dimarts, 6 de setembre del 2011

Por qué quieren ser políticos?

Us convido a llegir aquest article de Javier Marías, queda molt clar que la majoria de persones que es dediquen a la política no ho fan per voler ser servidors públics... per sort queda una minoria que sí.

"A nadie, más que a los propios políticos (bueno, a los más tontos), le ha podido sorprender a estas alturas la aversión que gran parte de la población siente hacia ellos y que se ha manifestado de manera vehemente a raíz de la ocupación de las plazas de toda España. Quienes intentan etiquetar a estas gentes están fracasando: no todas son "jóvenes", ni "antisistema", ni siquiera "de izquierdas" (o no al modo tradicional del término), ni desde luego "rubalcábidas", como se han atrevido a sostener la prensa y los tertulianos más obtusos, que ven al Vicepresidente Rubalcaba como a un "Criminal Mastermind", que era el título que se confería a sí mismo el maquiavélico Profesor Moriarty, archienemigo de Sherlock Holmes y forjador de desgracias y catástrofes para su propio placer malsano (copias de este Profesor las ha habido a decenas, desde el Lex Luthor de Supermán hasta el Joker de Batman, por mencionar a dos bien conocidos). Los componentes del llamado "Movimiento 15-M" son en su mayoría personas normales, con y sin estudios, de diferentes clases sociales y edades; más o menos como los ciudadanos que llevan ya tiempo señalando, en las encuestas, a los políticos como el segundo o tercer mayor problema de España. Con ser en sí mala la cosa, lo peor es que éstos no reaccionan ni hacen limpieza en sus filas. Más bien se les ve una tendencia a atrincherarse y a proclamarse "sacrosantos", como se comprobó en los sospechosos altercados habidos en Barcelona hace unas semanas: unos se montaban con aparatosidad en helicópteros para sortear a las "turbas" y otros -Felip Puig, el insidioso y taimado conseller de Interior de la Generalitat- poco menos que alentaban a esas "turbas" con su dejadez y tal vez -tal vez- con sus agitadores mossos infiltrados, para poder poner luego el grito en lo más alto del cielo y demonizar a los manifestantes en general, cuando resultó obvio que los agresivos fueron una minoría, reprendida además en el acto por la mayoría.

      • "No tienen la admiración de nadie; se los acusa de corruptos y de títeres del poder económico"

      Nuestros políticos gozan de muy mala fama desde hace mucho. Tan mala que lo que cabe preguntarse es por qué quieren serlo. No tienen las simpatías ni la admiración de nadie -quitando a los militantes ciegos de cada partido-; se los culpa de todos los males; reciben insultos constantes de sus rivales y últimamente también de la ciudadanía; se los acusa de ladrones y corruptos con excesiva frecuencia; se los percibe como a individuos vagos o incompetentes o malvados, cuando no como a puros idiotas; se les reprocha procurar su propio beneficio o el de sus partidos y casi nunca el de sus gobernados; cada vez más se los considera títeres del poder económico. Trae tan poca cuenta y tantos sinsabores ser hoy político que uno no entiende cómo es que hay tantos aspirantes a hacer de muñeco de las bofetadas. A mi modo de ver hay cinco grupos: a) sujetos mediocres que nunca podrían hacer carrera -ni tener un sueldo- si no fuera en un medio tan poco exigente como la política (sé de algún alcalde de ciudad conocido en ella, sobre todo, por ser un completo iletrado y darle a la frasca); b) sujetos que ven un modo de enriquecerse (así lo explicó sin tapujos uno que no quedó lejos de llegar a ministro); c) sujetos que sólo ansían tener poder, es decir, mandar y que la gente les pida favores; tener potestad para denegar o dar y salir en televisión; en suma, ser "alguien" (recuerdo haberle oído contar a mi padre que, apenas quince días antes de la derrota -ya segura- de la República en la Guerra Civil, había tortas para ser nombrado ministro de lo que fuese en la última remodelación gubernamental, cuando ocupar un cargo así sólo iba a traer muy graves problemas a quienes los ocupasen, al cabo de dos semanas: la vanidad no sabe de cálculos); d) fanáticos de sus ideas o metas que sólo aspiran a imponerlas; e) individuos con verdadera vocación política, con espíritu de servicio, buena fe y ganas de ser útiles al conjunto de la población y de mejorarle las condiciones de vida, de libertad y de justicia.

