Experiències teatrals

De vegades una proposta cultural no és només quelcom que fa créixer els teus coneixements perquè té un vocabulari ric, et porta a altres èpoques o perquè et fa imaginar altres móns... També pot ser una experiència viscuda, sentida, en la que tu pots ser el protagonista.

El Teatro de los Sentidos és una companyia que pretén això, que et converteixis en protagonista del que ells volen transmetre, que visquis el que els actors viuen, que "sentis" a la teva pell, que vegis amb els teus ulls, que oloris amb el teu

nas i que escoltis el que els actors senten, veuen, oloren i escolten...

L'obra que he tingut ocasió de veure en els darrers dies p

orta per títol Filatura, nom molt adequat per estar representada dins del marc de l'antiga fàbrica

de fils Fabra i Coats. Els fils esdevenen el leit motiv de l'obra, des d'una escena amb una filadora a una gran construcció feta a partir de fils de cotó. Filatura vol també transmetre'ns com es construeixen les ciutats des de les pròpies vivències, com "vivim" cadascú de nosaltres les ciutats que conformen el nostre horitzó, si confiem o no en els qui ens envolten o si aprofitem la part lúdica d'aquestes...

Bé, això és el que em va arribar a mi d'aquesta experiència que recomano a tots els qui entenguin l'art com a participació de l'espectador, perquè sense ell no té sentit cap proposta artística.

Per una altra banda, volia també parlar d'una comèdia protagonitzada per un molt bon amic, David Font, es tracta de ¿Quién yo?, un judici una mica surrealista on les paraules es converteixen en un altre personatge més, recordant els divertidíssims jocs de paraules dels grans Les Luthiers. La podeu veure a la sala Elenko (C/ Consell de Cent, 472) els dijous al vespre, i fins el 26 de juliol en David participa també a l'obra Lucano.

Finançament

Després d'estar gairebé dos anys negociant un nou model de finançament autonòmic sembla que finalment ha arribat. Des de l'any 1980 en que es va definir el model a la LOFCA, Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (CCAA), a partir de l'article 157 de la Constitució en que es parla dels recursos de les CCAA, hi ha hagut dues modicacions en el 1996 i a l 2001; modificacions relatives a la cessió parcial d'alguns tributs (IRPF, IVA), cessió total d'altres (successions, actes jurídics documentats) i la gestió dels tributs propis.

La negociació actual també portarà a aprovar-se una llei orgànica per part de les Corts Generals (necessita una majoria qualificada per ser aprovada, veurem com respon el PP després que les CCAA governades per aquest partit s'abstinguin i no votin en contra al Consejo de Política Fiscal).

Crec que s'ha fet un esforç per part del Govern d'Entesa català per exigir el que es marca a l'Estatut de 2006 respecte al finançament de la Generalitat, però també per fer propostes de millora del sistema per totes les CCAA.

Un exemple d'aquestes millores seria l'increment en la cessió de certs impostos: hem passat de la cessió del 30% de l'IRPF l'any 1996, al 33% l'any 2001, al 50% actual; de no haver cessió de l'IVA, al 35% del 2001, al 50% actual; de la cessió del 40% dels impostos especials del 2001, al 58% actual...

Pel que fa a Catalunya, amb una redistribució més justa dels impostos que recapta, deixarà de patir el desnivell respecte a altres Comunitats Autònomes pel que fa al dèficit fiscal.

A més es crea el fons de garantia de serveis públics fonamentals, al que aportaran diners tant les CCAA (75%) com l'Estat (5%), aquest fons garantirà que tots els espanyols tinguin el mateix accés als serveis públics bàsics visquin on visquin. El principal criteri de distribució d'aquest fons serà el de la població, reconeixent l'heterogeneitat geogràfica i social de les Comunitats Autònomes es tindran en compte varibales com la dispersió territorial, la baixa densitat de població, la insularitat, l'envelliment de la població, l'atenció sanitària (segons diferents grups d'edat amb diferent grau de protecció) i la població en edat escolar.

