Identitat

"Al fin y al cabo. Somos lo que hacemos para cambiar lo que somos. La identidad no es una pieza de museo, quietecita en la vitrina, sino la siempre asombrosa síntesis de las contradicciones nuestras de cada día."

(El libro de los abrazos, Eduardo Galeano)

Dones

Tot i que no em considero especialment feminista i moltes propostes que tenen a veure amb aquest àmbit no acostumen a despertar el meu interés, en els darrers dies he pogut gaudir de dos activitats que giraven al voltant de les dones.

Per una banda, el primer film del Cicle Mirades organitzat pel BEC, aquest cop dedicat a documentals realitzats per dones. Sisters in law ens apropa a l'esforç continuat d'una jutge, una fiscal i una advo

cada que han decidit dedicar la seva tasca a la defensa de les dones al Camerún.

Aquestes professionals suposen un raig d'esperança en una societat tradicional basada en el poder de l'home, tant si es tracta del pare com del marit, sobre la dona; la tasca d'aquestes tres professionals està encaminada a denunciar els abusos de tot tipus dels homes sobre les dones, ja sigui en forma de violació, maltractament, matrimonis convinguts, ...

Els dijous 18 i 25 de març es projectaran a la Casa Elizalde uns altres dos documentals dirigits per dones: Alhambra (el meu cine), de Meritxell Soler, dedicat a un cinema desaparegut a La Garriga; i Màscares, d'Elisabet Cabeza i Esteve Riambau, que fa un seguiment de la preparació d'una obra, la seva representació i tot el que envolta una gira, posant els ulls en la figura del gran Josep Maria Pou.

Per una altra banda, divendres vaig poder participar en el sopar de dones del districte d'Horta-Guinardó, una celebració lúdica i una demostració de la vida associativa que es mou al districte. Hi participen els col.lectius de dones que treballen a Horta-Guinardó, així com les dones que ocupen càrrecs institucionals en aquest territori.

cine, cine i només cine

Després de passar tres dies envoltada de cinema... què més puc demanar!! Vaig començar el dijous veient A single man, una obra poètica d'un nouvingut al cinema com és el dissenyador Tom Ford. Aquest director novell aconsegueix envoltar-nos de glamour i bellesa a cada escena, amb un Colin Firth en estat de gràcia que ens emociona amb la seva evocació constant de l'amor romàntic. El color de la imatge, en una escala de grissos, ens fa situar-nos més fàcilment en els anys 60. Un film molt recomanable...

En segon lloc, vaig anar divendres a veure Nine, de Rob Marshall, un homenatge en tota regla al gran Federico Fellini:

dones plenes de carnalitat, un protagonista influenciat per la mare, i l'amor pel cinema italià des del primer fotograma. No puc valorar si és

una gran pel.lícula, crec que hi ha altres musicals que han tingut més qualitat, però és un film que et fa passar una bona estona, amb unes bones interpretacions femenines, especialment Penélope Cruz (aquest cop sí, no en el cas de Vicky Cristina Barcelona) i amb imatges de

Roma que et fan venir ganes d'anar-hi...

I, finalment, el festival ANIMAC d'animació que se celebra des de fa 14 anys a la ciutat de Lleida. Aquest any han inclós altres gèneres a banda de l'animació i s'han pogut visionar veritables joies de l'art audiovisual. A les sessions que vaig tenir la sort de poder assistir, vam visionar The Sandman, dels germans Quai, animadors anglesos que aquest cop fan una incursió en el món de la dansa i en un migmetratge sense diàlegs, tant sols amb el moviment i la música ens expliquen la història d'aquest personatge creat per E.T.A. Hoffman que deien que prenia els ulls de la gent.

En aquest festival hem pogut descobrir una obra amagada al nord d'Europa i que els organitzadors del festival han tingut l'encert de mostrar-nos, es tracta de Dreams that money can buy de Hans Richter, creador alemany de principis del segle XX que va comptar amb la col.laboració d'alguns dels artistes més representatius del surrealisme i el dadaisme com Alexander Calder, Marcel Duchamp, Fernand Léger i el gran Man Ray. El film ens transmet l'evocació dels somnis en diferents formes i textures, amb una excel.lent factura plàstica.