      No hace falta decir que, de estos cinco grupos (expuestos -me disculpo- con la grosería inherente a toda simplificación), el único que merece respeto, vale la pena y resulta beneficioso y necesario es el último, que quizá por eso sea el menos nutrido. Lo llamativo es que los votantes no parezcan saber distinguir a los pertenecientes a cada grupo. Acaso no sea fácil, dado que los de los cuatro primeros fingen y engañan, copian y adoptan las maneras y los discursos de los del quinto, se presentan invariablemente como personas desinteresadas y abnegadas. Si en cada legislatura cambiaran las caras, podría entenderse que les diéramos siempre un voto de confianza y nos colaran gato por liebre. Pero esta ingenuidad no es admisible con los políticos veteranos, porque nadie es capaz de fingir bien mucho tiempo. Fingir es difícil y cansa, y el zafio, el oportunista, el tonto, el bruto, el aprovechado, el ladino, el ladrón, el engreído, el fanático, el déspota, todos acaban por parecer lo que son, y sin tardanza. ¿Cómo es que no lo vemos año tras año, legislatura tras legislatura? ¿Cómo es que no sabemos distinguir a los del quinto grupo -que los hay- ni eliminar poco a poco a los de los otros cuatro? Tal vez sería algo a lo que se podrían aplicar los integrantes del 15-M: no a descalificarlos a todos, que es lo que Franco hacía para justificar su prohibición de los partidos; sino a ir señalando, con nombres y apellidos si hace falta, a la enorme cantidad de mediocres, codiciosos, corruptos, fanáticos y engreídos que se han hecho con tanto poder en España."

      diumenge, 3 de juliol del 2011

      "quien parte y reparte..."


      La SGAE des fa un temps està en el punt de mira de molts ciutadans que no entenen molt bé fins on arriben els denominats "drets d'autor"... els informes i treballs que fem qualsevol de nosaltres a la feina també serien susceptibles de ser enregistrats de manera que poguessis rebre una compensació econòmica quan els teus caps els volguessin utilitzar?

      Bé, jo sí defensaria els drets d'autor si el que l'SGAE recaptés anés íntegrament als propis autors, ja fos com a compensació directa a la seva creativitat, o bé, per facilitar i millorar les oportunitats per poder desenvolupar la seva carrera. Però malauradament ni el canon digital ni el pagament dels drets per reproduir o utilitzar una obra musical o audiovisual van a parar en molts casos als propis autors. No s'entén el perquè de les inversions de la Societat d'Autors en la construcció i posterior gestió de teatres, ni els sous desorbitats dels seus directius. Cal crear diverses entitats i fundacions, com la Fundació Autor, creant un entramat poc transparent? A més a més, perquè aquesta societat defensi els drets d'autor aquests han de ser socis i formar part de la mateixa, això vol dir que no es defensen els drets de qualsevol artista.

      Les darreres notícies sobre la detenció dels màxims responsables de l'SGAE per desviament de fons i apropiació indeguda encara donen més la raó a la inversemblança de la recaptació per la recaptació... ja ho diuen: "quien parte y reparte se lleva la mejor parte".

      dilluns, 13 de juny del 2011

      El Montsant

      Per molta gent les comarques de l'interior de Tarragona són grans desconegudes, el Baix i l'Alt Camp, el Priorat, la Conca de Barberà, ... darrerament, però, comencen a explotar alguns dels seus atractius ja siguin els seus monuments, els seus paisatges o la seva gastronomia.

      Aquest és el cas de la Serra del Montsant, Parc natural a cavall entre el Priorat i el Baix Camp. Pobles com La Vilella Baixa i la Vilella Alta, Margalef, Cornudella de Montsant i Morera de Montsant conformen part del recorregut del parc natural. Es poden seguir itineraris naturals tot seguint els cingles, barrancs i congostos típics d'aquesta zona.

      Escala Dei, nucli agregat a La Morera de Montsant, és la porta d'entrada al Priorat, té en la Cartoixa de Santa Maria el seu principal interés turístic, però els cellers on es pot comprar vi i oli, i alguns recorreguts per la flora i el paisatge, al voltant de La Cartoixa, esdevenen elements a tenir molt en compte si volem apropar-nos a aquest llogaret.

      dimecres, 1 de juny del 2011

      la cosa es mou

      Déu n'hi do com estan les coses!! en les darreres setmanes la participació política ens ha donat alegries i tristeses... alegries per la sortida al carrer de gent anònima per defensar altres formes de participació més enllà d'unes eleccions i, sobretot, un canvi de model econòmic en el que no paguin aquells que no tenen cap responsabilitat sobre les causes de la crisi. Tristesa per l'eufòria de la dreta espanyolista i catalanista i l'augment de vots i de representació tant a Catalunya com a la resta de l'estat.

