còmic: gènere menor?

En determinats moments s'ha considerat el còmic com un gènere literari menor, molt proper a la literatura infantil, ja fa uns anys que viu un moment dolç, amb un alt nombre de lectors i amb guionistes i dibuixants imaginatius i innovadors...

Per mi el còmic va servir per convidar-me a la lectura, per obrir-me a la paraula escrita, més enllà

de la imatge. Jo vaig créixer amb els clàssics de la factoria Bruguera: Vázquez, Ibáñez i Escobar o, el que és el mateix, Las Hermanas Gilda i Anacleto Agente Secreto, Mortadelo y Filemon i 13 Rue del Percebe, i Zipi y Zape.

Més tard va

ig descobrir altres personatges com Mafalda, Garfield, Snoopy i Carlitos, Calvin y Hobbes, i ja de gran m'he apropat al Herminio Bolaextra de Mauro Entrialgo, a El odio de Peter Bagge o Sturmtruppen de Bonvi...

Tots aquests exemples corresponen a còmics de tira, un tipus d'històries curtes que ocupen una vinyeta

o una tira o, fins i tot una pàgina, són gags curts, ràpids que busquen el riure. Per una altra banda, dins del món del còmic hi ha un altre tipus d'històries que necessiten tot un llibre per ser explicades, es tracta de novel.les gràfiques. Són verdaderes obres d'art en alguns casos i, normalment estan explicades per un guionista i dibuixades per un dibuixant que acostumen a ser persones diferents (en el cas del còmic de tira sovint són la mateixa persona).

Actualment la novel.la gràfica sí es considera literatura, algunes de les obres s'han adaptat al cinema perquè els dibuixos constitueixen verdades story boards i són fàcilment traslladables a imatges, convertint el guió gràfic en guió tècnic.

Algunes tenen a veure amb el gènere negre, d'altres estan relacionades amb els superherois, d'altres... però són coincidents en una cosa, les novel.les gràfiques tenen un punt crític amb la societat.

Exemples com Camino a la perdición, Una historia violenta, Persépolis, ... constitueixen verdaderes obres literàries que et fan entrar en la història i llegir-les d'una tirada sense poder treure els ulls de les seves imatges...

Llarga vida al còmic!!

còmic

Per aquells que hem crescut amb els tebeos i hem aprés a llegir amb ells, veure com el cinema ret petits homenatges als personatges sorgits d'aquest gènere literari és un motiu d'alegria. Aquesta setmana he tingut ocasió de gaudir de dos films que tenen relació amb el món dels còmics.

"El gran Vázquez", dirigida per Oscar Aibar, ens apropa a la vida d'un personatge que es fa entranyable tot i que a qualsevol de nosaltres li hagués estat molt complicat conviure amb ell. Un trampós, que inventa l'adjectiu morós en referir-se a ell mateix, un etern Peter Pan... creador de grans personatges del còmic com Las hermanas Gilda, Anacleto Agente secreto o El tío Vázquez.

Un Santiago Segura en un dels seus papers més continguts dóna vida a aquest gran dibuixant de la factoria Bruguera, acompanyat per Enrique Villén fent de director de la revista TBO, el gran Alex Angulo com a administrador de Bruguera, i Manolo Solo com el gran Ibáñez.

Recordar Vázquez, Ibáñez i Escobar al llarg de 100 minuts és un plaer que per aquells que vam néixer als 70 i que vam aprendre a llegir amb els seus personatges no hem de deixar de viure'l...

Per una altra banda, coincidint amb el Festival Internacional de cinema Fantàstic de Sitges, he pogut veure el film "Defendor", opera prima de Peter Stebbings, de producció canadenca, ens apropa a la vida d'un delirant superheroi. Protagonitzada per Woody Harrelson, en una interpretació que recorda al seu Buddy de la sèrie Cheers, Defendor és una bona comèdia amb alguns moments dramàtics.
Arthur Poppington, un noi aparentment normal, malgrat que té alguna limitació intel.lectual, es pinta un antifaç negre als ulls, es vesteix de negre amb una D feta amb cinta aïllant al pit, es posa un casc, i es transforma en "Defendor", un heroi una mica surrealista que malgrat no tenir grans poders lluita a favor de la justicia.