Com veieu han estat uns dies per gaudir plenament d'una de les arts més completes.

música de cinema

Fa temps que m'interessa molt tot el que envolta a la música de cinema... com es fa una banda sonora? qui i com es decideix en quines escenes hi haurà música i en quines no?

Des de ben petita que he anat adquirint el k7 (en el seu moment) i ara el CD de les bandes sonores que, en veure la pel.lícula, m'arribaven especialment. Algunes eren composicions originals, d'altres compilaven peces musicals creades anteriorment, però en totes les ocasions em quedaven les tonades al cap més enllà del visionat del film.

Ahir, coincidint, un any més, amb el Festival Visualsound (al que estic lligada des dels seus inicis), vaig poder assistir a una classe magistral del compositor Alfons Conde amb el títol: "què s'ha de saber per dur a terme un projecte de banda sonora original?".

L'Alfons ens explicava les tres funcions principals de la música en el cinema:

- Funció exterior - s'utilitza per emfasitzar les escenes, sobretot quan hi ha alguna acció.

- Funció interior - quan es vol transmetre el que pensa i viu el personatge sense que hi hagi diàleg, només amb la música es pot arribar a copsar els seus sentiments i pensaments.

- Funció tècnica - per lligar diferents escenes, s'utilitza sovint quan es vol donar sensació de pas del temps o quan hi ha una el.lipsi narrativa.

També aquest músic ens va explicar diferents programes amb els que es treballa actualment tant en PC com, principalment, en Macintosh.

Per una altra banda va parlar del procés d'elaboració de la banda sonora, des que es fa la música per un trailler d'un film fins que s'aconsegueix el projecte de tota la pel.lícula. La intervenció del director i el productor en el procés.

És una llàstima que en molts moments no hagin estat valorats aquests professionals ja que molts de nosaltres recordarem sempre algunes tonades encara que no recordem a quines escenes o, fins i tot, pel.lícules pertanyen.

Treballs com els de John Williams a Star Wars o La lista de Schindler, el tàndem d'Ennio Morricone amb el director Sergio Leone als Spaguetti Western, les composicions de Bernard Herrman pel gran Hitchcock, o referint-nos a compositors més propers, el tàndem Alberto Iglesias-Pedro Almodóvar, o els treballs de Roque Baños a Celda 211, La Comunidad o Goya en Burdeos.

A partir d'ara, feu com jo, quedeu-vos a la sala de cinema fins al final dels subtítols per poder esbrinar de qui és la banda sonora o les diferents peces musicals que escoltem al llarg del film.

arribarem a cobrar una pensió?

Cada cert temps el Govern llença "globus sonda" al voltant del futur de les pensions, segons el partit que governa la utilització de la por va en una banda o una altra... El PP propugnava les bondats de fer-se un pla de pensions privat i ara el PSOE surt amb la idea d'allargar la jubilació als 67 anys, retallant el dret de gaudir del teu temps a una edat en que encara es pot tenir salut.

Crec que els trets no han d'anar en aquest sentit.

Si es prohibissin les prejubilacions als 52 anys, o bé, es fes pagar a l'empresa tot el cost d'aquestes i que els prejubilats no passin a rebre prestacions econòmiques per

part de la Seguretat Social una altra cosa seria.

Ja fa un temps que certes prestacions de caire no contributiu, com les pensions no contributives, no van a càrrec de la Seguretat Social sino del que es recapta via impostos, això va alleugerir una mica la despesa de l'INSS però encara resten algunes prestacions que s'haurien de treure del pressupost de la Seguretat Social.

Per una altra banda, penso que el pagar 420 euros als aturats ha estat un error donat que aquests diners es podien haver utilitzat per incentivar la contractació per part de les empreses, sino la única cosa que es fa és allargar el temps de desesperació de la gent.

