narració amb referències al cinema d'aventures tant estimat pels infants i adolescents fan que retrocedim als dies en que una peça de xocolata era el millor berenar del món, o quan admiràvem aquells qui asolien grans fites.

Recupereu les il.lusions que teníeu quan éreu petits, deixeu-vos portar per la poesia d'una faula que t'emociona i et fa riure a l'hora (grans gags els protagonitzats pel petit explorador Russell) i, sobretot, NO DEIXEU DE SOMNIAR!!

Canvis

Des fa uns dies estic a un nou lloc de treball, he deixat el món de les Oficines d'Acció Ciutadana i ara estic a un Casal Cívic.

En un primer moment el canvi em fastiguejava,

em sabia greu deixar l'OAC d'Hostafrancs després d'estar-hi 4 anys i mig, però després de reflexionar molt aquest estiu, de valorar allò de positiu que podia tenir deixar d'estar d'atenció directa al públic en moments tant complicats socialment com ens trobem actualment, finalment el canvi no ha estat tant traumàtic. Fins i tot el trajecte (1h. i 20'), que se'm feia una muntanya només de pensar-hi, no se'm fa tant llarg, aprofitaré per llegir coses pendents...

Pel que fa a l'equipament, hi ha molta feina a fer però si les ganes m'acompanyen intentaré apropar el barri de Pla de Bonaire al Casal, que els veïns d'aquest

barri i de tota Terrassa puguin tirar endavant aquelles propostes lúdiques que tinguin ganes de fer. La meva tasca serà dinamitzar el centre i coordinar-me amb les diverses entitats que fan coses al Casal, sobretot amb el Pla de Desenvolupament Comunitari que té la seva seu allà. De moment la sensació és bona, la gent m'ha acollit molt bé i tots tenen ganes de treballar conjuntament.

Ja us aniré explicant...

Desig

Adrian Lyne sap explorar en les seves pel.lícules com el desig remou per dins a la persona fent-la vulnerable i com pot fer-la arribar a embogir per no deixar de pensar en l'objecte de desig. Ens ho va fer veure a 9 semanas y media i a Atracción fatal, però on realment demostra la seva capacitat a l'hora de dirigir els actors perquè ens facin creïbles les seves sensacions és a Infiel.

Pel.lícula realitzada l'any 2002 amb unes interpretacions brillants de Diane Lane i Richard Gere, l'objecte de desig, Olivier Martínez fa un paper més pla que el dels seus companys de repartiment.

Connie i Edward són un matrimoni de classe mitjana amb un fill de 9 anys. Tenen una vida plàcida, s'estimen i s'entenen. Però tot canvia un dia de tempesta, quan ella cau accidentalment sobre Paul, un jove francés llibreter, i el protagonista d'un fet fortuit es converteix en objecte d'un desig irreflenable per part de Connie.

El director del film utilitza qualsevol gest, mirada o xiuxiueig per fer-nos sentir el que el personatge de Diane Lane viu a cada moment. La utilització dels espais quotidians com a marc per deixar sortir el desig i la invisibilitat de la càmera ens fan molt propera la història, així com la bellesa natural de Lane (s'agraeix que s'hagi escollit aquesta actriu i no una altra de bellesa escultural) qui va aconseguir una merescuda nominació a l'Oscar per aquesta interpretació.

Certes escenes et deixen sense alè. La utilització de plànols curts perquè l'espectador capti cada carícia involuntària, cada paraula no dita, cada mirada furtiva, fa que el guió no siguin només unes línies escrites sobre paper que es tradueixen en imatges sino que esdevingui allò que alguns afortunats han viscut en carn pròpia: el DESIG en majúscules.

Paternalisme necessari?

En el darrer any i mig només sentim parlar de la "crisi", es busca constantment l'opinió dels economistes per saber si es podien preveure les conseqüències perverses d'un enganyós creixement sostingut en un dels sectors que menys valor afegit aporten a un país com és el de la construcció i descuidant l'evolució del sector industrial, veritable creador de riquesa (a banda del sector agrari, perdut en el temps).

Arribem a aquest estiu i el Govern espanyol se n'adona de la precarietat en la que viuen molts ciutadans que no solament estan a l'atur des fa molts mesos sino que els subsidis s'acaben sense entreveure una mínima oportunitat de tornar a entrar al mercat laboral. I com responen els responsables polítics? amb la única solució que són capaços d'aportar: més subsidis, això sí, sense explicar clarament que únicament estan adreçats a aquells qui han finalitzat darrerament la percepció de l'atur.

