cadascú a casa seva i Deu a la de tots...

No acabo d'entendre el perquè la gent s'atorga drets i competències que no li pertoquen, perquè es creuen amb la potestat de poder interferir en la vida dels altres, ja sigui en la vessant personal com en la professional. Encara més, perquè per salvar-se ells han de deixar el que fan altres en entredit o en mal lloc.

Si cadascú de nosaltres assumissim les responsabilitats que ens pertoquen i deixessim d'estar pendents del que fan els altres segurament tot aniria millor. Tant sols hauriem de donar l'opinió si ens la demanen i, en tot cas, oferir un cop de mà quan observem que els altres el necessiten i, si no el necessiten, saber retirar-nos a temps.

De fet, crec que la maduresa és això, saber posar-te al lloc de l'altre i saber fer-te present i oferir la teva mà, però sobretot la maduresa és acceptar que l'altre no et necessita i... VIURE i DEIXAR VIURE!!

Dones d'Horta-Guinardó

Ja fa uns anys que participo en el sopar de dones del Districte d'Horta-Guinardó. Ara ja no em sorpren tant veure a tantes dones de diferents edats que celebren la feina feta en la millora dels barris d'aquest districte des de la perspectiva femenina però el primer any que hi vaig assistir em va sorprendre molt gratament veure quanta gent treballa dia a dia des del seu entorn, quantes dones participen de la vida associativa de barri ja sigui des d'entitats veïnals, culturals o polítiques.

No sé si hi ha una determinada manera de veure la participació per part de les dones diferent a la dels homes, el que sí sé és que cada cop les dones estan més presents en la vida quotidiana del nostre entorn més pròxim i que col.laboren en la millora de la qualitat de vida de la nostra ciutat.

Ahir per 4t any consecutiu vaig assistir al sopar de dones d'Horta-Guinardó organitzat pel Consell de Dones del Districte, altres anys s'havia celebrat a l'Hotel Alimara, a la Vall d'Hebron, ahir es va fer al Foment Hortenc. Crec que aquest any ha estat molt bé que se celebrés en una de les entitats amb més bagatge del barri d'Horta.

Que per molts anys poguem celebrar la bona feina feta al districte d'Horta-Guinardó!!

podré tornar enrera...

"Podré tornar enrera quan estigui massa lluny, podré tornar enrera quan sigui massa tard..." parafrasejo a Sopa de Cabra amb motiu de la bona notícia que ens han donat als seguidors d'aquest grup amb l'anunci d'un concert en el que celebraran que fa 25 anys van començar la seva carrera i que fa 10 anys que van deixar d'actuar junts...

Per tots aquells que vam viure l'adolescència i la joventut entre finals dels 80 i els 90 Sopa de Cabra es va convertir en una part de la nostra banda sonora, moltes de les seves cançons han quedat en el nostre cap i tararegem les seves tornades sense pensar-hi. No sé si musicalment eren molt brillants o si les seves lletres són poesia, el que sí sé és que van saber arribar a tota una generació i van convertir-se en símbols del naixement del "rock català" juntament amb Sangtraït, Els Pets o Lax'n Busto.

Ja tenim les entrades per veure'ls el 9 de setembre vinent!!

gran festa del cinema espanyol

Estem a un dia de la gran festa del cinema espanyol, la entrega de Goyas, i havent vist les 4 pel.lícules nominades aquest any als premis més importants (film, guió, direcció, actors, ...) la meva aposta és "Pa negre".

És un film fet amb molta cura on des de les localitzacions, la variant dialectal del català d'Osona, el guió, ... tot és molt cuidat per reproduir el més fidelment possible la posguerra civil a les comarques de l'interior de Catalunya. Podem veure com es vivia aquell moment en les zones rurals, com les diferències de classe eren molt marcades i com les odis i diferències personals van motivar molts crims o denúncies falses a la guàrdia civil, com la venjança era un dels motors per seguir endavant.

Les interpretacions de Nora Navas, Laia Marull i els nens Francesc Colomer i Marina Comas estan a un nivell extraordinari, transmetent-te en certs moments el seu dolor o la seva fredor com si fossis tu mateix qui ho vius en la seva pell.

"Buried" és una pel.lícula que comporta un cert risc però ha estat ben resolta per Rodrigo Cortés... tenir 93 minuts de metratge un únic actor (Ryan Reynolds) i un sol escenari (un taüt de fusta) en pantalla i mantenir l'atenció de l'espectador en tot moment és quelcom excepcional en el cinema contemporani que procura mostrar canvis constants d'escenes, moviments de càmera, guions àgils i plens de girs. És una ferma contrincant per "Pa negre".