Tot i ser una mica maniquea, com la majoria d'històries de superherois, aconsegueix aportar una visió crítica al voltant de la diferència i com algú que té algunes capacitats limitades pot arribar a fer grans coses.
La llàstima és que és probable que aquesta pel.lícula no s'estreni en els cinemes, em sento afortunada per haver pogut veure-la al Festival de Sitges.

víctimes de la política?

Cada vegada que llegeixo algun article sobre la trama de corrupció per les llicències per apartaments turístics a Ciutat Vella em faig creus de fins on pot arribar la gent per diners: amenaces de mort, robatoris, persecució laboral, ... tot això a una ciutat que es considera europea i civilitzada.

Quan Itziar González va ser nomenada Regidora de Ciutat Vella en part em vaig alegrar per ser una persona que provenia del moviment veïnal i entrava a formar part del Govern de la ciutat sense estar afiliada al PSC ni cap altre partit, però vaig pensar que no aguantaria tota la legislatura perquè no creia que tingués estòmac per aguantar les pressions al Districte més cèntric de Barcelona i on tot succeeix...

Només arribar González es va trobar amb la trama de corrupció per les llicències turístiques, va canviar alguns càrrecs tècnics i, sobretot, va nomenar una nova gerent del Districte perquè només arribar va veure l'ambient una mica viciat i fent prevaldre interessos personals per sobre de l'interés públic a l'hora de prendre decisions. Per una altra banda, es va mostrar contrària a l'aprovació del canvi d'us del solar al costat del Palau de la Música per afavorir la construcció d'un hotel. Per tot això va rebre amenaces de mort, va ser objecte d'un robatori a casa seva al maig de 2009 (es van endur els ordinadors); la gerent va ser amenaçada també i va demanar el trasllat a un altre districte.

Finalment l'abril de 2010 va presentar la seva dimissió irrenunciable com a regidora per poder viure tranquil.la, darrerament tota la situació viscuda estava afectant la seva salut.

A tot això no va rebre en cap moment el suport de l'alcalde ni del PSC.

Jo em pregunto, això és la democràcia? val la pena participar directament en un partit o en la política? Itziar González va ser víctima de la seva honestedat, això implica que altres càrrecs públics no són honestos?

Esperem que el PSC netegi els càrrecs corruptes així com els funcionaris que tenen responsabilitats públiques tant a Ciutat Vella com a tota la ciutat de Barcelona. És vergonyós que els membres d'una agrupació d'un partit amenaci a una regidora o qualsevol càrrec (se sospita que les amenaces que va rebre l'exgerent de Ciutat Vella provenien de membres de l'agrupació del PSC d'aquest districte), donat que si aquells que, en principi, dediquen un temps del seu lleure voluntàriament a donar sentit, des de la base, a un partit polític ho fan per interés particular i amagant conductes delictives, què no faran si algun dia arriben a tenir un càrrec públic.

Només de pensar-ho m'entra la por al cos.

tornant a la infantesa

Els que vam viure la nostra infantesa a cavall entre finals dels 70 i els 80 tenim alguns records generacionals comuns:
1.- Verano azul
2.- la família Telerín
3.- Espinete
4.- los Payasos de la tele i el "cómo están ustedes"
5.- blandiblub
6.- Ayrgam Boys i clicks de famobil
7.- cubo Rubik
8.- Star Wars
9.- Exin Castillos
10.- anuncio de "Tulipán"

i moltes altres coses. Fer-les presents de tant en tant va bé no per pensar que temps passats van ser millors però sí per valorar que en la senzillesa en moltes ocasions està l'entreteniment, el viure moments agradables, el gaudir amb la família i els amics d'una sobretaula a casa jugant a jocs de taula...