L'aportació solidària interterritorial suposarà que cada territori gastarà en sintonia als seus ingressos, dependrà menys de l'Estat i més dels recursos propis, disposant de major capacitat normativa sobre aquests...

Per corregir les desigualtats entre territoris es creen dos fons més, el de suficiència que cobrirà les despeses en competències pròpies no comuns a totes les CCAA com el bilingüisme, justícia, policia pròpia o habitatge. L'altre fons és el de convergència, dividit en dos conceptes: competitivitat, beneficiarà als territoris que realitzen un major esforç fiscal, i el de cooperació, que ajudarà a les comunitats amb menor riquesa relativa, per pal.liar la desaparició dels Fons de Cohesió de la UE.

Per tot plegat crec és un bon acord, més just amb tots els territoris i, sobretot, farà que Catalunya deixi de tenir dèficit fiscal respecte a les altres Comunitats Autònomes.

Ara toca ser responsables i eficients i utilitzar els diners per millorar els serveis públics bàsics com són la sanitat, l'educació i els serveis socials, així com fer una política d'habitatge real. Resta molt per fer i al Govern d'Entesa li queda un any i mig per endavant per demostrar que les dures negociacions amb l'Estat no han estat en va...

unanimitat?

Aquests divendres i dissabte passats s'ha celebrat la 6a Assemblea d'IC-V Barcelona, era la primera vegada que jo hi participava.

Per una banda s'ha escollit el nou secretariat i la nova Comissió Executiva. Prèviament a l'Assemblea s'havia escollit el president, de fet es reelegia a en Quim Mestre, president sortint. Crec que per salut democràtiva s'hauria d'haver presentat un candidat alternatiu per poder triar i veure una cara diferent com a possible president...

Per una altra banda, es van presentar diversos documents que, prèviament, s'havien discutit a les agrupacions dels diferents districtes i aquestes havien aportat esmenes. A la vegada, també es van presentar 11 resolucions per ser votades pel plenari de l'Assemblea, algunes d'aquestes resolucions havien estat proposades per alguna agrupació, o bé per Dones amb Iniciativa, Joves d'Esquerra-Verda o la Comissió Política de Barcelona.

La majoria d'aquestes resolucions van ser aprovades per unanimitat però hi va haver d'altres que ho van ser per majoria, amb alguna abstenció i algun vot en contra. Jo em vaig abstenir a les resolucions que tenien a veure amb el tema de Dones i pel que sé va sorprendre molt que ho fes, no sé si perquè els/les qui les proposaven pretenien la unanimitat, o bé, els va sorprendre que fos jo l'única abstenció... el cas és que em van demanar el perquè i, com va dir un company, malament anem quan algú demana el perquè de no votar favorablement alguna cosa...

El divendres va haver intervencions de cada agrupació, totes van ser massa autocomplaents llevat les de Nou Barris, Ciutat Vella i Horta-Guinardó.

Pel que fa a la intervenció del president de l'agrupació d'Horta-Guinardó, agrupació on jo participo, va tenir un contingut altament polític, amb una part de valoració positiva pel fet de tenir la Regidoria del Districte, liderada per l'Elsa Blasco i el seu equip, en mans d'Iniciativa des fa 6 anys, temps en el que s'han desbloquejat alguns temes que portaven molts anys endarrerits com l'enderrocament del viaducte del Guinardó o la recuperació del Mas Guinardó per oferir espais a les entitats; d'altres temes que han estat molt traumàtics però que finalment s'han resolt bé demostrant que era una bona aposta de futur com el Centre d'Atenció Social a drogodependències de la Vall d'Hebrón o el centre integral per a persones sense sostre; i, sobretot, la resposta davant l'esfondrament del barri del Carmel.

