la poesia pot ser divertida

Després de conéixer la trista notícia de la mort d'un dels grans de la poesia del segle XX com Mario Benedetti, no hi ha com poder gaudir d'aquest gènere tenint present a aquest clàssic i d'altres de la poesia contemporània...

Des fa diversos anys l'Àrea de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona organitza la Setmana de la Poesia, per aquells a qui ens agrada aquest gènere literari és gairebé una cita inel.ludible... Aquest any s'ha fet una aposta per anar més enllà i mostrar altres maneres d'entendre la poesia més contemporànies.

D'entre les diverses propostes he triat les que he cregut més interessants i allunyades dels clàssics recitals. Per una banda, una xerrada-concert, amb el títol de Lírics i elèctrics, per part de tres músics de diferents estils que, sense voler-ho, fan poesia amb el seu art: Miguel Ángel Hernando Trillo "Lichis", vocalista de la Cabra Mecànica, que amb les seves lletres gamberres i quotidianes aconsegueix transmetre una certa alegria de viure; ZPU, cantant de rap desconegut per mi, que amb les seves lletres revolucionàries fa que la poesia serveixi per transformar i plantejar un sentit crític sobre la nostra societat als joves; i, en darrer terme, Roger Mas, cantautor català de tall clàssic que ha musicat darrerament poemes d'en Verdaguer i es confessava gran admirador dels autors romàntics de finals del segle XIX i de l'elogi del "jo".

Tots tres van establir un diàleg molt enriquidor i ens van fer veure que els músics, encara que siguin molt mediàtics, tenen moltes vegades una formació i una cultura que ja ens agradaria a molts de nosaltres tenir.

Una altra proposta a la que he pogut assistir ha estat La poesia és un espectacle, un  recital amb la presència de 3 poetes que utilitzen la poesia com un divertiment, gairebé com un espectacle visual o auditiu: Gonzalo Escarpa, un poeta castellà amb una presència i una veu que enganxen, que deconstrueix els clàssics i utilitza els haikus com a pur entreteniment; Salvador Bolufer, provinent del País Valencià, qui acompanyat per una guitarra i un teclista, recorda sonets populars, i fa riure amb les seves lletres esbojarrades; i, en darrer terme, Yolanda Castaño, una artista gallega que utilitza l'audiovisual o la reverberació sonora per fer-nos arribar les seves lletres en llengua gallega... Us ben asseguro que he passat una magnífica estona escoltant aquests divertits artistes.

Em queda per veure Poetes periodistes, periodistes poetes, demà aniré a la Fundació Gòdia per escoltar a poetes que escriuen als mitjans de comunicació, ja sigui en forma de crítica literària o per presentar la seva obra, i com aquests mitjans els influencien...

senzillesa

He viscut una setmana plena de coses senzilles, que em remeten a la quotidianeitat, a allò viscut o per viure.

He tingut ocasió de gaudir de diverses propostes que m'han fet pensar que en la senzillesa està el gust, que la riquesa es va fent de petites coses i la simplicitat ens fa créixer, sense presses.

Vam desvetllar-nos dimarts passat amb la desaparició d'un dels grans lletristes i músics del pop espanyol, pels qui vam viure l'adolescència i primera joventut a cavall entre els 80 i 90 La chica de ayer va esdevenir un himne, El sitio de mi recreo ens porta a imaginar una platja on perdre'ns quan el que vivim no ens omple, o Me dejaba llevar por ti on explicitava la seva addicció... Antonio Vega, des de la senzillesa de les seves lletres, ens feia identificar-nos plenament amb el seu dia a dia. Des d'allà on estigui ens seguirà omplint amb la seva veu apagada i no deixarem de recordar la seva mirada lànguida i trista.

Vaig fer un descobriment a la cartellera d'aquest cap de setmana d'una gran-petita pel.lícula de producció mexicano-espanyola, Cosas insignificantes, de la debutant Andrea Martínez. Ens fa pensar en què passaria si algú anés recollint coses sense importància que anem deixant en un banc d'un parc, en una taula d'un bar o que deixem caure al terra, i després reconstruís la nostra vida a partir d'aquests elements... Com algunes coses que semblen insignificants poden formar part del més profund de les nostres vides...