"También la lluvia", una altra de les pel.lícules nominades seria mereixedora d'algun premi per l'espectacularitat del seu rodatge però penso que és una mica tramposa i buscant el posicionament de l'espectador envers un conflicte que sent local es podria fer extensiu globalment. La primera part del film és força brillant però decau en el moment que el cinema dins del cinema es converteix en una suposada presa de consciència sobre el genocidi que va suposar la conquesta d'Amèrica, visualitzant-se a través d'una relació d'amistat una mica forçada entre el personatge de Luis Tosar, Costa, i l'indígena Daniel, interpretat per Juan Carlos Aduviri. És probable que Luis Tosar aconsegueixi el seu 4t goya (després de "Los lunes al sol", com a actor de repartiment, i "Te doy mis ojos" i "Celda 211" com a principal).

Sobre "Balada triste de trompeta" diria que no entenc com està nominada a 15 goyas, com està a la terna amb aquestes altres 3 bones pel.lícules, sobretot amb les dues primeres, i que espero que si guanya algun sigui per la part artística (maquillatge, vestuari, efectes especials o sonors) però no pels principals. No sé què aporta aquest film al cinema espanyol més enllà de repetir per enèssima vegada les bestieses a les que ens té acostumats Álex de la Iglesia en les seves pel.lícules. Està molt per sota de "El día de la bestia" o "La comunidad".

frau literari

Darrerament he llegit dos premis Planeta: "Lituma en los Andes" de Vargas Llosa i "La cruz de San Andrés" de Camilo josé Cela, i l'any passat vaig llegir "Espérame en el cielo" de Maruja Torres, premi Nadal de 2009.

Com pot ser que aquests tres llibres (per no anomenar d'altres premiats) hagin rebut algun premi? potser en el cas del Planeta queda clar que es tracta d'encàrrecs a figures consagrades i tant sols destinats a vendre exemplars sense fixar-se en la qualitat dels mateixos, en el cas del Nadal és una llàstima que sent un premi prestigiós es permeti la llicència de guardonar llibres menors d'autors coneguts.

Però dels tres llibres que he esmentat al principi el frau més gran per mi va ser el de Cela, premiar la "verborrea" incontenible d'una dona que escriu en paper higiènic no crec que sigui un tema adient per un premi literari, a banda de la dispersió narrativa, la poca definició dels personatges dels que es parla, ...

No sé quanta gent va llegir el llibre ni si la pretensió de l'editorial Planeta de vendre molts llibres es va complir, tant sols espero que en properes ocasions el jurat tingui en compte altres mèrits més enllà que siguin de fàcil lectura pel gran públic.

Ara entenc les polèmiques sorgides en diferents moments pel que fa als jurats del Planeta (decisions no preses per unanimitat, membres del jurat disconformes que expliquen a la premsa com s'han escollit els premiats) i el rumor que des fa 10 anys les obres finalistes són encàrrecs.

Tant de bo els premis literaris serveixin per descobrir nous talents o obres d'imprescindible lectura...

perquè sóc d'Iniciativa

Després de passar la ressaca de les eleccions autonòmiques i a l'espera que arribi la campanya de les municipals volia exposar perquè fa 4 anys que formo part d'Iniciativa per Catalunya...

Als amics més propers poques vegades ha calgut justificar la meva militància donat que molts d'ells han considerat que era una evolució natural de la meva trajectòria personal i la meva implicació social (des dels 15 anys vinculada al moviment associatiu ja fos fent tasques de voluntariat social, en el món de l'esplai, en el de la solidaritat i la cooperació internacional dins la universitat, o bé, en entitats juvenils). Encara que molts no creguin en la política de partit sé que respecten la meva decisió de participar directament en política.

Però, perquè Iniciativa per Catalunya? en primer lloc perquè és el partit que més defensa les polítiques socials i la millora de la qualitat de vida de la gent; per una altra banda, per alguns dels seus caps visibles, especialment en Ricard Gomà, a l'Ajuntament de Barcelona, i en Joan Herrera al Parlament de Catalunya (i anteriorment al Congrés dels Diputats).

En Ricard va ser professor meu a la UAB en assignatures relacionades amb les polítiques públiques, és un gran coneixedor de com es prioritzen les polítiques i com s'elabora l'agenda política i ha demostrat que no solament és un bon investigador, també pot ser un bon gestor de les polítiques socials. Ha plantejat un nou model de serveis socials bàsics que vol donar una millor resposta a les necessitats socials garantint equips professionals suficients i més aprop dels ciutadans. Ha sabut guanyar-se la complicitat del tercer sector social a l'hora de tirar endavant les seves propostes.