Eduardo Aldán (actor que va començar a ser conegut a la darrera etapa de l'Un,Dos,Tres fent de venedor d'enciclopèdies, i que ha participat a Caiga quien Caiga) fa 5 anys que interpreta un monòleg sobre aquests records d'infantesa dels nens dels 80, es titula "Espinete no existe", i, malgrat que en certs moments perds alguna paraula perquè s'expressa amb molta rapidesa, el text és brillant, el desenvolupament de l'espectacle (amb la complicitat i gràcia del regidor) es fa molt amè, en definitiva gaudeixes d'una molt bona estona per la manera de fer d'Aldán i perquè connectes amb els teus records.

Nostàlgia dels 80?

un cant a la tolerància

Aquest any es commemoren 50 anys de la publicació del llibre de Nell Harper Lee "Matar a un ruiseñor" (1960). El vaig llegir quan era adolescent i em va remoure molt, la defensa de les pròpies conviccions per part de l'advocat Attikus Finch en un moment en que el racisme al Sud d'Estats Units es trobava en el seu moment més alt, aquest racisme provocava l'acusació d'un innocent (negre) de la violació d'una jove dona blanca.

El tema principal del llibre es pot dir que és la injustícia i la falsa acusació, acompanyades d'un racisme exacervat, però el fet que la narradora principal de la història sigui la filla de Finch, Scout, de 6 anys, també aporta un altre element que és la pèrdua de la innocència, la presa de consciència de la hipocresia i la doble moral de la societat americana de l'Alabama dels anys 30.

Del llibre es va fer una adaptació cinematogràfica dos anys després de la publicació de la novel.la, dirigida per Robert Mulligan i protagonitzada per Gregory Peck (guanyador de l'Oscar aquell any per la seva magnífica interpretació de l'honest i lluitador advocat Finch), van plasmar en llenguatge audiovisual les paraules de Harper Lee permetent que la història, basada en un fet real, fos coneguda per molta més gent.

Un llibre i un film imprescindibles que, en el meu cas se m'està despertant la necessitat d'una relectura.

Deixo aquí unes paraules que adreça Attikus Finch al seu fill Jem per explicar-li el que és realment la valentia...:

"Quería que descubrieses lo que es el verdadero valor, hijo, en vez de creer que lo encarna un hombre con una pistola. Uno es valiente cuando, sabiendo que la batalla está perdida de antemano, lo intenta a pesar de todo y lucha hasta el final, pase lo que pase. Uno vence raras veces, pero alguna vez vence."

canto a la libertad

M'he esperat uns dies per poder dedicar unes línies a Jose Antonio Labordeta.

Vaig aprofundir en la seva música gràcies a una companya de la carrera de Sociologia que era de Saragossa, tot i que ja coneixia alguna de les seves cançons, va ser aquesta persona la que em va fer escoltar el sentit de les seves lletres.

Labordeta va saber mantenir les seves conviccions fins al final i va saber també fer-les arribar a tots. La política no el va canviar, va assumir plenament el que significava ser un representant dels ciutadans, escollit per ells per parlar en el seu nom. Al llarg de 8 anys va fer present, com mai ningú abans ho havia fet, la veu dels aragonesos al Congrés dels Diputats. Va defensar els drets dels seus conciutadans pel que fa a l'aigua de l'Ebre, els problemes amb les comunicacions per carretera i tren que pateixen a Terol, així com d'altres temes...

I va demostrar que es pot estar en política sense vendre's i sense fer d'aquesta una professió. Molts de nosaltres ens emportem una motxilla plena de la seva sabiesa, de les seves cançons, del seu exemple.

Vaig seguir-lo en molts concerts i també en les seves intervencions al Congrés dels Diputats.

El seu record m'acompanyarà... amb les seves mateixes paraules:

Recuérdame

como un árbol batido

como un pájaro herido

como un hombre sin más; recuérdame

como un verano ido

como un lobo cansino

como un hombre sin más.

(cançó "Ya ves", J.A. Labordeta)

Felicitat

Sempre havia dit que no crec en la FELICITAT en majúscules, que la vida es viu en un sol pla i que hi ha moments de dolor i moments plens d'alegria. Després d'haver viscut els darrers dies en un núvol potser hauré de començar a pensar que això no és així, que la felicitat existeix, dosificada en moments intensos que et fan suportar millor la rutina, però existeix.

