VACANCES!!

Quan arribem a finals de juliol, les piles ja estan en hores baixes i necessitem recarregar-les. En el meu cas, aquest ha estat un any intens. Vaig canviar de lloc de treball i, tot i que continuo treballant a la Direcció General d'Acció Cívica, ara estic a un equipament a Terrassa.

Haver de coordinar la feina d'altres persones i dinamitzar un equipament era tot un repte venint d'una tasca d'atenció directa a la gent com era l'Oficina d'Acció Ciutana d'Hostafrancs, però tot és qüestió de resituar-te i fer-te amb el nou lloc de treball. Si, a més a més, tens la fortuna, com és el meu cas, de trobar-te a uns companys que et faciliten molt la feina, que et posen ràpidament al dia de com està l'equipament i, per una altra banda, els companys que es troben als serveis centrals donen ple suport a les teves iniciatives, totes les pors s'esvaeixen mica en mica.

Tot i que el barri on es troba el Casal Cívic és molt complicat de dinamitzar, sembla que he aconseguit fer un gir i millorar el seu funcionament, ara el repte serà aconseguir que vinguin joves a fer activitats al Casal (ja tenim un projecte pensat per ells) i que els veïns s'impliquin i participin més de la vida del Casal.

A partir del setembre resta molt per fer, ara toca recarregar les piles i descansar.

A reveure i bones vacances a tots!!

nostàlgia del cinema

Per segona vegada he pogut gaudir d'una experiència molt recomanable pels nostàlgics del cinema, es tracta d'una proposta conjunta entre Las Golondrinas i el Cinematógrafo Napoleón per poder gaudir de films de cinema mut i curts d'animació dels inicis del cinema, la proposta es diu Cinemar.

Es tracta d'un passeig en golondrina pel port de Barcelona, amb la brisa marina acaronant-te, i gaudint d'alguns clàssics dels origens del cinema. Films com The kid, de Charles Chaplin, curts de Popeye o Betty Boop, o peces considerades com les primeres imatges cinematogràfiques (Los obreros saliendo de la fàbrica, dels germans Lumière).

Si voleu passar una bona estona, en bona companyia, us recomano aquesta proposta especialment.

amor pel teatre

Fa dies que tenia pendent escriure sobre una obra de teatre que he vist darrerament, no havia tingut temps i fa dos dies una de les intèrprets de l'obra em va picar dient que d'altres membres del grup de teatre creien que no m'atrevia.

Com que ja he vist dues altres representacions del Grup Horitzó ja puc confesar-me fan d'aquesta gent... algu que dedica hores del seu temps lliure cada setmana a triar l'obra, assignar els personatges, treballar el texte, assajar-lo i, finalment mostrar els fruits de tot això a qui vulgui veure-ho mereix la meva admiració, és més, aquells que són capaços d'empassar-se la vergonya i pujar-se dalt d'un escenari a defensar un personatge que no té res a veure amb ells aconseguint entretenir d'altres, es mereixen un monument.

Dit això, passaré a comentar la darrera obra que han representat els amics del Grup Horitzó. Imagino que era tot un repte escollir una obra que està basada en un film que el propi director va adaptar a obra de teatre. Estem parlant de Família, de Fernando León de Aranoa. La història gira al voltant de l'aniversari de Santiago, dia en que aquest no es vol sentir sol i convida a la família a celebrar-ho amb ell però el dia no es quedarà només en cantar l'Aniversari Feliç i bufar les espelmes, descobrirem què amaguen cadascun dels personatges/membres de la família, les relacions entre ells i, sobretot, perquè assisteixen a la celebració de l'aniversari de Santiago.

Com en d'altres ocasions Oscar Blesas i Abraham Garcia donen vida als personatges principals de l'obra, en aquest cas l'Oscar fa de Santiago, el protagonista de la història, i l'Abraham fa de Ventura, germà de Santiago. Malgrat tot, aquesta és una obra coral on els personatges tenen un temps força equilibrat dins l'obra.
Tot i que faltava una mica més de treball sobre el texte, crec que van defensar-lo força bé i van saber superar les dificultats tècniques (i van ser moltes, entre elles que se n'anés la llum a la sala) amb professionalitat.