En Jordi Fornés, president de l'agrupació també va afegir algunes propostes de millora en relació a l'àmbit més institucional, com la manca d'eficàcia en la resposta a les necessitats socials creixents per part de l'Ajuntament, on Iniciativa té un paper important per liderar la Regidora d'Acció Social, o en relació al propi partit, com el no tenir en compte massa sovint la crítica dins la pròpia organització...

Però de totes les intervencions la que més em va fer reflexionar va ser la de Nou Barris, districte obrer per excel.lència on Iniciativa treia fins ara bons rèdits electorals, van expressar que estaven en hores baixes perquè havien marxat alguns dels històrics de l'agrupació i tenien manca de relleu generacional. Algunes idees que van sortir en el discurs de la Mònica Palet, representant de l'agrupació, tenien a veure amb la manca de formació dels consellers de Districte quan inicien la seva activitat política, el poc coneixement entre agrupacions, la concentració de càrrecs i responsabilitats tant institucionals com de l'organització en les mateixes persones, i problemes de comunicació dins l'organització...

El tema de la comunicació també va ser expressat pels companys de Ciutat Vella, tant pel que fa dins l'organització com, especialment, de cara a la gent dels barris. Mostraven el seu desacord en la utilització exclusivament de les noves tecnologies per publicitar la tasca d'IC-V, pel fet que molta gent no hi té accés, així com el llenguatge utilitzat per comunicar, massa elevat, poc planer, aquests dos elements poden fer que la gent no se senti propera a Iniciativa...

Espero que en els propers anys les coses dins el partit canviïn i es potenciï l'existència d'un sentit crític, que l'organització sigui més flexible i que el Secretariat i la Comissió Executiva tot just escollits estiguin més propers als afiliats i afiliades, donat que si no hi ha un sentiment de formar part de la mateixa organització la gent que participa a les agrupacions deixarà de fer-h0 i són qui realment donen sentit a un partit petit com IC-V.

Operes primes sobre la família

Darrerament he tingut ocasió de veure al cinema dues operes primes que ens expliquen històries centrades en les relacions familiars, es tracta de films intimistes, plens de primers plans, senzills, sense efectismes gratuïts, que ens fan reviure les nostres pròpies històries familiars.

Per una banda, la magnífica primera pel.lícula del guionista de Gomorra, Gianni Di Gregorio, que explica en primera persona, com si d'un fet autobiogràfic es tractés, la celebració d'un curiós dia 15 d'agost, per nosaltres la Verge d'Agost i pels italians Pranzo di Ferragosto (dóna títol a la pel.lícula), amb diverses dones grans que es converteixen per un dia en una família extensa del protagonista i la seva octogenària mare. Narrat amb humor italià, Di Gregorio ens fa passar una estona molt agradable amb les entranyables i divertides situacions que plantegen les relacions entre els personatges, els seus costums i la seva manera de deixar passar els dies...

Per una altra banda, l'opera prima de Mar Coll,

Tres dies amb la família,

ens situa davant la retrobada d'una família burgesa catalana arrel de la mort del patriarca, la jove directora fa sortir els fantasmes amagats, les males relacions i la constel.lació familiar que envolta als Vich i Carbó a través de la mirada de Léa, la jove protagonista interpretada meravellosament per Nausicaa Bonnín en el seu primer paper principal.

Segurament molts de vosaltres us sentireu identificats en algunes de les situacions plantejades en ambdues pel.lícules donat que el seu plantejament és molt proper, molt a l'abast de l'espectador. De tant en tant, és necessari poder visionar aquest tipus d'històries que des del naturalisme ens fan reviure moments viscuts i ens impliquen a nosaltres mateixos.

El rei del Pop

Per la generació que ara té entre 30 i 40 anys, Michael Jackson va marcar la seva adolescència. En una època, els 80, en la que no existien els CD , gravàvem de la ràdio en K7 i escoltàvem vinils, en un moment en el que els videoclips eren els grans difusors de la música del moment, qui no recorda els monstres que ballaven al ritme de Thriller, han esdevingut tot un símbol del que aquelles peces musicals en forma de curtmetratge esdevenien pels joves de l'època.

