diumenge, 27 d’abril de 2008

Drames

Malauradament se segueix valorant més les interpretacions en drames que en comèdies quan és més difícil de construir un personatge còmic que un dramàtic...

Aquest cap de setmana he tingut ocasió de veure dos històries dramàtiques, una en el teatre i una altra en el cinema. Cap de les dues m'han arribat, cap de les dues m'han commogut. Són dos adaptacions lliures i, segons alguns crítics, desconnectades de les obres originals.
En el cas de l'obra de teatre "Espectres" es tracta de l'adaptació de l'obra homònima d'Henrik Ibsen. Emma Vilarassau i Jordi Boixaderas encapçalen el repartiment. I, ni tant sols, la presència d'aquests dos grans actors juntament amb Mingo Ràfols i els joves Ramon Pujol i Queralt Casasayas, aconsegueixen aixecar l'obra.
Vilarassau, en certs moments, està sobreactuada. La narració es torna previsible després del primer acte, perdent el seu interés. Malgrat tot crec necessari veure adaptacions de clàssics del teatre tot i que, en aquest cas, vaig gaudir molt més veient "Un enemigo del pueblo" (comentat en el bloc) del mateix autor.

Pel que fa a la pel.lícula "Elegy", adaptació realitzada per Isabel Coixet de la novel.la El animal moribundo de Philip Roth.
Tal i com em va passar amb l'anterior film d'aquesta directora, "La vida secreta de las palabras", no em va arribar a transmetre els sentiments que transpiren els personatges. En ambdos casos la construcció dels personatges és molt freda.

A "Elegy", el personatge interpretat per Ben Kingsley no té una evolució clara i no ens fa arribar la passió que sent per la seva alumna Consuela (Penélope Cruz), no s'acaba d'entendre del tot què sent per aquesta si és realment passió, fascinació o admiració per la seva bellesa (com li succeix a Gustav Von Aschenbach envers Tadzio). El personate interpretat per Cruz sí mostra una evolució, es veu un canvi en la seva manera de viure la relació i d'adreçar-se al seu professor.
Tot i així la factura de la pel.lícula és molt freda i no arriba a l'espectador. Encara que valoro molt en Coixet els moviments de càmera seguint els personatges sense tallar els plànols, amb zooms; molt encertada la utilització dels clarobscurs per crear una atmòsfera d'intimitat, així com l'elecció de les peces musicals que acompanyen i potencien la relació entre els personatges.

Crec que Coixet, tal i com va fer a "La vida secreta de las palabras", vol introduir massa temes diferents a les seves històries, aquest fet provoca que l'espectador es perdi. Una cosa és fer servir un "MacGuffin", una excusa, per tirar endavant la trama i una altra cosa és afegir a darrera hora altres elements col.laterals que no aporten massa a la història, tot i que podrien ser la base per d'altres històries.

1 comentari:

Pere Nieto ha dit...

Avui discrepo de tu en el cas d'Elegy. A mi m'ha agradat molt. He trobat que és una reflexió genial sobre molts temes que afecten i a més trobo que precissament el distanciament que es dóna al personatge de Ben Kingsley és fonamental per poder entrar en tot allò que transmet el guió. Avui o demà ho comentaré al meu blog.