I aquí estic, no volent deixar escapar un dels moments més feliços de la meva vida, fent un repàs dels bons moments compartits i de la gent amb qui els he viscut, i buscant un lloc on posar la suma d'aquests moments per tal que vagi engrossint-se mica en mica i vagi acompanyant-me ara i sempre

La felicidad siempre viaja de incógnito, sólo después que ha pasado sabemos de ella.

40 anys!!

Déu meu!! aquí em teniu, a unes hores de canviar de dècada... i ja en són 4. No sé si serà coherent a partir d'ara seguir mantenint l'esperit dels 30 però no hi puc fer res, em sento com Peter Pan. No sé si serà perquè el nostre ritme vital difereix molt de generacions anteriors, que arribaven als 40 amb pràcticament tot fet, una família tradicional, una feina estable i gairebé de per vida, el pis pagat, ... i nosaltres, què?

Sense estabilitat a la feina, vivint de lloguer sols o en parella, o compartint pis com si fossim estudiants, i sense un plantejament clar de si volem tenir fills o no.

Bé, arriben els 40 i això ja no hi ha qui ho aturi... serà qüestió de començar a centrar-se i acabar de construir el nostre futur, encara que sense oblidar el present i gaudint de cada moment perquè quan el present marxa ja no torna...

Sant tornem-hi!!

Ja estem de nou aquí després d'un mes de desconnexió de la feina i de les obligacions del dia a dia... per sort ho podem fer un cop a l'any, però penso que fer petites aturades al llarg de l'any és molt sa encara que sigui tant sols marxar un cap de setmana fora o fer excursions d'un dia a pobles o ciutats amb encant. Jo el darrer any ho he fet un parell o tres de cops i t'aclareix les idees, visitar Rupit, Colliure, Girona, Tarragona... és altament recomanable.

Però ara és temps de reprendre els compromisos, de tornar en el meu cas a assumir el paper de servidor públic que porto desenvolupant des fa molts anys dins i fora l'administració, sobretot dins d'aquesta, i intentar millorar les condicions de vida de la gent que m'envolta tant a la feina com a la meva vida privada.

I també és temps de tornar a gaudir de Barcelona i la seva oferta cultural... fa un mes que no vaig al cinema, Deu meu!! estic que ja no puc més!! la cartellera m'està fent "la ola"... i, com sempre quan torno de l'estiu, em faig la proposta d'anar un cop a la setmana al cinema, espero que aquest curs sigui possible i no faci passar per endavant altres compromisos.

Però no solament de cinema viu l'home, també de música, teatre, exposicions, ... de moment ahir ja vaig anar a veure un espectacle que unia teatre amb dansa. Es tracta de "Hermanos de baile", proposta que uneix comicitat amb hip-hop, claqué i flamenc.

En fi, que tenim molt per fer i molt per descobrir en els propers 11 mesos...

VACANCES!!

Quan arribem a finals de juliol, les piles ja estan en hores baixes i necessitem recarregar-les. En el meu cas, aquest ha estat un any intens. Vaig canviar de lloc de treball i, tot i que continuo treballant a la Direcció General d'Acció Cívica, ara estic a un equipament a Terrassa.

Haver de coordinar la feina d'altres persones i dinamitzar un equipament era tot un repte venint d'una tasca d'atenció directa a la gent com era l'Oficina d'Acció Ciutana d'Hostafrancs, però tot és qüestió de resituar-te i fer-te amb el nou lloc de treball. Si, a més a més, tens la fortuna, com és el meu cas, de trobar-te a uns companys que et faciliten molt la feina, que et posen ràpidament al dia de com està l'equipament i, per una altra banda, els companys que es troben als serveis centrals donen ple suport a les teves iniciatives, totes les pors s'esvaeixen mica en mica.

Tot i que el barri on es troba el Casal Cívic és molt complicat de dinamitzar, sembla que he aconseguit fer un gir i millorar el seu funcionament, ara el repte serà aconseguir que vinguin joves a fer activitats al Casal (ja tenim un projecte pensat per ells) i que els veïns s'impliquin i participin més de la vida del Casal.

A partir del setembre resta molt per fer, ara toca recarregar les piles i descansar.

A reveure i bones vacances a tots!!