      Sembla que per fi la gent ha tingut motius per queixar-se i mostrar la seva INDIGNACIÓ en les places i carrers de les ciutats, persones de diferents edats i origens s'han trobat per visibilitzar allò que no funciona en el nostre sistema de partits i posar noms i cognoms als causants de l'index d'atur més alt de la història d'aquest país i l'entrada a la pobresa cada cop de forma més indiscriminada...

      Però aquestes mostres d'afartament per part de la població no s'han transformat en un gir a l'esquerra, a la demanda d'un sector públic fort i responsable que respongui acuradament a les necessitats socials; ans al contrari, ha suposat un gir a la dreta, a deixar la porta oberta a la intervenció privada amb afany de lucre.

      Per primera vegada en 32 anys l'Ajuntament de Barcelona, el més important de Catalunya, estarà en mans de CIU els propers 4 anys. On quedarà el nou model de serveis socials impulsat per Ricard Gomà en la darrera legislatura? on quedarà la universalització de l'accés als serveis de teleassistència per part de la gent gran? el programa d'Acció Social contra la pobresa i la vulnerabilitat social es guardarà en un calaix?

      A veure com es planteja el nou govern de la ciutat l'afrontament dels problemes socials i de convivència que hi ha a la nostra ciutat... quin model de ciutat tindrà al cap el nou alcalde, Xavier Trias?

      Cap on es mourà Barcelona a partir d'ara...?

      diumenge, 15 de maig del 2011

      troballa

      Quan quedo per anar a veure una pel.lícula als cinemes Verdi sempre intento arribar una mica abans per tenir temps d'entrar a la llibreria Taifa i mirar llibres. Les primeres estanteries a les que m'atanço són les de cinema i repasso les possibles novetats o aquells llibres editats per editorials poc conegudes i que probablement no podré trobar en altres llibreries.

      Fa uns dies vaig fer una troballa magnífica, es tracta d'un llibre editat el 2007 en el que es fa un
      retrat del crític i locutor de radio, reconvertit després en show-man, Carlos Pumares. Per tots aquells que enyorem el seu entretingut programa de ràdio "Polvo de estrellas" a Antena 3 Radio pot significar una forma d'omplir aquest buit després de més de 10 anys de la seva desaparició de les ones, encara que després l'hem pogut veure a certs programes de televisió creant un personatge ridícul, cridant i discutint a totes hores (com Crónicas Marcianas o ara a La Noria).

      En el llibre "Carlos Pumares: un grito en la noche", Iván Reguera i Juan José Aparicio ens apropen als seus inicis com a crític, els seus anys a la ràdio i, sobretot, ens recorden perquè a molts cinèfils ens enganxaven els seus programes...

      dijous, 28 d’abril del 2011

      l'esquerra

      Fa uns mesos vaig llegir un article de David Trueba en el que fa una anàl.lisi de l'eix esquerra-dreta que val la pena llegir...



      "Parlar d'esquerres i dretes no està de moda. Sona a antic. La gent s'espanta. Els resulta aspre mirar l'organització del món com una lluita ideològica. Els que vam créixer, almenys els primers pams, durant el franquisme recordem el comportament extravagant de molts adults espanyols. Es deien apolítics. Apolític volia dir conformista, ni de bon tros neutral. Contínuamnet sentim allò que tots els polítics són iguals. És un placebo que ha fabricat una nova generació d'apolítics conformistes. Passa una cosa més aparatosa, la sensació que els poders econòmics manen sobretot amb un mandat fred i numèric que a vegades es disfressa de mercat, altres de carrusel financer i la majoria de llosa inamovible que perpetua les desigualtats. Però esquerra i dreta segueixen existint, per més que els partits transformin o traeixin les idees bàsiques per adequar-les a la possible victòria electoral.


      Una gran virtut de la dreta és haver-se tret de sobre, com els agrada dir als seus teòrics, els complexos de culpa. Un ja no s'ha de sentir malament per defensar el thatcherisme, el neoliberalisme o la desaparació de l'Estat com a protector. Al mateix temps l'esquerra modera la seva afició a la utopia en vista de les sagnants pràctiques estatalistes. Les dues coses són bones. No obstant, en els últims temps, hi ha hagut un corriment de terres que no deixa de ser divertit d'observar. L'esquerra ha deixat de ser divertida, enginyosa, transgressora. L'esquerra s'ha carregat de responsabilitat i la socialdemocràcia gairebé sempre va unida a una càrrega de correcció i pusil.lanimitat inaguantable.

