dissabte, 5 d’abril de 2008

El trist paper de l'exèrcit

Avui he recordat el perquè no parlo mai de l'exèrcit, el perquè és una institució que no reconec i no entenc, tot i tenir família que són o han estat militars.

He anat al Saló de l'Ensenyament i, com d'altra gent, em pregunto què hi fan les Forces Armades amb un stand allà? Les entitats en defensa de la pau han iniciat una campanya per demanar el perquè de la seva presència en un esdeveniment que té a veure amb l'educació i la formació... no tenim prou militaritzada la societat com perquè en una activitat en la que es vol assessorar als joves sobre el seu futur professional també se'ls engresqui a formar part d'una institució cada cop més obsoleta.

Alguna vegada he escoltat que actualment els militars també juguen el seu paper donat que en grans catàstrofes naturals se'ls demana ajuda perquè tenen els enginyers més formats a l'hora de dissenyar intervencions i infraestructures per pal.liar les conseqüències negatives de situacions imprevisibles, però perquè no es crea un cos de protecció civil amb tots els recursos necessaris que pugui respondre en qualsevol circunstància?

Una altra de les raons utilitzades per justificar l'existència de l'exèrcit acostuma a ser la seva necessària participació en "missions de pau", expressió que amaga una paradoxa donat que pau i exèrcit no són paraules properes, són contràries.

Perquè no ens expliquen què amaguen aquestes missions, a quins interessos responen? Mai se'ns explica l'enriquiment de la indústria armamentística i de guerra i com s'escullen les empreses que participen en la reconstrucció dels països que han patit una guerra.

Perquè no es deixa que les ONGs que en saben ajudin a la societat civil a tornar a recuperar una certa normalitat en la seva organització (tenim exemples com el recolzament del Consell de la Joventut de Barcelona a les entitats juvenils de Sarajevo). I, en tot cas, si les institucions públiques volen implicar-se en el "despertar" d'una societat que ha patit un conflicte armat que ho facin d'una manera transparent a través dels organismes dedicats a la Cooperació Internacional (AECI, en el cas de l'Estat, o l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, en el cas de la Generalitat).

He tingut també ocasió (ha estat una casualitat) de veure l'obra de teatre Los persas, dirigida per Calixto Bieito. Es tracta d'una al.legoria contra l'exèrcit, exemplificada en la seva intervenció a Afganistan, substituint el soroll de les bales i les bombes per la bateria i la guitarra elèctrica. Tot i que resulta molt efectista, el texte es fa una mica repetitiu, amb la utilització constant de monòlegs, arribant en certs moments a ser aquests desagradables en el seu contingut (per la descripció que fan de com queden els cossos de pobles sencers que han estat arrassats pel llançament massiu de bombes des dels avions americans).

Trobo necessari que es facin aquest tipus d'obres tot i que segueix sense agradar-me la manera d'entendre el teatre que té Bieito, no cal cridar ni utilitzar les referències sexuals en totes les obres que fa. Malgrat tot a aquells qui no l'hagueu vist, si no us he convençut del contrari en aquestes línies, aneu-hi.