Com a espectadora habitual d'aquest grup tant sols demanaria una cosa per quan representin les obres a l'estiu... si us plau, que l'entitat us posi aire condicionat o ventiladors!!

Esperarem amb delit la propera obra...

gran nit

Viure a Barcelona dóna moltes alegries a aquells qui ens agrada la cultura i estimem aquesta ciutat.

El dissabte a la nit la muntanya de Montjuïc obria les seves portes perquè els noctàmbuls ens passegessim i gaudissim de concerts i altres espectacles, així com de museus i exposicions. Caixafòrum, Poble Espanyol, la Fira de Barcelona, el MNAC, el Mirador del Migdia, ... s'omplien de propostes. Jo vaig anar a veure un espectacle d'acrobàcies al Teatre Grec, després vaig poder prendre una copa envoltada de pau als jardins del Grec, i cap a la 1h. vaig moure'm cap al MNAC a escoltar un concert de música africana a la Sala Oval. Hi havia força ambient dins i fora del MNAC, molts turistes encuriosits es van apropar sorpresos que de forma gratuïta poguessin disfrutar d'una nit festiva envoltats de cultura.

Ha estat una bona manera d'entrar de ple en l'estiu, esperem que la bona temperatura que aquella nit vam viure es repeteixi al llarg dels propers mesos i poguem sortir a fer una cerveseta a una terrassa sense morir-nos de calor.

què cal tenir per dedicar-se a la política?

La dimissió d'Itziar González, ex-regidora de Ciutat Vella, m'ha acabat de confirmar que per dedicar-se a la política cal tenir una "pasta" diferent, tenir més estòmac per deixar passar certes coses, saber parlar sense dir res i tenir una idea molt determinada del que és el bé públic, millor dit no tenir gaire idea del que és...

El cas Palau ha fet sortir el pitjor d'alguns representants polítics: pressionant per facilitar les coses a Millet i Montull, fent cas omís del que els veïns ja sabien fa temps, deixant-se manipular per dos lladres vestits d'honorables barcelonins...

El sòl públic, és això, públic,

i quan té aquesta qualificació és per alguna raó, les requalificacions de sòl destin

at a equipaments per sòl urbanitzable han d'estar clarament justificades destinant una part a habitatge protegit però, en aquest cas, la requalificació (arribant a modificar el Pla General Metropolità en un Ple de l'Ajuntament) per construir un hotel de luxe (quan ja estava en mans privades el projecte) no té justificació possible.

Com s'ha arribat a l'extrem que els nostres polítics siguin titelles del patrimoni privat? Sembla que el nostre alcalde i els seus regidors no han aprés res després de governar la capital catalana en els darrers quatre anys, després de fer el ridícul amb la consulta de la Diagonal, gastant-se 3 milions d'euros per comprovar l'allunyament de la ciutadania, ara es veuen embolicats alguns d'ells (tant del principal partit en el govern de la ciutat com de l'oposició) en l'afer Palau, què més ens resta per veure...? Això serà com una gimkana a partir d'ara, anirem esperant els nous aconteixements...

clientelisme associatiu

En els anys anteriors al tripartit la gent que ens dediquem des fa molts anys a feines relacionades amb l'àmbit social qüestionàvem la utilització de les subvencions públiques per recolzar aquelles entitats properes a Convergència i Unió, sobretot les Associacions de Veïns i entitats relacionades amb la cultura popular tenien uns privilegis que anaven més enllà de les finalitats incloses en els seus estatuts. Em refereixo a aspectes com: donar al president o membres de la junta directiva de l'entitat un lloc de treball a la Generalitat, atorgar subvencions molt quantioses, cedir-los espais perquè fossin utilitzats com a seus pagant la llum, el telèfon, l'aigua, ...
Quin era l'objectiu de CIU a l'hora d'actuar d'aquesta manera? Es poden fer moltes suposicions, però la que sembla més evident és la de tenir-los al seu costat, compensar favors, apaivagar les crítiques dels veïns o socis cap a la gestió del partit en el govern.