Amb en Joan hem coincidit des fa més de 15 anys en diferents espais de debat i plataformes associatives com el Consell de la Joventut de Barcelona o el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya jo provinent del moviment associatiu i ell com a secretari general de les joventuts d'Iniciativa. La tasca que ha realitzat al Congrés de Diputats ha estat reconeguda per molts i ha estat un treballador incansable, sobretot en la legislatura que va començar el març de 2008 en la que es va trobar sol com a únic representat d'IC-V. Ha estat un polític honest i no ha deixat el seu escó a Madrid fins dos mesos abans de les eleccions autonòmiques, tot just per preparar la campanya en la que ha estat cap de llista.

No em vull deixar tampoc a l'Elsa Blasco, actual regidora del districte d'Horta-Guinardó, vfeïna i amiga, persona que té un carisma especial, propera i entregada, amb qui potser no estàs d'acord amb tot el que decideix però sap explicar el perquè ella ho veu d'aquella manera.

Per una altra banda, la Dolors Camats, portaveu del grup parlamentari, a qui conec des fa gairebé 20 anys, amb qui hem compartit debats interminables sobre el moviment associatiu juvenil i com augmentar la participació dels joves, va ser presidenta del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (com a membre de RAI) quan jo formava part del SIPAJ i MÓN-3. Ha demostrat saber estar i saber comunicar i ha generat complicitats amb membres d'altres grups parlamentaris quan les postures eren properes...

I podria parlar de l'Eduard i la Teresa, del Víctor, en Marc, en Jordi, l'Anna, l'Ana i en Gregori, en Josep Maria, en Josep, el Sergi, el David, en Pere, en Joan... companys de la meva agrupació amb els que aprenc cada dia, encara que no estiguem d'acord i ens discutim llargament però amb els que malgrat tenir trajectòries vitals diferents ens uneix una mateixa visió del que és la política i la voluntat de millorar les condicions de vida de la gent del nostre districte i la nostra ciutat.

FARTS!!

El ciutadà de peu està arribant a un punt de fartament (en castellà "hartazgo" és més clar) per les decisions que se suposa responen a l'interés públic que s'està arribant a nivells de violència verbal i, fins i tot, física que poden arribar a posar en perill la tant malograda democràcia.

Els darrers exemples els hem tingut a la Comunitat de Múrcia on tant el president Valcárcel, la seva filla com el marit de la seva neboda i conseller de Cultura han patit agressions que en el cas del Conseller de Cultura han comportat lesions.

No justificaré mai la violència en cap de les seves expressions, crec que els ciutadans han d'expressar el seu descontent de moltes altres maneres com denúncies, queixes per escrit, implicació en òrgans de participació creats per les administracions, vinculació a associacions i ONGs, ... malgrat no justificar la violència sí puc arribar a entendre aquest fartament.
Els qui arriben a un càrrec públic han de ser conscients que estan de prestat, que no són els amos d'aquell càrrec i que sempre hauran de respondre davant dels ciutadans de tot el que facin i decideixin, a més a més de tenir present sempre el bé públic com a finalitat. En alguns casos se'ls oblida i fan servir el nepotisme per afavorir els seus, a més d'utilitzar l'administració com si fos el pati de casa seva i sortir molt més rics després d'entrar en política, en molts casos ja no en surten mai o si ho fan és per seguir fent efectius els contactes en llocs privilegiats d'alguna gran empresa.
Això no és la política, si més no, tal i com alguns la entenem. La política vol dir treballar per millorar les condicions de vida de la gent, per millorar les infraestructures, per ampliar les polítiques socials, per garantir els drets i la igualtat d'oportunitats de tots els ciutadans, ... qualsevol altra objectiu que es desvïi d'aquests no té a veure amb la política sino amb el benefici personal.

2011

Iniciem una nova dècada, ja fa 10 anys que vam iniciar nou segle, què ràpid ha passat el temps!! ara ja hem avançat una dècada més i ja podem sentir-nos plenament en el segle XXI. Malauradament, el començament d'aquesta dècada no està sent tant bo com el de la dècada anterior. Portem més d'un any amb una crisi econòmica i també de valors que ens està impedint créixer personalment i socialment.
El "campi qui pugui" i "tonto el último" sembla que s'hagin implantat per tot arreu. L'esforç per aconseguir les coses ha deixat pas a l'oportunisme i el trepitjar als altres. Malgrat que no siguin bons temps no hem de deixar de ser persones i recuperar les petites coses que en certs moments ens han fet viure bons moments, hem de deixar de somniar en grans viatges, en regals de molt de valor material, en grans sous, ... i tornar a gaudir d'un passeig per la nostra ciutat, d'una tarda de cinema a casa amb els amics o a algun centre cívic on sigui gratuït, d'un cafè compartit amb bona companyia, d'un club de lectura d'una biblioteca... en fi, activitats i propostes que no facin protestar a la nostra butxaca. Per sort, ciutats com Barcelona ens ofereixen moltes possibilitats de poder gaudir a baix preu...