      Mentre que rellevants polítics i personalitats de la dreta es poden permetre una vida privada plena de luxes i llicències, la nova moral de l'esquerra és gairebé mongívola. Primer va assumir la representació d'una certa bondat universal, després la del llenguatge acurat i eufemístic i més tard la de la vigilància de la conducta particular. L'esquerra ja no es permet alegries ni pixar fora de test. L'esquerra, i això és una traïció inacceptable, s'ha posat intensa i s'ha carregat de moralina com una pel.lícula de sants d'aquelles que ens projectaven en la infància. Els sants de l'esquerra acostumen a ser personatges depriments, tristos, plens de bondat forçada, gairebé Chanquetes bronca. Un enveja com han aconseguit acomodar-se en la doctrina cristianoconservadora les injeccions al fal.lus i les orgies de Berlusconi, l'amistat d'Aznar amb Briatore i els seus iots poblats de tangues. No sé si aquests paios són tant divertits com aparenten, però han empès l'esquerra a assumir un paper que no li correspon històricament, el de beat.



      És fonamental que l'esquerra rebaixi les seves pretensions prohibicionistes i que recuperi la diversió com un factor de seducció. L'esquerra no pot renunciar a les conquistes hippies, dels antisistema, dels artistes, de tots aquells que van ajudar a relaxar els costums, a fer del món un lloc més agradable, més lliure, més obert. L'esquerra ha d'alliberar-se del seu nou vestit de sacerdot purità. Observin com l'esquerra ha assumit el perfil de l'avorriment seminarista i al mateix temps comprovin com l'hedonisme conviu sense traumes amb el pensament més reaccionari. Una autèntica tragèdia".

      (David Trueba, Dominical El Periódico, 27/2/11)

      dimarts, 26 d’abril del 2011

      sempre s'ha de celebrar

      El meu pare em va ensenyar que totes les dates assenyalades s'han de celebrar: aniversaris, sants, dia del pare i de la mare, sant jordi, Pàsqua, aniversari de casament, ... i jo he fet meva aquesta filosofia i m'agrada compartir amb alguna persona estimada aquestes dates.

      Els darrers dies hem tingut dues dates per celebrar (a banda de la setmana en si per aquells que som creients), per una banda Sant Jordi i per l'altra el dilluns de Pasqua.

      Era la segona vegada que he viscut a Tarragona el dia de Sant Jordi, normalment sempre estic aquell dia a Barcelona. Quina diferència!! Tot i que hi ha molta gent al carrer, sobretot a la Rambla Nova, no és comparable amb l'allau que trobem a la Rambla de Catalunya o les Rambles de Barcelona.
      A Tarragona les llibreries tradicionals, l'Adserà, la Llibreria de la Rambla o la Capona, treuen les seves parades al mig de la Rambla Nova, els estudiants universitaris dels darrers cursos venen roses per finançar-se els viatges de fi de carrera. Al vespre, al final de la jornada, les 4 colles castelleres de Tarragona van fer diversos pilars estenent la senyera.

      El dilluns de Pasqua és el dia dels padrins, aquests han de comprar la mona als seus fillols. En el meu cas, dels dos fillols només puc fer-ho amb un, el Xesco, que té 3 anys i mig, el Guillermo, que en té 26, poques vegades ha pogut gaudir de la mona o algun pastís o regal
      que substitueixi la mona, donat que viu a Múrcia, però sempre rep el meu carinyo des de la distància.

      A banda d'aquests dos dies, la Setmana Santa tarragonina també ens ofereix altres aconteixements molt tradicionals com els armats i la processó del Sant Enterrament. Aquest any he pogut viure-la amb una companyia molt especial. Encara que
      divendres va estar plovent tot el dia, finalment el temps va donar una treva a darrera hora i la processó va poder sortir. Vam veure com s'apropaven els passos a la plaça del Rei, des d'on sempre surten tots junts. I vam anar seguint el recorregut en aquells llocs en els que és més espectacular, ja sigui per les ombres que projecten les figures o per la dificultat que té un determinat carrer (com la Baixada de la Misericòrdia).
      Algú podrà dir que no és una de les processons més maques, o que és massa llarga, o que alguns dels passos no tenen la qualitat dels castellans de Berruguete o Juan de Juny, o dels Salzillos de múrcia, però pels tarragonins és la més bonica del món i segurament una de les més participatives: des dels pescadors, passant pels alumnes i ex-alumnes de
      la Salle, fins als tarragonins que viuen a Barcelona (els "maginets")...

      diumenge, 17 d’abril del 2011

      bodeguetes

      Aquest cap de setmana he gaudit d'una activitat que feia temps que enyorava i que té llarga tradició en altres parts d'Espanya: vermutejar o anar de vins o fer uns pinxos (així se li diu a Euskadi).