Malauradament, la roda gira i torna a estar al mateix lloc, els partits que conformen el tripartit estan actuant de la mateixa manera, tant des de la Generalitat com des dels ajuntament. Potser no utilitzen la fòrmula de la subvenció però sí la del contracte per la gestió de serveis públics, atorgant aquesta a entitats "amigues" i, en la majoria de casos, sense inspeccionar les condicions laborals dels seus treballadors ni la qualitat del servei que estan oferint en nom de l'Administració Pública.
No es pot mirar cap a un altre lloc quan qui gestiona un servei públic no garanteix uns mínims, s'ha de tenir molta cura en la manera en que s'ofereix el servei ja sigui aquest social, cultural, educatiu, d'orientació i suport en la recerca de feina, ... En moments com l'actual en el que s'estan retallant drets socials i es destinen menys diners a prestacions i recursos socials, els responsables públics no es poden permetre el luxe d'externalitzar els serveis sense garantir-ne la qualitat i aquesta passa per: reconéixer el treball dels professionals que hi treballen oferint-los unes condicions laborals adequades, vetllar perquè els ciutadans estiguin ben atesos i rebin el servei o prestació a la que tenen dret, revisar que les instal.lacions i materials utilitzats reuneixin les condicions adequades, garantir la participació dels professionals i usuaris en la millora de les condicions del servei, ...

Se'n parla molt de QUALITAT i crec que moltes vegades no se sap què vol dir... en molts casos resta molt allunyada de la satisfacció de les necessitats d'usuaris i professionals d'un servei públic.

Fellini!!

Avui finalitzava l'exposició que ha dedicat el Caixaforum al gran director italià Federico Fellini. Tot i que no he vist totes les pel.lícules que va fer, és un cineasta prou conegut com per tenir certa idea de la seva forma de veure el cinema...

Molt aprop de la realitat, del poble, de la cultura popular, dels personatges singulars, Fellini va retratar com pocs directors la societat italiana dels anys 50 i 60. Utilitzant Marcello Mastroiani com el seu alter ego en molts dels seus films va deixar entreveure parts de la seva biografia i, sobretot, la seva admiració per les dones, la seva passió pel circ, ...

Sols els grans directors aconsegueixen marcar la història del cinema amb escenes que formen part de l'imaginari de tots nosaltres: el bany a la Fontana di Trevi d'Anita Ekberg i Marcello Mastroiani a La Dolce Vita, l'adolescent perdent-se entre els pits d'una estanquera a Amarcord, Giulietta Masina observant una processó a La Strada. I no cal dir com ens ha marcat a molts cinèfils la música de Nino Rota, compositor de moltes de les bandes sonores dels films de Fellini, aconseguint acompanyar la imatge de manera que ambudes són indisolubles.

Fellini és un dels grans cineastes del cinema europeu, 24 vegades nominat als oscars en diferents categories va aconseguir 4 vegades l'oscar a millor film de llengua no anglesa, així com 3 premis al disseny de vestuari i un oscar honorífic a tota la seva excelsa carrera. Va rodar fins al darrer moment i morí l'any 1993, uns mesos després moria la seva dona, l'actriu Giulietta Masina, musa i protagonista de la majoria dels seus films.

Va ser un artista prolífic, dibuixant, guionista, escriptor, director i, fins i tot, va participar com a actor a El amor, de Roberto Rosellini.

Llarga vida mestre Fellini!!

Vaga de funcionaris

Sí, jo vaig secundar la vaga. Encara que en un principi no ho tenia del tot clar per certes desavinences amb els sindicats i perquè en la situació laboral que estem vivint, en la que aquells qui tenim feina som uns privilegiats, malgrat tot, penso que els qui fem un servei públic estem sent constantment menyspreats.

Menystinguts pels responsables polítics i mirats amb prejudicis pels ciutadans, els treballadors de les administracions públiques som principalment això, treballadors. Els nostres sous depenen de decisions polítiques, els augments o congelacions depenen dels pressupostos generals de l'Estat i no són objecte de negociació com sí passa en el cas de les empreses.