Esperem que la situació que estem

vivint se superi el més aviat possible, a mi em recorda molt a la segona meitat dels 80 quan va entrar Felipe González com a president, en aquell moment hi va haver una gran recessió

degut a la reconversió industrial i la crisi dels "astilleros", es va arribar gairebé al 20% d'atur. I no es pot consentir que l'actual ministre de treball, Celestino Corbacho, s'escudi en que l'atur tècnic (el que resta en època de creixement i que serveix per renovar el mercat de treball) a Espanya està al voltant del 12% enfront del 5% de la majoria de països europeus, aquesta no és una bona dada per una economia inestable com la nostra.

vaga cinemes

Com a cinèfila no podia deixar passar l'ocasió de parlar de la vaga de cinemes que es va produir a molts cinemes de Catalunya. Penso que s'han barrejat moltes coses.

El primer error l'ha comés l'administració de la Generalitat en barrejar el tema de normalització lingüística amb un àmbit de lleure com és el cinema. En segon lloc, per la via de la imposició no s'aconsegueix res, precisament ahir a BTV sortia una entrevista amb Jordi Pujol parlant sobre aquest tema i comentant les diverses trobades que havien tingut amb el que va ser president de les majors americanes, Jack Valenti, i els intents infructuosos que entengués el fet de la diversitat lingüística que hi ha a Catalunya. Les grans empreses americanes que produeixen, distribueixen i, fins i tot, exhibeixen, no atenen a paràmetres culturals sino econòmics i, si pensen que els catalanoparlants no suposem un volum de públic suficient no pagaran el doblatge al català.

Quan deia al principi d'aquest post que s'han barrejat coses diferents em referia a que la llei del cinema hauria de defensar principalment el cinema català, això vol dir, el cinema fet a Catalunya perquè, ara per ara, la indústria espanyola està a Madrid i no pot ser que tenint tants bons actors i guionistes catalans tots hagin d'agafar l'AVE per poder viure de la seva feina. I pel que fa al tema de l'idioma, com a cinèfila no puc més que defensar la Versió original i la subtitulació al català, en tot cas. Quan podrem veure les sigles VOSC, en comptes de VOSE?

L'altre dia un bon amic cinèfil em comentava una cosa bona de la llei: és la primera vegada que fa esment als cineclubs, pels que formem part d'un és una gran satisfacció que se'ns reconegui com a part del setè art.

Llarga vida al cineclubisme català!!

vull ser familiar de Fèlix Bitllet

Cada cop que van sortint notícies sobre el cas del Palau de la Música em pregunto: què han fet les administracions en els darrers anys? m'és indiferent si la Generalitat estava governada per CIU o pel tripartit, qualsevol dels dos governs van mirar cap a una altra banda... sino com es pot entendre que el frau hagi estat tant gran perquè malgrat parlem d'una entitat privada, la seva gestió estava en mans d'un Consorci en el que hi eren presents el Ministerio de Cultura, la Generalitat i l'Ajuntament. Un Consorci se suposa que es regeix pel dret administratiu i totes les seves despeses han de ser intervingudes per la Intervenció General, dins del Departament d'Economia i Finances de la Generalitat. Com pot ser aleshores que ara surtin totes les malversacions de fons que en els anys anteriors no s'han trobat.

La notícia que s'ha publicat a la premsa avui que un dels interventors assignats al Palau és parella de la filla de Jordi Montull i, tot i que, des que es va saber aquest fet se'l va destinar a intervenir d'altres entitats, es va aprofitar dels diners del Palau per reformar la casa que comparteix amb Gemma Montull a Teià. Des fa uns mesos se l'estava investigant per part de la Generalitat i se l'ha rellevat de la seva tasca d'interventor.

Amb l'obertura de diligències pel Tribunal de Cuentas les administracions comencen a plantejar la revocació de les subvencions atorgades els darrers anys a través de convenis o transferències directes, com pot ser que ara que la pilota s'ha fet gran prenguin aquestes mesures i no les hagin pres abans?

Els qui coneixem la gestió de subvencions sabem que si les entitats, petites o grans, no justifiquen fins al darrer euro tenen el perill de veure-les revocades parcial o totalment i que en la convocatòria següent vegin reduïda la quantia atorgada.

Com pot ser que cap dels implicats en el control dels comptes del Palau hagi actuat anteriorment? Les irregularitats en aquest control venen donades no tant sols pel que fa a les subvencions i transferències rebudes sino també pel fet que el Palau de la Música té darrera una Fundació i totes les fundacions compten amb dues figures de direcció: un patronat i un protectorat.