Hem de recuperar les trobades amb els amics, hem proposar-nos periòdicament quedar amb algú proper per compartir la nostra vida, per demanar consell i aconsellar, per riure i gaudir de la nostra companyia mútua, perquè tot això no té preu.

eleccions

No havia tingut ocasió encara de parlar de les eleccions al Parlament de Catalunya celebrades fa unes setmanes. Com a persona implicada políticament sempre és una celebració viure unes eleccions donat que és la màxima expressió de la participació, malgrat en alguns casos esdevé la única.

La campanya prèvia a les eleccions ha estat marcada per la contraposició entre partits: CIU-PSC, ERC-PP, ... en el cas de CIU i PSC aquesta no podia tenir un caràcter ideològic donat que, malauradament, uns i altres acaben fent polítiques molt semblants; en el cas de ERC i PP, l'enfrontament ha estat més motivat per Esquerra que no pas pel PP, fer girar una 2a fase de campanya al voltant del prec als votants perquè el PP no fos la tercera força al Parlament els hi ha sortit "rana".

Tot i ser esperat el triomf d'Artur Mas (per cert, Convergència ha fet una campanya excel.lent, plantejar-la a partir d'un somriure ha estat una estratègia de marketing molt encertada), tenia l'esperança que les esquerres podrien tornar a sumar prou escons per tornar a formar govern, tot i que veient l'actitud del PSC i ERC avergonyint-se de l'obra de govern en els darrers anys no afavoria massa que fossin votats de nou.
Em sembla molt deslleial al tripartit no defensar per exemple la Llei d'Habitatge, la nova Llei de Serveis Socials, la defensa dels drets com a premissa per executar les polítiques (enfront al paternalisme i l'almoïna de governs anteriors), la priorització de les polítiques socials en l'agenda política...

Crec que el tripartit no ha sabut "vendre" allò que ha fet bé, i ha visualitzat molt més les seves mancances que no pas els seus encerts.

Ara tant sols resta esperar a veure com torna CIU al poder, si haurà aprés alguna cosa després d'estar 7 anys a l'oposició, o bé, si tornarà amb la mateixa visió utilitarista de l'administració.

Espero també que IC-V faci una bona oposició, que tingui llibertat per qüestionar les polítiques del Govern i faci propostes per millorar-les, que maduri ideològicament i que es prepari per poder tornar a governar en un futur no actuant com un becari sino com un titular.

emotivitat a flor de pell

Quan arriba el mes de desembre, és simptomàtic, sembla com si els sentiments afloressin des de no se sap on, del més profund de nosaltres.

Comencem el mes de desembre amb un llarg pont que ens permet compartir uns dies amb la família i els amics, viatjant o gaudint de casa nostra. I uns dies després venen les festes de Nadal, dies especialment abocats als bons desitjos i a les emocions compartides. Malgrat les pressions laborals i els conflictes personals amb amics i familiars aquests dies fem el possible per aclarir els malentesos i procurem millorar la convivència.

Penso que el millor regal que podem oferir o rebre aquests dies és el de superar un conflicte amb una altra persona, anar més enllà de donar o rebre quelcom material, donat que originàriament els dies de Nadal eren moments per retrobar-se i compartir per sobre de regalar coses...

Tant de bo poguem arribar a l'1 de gener de 2011 sense patir cap conflicte, bé perquè l'hem solucionat, o bé, perquè hem decidit ignorar-lo i que no ens faci mal.

No val la pena tenir un nus a l'estòmac cada cop que veiem algú amb qui no estem en bona relació, o superem el conflicte o no deixem que ens afecti i mantenim una mínima relació amb aquella persona. Molts cops és difícil arribar a aquesta situació ideal perquè ens surten respostes viscerals davant un conflicte i sembla que ens agradi entrar en un bucle però no hem de permetre que s'allargui en el temps perquè va en el nostre perjudici...

Sentir-nos bé no ve donat tant per ser feliços (a estones) sino per ser capaços de viure els conflictes de la millor manera possible i, sobretot, provar de superar-los.