Sota la direcció de John Landis (qui va dirigir, entre d'altres, Entre pillos anda el juego o Blues Brothers) i amb guió de Landis i del mateix Michael Jackson, Thriller va acostar-se a una obra cinematogràfica per la seva qualitat estètica, la història que ens explica i pels seus efectes especials.

El disc, editat l'any 1982, es va convertir en el més venut de tots els temps, amb més de 109 milions de còpies arreu del món. Cançons com Thriller, que dóna nom al disc, Beat it, Billie Jean, o The girl is mine, cantada a duo amb Paul McCartney, van ser números 1 en els programes musicals a tot el món, i formaran part de la història de la música contemporània.

Malgrat que l'estètica d'aquells anys ara ens pugui semblar kitsch, l'estètica cinematogràfica dels videoclips d'aquelles cançons romandran en les nostres retines per sempre.

Descansi en pau qui va escriure una de les pàgines d'honor de la història de la música.

Alentiment

En els darrers dies m'estic adonant que quan arriba l'estiu les forces minven, estem cansats, la gent està més nerviosa, el nostre nivell de tolerància davant les impertinències cada cop és més baix i necessitem alentir el ritme... sortir al carrer, passejar vora el mar, gaudir d'una cervesa en una terrassa, veure pel.lícules divertides, fresques, llegir, escoltar música, compartir estones amb els amics...

En definitiva, necessitem relaxar-nos i gaudir d'allò que ens agrada, i preparar-nos per les vacances que tot just s'anuncien!!

Hemos olvidado que nuestra única meta es vivir y que vivir lo hacemos cada día y que en todas las horas de la jornada alcanzamos nuestra verdadera meta si vivimos... Los días son frutos y nuestro papel es comerlos. (Jean Giono)

Què vol dir ser funcionari?

En ple procés de preparació d'oposicions em ve al cap la reflexió sobre què implica ser funcionari. Sota el meu parer és un servidor públic que, sigui en el lloc de treball que sigui, té una gran responsabilitat social. De la seva feina depen que molts ciutadans puguin tirar endavant amb la seva vida, ja sigui perquè treballa en l'àmbit sanitari, en l'àmbit educatiu, en l'àmbit laboral o en l'àmbit social; tant si es dedica a la gestió de projectes, a la tramitació de prestacions, a l'atenció directa al públic, és indiferent, de la seva bona pràctica professional depen que una persona rebi una formació adequada, millori la seva salut, se senti més protegida o rebi una prestació econòmica.

Un dels examens als que ens hem d'enfrontar els opositors als cossos generals de l'Administració de la Generalitat té a veure amb les competències professionals, des fa dos anys s'ha introduït aquesta prova per tal de valorar la teva actitud davant dels serveis públics, crec que és força encertat fer-te reflexionar davant qüestions que tenen a veure amb el treball en aquest sector professional. De les preguntes que han sortit en les oposicions del Cos Superior d'ahir que m'han fet pensar més: un funcionari ha d'anar més enllà de la demanda concreta que fa el ciutadà? un funcionari ha d'anar més enllà de la seva feina?

La meva resposta a la primera pregunta és que no, ha de respondre al que li demana la persona, però de cara a la segona no tinc encara gaire clara la resposta. En la meva feina diària a una Oficina d'Acció Ciutadana acostumo a anar més enllà del que seria estrictament l'àmbit de treball d'aquest servei, em coordino constantment amb altres serveis d'altres administracions per tal de derivar als ciutadans en les millors condicions a aquests i que sàpiguen què i com poden demanar la informació que necessiten per resoldre la seva demanda. Però aquesta manera de fer es contradiu en moltes ocasions amb el que ens fan arribar els nostres responsables, de fet un d'ells en diverses ocasions m'ha intentat fer veure que nosaltres no som els serveis socials i, per tant, que no hem de fer de treballadors socials, volen dir que no hem d'acompanyar tant a la gent en la resposta a les seves necessitats...

