sant jordi

Sempre és un dia per sortir al carrer, per passejar pel centre de Barcelona, la gent està molt animada. Tot i que s'ha mercantilitzat i finalment a molts només els interessa quins han estat els 10 llibres més venuts del dia, per mi és un dia de celebració. Bé, per mi i per qualsevol a qui li agradi la lectura. 

Poder veure als escriptors i, el fet que puguin ser propers als seus lectors, humanitza el món editorial.

Aquest any, tot i saber des de primera hora del dia quin seria el llibre més venut, a les parades de llibres es podien veure diversitat de propostes, algunes es repetien en diversos stands però molts eren diferents. 

Jo vaig quedar amb una amiga i vam recórrer la Rambla de dalt a baix, de fet, les parades que més ens interessaven estaven a partir del Liceu: les dels moviments socials i llibreries alternatives (com el Lokal i La Ciutat invisible). Es podia circular prou bé, millor que d'altres anys, fet que va fer possible mirar els llibres, no diré que tranquil.lament però amb espai suficient per poder agafar-los i mirar-los.

Vaig tenir diverses sorpreses al llarg del dia totes agradables excepte una relacionada amb la meva feina que demostra una vegada més que Espanya és el país del Lazarillo de Tormes i la picaresca. 

Però, com deia, vaig tenir sorpreses que em van fer molt agradable el dia... en primer lloc, la meva mare em va convidar a dinar pel centre de manera improvisada. Tot i estar molt ple, amb cues per tot arreu, després de mitja hora d'espera vam poder dinar a El Viejo Pop a la Via Laietana, restaurant molt recomanable per la seva qualitat-preu, tenen un menú de 8,50 € que està força bé, no és "fritanga". Mentre estavem esperant vaig tenir la segona sorpresa, hi havia una parella esperant per dinar davant nostre, la noia anava en cadira de rodes i en El Viejo Pop els menjadors estan en una planta més amunt o més avall de l'entrada, en principi jo pensava que tenien una plataforma preparada per poder pujar a la noia al pis de dalt però no servia per cadires de rodes, un dels cambrers no va dubtar ni un minut, va agafar la cadira per darrera i entre ell i el noi que acompanyava a la noia discapacitada van pujar la cadira. Em va alegrar molt veure com tot i no comptar amb els mitjans tècnics adients, això no presuposa que algú que té problemes de mobilitat no tingui dret a accedir a una taula per dinar en condicions.

La darrera sorpresa té a veure amb un vell conegut, en Salvador, un poeta amb qui coincidia a les festes de l'Autònoma, a la Fira de Santa Llúcia, alguns Sant Jordis, però que ara feia temps que no veia perquè en anar fent-se gran ja no posava la seva parada amb postals amb frases belles, amb poemes que transmeten valors, al llarg de molts anys he tingut les seves frases molt presents i, de fet, alguna de les seves postals la tinc penjada al suro de la cuina per no oblidar algunes de les seves paraules:

"Diguis el que diguis, procura ser l'amo de la teva paraula".