En el cas de Catalunya, el protectorat sobre les fundacions l'exerceix la Generalitat. Totes les fundacions han de presentar el balanç i l'estat de comptes cada mig any al protectorat i aquest ha de revisar aquests documents.

Què s'ha fet fins ara en el cas del Palau? la meva indignació ve donada perquè el "cas Millet" pot crear desconfiança en els ciutadans respecte a les fundacions i associacions i no hauria de ser així, la majoria d'entitats fan una bona tasca social i cultural i no provoquen fraus tant flagrants com els que han causat Fèlix Millet, Jordi Montull i el seu entorn.

Esperem que les administracions i els partits que les dirigeixen aprenguin la lliçó i que no segueixin amb els diners públics.

Us deixo un article de El País que explica els darrers aconteixements sobre aquest tema...

el amor pels llibres

Els lletraferits sempre tenim algun llibre que llegim i rellegim periòdicament perquè a cada moment que el tenim a les mans ens torna a fer vibrar, torna a connectar amb el nostre jo més profund i torna a dialogar amb nosaltres. En el meu cas, una de les històries que em produeix més emoció tornar a llegir és 84 Charing Cross Road

Novel.la autobiogràfica escrita per Helen Hanff, ens fa participar de la relació epistolar d'un alter ego de l'autora, de fet té el personatge té el mateix nom, i un llibreter de vell britànic, Frank Doel. L'amo

r pels llibres recorre tota la novel.la, el gran coneixement que té l'escriptora dels clàssics és aclaparador, la seva ironia quan rep els enviaments de Doel re

specte al tracte que els amos anteriors d'aquells llibres li han donat és exquisita i, sobretot, l'amistat epistolar entre dues persones que comparteixen la mateixa passió és entranyable.

Vaig tenir la sort fa un temps de veure les versions cinematogràfi

ca i teatral d'aquesta novel.la. En el cas del film, dirigit per David Hugh Jones el 1987, el seu productor, el director Mel Brooks, li va oferir com a regal a la seva dona Anne Bancroft pel seu aniversari de tal manera que li va regalar el paper de la irònica escriptora americana Helen Hanff, Frank Doel va ser interpretat pel gran Anthony Hopkins.

En el cas de l'obra de teatre, va estar dirigida per Isabel Coixet l'any 2004 i interpretada per Carme Elias i Josep Minguell. L'escenografia va ser un encert: una taula molt llarga amb una muntanya de llibres al terra que dividien l'escenari en dos parts, i feien creïble que els dos personatges coincidissin en l'espai encara que es trobaven en dos ciutats a banda i banda de l'Atlàntic, Hanff ocupava la part esquerra de la taula i Doel la part dreta.

Us engresco a llegir aquesta petita joia de poc més de 100 planes (en la versió catalana), us farà riure, us entretindrà i, sobretot, us descobrirà que darrera de cada llibre hi ha les sensacions, el riure i l'emoció, que cada lector ha sentit en tenir-lo a les mans.

El millor del cinema espanyol del 2009?

Arriba el mes de gener i arriben també els premis Goya, aquest any la collita és força equilibrada. Els cinèfils una mica mitòmans com jo esperem aquestes dates amb ànsia encara que no estiguem del tot d'acord amb la selecció final que fa la Academia de las Artes y Ciencias Cinematográficas.

Sóc conscient que no totes les pel.lícules que són estan finalment nominades ni totes les que estan són els millors films de l'any malgrat tot aquest cop he vist tres de les

películes nominades a millor film i sí entenc que són bones pel.lícules: Celda 211 et manté en tensió al llarg de tot el metratge i tant sols per introduir el tema dels pressos FIES ja mereixeria el premi, El secreto de sus ojos és per mí un dels millors guions de l'any, i Agora val la pena per la seva espectacularitat i la dificultat que comporta la direcció de la gran quantitat d'actors que surten en pantalla. De El baile de la Victoria no puc parlar perquè no l'he vista. Trobo a faltar altres films que podien haver arribat a ser finalistes com: Tres dies amb la família, Cosas insignificantes o La vergüen

za.

El premi a la millor direcció normalment coincideix amb la nominació a millor pel.lícula, aquest any és el cas.