Així que deixo a l'aire la pregunta... podem delimitar la nostra feina de tal manera que no anem més enllà del que se'ns demana estrictament?

Espero les vostres respostes...

Tant de bo tots fossim Rubianes

Ahir vaig poder assistir a l'homenatge que li van fer els amics a Pepe Rubianes. Diu molt d'una persona saber-se envoltar de gent com la que ahir van actuar al Palau Sant Jordi: Andreu Buenafuente, Joan Manel Serrat, Tricicle, Carlos Latre, Carlos Nuñez, Pep Cruz, Manel Fuentes, ... amb l'emoció a flor de pell, tots i cadascun d'ells van mostrar el carinyo que compartien amb aquell grandíssim còmic, com Rubianes gaudia de la seva amistat a hores intempestives, demostrant la seva passió per la vida a tota hora.

Unes paraules de Buenafuente van definir de la millor manera a l'actor: "Pepe era, sobretodo, un hombre libre. El más libre que he conocido jamás".

Qui pot dir el mateix? som lliures realment? Rubianes tenia la capacitat de riure's de tot, de tothom, sobretot d'ell mateix, i això és un signe d'intel.ligència.

Jo vaig poder veure alguns dels seus espectacles. Els seus inicis amb Dagoll Dagom, alguns dels seus monòlegs al Club Capitol (la seva segona casa) i l'obra que va dirigir, Lorca eran todos, on va demostrar que no solament era un actor amb una vis còmica impressionant sino que podia apropar-se a la figura d'un contestatari com ell, d'algú que va dedicar la seva vida a qüestionar la rígida societat, sotmesa a la moral, dels anys 20 i 30 a través de les seves obres.

En el Palau Sant Jordi vam poder copsar la riquesa de la seva vida, els moments compartits amb els qui l'estimaven i, especialment, la seva generositat. Des feia molts anys va col.laborar estretament amb el Pare Manel Sousa, frare que treballa amb els joves de Nou Barris i amb persones que es troben a la presó. Cada any el teatre Tívoli cedia la seva sala i les seves butaques per poder oferir un espectacle, on intervenien molts dels que ahir ho van fer al Sant Jordi, per recaptar diners per la Fundació del Pare Manel. El qui va donar forma a la idea de fer aquests espectacles va ser Pepe Rubianes i la seva implicació era tal que el darrer any, en que ja estava malalt i no anava a participar-hi, va aparéixer als assajos i després va pujar dalt de l'escenari compartint amb els seus amics, com Manel Fuentes o Joan Manel Serrat, les seves actuacions, millor dit, intentant "boicotejar-les" amb les seves bromes...

Ja ho vaig escriure en un post uns dies després de la seva mort, l'1 de març, tant de bo aquest lliurepensador ens faci buscar la manera de viure la nostra llibertat.

Intriga a la sueca

Sempre hi ha discussions sobre la qualitat de les pel.lícules que adapten llibres, sobretot Best sellers, i mai plou a gust de tothom, aquells qui han llegit el llibre prèviament moltes vegades es queixen que alguns passatges de la història són obviats en la versió fílmica, o bé, són reproduits de manera simplificada. La veritat és que és difícil encabir més de 600 pàgines en 105 minuts (el que duren habitualment els films), sempre s'han de passar per alt certs episodis i resumir parts de la història en una sola imatge o escena. Malgrat tot, trobem grans adaptacions de novel.les al cinema, casos com Amistades peligrosas, El nombre de la rosa, El tambor de hojalata, o d'altres fan més grans les narracions escrites en paper.