Una de les raons que fan que els ciutadans ens mirin malament és que tenim feina de per vida, això en alguns casos és fals, l'índex de temporalitat a Catalunya és força elevat, més que en altres sectors, un 25% en el cas del sector públic davant un 17% en el sector privat.

Les condicions d'accés per aquells qui no tenim "padrins" cada cop és més difícil, les oposicions comporten esforç i temps de dedicació i en molts casos no et garanteixen que tinguis plaça donat que els punts per haver treballat compten més que les notes de les diferents proves.

Per tot això, per la retallada dels sous (sous que en el cas de subalterns i auxiliars no arriben a mileuristes) i posterior congelació, per la rebaixa de les pensions i per la denegació de la retroactivitat de les prestacions de dependència, així com d'altres mesures que va acordar fa una setmana el Govern espanyol, vaig sortir al carrer el dia 8 de juny per cridar: "Manos arriba, esto es un atraco".

tranquil.litat dins la ciutat

Els qui vivim en una gran ciutat mai podem dir que la coneixem prou, sempre descobrim nous indrets on gaudir i, encara que difícil, de tant en tant trobem espais on viure moments de tranquil.litat.

Ahir vaig tenir ocasió de descobrir un d'aquests indrets. Es tracta del Mirador del Migdia, dins del parc de Montjuïc, al costat de l'antic Sot del Migdia, on molts de nosaltres hem gaudit de grans concerts per les festes de la Mercè fins que es va decidir que era perillós organitzar-los en aquest lloc.

En el Mirador del Migdia trobem La Caseta, oberta des del mes de maig a agost, on es pot menjar i beure alguna cosa mentre gaudeixes de les vistes de Barcelona i de la pau de la muntanya de Montjuïc. Alguns vespres s'organitzen activitats lúdiques: passis de curtmetratges, actuacions en directe, ... O bé, si no voleu gastar

diners, hi ha tota una zona de picnic on podeu portar-vos alguna cosa de menjar i passar una estona amb la família i els amics.

Ahir hi havia un passi de curtmetratges iberoamericans i fotografia organitzat per Loisaida, entitat que ha portat a Barcelona un festival que s'organitza en diferents ciutats del món i que es va iniciar a Nova York.

Com dic, una nit agradable, en bona companyia, en un paratge que de ben segur tornaré a visitar...

Maruja Torres

Sempre m'he considerat fan d'aquesta periodista, escriptora, amant del cinema, ... des fa molts anys vaig seguint les seves columnes i articles principalment al diari El País i m'he llegit pràcticament tota la seva bibliografia.

Reconec que els seus llibres més reeixits són els que estan escrits en clau periodística o que recullen articles seus (imprescindible Amor América, un recorregut per Llatinoamèrica des del sentiment i les emocions), però dues de les seves novel.les em van agradar força, l'autobiogràfica Un calor tan cercano i Mientras vivimos, guanyadora del premi Planeta l'any 2000.

Transcorregut un any després que la meva mare em regalés per Sant Jordi del 2009 la seva darrera novel.la, l'he llegida darrerament i m'ha decebut una mica. Esperadme en el cielo és un divertiment, una catarsi personal per reviure els bons moments viscuts en companyia de dos de les persones més importants de la seva vida, desaparegudes el 2003 i que formen part de la seva infantesa i adolescència i que van marcar bona part de la seva vida: es tracta de Terenci Moix i Manuel Vázquez Montalbán.

Penso que el llibre no era mereixedor del Premi Nadal del 2009 donat que, com he dit abans, es tracta d'una catarsi personal que l'autora ha volgut compartir amb els seus lectors fent-los partíceps de l'amistat que la unia a aquests escriptors, fent que l'acompanyin en un recorregut pels llocs que formen part del seu imaginari: el Barri Xino, Egipte, Beirut...

Pels seus lectors fidels potser sí representa una curiositat, una manera de mirar per un forat l'ànima d'aquesta escriptora que es declara d'esquerres encara que molts cops es mostra escèptica davant el que passa en el món.