Jo em pregunto, ningú ha pensat en destinar aquests diners en crear ocupació? Ja sigui creant llocs de treball dins el sector públic (incloent les noves fòrmules de gestió pública com les agències, instituts, empreses públiques, fundacions públiques, ...) o incentivant a les empreses a contractar a persones a l'atur. A més de dedicar recursos econòmics a modernitzar tant les administracions públiques com el sector industrial.

I no parlem del Servicio Público de Empleo Estatal (antic INEM) que ha quedat obsolet com a intermediador laboral, de fet, aquesta competència està transferida a algunes CCAA. En el cas català, el Servei d'Ocupació de Catalunya (SOC) fa aquesta tasca i, malgrat darrerament s'han contractat insertors laborals perquè treballin a les diferents oficines, no se'n surten: no són capaços de fer una recerca adient de llocs de treball, no es fa seguiment de les demandes (segurament pel gran volum de persones aturades) i no s'incentiva la formació i reciclatge dels aturats.

En definitiva, les Administracions Públiques davant el problema creixent de l'atur, sobretot el de llarga durada, han mostrat les seves febleses en no ser capaces d'aturar els Expedients de Regulació d'Ocupació encoberts davant el paper de convidats de pedra dels sindicats, que no han sabut avançar-se a les decisions empresarials...

Sants

Amb la pena que em suposa deixar el barri de Sants com a lloc de treball després de 4 anys i mig, avui he volgut caminar pels seus carrers i viure la seva festa aprofitant un alt en el camí de les meves vacances.

Tot i que pensar en les festes d'aquest barri et fa present les festes de Gràcia, no seria bo fer una comparació entre ambdós esdeveniments. En ser la primera vegada que participo en les festes de Sants tant sols puc dir que he gaudit molt. He visitat alguns dels carrers engalanats (Alcolea de Baix i de Dalt, Valladolid, Vallespir, Robrenyo) i he ballat al so d'una orquestra popular, d'un grup d'havaneres i d'un grup de pop.

Al Carrer Alcolea, de Baix, tenien un ambient molt d'acord amb les havaneres que sonaven i hem pogut prendre un "cremat" molt ben cremat, feia molt de temps que no n'havia pres...

M'ha fet especial il.lusió passejar i veure la feina feta per les entitats i comissions de festes donat que en el temps que he estat treballant a Sants he col.laborat molt estretament amb les associacions que dinamitzen el barri i, fins i tot, he facilitat algun material pel millor desenvolupament de les festes, per aquest motiu retrobar-me amb alguns persones representatives de les entitats avui m'ha fet adonar-me que ha valgut la pena poder compartir els seus projectes.

Llarga vida a aquestes festes tradicionals!!

Vacances

Quan arriben les vacances ens hauriem de plantejar perquè ens serveixen, perquè les necessitem, perquè les desitgem tant?

Poden haver-hi diverses respostes: la principal seria per descansar, però també ens han de servir per replantejar-nos el que hem fet al llarg del curs anterior i pensar en introduir canvis en la nostra vida, en els nostres hàbits, a la tornada.

Oxigenar-se, potser aquest seria un bon objectiu, treure's del cap aquelles situacions viscudes que ens han fet mal o que ens han suposat moments d'estrés personal i substituir-les per accions que ens aportin satisfacció i plaer: veure una bona pel.lícula, gaudir d'una cervesa a una terrassa compartida en bona companyia, xerrar fins a les tantes sobre "lo humano y lo divino", sentir les onades com colpegen el teu cos mentre cau el sol a la platja, escoltar un cantautor pels carrers del Gòtic de Barcelona, i passejar, passejar, passejar, tot descobrint espais mil vegades vistos però mai observats...

En fi, esperem poder gaudir de tot això i tornar al setembre sent una altra persona...

joventut perduda...

NO VOLVERÉ A SER JOVEN

Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

Jaime Gil de Biedma

expectatives o creure en el ser humà...

Com pot ser que siguem tant tontos que sempre ensopeguem amb la mateixa pedra... perquè ens generem les millors expectatives sobre aquells qui tenim al voltant, sobretot en l'àmbit laboral, i després ens sentim enganyats, millor dit, estafats per aquells en qui haviem confiat.

Sembla que les actituds honestes i serioses en alguns casos no existeixen, alguns no entenen el que vol dir la paraula "company" i quan veus que la gent va a la seva, viu per garantir-se les millors condicions de vida i de feina, encara que això suposi empitjorar la dels altres, no tenen miraments i, si a més a més, aquests tenen alguna vinculació sindical la situació encara patina més...

En fi, després d'una curta experiència sindical de 6 mesos en la que he viscut amb certa incomoditat la meva tasca i, sobretot, després d'haver perdut la confiança en el ser humà i en la meva secció sindical, deixo de ser delegada.