En darrer terme volia parlar del Festival Trapezi que es celebra cada any a Reus, es poden veure propostes força curioses de diversos països del món, especialment de França. En aquesta ocasió vaig poder veure una exposició una mica "kisch" de joguines despenyades, un cap d'un nino amb les cames d'un altre, una imatge de la verge al cap d'un gos de plàstic, ... Vaig poder gaudir també de les actuacions d'Oh suivant, una parella francesa que connecten molt fàcilment amb el públic només amb els seus gestos i amb senzillesa et fan passar una bona estona, i amb l'espectacle itinerant de Les apostrophés, ens van fer riure amb les seves gamberrades i fent simples coses que porten molt temps d'entrenament...

la importància de la intervenció social

En un moment com el que estem vivint a nivell econòmico-social aquells qui han defensat llargament la no intervenció de l'Estat, entés com l'Administració pública, en favor del "laissez-faire" del mercat recordant les tesis liberals de finals del segle XIX-principis del XX, a hores d'ara s'atreveixen a exigir al Govern una major presència d'allò públic per resoldre la situació de profunda crisi amb la que la societat espanyola i catalana ens enfrontem.

No es pot permetre que en un moment com aquest impostos directes que gravaven la riquesa en favor d'una major redistribució de la mateixa, com són el de patrimoni i el de societats, desapareguin o es rebaixin i es deixi com a principal font d'ingressos de l'Estat a l'IRPF donat que aquest està relacionat amb les rendes del treball i amb l'atur actual (16% a Catalunya i 17% a Espanya) no garanteix ingressos suficients per pal.liar les necessitats socials de la població.

Com que aquest impost no serà suficient existeix el perill que els impostos indirectes facin una pujada imprevisible (gravamen sobre alcohol, tabac, hidrocarburs, ...), o bé, que l'Estat s'endeuti trencant amb la regla del "dèficit zero" que ha imperat en els darrers anys i que ha vingut imposada per la UE.

Tot el que té a veure amb la resposta a les necessitats socials ha de respondre a dos principis: eficiència i equitat. Eficiència en el sentit d'una utilització dels recursos el més racional possible per arribar a pal.liar les situacions de precarietat que viu la població actualment; i Equitat, en el sentit de justícia social com a garantia d'igualtat. Aquests dos elements no tenen cap sentit sense el concepte de responsabilitat tant per part dels càrrecs públics com dels ciutadans, els primers pel que fa a la gestió dels serveis i recursos públics i els segons pel que fa a la seva vida i la de la seva família...

Per una banda, m'alegra llegir articles al diari que parlen de les mesures que el Govern proposa per respondre a la crisi des d'una major intervenció social pública però, per una altra banda, em sap greu que ningú s'enrecordi de la importància d'aquesta intervenció quan la situació es va trampejant i només es parli als diaris dels grans beneficis dels presidents i consells d'administració dels bancs i grans empreses constructores.

Espero que aquest moment tant difícil socialment que estem vivint serveixi, un cop superat, per tenir sempre present que els Governs i l'Administració Pública tenen com a finalitat garantir la igualtat en l'accés als recursos públics en tot moment i no només quan hi ha processos electorals en l'horitzó.

RESPONSABILITAT, RESPONSABILITAT, RESPONSABILITAT

l'any del barça

Des que es va iniciar la lliga els qui vam néixer culés ens reconeixem partit a partit amb aquest equip. Per primera vegada un entrenador que va créixer com a jugador en el planter i que va formar part del "dream team" als anys 90, serè, humil, honest, ...

Un equip amb jugadors que venen de la cantera, amb alguns dels millors jugadors del món. Però aquests elements no serien res si aquests futbolistes no ens fessin gaudir a cada partit, si no lluitessin a cada minut per guanyar, fer gols i, sobretot, per no menysprear als rivals en cap de les tres competicions en les que participen.

Tant de bo facin triplet i guanyin els tres títols en joc, a hores d'ara estan a dues finals i gairebé tenen la lliga a les mans... però passi el que passi, el partit de dissabte al Bernabeu quedarà a les nostres retines i haurà valgut la pena un any més ser seguidor d'aquest gran equip, aprofitem el moment, aquest és l'any del Barça!!

Fira Medieval

Feia temps que tenia ganes d'anar a la Setmana Medieval de Montblanc, cada any s'organitza coincidint amb el dia de Sant Jordi i dura 10 dies.

És curiós veure els carrers engalanats amb banderoles, escuts, noms dels carrers canviats per noms d'oficis recordant l'Edat Mitjana.

Tots els carrers i places convertits en un mercat medieval, plens de paradetes amb artesania basada en l'època: espasses de fusta, escuts, ninos representant cavallers, menjars i begudes de l'època (com l'hidromel). Tot et portava a introduir-te en una època ja passada...

I si de veritat volies reviure els segles XI o XII només calia participar en els espectacles proposats per la Companyia Excalibur, com el Mercat d'esclaus o La Revolta de l'Antic. També podies trobar tallers d'oficis, així com una Escola Caballeresca on aprendre a confeccionar escuts, sagetes, cascs, ...