Pel que fa a millor guió original potser el més interessant per mi és el de Gordos per atrevir-se a entrar en un tema tant delicat amb ironia i sortir-se'n força bé, encara que li costi mantenir l'equilibri entre la comèdia i la reflexió. Àgora pateix de manca d'aprofundiment en la reflexió sobre l'enfrontament entre religions i cultures. Los abrazos rotos no crec que es mereixi la nominació, ja sabem que si d'alguna cosa podem caracteritzar les històries d'Almodóvar és d'originalitat però quan aquest director ha creat un món propi que va impregnant tots els seus treballs, l'originalitat es perd. Trobaria a faltar Tres dies amb la família perquè una història d'interiors en tots els sentits i que succeeix en tres dies ens explica moltes coses...

Els millors guions adaptats per mi no hi ha dubte que són Celda 211 i El secreto de sus ojos.

Pel que fa a les interpretacions protagonistes: per mi no hi ha dubte que la millor interpretació masculina hauria de ser per Luis Tosar, la seva composició del pres Malama

dre és de les que quedaran en les nostres retines al llarg de molt de temps; la millor interpretació femenina suposo que la que més impacte social ha tingut és la de Lola Dueñas a Yo también, no crec que Penélope Cruz es mereixi estar a la terna finalista, i trobo a faltar a Barbara Mori per Cosas insignificantes i, sobretot, a Elena Anaya a Hierro.

Els premis a actors de repartiment: me n'alegro molt per les dues nominacions de Celda 211 a Carlos Bardem i Antonio Resines, així com el gran Raúl Arévalo a Gordos. Trobo

a faltar entre els finalistes a Pablo Rago a El secreto de sus ojos i Juan José Ballesta a La casa de mi padre.

Nominades a millor actriu de repartiment: absolutament d'acord amb les dues nominacions de Gordos a la sempre encertada Pilar Castro i Verónica Sánchez, i a la nominació de Marta Etura per Celda 211, em sap greu no veure a Emma Suárez per La casa de mi padre i Mar Sodupe per Hierro.

Per volum de nominacions podem dir que és l'any de Celda 211, amb 16 nominacions diverses d'elles als actors, El secreto de sus ojos ha estat també una sorpresa aquest any,

mereixeria també premis per utilitzar el flashback de la manera tant adient com ho fa. I, com ja va passar amb la seva primera pel.lícula, Azul oscuro casi negro, Daniel Sánchez Arévalo ha aconseguit que tots els actors estiguin nominats a Gordos.

Bé, ara tant sols queda esperar al proper diumenge 14 de febrer per veure qui són els premiats i, sobretot, per gaudir amb l'humor del gran Buenafuente...

Que tornin els clowns

La figura del pallasso ha estat present sempre en els espectacles de circ, és un dels números que més agraden als nens i desperten molta tendressa en els adults. Però poques vegades podem veure l'actuació d'aquests artistes fora d'una carpa de circ, no pensem en els clowns com a actors que poden interpretar una història, que poden fer en definitiva teatre.

Ara tenim l'oportunitat de veure una reflexió sobre el treball dels pallassos a l'obra "Petita feina per a pallasso vell" que es representa a la Sala Muntaner. Interpretada per tres actors (un d'ells, és més conegut com a actor, Jordi Martínez, els altres dos són molt coneguts com a clowns, Monti i Claret Clown) la història et situa en una sala d'espera abans d'entrar a una entrevista de feina en la que es busca un pallasso vell, en aquesta sala coincideixen els tres pallassos i, més enllà de la competència a l'hora de qui entrarà primer a l'entrevista amb la que comencen l'obra, van recordant glòries passades i, sobretot, moments compartits. Especialment brillant és el número de la diana.

Al llarg d'una hora i mitja van mostrant la realitat d'aquests artistes que, encara que desperten molta tendresa i admiració per la seva capacitat de fer-nos riure, en ocasions són poc reconeguts i malviuen del seu art. Perquè com ens fan entendre aquests magnífics actors en aquesta obra: un bon gag és art, fer riure a algú és art, fer creure allò que no és és art... i, per sobre de tot, fer-nos oblidar per uns instants la nostra existència, és ART.