dimecres, 9 d’abril de 2008

Vull ser una "colifata"

En els darrers anys hem vist diverses campanyes d'ONGs en contra de les discriminacions i a favor de la diversitat (tots podem recordar la campanya endegada per la Comunitat Europea: "Som diferents, som iguals" i d'altres que han fet entitats com SOS Racisme).

Quan parlem de discriminació ens referim al diferent tracte que donem en funció de paràmetres com el gènere, l'edat, el color de la pell, l'origen geogràfic, el nivell econòmic, ... en fi, podriem omplir pàgines i pàgines. A totes aquestes podem afegir-ne una que comporta la desconnexió social: el despreci i la ignorància volguda cap a les persones que pateixen una malaltia mental o una disminució.

Avui he tingut l'enorme fortuna d'anar a veure una magnífica pel.lícula que va més enllà d'un documental: LT22 Radio la Colifata. Reflexa la història des l'any 1991 fins l'actualitat d'una ràdio que compta amb el protagonisme de malalts mentals d'un hospital psiquiàtric de Buenos Aires.

Film realitzat a partir de materials gravats al llarg de tots aquests anys, ens fa veure que tothom tant els que estan dins d'una institució psiquiàtrica com els que estem fora necessitem dues coses bàsiques: ser estimats i sentir-nos útils. Com s'estableixen els límits de la cordura o la bogeria? Vagi la meva més sincera admiració per Alfredo Olivera psicòleg que va començar fa 16 anys aquest projecte quan encara era un estudiant i ha tingut la intel.ligència d'extreure l'art que porten tots els col.laboradors de la ràdio dins seu i també la meva admiració per tots ells per la lliçó de dignitat i capacitat de superació que demostren i, evidentment pel seu art i imaginació perquè, de tot això, ens fa falta a tots en molta quantitat...

Per cert, a Barcelona ha sorgit una filla de La Colifata, es tracta de ràdio Nikosia...

2 comentaris:

Eduardo Cassano ha dit...

Hola Laura!

Lo siento... hoy iba a llamarte, y acabo de acordarme al llegar a casa, últimamente estoy muy estresado y apenas tengo tiempo... pero sino mañana jueves, el viernes nos tomamos un café sin falta ;)

Un abrazo, y gracias por incluirme en tus favoritos. En cuanto mi blog recobre vida, haré lo mismo.

Besotes.

Anònim ha dit...

estic totalment d'acord amb el comentari que fas de la peli.sentir-se estimat i sentir-se util,tan senzill de conseguir...o no.
fins la propera peli!!
jordi