Estem acostumats a veure en el cinema pel.lícules d'intriga que ens fan passar estones molt entretingudes i normalment són adaptacions fetes a Hollywood de novel.listes americans com John Grisham, o britànics com John Le Carre, però des fa un any hi ha un escriptor del nord d'Europa que s'ha convertit en un fenomen pòstumament

(va morir abans de veure l'èxit de la seva trilogia Millenium), ha posat en el número 1 de les l

listes de vendes les dues novel.les editades fins ara i ara s'acaba d'estrenar la versió cinematogràfica de la primera d'aquestes novel.les. 

L'adaptació ha estat realitzada per un director suec, Niels Arden Oplev, quin nom queda dil.luit en el cartell d'anunci del film sota la immensa ombra de Stieg Larsson (autor de 

l'obra literària). És una grata sorpresa que una coproducció sueca-finlandesa mostri el nivell de qualitat que Los hombres que no amaban a las mujeres ens ofereix. 

La narració manté l'interés de l'espectador sense utilitzar grans girs dramàtics ni grans cops d'efecte. La construcció dels personatges els fa força consistents, sobretot Lisbeth Salander, interpretada magistralment per Noomi Rapace que ha adaptat la seva fesomia per ser fidel al personatge de la novel.la.

Des la fredor del Nord d'Europa ens arriba aquesta magnífica pel.lícula que, en el meu cas, em convida a completar la història amb la lectura del llibre. 

El film conté tots els ingredients per convertir-la en un fenomen cinematogràfic: personatges creïbles, intriga, dolents molt dolents, paisatges freds, ... Bé, que no us la podeu perdre.

Alegries que es converteixen en tristeses

Fa unes setmanes ja vaig escriure sobre aquest Barça de somni que ens ha regalat una temporada sensacional. El dimecres passat vaig quedar amb uns amics per veure la final de la Champions a La Violeta, a Gràcia, tot i les dificultats en alguns moments per veure la pantalla de la televisió pel gran volum de gent que es va concentrar, vam poder gaudir d'un gran partit, dominat pel Barça a partir del minut 10 coincidint amb el primer gol marcat per Etoo, a partir d'aquell moment el Manchester va desaparéixer del terreny de joc, i Cristiano Ronaldo va treure tot el seu mal perdre.

Vam decidir uns quants baixar a Pl. Catalunya caminant, era una gran ocasió, un "triplet" històric, vam anar trobant d'altres culés que lluïen les seves millors gales, tot vivint un ambient festiu al llarg del Passeig de Gràcia. En arribar a Pl. Catalunya vam començar a adonar-nos de la magnitud de la celebració, allà sí que hi havia gent, cantant, saltant, ballant al ritme de la música que proposaven des de l'escenari de El Periódico, a més de gaudir de les bromes i ironies dels personatges de Crackòvia, jo vaig decidir marxar a quarts d'1 i, per tant, no vaig viure els moments de major concentració, o bé, no vaig ser present en els aldarulls que es poguessin acabar provocant en acabar la part més festiva de la nit.

Amb la ressaca de l'alegria per haver guanyat els tres títols he viscut en l'absoluta ignorància que quatre joves van ser ferits brutalment pels Mossos d'Esquadra quan van començar a llençar pilotes de goma a tort i a dret, sense mirar on i qui estava causant problemes. Tornant a fer-nos reviure l'episodi difós fa unes setmanes a la Pl. Universitat de Barcelona amb motiu dels desallotjaments de la UB posteriors als tancaments en protesta per la imposició del Pla Bolonya.

Un dels afectats és un noi de Cubelles a qui li han tret un ull, el conec personalment i em mobilitzaré el que calgui perquè les actuacions d'aquesta policia que recorda temps passats no quedin impunes... fins quan haurem d'aguantar actuacions indiscriminades, fins quan haurem d'esperar perquè aquesta policia ens defensi veritablement i no sigui un perill públic que en comptes de defensar-nos ens ataqui, fins quan...

Després de viure uns dies amb un somriure i una sensació agradable en parlar amb altra gent sobre els triomfs del Barça se m'ha gelat el somriure i tinc una sensació amarga...