El que deixo pendent per una altra ocasió és veure La Justa i el Gran Torneig Medieval.

Elegància

Moltes vegades conceptes que ens semblen contraposats poden ser complementaris, com és el cas del classicisme i la modernitat. Aquells qui tenen la capacitat de presentar-nos autors, músics, pintors, en definitiva l'art més clàssic amb un bany de modernitat i ho fan sense resultar kisch em mereixen tot el meu respecte.

Ahir vaig tenir ocasió d'escoltar, millor dit, sentir, l'elegància interpretativa de Pasión Vega. Amb una veu prodigiosa ens va fer recordar temes clàssics conjuntant tangos, coples i "rancheras" mexicanes sense que sonessin antiquats en cap moment. Escoltar en la seva veu cançons com Cambalache, Ojos verdes, Gracias a la vida, Lucía, ...

Ens va transmetre alegria amb els seus moviments dins l'escenari, cada peça musical era una història que Pasión Vega ens volia explicar, amb canvis en el decorat i en l'atrezzo, passant d'una taverna argentina on s'escoltaven tangos a la gramola i arribant a un club nocturn dels 50. Un espectacle que va tenir com a còmplices als espectadors en tot moment i ens va fer vibrar amb el so de la veu i dels músics que l'acompanyaven molt ben dirigits per Jacob Sureda.

S'agraeix que hi hagi alguns cantants que facin homenatges als clàssics i no busquin versionar inadequadament cançons i tornades que formen part de la història de la música.

Allò amagat

Avui han passat pel Canal 33 una magnífica pel.lícula, estrenada al 2005, dirigida pel fill de Gabriel García Márquez, Rodrigo García: Nueve vidas. Mostra un conjunt de nou històries protagonitzades per dones, cadascuna porta el nom del personatge que viu aquell episodi. Alguns dels personatges surten a una altra història com a secundaris.

Cada episodi ens remet a situacions viscudes, a "fantasmes" que tornen a aparéixer, a sentiments no expressats, a relacions que formen part del més profund de la vida i que no s'obliden encara que es vulguin silenciar, en definitiva, a tot allò que es troba en el nostre interior i que moltes vegades no verbalitzem, i quan ho fem, quan parlem d'allò que fins ara no haviem tingut valor, la vida cobra un altre sentit.

La història que destacaria, encara que injustament donat que totes són d'una tendresa i una força impressionants, és la de Diana, una dona d'uns 30 anys que en una situació tant quotidiana com comprar en un supermercat es replanteja la seva vida en trobar-se el que sembla va ser "el seu gran amor", la continguda interpretació de Robin Wright Penn, el que transmet la seva mirada, els seus moviments, i el que diu i el que no diu, s'han quedat gravats a la meva memòria.

Rodrigo García va comptar amb algunes de les millors actrius americanes actuals. A banda de la ja citada Robin Wright Penn, també interpreten el film: Holly Hunter, Glenn Close, Sissy Spacek... acompanyades per actors com: Joe Mantegna, Aidan Quinn, Jason Isaacs, ...

Què esperem, què volem, quina és la vida que pensàvem tenir i quina vida tenim, què diem i què ens guardem, ens sentim lliures o atrapats en les nostres relacions, ens pesa allò que no hem superat...? totes aquestes preguntes i moltes altres ens són suggerides per les nou vides que donen títol a aquest film.

És d'agrair que de tant en tant la realitat se'ns expliqui amb ulls de dona.

Malenconia...

En certs moments ens sentim tristos, mirem la vista endarrera i veiem tot allò que hem deixat, tots aquells que han marxat del nostre costat, aquells que ja no hi són i no hi seran, aquelles coses que ens van fer feliços i que no tornaran i aleshores ens plantegem: qualsevol temps passat va ser millor? 

Parem un moment i ens demanem com volem viure el temps que ens queda de vida, necessitem canviar alguna cosa? o potser canviar la nostra percepció d'allò que anem vivint, les coses segurament no les podem canviar però com les vivim sí està en les nostres mans. 

Val la pena continuar? tenim forces per fer-ho? 

Recordo aquí una frase d'una pel.lícula que va marcar la meva adolescència, El club de los poetas muertos:

""Fuí a los bosques porque quería vivir a conciencia, quería vivir a fondo y extraer todo el meollo a la vida, y dejar a un lado todo lo que no fuese vida, para no descubrir en el momento de mi muerte, que no había vivido”.

en família

Fa uns anys, uns coneguts van agafar el traspàs d'un bar al barri del Clot, van anar donant-li el seu toc personal. Entre setmana al migdia ofereixen menús, obren a la nit per prendre una cerveseta i els caps de setmana fan sopars a la nit (l'Esther cuina molt bé!!) i des fa dos anys, i gràcies a la inestimable col.laboració de l'Ariadna, ofereixen una programació d'actuacions en directe dels cantautors que ara es mouen per Barcelona (Cuni Massa, Dan Urbano, Maria Rosa, ...) que val la pena anar seguint.

