divendres, 8 de febrer del 2008

La soledad

En l'entrada anterior us comentava la sorpresa de la pel.lícula "tapada" d'aquest any que ha guanyat els Goya principals, La soledad.

Acabo de veure-la i ara entenc perquè ha conquerit el cor dels acadèmics del cinema espanyol. Per fi un film tranquil, verosímil, amb una càrrega emocional molt forta però no forçant el sentimentalisme.

Coses a destacar:

en primer terme el guió, els diàlegs són absolutament quotidians: el que es parlen una mare i les seves filles, uns companys de pis, uns companys de feina...

En segon lloc, les interpretacions: no es nota que són actors, resulten molt naturals, com si no interpretessin, actuen com ho faria qualsevol de nosaltres a l'hora de viure les situacions que es donen al film.

En tercer lloc, el tractament de la imatge: utilització del pla fixe per donar més realisme, el pla-contrapla, el dins i fora de camp sense que et perdis i, sobretot, la denominada polivisió, el trencament de la pantalla en dos imatges paral.leles reforçant el dins i fora de camp.

Amb tot això, només em resta provar de trobar Las horas del día, film pel que Jaime Rosales també va estar nominat a diversos premis Goya fa tres anys.