      Dues amigues han organitzat una ruta de bodeguetes per Gràcia, hem anat a 5 bodegues i després hem dinat. Un bon vermut, unes patates, unes olives i bona companyia: això és el que ens hem trobat les 15 persones que hem fet aquesta particular ruta. Ja espero amb delit la següent.

      A la zona de Castella, a Salamanca i Zamora, "ir de vinos" és una activitat habitual, la gent es troba als bars i tasques per compartir una estona, abans de dinar o sopar, amb la família i els amics. A una ciutat com Barcelona potser és més complicat poder fer això degut a que les distàncies són majors i de vegades no trobes 2 o 3 bars en condicions que es trobin aprop, però a Sants o Gràcia us puc assegurar que aquest no és el cas.
      En la ruta de bodeguetes que hem fet aquest cap de setmana les bodegues no estaven a més de 10 minuts de distància una de l'altra.

      Llarga vida a les bodeguetes i tasques!!

      diumenge, 3 d’abril del 2011

      faula

      El cinema espanyol és prolífic amb les comèdies, en molts casos esperpèntiques, histriòniques i amb personatges absolutament oblidables, però en alguns casos fem una troballa que ens retorna la confiança en el cinema realitzat al nostre país.

      Aquest és el cas de "¿Para qué sirve un oso?", premiada al darrer Festival de Málaga pel treball que fa el seu director, Tom Fernández, el muntatge i a la millor actriu de repartiment, Geraldine Chaplin.
      Es tracta d'una faula al voltant de la preservació de la natura i la defensa del planeta que, en tenir forma de comèdia es fa més propera a l'espectador. Els dos personatges protagonistes són dos germans biòlegs qui cadascú des del seu mètode de treball, en un cas molt bàsic i infantil i en l'altre amb forta base científica, treballen per la conservació del nostre entorn tal i com el coneixem avui dia i per la prevenció de qualsevol acció que pugui malmetre'l.
      Gonzalo de Castro i Javier Cámara desenvolupen molt bé els seus personatges, donen credibilitat a la relació entre ells i malgrat en algunes escenes poden semblar d'ingenus, en cap cas resulten ridículs o esperpèntics.

      Penso que és un film necessari, ple de bones intencions (i actualment ens fan molta falta), que ens fa veure d'una forma molt senzilla en què s'estan convertint els nostres boscos... La fotografia esdevé una de les protagonistes del film, convidant-nos a passejar i admirar la bellesa de Teverga i Somiedo.

      Tant sols desitjo que es faci un forat en una cartellera atapeïda de còpies de Torrente 4, invasions extraterrestres i piranyes...

      dissabte, 26 de març del 2011

      insubmissió

      Fa uns dies vaig anar a un concert de Celtas Cortos i, encara que no era un concert per recordar les seves cançons més conegudes sinó per reivindicar els seus origens celtes, van cantar una cançó que reivindicava la insubmissió: "Qué voy a hacer yo"... semblava com si mai s'hagués hagut de reivindicar un dret com és el de no militaritzar la societat i obligar als joves a fer la instrucció militar.
      Vaig pensar en com certes lluites socials acaben a bon port, aquest és un molt bon exemple. Vaig recordar quants dels meus amics van haver de fer un servei substitutorial militar per objecció de consciència i destinar uns mesos de la seva vida a fer una activitat social de forma obligada i no voluntària que seria l'opció desitjada.
      Quants nois van passar per la presó per reivindicar la no obligatorietat del servei militar o el servei social substitutori, gent que ja participava activament en entitats socials i, per tant, ja feien tasques socials de forma voluntària però entenien que ningú els hi havia de dir què o com ho havien de fer.

      Algunes entitats van participar en la desaparació de la prestació social substitutòria de
      clarant-se "entitats insubmisses" i no acceptant a joves que realitzessin aquest servei en el si de
      la seva organització.

      Mica en mica va anar perdent el sentit tant el servei militar com la pss i, finalment, el 2001 desapareixien efectivament ambdós deures, fita aconseguida per la llarga reivindació del moviment pacifista i les entitats juvenils.

      Diversos artistes es van sumar a aquestes reivindicacions composant cançons que es convertirien en himnes del moviment pacifista: Sau amb "Jo no vull ser militar", Celtas Cortos amb "Qué voy a hacer yo", Kojón Prieto y los Huajolotes amb "Insumisión", Lluís Llach amb "Insubmís", ...