Cada dimarts podeu sopar unes tapes o un entrepà i prendre alguna beguda tot escoltant un bon concert o un contacontes en un ambient familiar i entre amics.

Si voleu seguir la programació, entreu al Myspace...

Ah!! per cert, me n'oblidava, el bar en qüestió és el SANTUTXO i es troba al C/ Provença, 571. L'Isma i l'Esther us esperen!!

Un elefante en una cacharrería

En un temps on tot és "líquid" (Zygmunt Bauman), on tot es dilueix, on els ideals s'han materialitzat i ja no tenen a veure amb la trascendència i la solidaritat amb el pròxim, va bé recordar els qui en altres temps lluitaven per allò que creien, per allò que perdien, per allò que significava una dignificació de la convivència i de la justícia social.

Aquest any es commemora el 70è aniversari de l'exili republicà i dins dels actes ahir es va celebrar un concert en record dels exiliats, a l'Auditori de Barcelona. 

Els qui em coneixeu sabeu que sóc gran aficionada a la música en directe i, especialment, la de cantautor. Segueixo des de l'adolescència els concerts dels meus cantants preferits, entre ells: Ismael Serrano, Silvio Rodríguez, Joaquín Sabina, Lluís Llach, Marlango, ... 

Al concert "Música per a l'exili" vaig sentir una gran decepció pel plantejament musical, amb un excés d'instrumentació en un gènere musical que busca la intimitat i el protagonisme de la veu enfront l'acompanyament instrumental, pel ritme, per les poques referències al motiu de l'acte i, sobretot, per l'absència de símbols republicans...

Després d'una primera intervenció de Núria Pi i Sunyer, filla del polític Carles Pi i Sunyer, qui va donar testimoni de la segona generació d'expatriats,  l'inici de l'acte va ser decebedor per la falta de respecte que va patir Sebastià Piera, exiliat que va marxar a França i allà va lluitar a la II Guerra Mundial, qui ara viu a Còrsega, i que va intervenir explicant la seva vivència quan va passar la frontera amb França i els primers anys de vida a aquest país. Estaria d'acord en dir que es va allargar excessivament en l'explicació i va entrar massa en els detalls, però es podia haver insistit discretament en que abreugés el seu discurs, i no deixar que els músics que havien d'actuar a continuació comencessin a entrar a l'escenari per preparar-se, va ser un moment molt trist, encara que Enric Majó, actor que va presentar l'inici de l'acte, volgués arranjar-ho.

Després d'aquest començament tant irrespectuós vam patir una versió de País petit de Lluís Llach amb molta percusió que va fer perdre tot el significat de la lletra i, sobretot, va obviar la composició original.

El director musical, Pau Guillamet - "Guillamino", va fer uns arranjaments i versions de poemes de Pere Quart modernitzades que feien perdre el seu sentit original, a banda que es perdia la lletra quan les cantava perquè no vocalitza correctament i perquè, repetint el que comentava abans, els instruments tapaven a les veus. 

La nit la van salvar algunes col.laboracions de grans músics de diferents regions espanyoles. Músics d'excepció com l'acordionista Kepa Junkera, Javier Ruibal, Maria del Mar Bonet o Eliseo Parra. 

Un dels grans moments de  la nit va ser la interpretació de Corrandes d'exili, de Pere Quart, interpretada per Silvia Pérez Cruz amb gran emotivitat i sentiment.

Crec que aprofitar un projecte individual, Exile, creat per Guillamino i el músic xilè Manuel García, per un acte com aquest no va ser encertat. Crec també que el toc de modernitat que se li va voler donar a les peces musicals va sonar incongruent, com si un elefant entrés en una "catxarreria", i que es va desaprofitar una ocasió d'or per tornar un deute històric per aquells qui van lluitar a favor de les llibertats i que van haver de marxar lluny de la seva terra per defensar les seves idees.

I, el pitjor de tot, és que qui organitzava l'acte era el Memorial Democràtic, organisme vinculat al Departament d'Interior i Relacions Institucionals i, per tant, dirigit per Iniciativa per Catalunya. Fins quan seguirant equivocant-se els qui tenen responsabilitats públiques en nom d'aquest partit? Millor dit, fins quan els ciutadans els hi seguirem perdonant les seves errades?